Il·legitimitat democràtica

Sentia fa uns dies a Mariano Rajoy esmentar els deu milions de vots obtinguts a les darreres eleccions, fa poc més de quatre mesos, com a justificació per a no fer cas de les massives protestes que es preparaven contra aquesta salvatjada antisocial que alguns anomenen reforma laboral. I no és quelcom aïllat, ho deuen tenir a l’argumentaria, perquè fa només tres dies, Fatima Báñez, aquesta ministra de d’ocupació (com ara es diu el seu ministeri) que durant tota la seva vida laboral només s’ha dedicat a la política, esgrimia també els famosos deu milions de vots com a aval de l’esmentada reforma.

Cal reconèixer que, per a un observador circumstancial, la cosa podria tenir una certa lògica: aquesta gent han guanyat unes eleccions fa només quatre mesos, i per tant cal deixar-los que desenvolupin el seu programa electoral. Però en aquest cas, quelcom grinyola … Què passa si la salvatjada en qüestió no estava al seu programa electoral? I, encara més greu, què passa si durant la campanya electoral que els va portar a la victòria van afirmar expressament que en cap cas farien el que, només quatre mesos després, han fet?

“El Partido Popular no va a apoyar abaratar el despido en ningún caso … no se puede hacer una reforma laboral sin hablar con los sindicatos”

Recordeu aquestes frases? Són d’Esteban González Pons entrevistat per Ana Pastor en La 1, podeu veure’l i sentir-lo aquí:

És legítim, tot just passades unes eleccions, fer precisament el que de forma expressa i clara vas dir que no faries? Per a mi no. Es totalment inacceptable, es un frau i és antidemocràtic. El programa electoral, i el que es diu durant la campanya, és una mena de contracte entre el partit i l’electorat. Puc entendre que les circumstàncies canvien i que potser de vegades es diu que es farà tal o qual cosa que, després, no resulta possible fer. Pot passar. Però això no es pot fer quan només han passat quatre mesos des de les eleccions i les circumstàncies són les mateixes. I, molt menys, utilitzar per contestar les protestes ciutadanes l’argument de que els vots t’avalen, quan el votant, si va creure el que el PP li deia (que ja és ser crèdul, certament), pensava que estava votant un partit que en cap cas abaratiria l’acomiadament, com ara ha fet.

Es clar que, a aquestes alçades, no diré que m’estranyi, perquè el Partit Popular és, de sempre, el partit de la mentida i la manipulació. El partit que utilitza qualsevol mitjà per aconseguir el poder, des de comprar diputats a utilitzar conspiracions político-periodístiques. Que és, davant això, una o mil mentides? Pecata minuta. Això de la mentida no es accessori per als populars, està en el seu ADN. Quantes vegades han criticat una mesura quan eren oposició que després, quan són govern, implementen corregida i aumentada?

Recordeu a Soraya Sáenz de Santamaría parlant de la reforma laboral que va fer el PSOE (i que al costat d’aquesta sembla un acudit)?

O a Maria Dolores de Cospedal sobre una pressumpta amnistia fiscal que segons El Mundo preparava el govern del PSOE (que era mentida, però tant se val)?:

Mentides, mentides i més mentides … però ja veieu, elles les deixen anar tan fresques, sense que se’ls escapi el riure ni despentinar-se, i és que ningú menteix tan bé com un pepero.

Amb quina autoritat moral pot adreçar-se a la ciutadania un govern que sistemàticament l’enganya? Amb quina legitimitat pot demanar-li esforços i sacrificis? Evidentment, amb cap. I això no és bo, no ja per a ells, sinó per al país. I potser és ja temps de modificar la legislació per tal d’impedir aquestes aberracions. O això, o cada cop més gent es despenjarà del sistema, i quan això passi, quan cada cop més gent pensi que les eleccions no són la via per a expressar-se, tindrem un problema, perquè potser voldran expressar-se d’alguna altra forma menys pacífica.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El que serveix, i el que no

Dues són les vies amb que la dreta d’aquest país (i serveix per a Catalunya igual que per a Espanya) està fent servir per tal d’intentar desmobilitzar a la ciutadania davant la immensa agressió als drets dels treballadors que suposa la reforma laboral.

Una, que faria morir d’enveja al propi Goebbels, és intentar deslegitimar als convocants. Qui no ha rebut, inclús més d’una vegada, un d’aquests correus en els que un ciutadà, apolític però motivat, ens explica les suposades prebendes dels sindicalistes? Qui no ha sentit o vist en un programa de televisió, una ciutadana també apolítica, queixant-se de la seva situació mentre els sindicats no fan res? Acusacions de tots colors i, bàsicament, falses (el company José Rodríguez n’ha recopilat unes quantes, aquest és l’enllaç a la darrera), que no mereixen que m’estengui més (a banda de que encara que els sindicats fossin deu vegades pitjor del que els peperos ens diuen, això no faria millor la reforma laboral).

L’altra és repetir fins a l’avorriment que les manifestacions, les vagues, no serveixen per res, no creen ocupació, etc … A banda de la hipocresia i la incoherència que suposa que digui això un partit, com el Partit Popular, que va passar-se l’anterior legislatura convocant manifestacions (obertament o per persona interposada, tant se val), en general per intentar limitar els drets de les persones, el contingut d’aquesta afirmació ens diu que, o la dreta d’aquest país no sap Història, o no li agrada recordar-la. I això m’obliga a dir coses que, per mi, són obvietats, però que cal repetir per compensar la maquinària de propaganda neocon.

Quan jo vaig estudiar la revolució industrial, al batxillerat, o posteriorment a Empresarials, ens explicaven com funcionaven, més o menys, les primeres fàbriques, com era el treball en les mines, quins eren els drets dels treballadors … i em sembla recordar que, oh sorpresa!, les coses no han estat sempre com ara.

NO, les jornades no han estat sempre de vuit hores, NO, no sempre ha existit el descans setmanal remunerat, NO, no sempre han existit les vacances anuals pagades, no, no sempre ha existit una edat mínima per a treballar, no, no sempre ha existit el dret a cobrar una indemnització en cas d’acomiadament … i tants i tants drets dels que, fins ara, els treballadors gaudeixen.

I, com es van aconseguir aquests drets, us preguntareu? Ah, clar, els bons empresaris (aconsellats per església sempre preocupada pels drets dels desemparats), un dia es van llevar il·luminats i van dir … va, millorarem les condicions laborals d’aquesta colla de pollosos, pobrets, encara que això ens suposi guanyar menys diners.  Com? Que no va ser així? No fotis !!! Com va ser, doncs?

Aquests drets, com sempre al llarg de la Història, es van aconseguir lluitant. Es van aconseguir amb vagues, es van aconseguir amb manifestacions, es van aconseguir a costa de l’esforç de moltes persones que en ocasions s’hi van deixar la vida (heu sentit a parlar del pistolerisme?). Així que, quan us diguin que manifestar-se, o que fer vaga, no serveix, pregunteu-vos si quedar-se en el sofà empassant-se retalls de tots tipus en nom de la famosa crisi (crisi creada pels mateixos que ara retallen) serveix d’alguna cosa.

Els resultats no són immediats, evidentment. Ni que la vaga fos un èxit clamorós (bé, tampoc no ens n’assabentarien, ells controlen la majoria de mitjans de desinformació i propaganda), canviaria la cosa d’un dia per l’altre. Però tenim el dret, i casi l’obligació, de demostrar que no ens deixaren privar dels nostres drets sense lluitar. Li devem als nostres avantpassats, que van aconseguir aquests drets, i li devem als nostres fills.

DISCLAIMER 1.- No m’agradaria que la meva ironia fos entesa com un atac als empresaris, perquè aquest país està ple d’empresaris, i jo en conec més d’un, que són conscients del valor del capital humà en l’empresa, i només demanen una mica de flexibilitat quan les coses van mal dades, no una patent de cors. Igual que no tots els treballadors són bons, tampoc són tots els empresaris dolents.

DISCLAIMER 2.- Abans que algú em parli de les diverses reformes laborals del PSOE, he de dir que, en la meva opinió, no hi tenien res a veure amb aquesta. Certament tenien alguns punts que podrien ser discutibles, però no atacaven, com aquesta, el cor dels drets dels treballadors.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Reflexions postcongressuals

Molt se n’ha parlat, i se’n parlarà, del Congrés del PSC que ha tingut lloc aquest cap de setmana. Es normal, el PSC, ni que sigui en hores baixes, és un partit central de la política catalana, i per tant el que passa al PSC és notícia. Jo també parlaré, o més ben dit escriuré, d’algunes idees que el que he vist i sentits aquests dies m’ha suggerit.

La perversió de les paraules

Es curiós com hi ha termes que tothom es vol apropiar, encara que, objectivament, no tinguin cap argument per fer-ho. I a base de repetir i repetir, suposo que s’ho acaben creient, i els deu estranyar que la resta no ens ho creiem. I això ha passat aquest dies amb el terme renovació. Segons alguns, la renovació la representava el company Joan Ignasi Elena. I és clar, algú que conegui mínimament la Història del PSC (i jo no en soc un especialista, però porto ja 24 anys a la casa), flipa. Jo no tinc res a criticar-li, ans al contrari, és un company molt vàlid com tants altres que tenim, pero renovació …? Perdoneu, pero Joan Ignasi Elena va ser primer secretari de la JSC fa vint anys (1991) i Diputat al Parlament de Catalunya l’any 1992, i porta a la Comissió Executiva des del novè congrés (any 2000). I si parlem del que representa … què voleu que us digui? Al company Elena se’l cataloga d’Obiolista, i en Raimon Obiols era Primer Secretari quan jo vaig entrar al partit (1987), i ho va ser fins el 1994.

Un altre exemple del que dic ho tenim en el que vaig llegir ahir al magnífic bloc del company José Antonio Donaire. Comenta:

… és difícil admetre que la renovació no integri persones com Montserrat Tura

De veritat? Una companya que porta des del 1994 a la Comissió Executiva (com a mínim, no tinc a mà dades anteriors), que ha estat Alcaldessa, Diputada, Consellera … és la renovació? Com l’he comentat allà mateix, no entenc res.

Crec que és legítim preferir uns companys en comptes d’uns altres, una línia política en comptes d’una altra, evidentment. Però no cal pervertir els termes, i presentar com a nou el que no ho és, ans al contrari.

El mal competir … i el mal perdre

No m’ha agradat en absolut que alguns companys i companyes s’hagin dedicat a desqualificar tot el que no era del seu gust. M’indigna que s’hagi faltat al respecte de delegats i delegats als que s’ha poc menys que tractat com un ramat de béns que fan el que el pastor els indica. M’indigna que es parli gratuitament de manipulació i coacció. M’empipa que per algú hi hagi delegats/des valents i chupiguais (els que diuen o voten el que m’agrada) i delegats/des manipulables, coaccionables i sense criteri (els que no diuen o voten el que m’agrada). També m’indigna que es critiquin sense pietat mecanismes de debat i votació que, sense ser perfectes, milloren enormement tant els nostres procediments anteriors com els de la majoria de partits (inclús dels que guanyen les eleccions per ampla majoria). Només ha faltat criticar la tipografia de les paperetes. Com deia algú no sospitòs com l’Edgar Rovira en aquest tuit que l’he retuitejat:

Veig molt síndrome “¿Quin tipus de democràcia és aquesta que no es fa el que jo dic?” al hashtag #congresPSC

Els carnets de bon català

Acostumat com estic a que des de fora del partit ens reparteixin els carnets de bons i mals catalans (bé, a nosaltres sempre ens toquen els de mals catalans, ves per on) potser no m’hauria de fer res, però em resulta lamentable que alguns companys també ho facin. I, aquesta vegada, s’havia de voler el grup parlamentari propi, sí o sí. I si defensaves altres opcions (com la que ha triomfat, de no tenir grup parlamentari propi, però sí posició pròpia quan calgui) eres un pringat. Lamentable. Jo estic convençut que els nostres mals no venen d’aquí. No venen de si tenim o no tenim, sinó del que fem. Ho dic un cop més: si tenim grup parlamentari però sempre votem el mateix que el PSOE i a sobre diferent del que votem aquí, doncs malament rai. Però no es tracta de que algú estigui d’acord amb mi o no, es tracta de que, encara que mantingui la postura contrària entenc que tenim el mateix objectiu però diferent forma d’assolir-ho, i el respecto. No puc dir el mateix de tothom.

Partit ve de part

Deia divendres l’Isidre Molas en la seva intervenció (molt bona, per cert) que partit ve de part, i que nosaltres, com tots els partits, aspirem a representar a una part de la societat, no a tota ella. Malauradament, crec que no tothom ho té tant clar, quan des de fora del partit tant gent que ni ens vota, ni ens ha votat, ni ens votarà, pretén dir-nos què hem de fer. Es com si, poso per cas, ERC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al meu gust. Oi que fora absurd? Per això jo em vaig abstenir de fer cap comentari quan va donar-se el cas. I igual d’absurd seria que el PSC haguès de triar els seus dirigents o la seva línia política al gust d’altres forces. El PSC és una cosa, ERC una altra, Convergència una altra … and so on, afortunadament, així la ciutadania té on triar.

Maniqueisme

Sentint alguns, l’executiva sortint, o més ben dit el seu nucli dur, és la responsable de tots els mals, igual que per al PP Zapatero era responsable de la crisi, sense matisos. Sembla que ells, i només ells, ens han fet perdre les darreres eleccions (les darreres de cada mena, vull dir). La resta de membres de l’executiva, particularment els que tenien responsabilitats al govern de la Generalitat, no tenen cap responsabilitat, cap ni una. Ni tan sols alguns que es varen distingir per fer empipar a tothom (que ja té mèrit). Aquests són, per definició, els bons i aquells els dolents, no és això? Jo he criticat, quan ha calgut, la comissió executiva, el nucli dur, i el que no és el nucli dur. I sí, han fet coses malament, però tots, igual que des del Govern de la Generalitat es van fer coses malament (junt amb moltíssimes coses ben fetes). Per mí, tots els membres de l’executiva, òrgan col·legiat, són igualment responsables de les polítiques dutes a terme, i no s’hi val xiular i mirar cap a una altra banda. O si no, per què hi eren?

Pere Navarro

Feia temps que veia Pere Navarro com el millor colocat per arribar a la Primera Secretaria, i així ho havia dit. No té molt de mèrit, crec que qualsevol amb una mica de coneixement del PSC ho podia pensar. Senzillament, crec que ells representa millor que cap dels altres candidats als militants i als votants del PSC. No li faré ara un panegíric. No li cal. Només comentaré que em sembla injust que, de bon començament, se l’hagi volgut estigmatitzar sense fer-li cap crítica directa. No he sentit, ni llegit, cap crítica ni a la seva tasca com a membre de l’executiva, ni com alcalde, ni a les seves propostes, ni al seu tarannà … res. El seu únic delicte és estar recolzat, diuen, pel nucli dur de l’anterior executiva. Pobre argument, pobríssim. Potser que el deixin treballar, i esperin que doni algun motiu per a criticar-lo, no?

Però el que importa són les polítiques

La ciutadania, més enllà de qui sigui el nostre líder, de com ho fem per triar els nostres candidats (per cert, primàries obertes a la ciutadania, exemple a seguir pels altres partits que tant ens critiquen) o de quina sigui el nostre funcionament intern, el que espera de nosaltres són propostes. Ja podem tenir un líder perfecte, i uns mecanismes de funcionament impecables, que si a l’hora de fer propostes no desenvolupem tot això que hem escrit a la nostra ponència marc, no servirà de res. Aquesta és la feina que comença ara, i no és poca, així que és qüestió de posar-nos a treballar. Som-hi!

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Complexitats

A pocs dies de l’inici del XIIè. Congrés del PSC, si una cosa m’ha deixat clara el debat precongressual que s’està duent a terme als mitjans, a la xarxa i a tot arreu, és que som un partit complex. Molt complex. I jo crec que això, lluny de ser un inconvenient, és una fortalesa nostra si la sabem canalitzar. Hom podria pensar que tant de bo fòssim com aquestes forces polítiques que tenen la solució fàcil per a tot, com ara alguns independentistes: Crisi? Independència. Retallades? Independència. Canvi climàtic? Independència. El Barça no està fi? Independència. Congestió viària? Independència. Fracàs escolar? Independència. I així ad infinitum. Sí, ja sé que és una simplificació i una exageració, que ningú no se m’enfadi, però de debó que sentint i llegint alguns i algunes, no sembla tan allunyat de la realitat.

Però nosaltres, com a col·lectiu, no som així. En els dos eixos que vertebren la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) ens trobem en un punt intermig, cosa que té diverses conseqüències. Així, trobem que davant el mateix problema, companys i companyes ofereixen solucions oposades. Hi ha que pensa que no som prou catalanistes, i hi ha qui pensa que ho som massa. Jo crec, com deia ahir en una entrevista Pere Navarro, que al PSC tots ho som, de catalanistes i que, com diu Miquel Iceta, de catalanista se n’és o no se n’és. També passa això en l’altre eix, encara que aquí, en el moment actual (no sempre ha estat així), les opinions són més uniformes en quant a que no hem defensat prou bé els valors més típicament d’esquerres.

Una altra conseqüència necessària és que sempre hi ha algú que és més el-que-sigui que nosaltres. Vull dir, que sempre hi ha qui diu que és més espanyol, qui diu que és més català, que és més d’esquerres … i nosaltres mai ho serem prou, llevat que anem a parar a posicions extremes on normalment tampoc no es troben les solucions. Per això, fora un error intentar competir amb qui fos intentant aparentar ser el que no som. Entre d’altres coses, perquè la ciutadania acostuma a preferir els originals a les còpies, i de proves n’hi ha a dojo a la nostra Història recent.

Què hem de fer, doncs? Al meu parer actuar de forma coherent amb el que som, amb el que hem estat sempre (adaptat, evidentment, als temps actuals). I, què som? Per mi (no dono per fet que tothom ho comparteixi), d’una banda som un partit que té un àmbit d’actuació català, però que també vol governar Espanya. Hem governat a Catalunya (i als seus municipis, encara ho fem a un bon nombre d’ells) i aspirem a tornar-ho a fer. Però també volem incidir en la governació d’Espanya. No considerem (no considero, si més no), Espanya com quelcom alié, i a més estic convençut que els interessos de Catalunya i els d’Espanya no són excloents, ans complementaris (exactament el contrari del que altres forces polítiques, legítimament, manifesten). I si volem incidir en la governació d’Espanya, només podem fer-ho actuant conjuntament amb altres forces espanyoles. Sí, parlo del PSOE, amb complexitats de tamany semblant a les nostres. I què passa quan actues conjuntament amb altri? Que les decissions ja no són només teves, que has de pactar (internament, sense escarafalls per treure rèdit) i això genera contradiccions entre el que tu faries i el que potser acabes fent. Contradiccions que els nostres adversaris polítics intenten provocar dia sí dia també, i magnificar quan es produeixen. És així, i així continuarà sent, el contrari és impossible (igual que és impossible que un matrimoni no discuteixi mai). A Catalunya, el PSC és sobirà i decideix, però en les polítiques espanyoles la decissió no és només seva (nostra). I el que no val és aprofitar-se del col·lectiu quan pensa com tu i renegar-ne quan passa al contrari. Podem tenir un grup parlamentari propi, però més important que l’eina és la finalitat. Per què el volem, un grup parlamentari propi? Perquè si és per votar sempre el mateix que el PSOE ens podem estalviar el paripé. I si és per discrepar en votacions en que no importa què votem, la situació és semblant, pur gest cara a la galeria. Ja sé que, malauradament, ara seria molt fàcil proposar-ho, ja que amb la majoria absoluta del PP tot surt gratis (en aquest sentit contra el PP es viu millor). Però jo em plantejo el tema des d’un punt de vista no tant conjuntural. I en una votació la majoria depenguès del vot de l’hipotètic grup del PSC, amb qui votaríem per fer majoria que no sigui el PSOE … amb el PP? La veritat, no m’ho imagino. I tot això no treu que, si en la relació Catalunya-Espanya existissin interessos oposats (cas que, també, s’ha donat, es dona i es donarà) com a PSC hem de defensar el que considerem just per Catalunya, i si això implica enfrontar-se amb el PSOE, ens hi enfrontem, encara que sigui fraternalment. Però no ens deixem enredar, ens ha de guiar el nostre criteri, no el que de ben segur d’altres voldran vendre com EL criteri, titllant de mal català, botifler, traïdor i demès adjectius a l’ús tot el que no ho accepti.

A l’altre eix (esquerra-dreta), el tema és bastant més clar (el que no vol dir que sigui fàcil). Nosaltres, com bona part de socialdemocràcia europea (que també comparteix els nostres problemes, cadascun amb els seus trets diferencials) hem dut a terme polítiques que han deixat de banda els valors més tradicionals de l’esquerra. D’entrada, hem permés (quan no hi hem contribuit activament) l’afebliment de les polítiques tributàries. Si serveix d’exemple, l’IRPF no ha fet més que baixar des que jo recordo, i ha baixat més per a un cert tipus de rendes que per a d’altres (ja tenim oblidat que els guanys patrimonials tributaven fa anys al tipus mitjà, mentre que ara, junt amb els rendiments del capital mobiliaria, tributen a un tipus fix -dos per ser més exactes- inferior al de la resta de rendes). I no es tracta de recaptar per recaptar, encara que he començat per aquest punt, la recaptació no és més que un mitjà per aconseguir unes finalitats. Els principis històrics de la Revolució Francesa continuen vigents: llibertat, igualtat, fraternitat-solidaritat. Al contrari del que estem veient, fa falta més sanitat, més educació, més compensar les desigualtats, més ajudar qui no necessita, més governar per als més desafavorits, sense discriminar-los per cap raó, i donant-los les eines per tal que deixin de ser-ho. I per fer tot això fan falta recursos, i d’algun lloc els haurem de treure, per impopular que sigui. Però, a més, cal administrar bé aquests recursos, sense malbarataments. L’austeritat no ha de ser una eina en temps de crisi, l’austeritat ha de ser el criteri fonamental per gestionar el diner públic, SEMPRE. I perseguir el frau, tant per la banda del que no paga el que li tocaria, com per la banda del que rep el que no li correspon. Res de nou, tot coses de sobres conegudes, però sovint poc practicades.

No tothom pensarà igual, i això és una sort. Però estic convençut que les nostres diferències són de matís i no essencials, i que del nostre debat sortiran les millors propostes per a presentar-nos davant la ciutadania. Ens pot costar formular-les, i més ens costarà portar-les a la pràctica, però per això estem aquí, no? Les nostres normes internes, la forma en que fem les nostres litúrgies, ens importen només a nosaltres (el que no vol dir que no calgui discutir-les com a mitjà per a aconseguir un partit millor), però a la ciutadania el que l’importa és què farem si governem, què proposarem als electors per tal que ens votin, i en això ens hem de concentrar. Les altres batalles, també la designació de les persones que han d’estar al capdavant del nostre projecte, són secundàries, i faríem bé en tenir-ho present.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Reacciona

He acabat de llegir Reacciona, que com ja deveu saber és una obra diguem-ne coral (de diversos autors), coordinada per Rosa María Artal (que també hi escriu) que ens convida, com diu el seu títol, a reaccionar davant la crisi econòmica, política i social. I he de dir que m’ha agradat.

Sense compartir necessàriament totes i cadascuna de les afirmacions que a l’obra es realitzen, sí comparteixo íntegrament el seu esperit: estem contemplant com, de mica en mica i qualsevol excusa, es van erosionant els drets socials i econòmics de la major part de la ciutadania (allà on, amb sang, suor i llàgrimes, s’havien aconseguit, que tot plegat és una petita part del món), com els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres, com el poder polític cada cop està més supeditat als poders que s’acostumaven a dir fàctics, però que avui dia crec que es poden anomenar senzillament econòmics, perquè al cap i a la fi aquí va tot a petar, als calers, sense que tots plegats fem gaire cosa per evitar-ho.

Del llibre, interessant en el seu conjunt, en podríem destacar molts paràgrafs, però jo en vull remarcar un parell:

… siempre existirán categorías de personas: unos, los que sobreviven; otros, los que viven del esfuerzo de los demás; otros, los que se esfuerzan, y por último aquellos que simplemente son espectadores. Con ser malos los que se aprovechan de los demás, estos últimos (los espectadores) son los más perversos porque para ellos todo acontece como en una película. Pagan su entrada y ello les da derecho a un sitio preferente para disfrutar del espectáculo y criticarlo, pero sin participar en él; cuando termina la representación, se marchan a su casa en su cómodo vehículo y continúan viviendo en el magma amorfo y vacío de una prosperidad diseñada por hábiles manos que todo lo mueven, que todo lo saben y que todo lo controlan.

Una de las mejores herramientas para desarmar a la ciudadanía es fomentar el desprecio a la política y a la democracia: es mejor que los ciudadanos no participen, no pregunten, no controlen. Y esta herramienta se maneja de varias maneras.

El primer paràgraf és de Baltasar Garzón, a qui crec que no cal presentar. No estic gens d’acord amb algunes de les coses que ha fet, però sí amb moltes altres, i crec que el paràgraf reproduït retrata fidelment un tipus de gent, que es queixa, que critica, però que no participa, una mica com si estés per sobre del bé i del mal, vol que les coses es facin com ell vol, però que les faci un altre.

La segona frase és de Lourdes Lucía, jurista, editora i co-fundadora d’ATTAC España, i diu, a contrario sensu, una gran veritat: la política és l’arma, la força, dels que no tenen la força dels diners. Si aquests es desentenen de la política, no voten, tindrem un poder polític cada cop més feble, i per tant cada cop més sotmès al poder econòmic.

Per tant, crec que si volem canviar les coses, cal deixar de ser espectadors, cal acompanyar la queixa d’una alternativa, d’una acció positiva que contribueixi a millorar les coses. I, tal com jo ho veig, la nostra reaccció passa, necessàriament, per la política, per la particpació i pel compromís i la lluita per les nostres idees. Amb indignar-se no n’hi ha prou, cal comprometre’s, com diu Sthéphane Hessel. I sí, el compromís comporta feina, i sovint decepcions,  i contradiccions, però és l’única sortida. S’acostuma a dir que, amb o sense nosaltres, la política es farà igual, i si no participem es farà sense nosaltres, i en aquests moments s’està fent sense molta, molta gent. I així ens va.

Es tiempo de democracia genuina. Tiempo de movilizarse, de ser actores y no sólo espectadores impasibles, progresivamente uniformizados, gregarizados, obedientes (Sthépane Hessel, al pròleg de Reacciona).

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail