Sic Transit Gloria Mundi
Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Reflexions sobre el debat
22 nov
Amb els debats passa com amb les eleccions pròpiament dites, o com amb les dades d’audiència dels mitjans: ningú no perd o, dit d’una altra manera, tothom troba alguna dada positiva, relativa o absoluta, estàtica o dinàmica, parcial o global, que li permeti extreure una conclusió favorable als seus interessos.
Ahir no va ser una excepció. Els fanboys de cada partit tenen clar que el guanyador va ser el seu. De fet, molts i moltes ho sabien abans de començar, no calia ni fer el debat.
Jo no cauré avui en això, perquè no crec que tingués massa valor la meva classificació. A banda que guanyar o perdre un debat (sigui quin sigui el significat de la expressió), pot tenir més a veure amb la capacitat retòrica o d’actuació dels i de les candidates que amb la seva idoneitat per governar, o amb la bondat del seu programa, que és del que es tracta, ja que si més no valdria en comptes d’unes eleccions fer un càsting, que segur que sortia més baratet.
Si que vull, però, donar unes pincellades sobre alguns aspectes del debat, algunes actituds, i alguns temes que es van tractar o que, per la raó que sigui, es van obviar. Primer sobre els candidats, per ordre invers de vots:
Albert Rivera va acreditar ser més maleducat que ningú, així com que, més enllà del seu tema (l’inexistent problema lingüístic) té poc a oferir. Em fa molta gràcia la seva aversió a les prohibicions i les sancions en aquest tema (em recorda Aznar amb el tema de conduir begut), quan totes les legislacions, de tots els àmbits, estan plenes de sancions per incomplir-les, sense que sembli importar-li. I com que es va posicionar en contra de tothom (inclús va atacar el PP amb el tema llengua) amb una actitud totalment negativa, sembla clar que els vots que rebi no serviran per res a efectes de governabilitat. En aquest sentit, són vots llençats.
Joan Herrera va estar en el seu paper, tot i que potser era qui ho tenia més fàcil, ja que d’una banda no era blanc directe d’atacs (el que l’estalviava haver de defensar-se), i d’una altra no estar en una posició central facilita molt la crítica als demès (tot i que per criticar el PSC va haver de recòrrer a criticar Zapatero, oblidant també que estem en unes eleccions autonòmiques).
Alicia Sánchez Camacho (aka Alicia Croft), també va basar-se en els seus dos temes estrella, el lingüístic i la immigració, amb aquesta contínua referència a la immigració ordenada que no puc evitar que em faci pensar en Ellis Island i les cues d’immigrants que volien entrar als Estats Units per Nova York, però sense aportar res de nou. Les seves intervencions van ignorar bastant que estem en una campanya autonòmica (tot plegat a ells això de l’autonomia els fa més nosa que servei) i va tirar del discurs de generals. Va atribuir-se la pressumpta creació de llocs de treball pel PP quan va governar (ignorant que són les economies les que els creen, no els governs, i que els períodes de crisi no són comparables amb els d’expansió, en un discurs propi del que jo anomeno política per a dummies) i sense poder respodre quan José Montilla li va indicar que a València hi ha més atur que a Catalunya (va intentar negar la dada, però menteix, tot i que no crec que l’importi).
Joan Puigcercós va alternar moments bons (quan va intentar, sense èxit fer posicionar Artur Mas en el tema del referèndum per la independència) amb d’altres poc lluïts, amb una certa bipolaritat, quan en un moment semblava ser molt crític amb els convergents i al següent no descartava fer de crossa d’un hipotètic govern seu. I va caure també en el simplisme habitual d’associar independència amb solució de tots els mals. No és d’estranyar que accentui el discurs independentista per sobre del discurs d’esquerres (que mai l’han tingut massa potent) ja que els seus rivals electorals no són precisament d’esquerres, més aviat al contrari.
José Montilla va estar millor en el fons que en les formes. No descobrirem ara que no és un gran orador, i que el seu català no és fluid, és a dir, que no es guanyarà la vida com a presentador del telenotícies, però va ser molt clar en quant el que proposa i el que no proposa. Potser es podria haver estalviat alguna al·lusió que no tocava (com la que va fer a Albert Rivera a propòsit del girigai de Ciutadans), però va posar en valor la feina feta, oferint dades que no van ser contestades, i també va posar de manifest la inconsistència de la proposta de concert efectuada per Mas. Se li ha criticat que no va ocupar una posició més central en el debat, però si això va ser així, no va ser per culpa seva, llevat que entenguem com a culpa ser educat, respectar els torns d’intervenció i no interrompre, sinó per la pròpia dinàmica de les intervencions. Si no l’interpel·laven, no podia respondre, només parlar quan li tocava, no és que es trobés absent (encara que segurament sí més còmode en uns temes que en uns altres, com li passa a tothom)
Artur Mas no va estar malament si tenim present que va ser capaç d’evitar pronunciar-se sobre gairebé totes les propostes concretes que se li van formular, ni sobre el tema del referèndum per la independència que li va proposar Puigcercós, ni sobre el tema de pactes que li va plantejar Montilla. Va tenir alguna bona intervenció contestant Rivera en el tema lingüístic (és clar que això és fàcil), però va pecar del que sempre peca, d’ambigüitat. A banda del concert (proposta que sap que és un brindis al sol però que serveix per tenir a la gent entretinguda) i de la famosa limitació dels 80 km./h. a les entrades de Barcelona (quelcom totalment accessori, ja que el que importa és com reduïm la contaminació, i si no és així haurà de ser d’una altra manera), poques propostes concretes i molta retòrica, i aquest aire de superioritat que, tot i que ho intenta, li costa amagar. Potser saber esquivar els temes és una bona qualitat per un debat, però no és la qualitat que jo buscaria en un president, perquè els problemes cal afrontar-los, no evitar-los, o el país en paga les conseqüències.
I ara sobre algunes qüestions:
Queda clar que la independència no és una opció majoritària a Catalunya. Artur Mas ho va afirmar (quan va donar com a segur perdre un hipotètic referèndum si es fes ara) i Joan Puigcercós ho va acceptar tàcitament en no rebatre aquesta afirmació. A partir d’aquí, espero que uns i altres s’estalvïin aquesta retòrica de l’opressió i tal. Avui a Catalunya no hi ha una majoria per la independència.
Cal destacar la coincidència d’Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho en tres temes, política fiscal (contenció li va dir Artur Mas), aprimament de l’Administració, però sense ni intentar quantificar quin seria l’estalvi de, per exemple, reduir alguna conselleria, només amb l’al·lusió genèrica als càrrecs de confiança que són la xocolata del lloro) i reducció de l’atur a la meitat. Òbviament, reduir l’atur és una proposta de tothom, però en la reducció a la meitat precisament coincideixen ells dos.
Vaig trobar de molt mal gust les continues referències de Rivera i Sánchez Camacho als fills de Montilla i, en menor mesura, als de Mas. A banda de que, com ell va dir, Montilla n’ha tingut cinc, de fills, una cosa són les situacions personals (a les que influeixen molts factors) i una altra el que és el millor model per al país.
Celebro que només Rivera fes sortir el tema del Palau i la resta no entressin al drap. I consti que el vídeo de la JNC (un #fail enorme) li va posar en safata. Crec que Catalunya ja té clar qui són els amics d’En Millet i qui, a més d’ell, ha tret diners d’allà, i ho tindran present, o no (jo crec que no, si és per Catalunya tot es perdona) quan votin. Tornar a burxar en el tema no aporta res al debat, perquè tot i ser un tema important no és la principal preocupació de la ciutadania.
Vaig trobar a faltar temes, com els posicionaments en matèria dels drets personals i de família. Hi ha qui vol modificar les lleis que s’han fet per contemplar més d’un tipus de família, i per igualar els drets de les persones amb independència de la seva orientació sexual, i és un tema prou important com per haver-li dedicat una estona.
També m’hauria agradat haver aprofundit en d’altres temes, per exemple, els tributaris: m’hauria agradat sentir dir a Mas (que és qui ho proposa) per què cal suprimir l’Impost de Successions que paga només el cinc per cent dels catalans més rics, o el tram de tarifa de l’IRPF que grava les rendes més altes, o com es treuen impostos, s’augmenten prestacions i a la vegada es redueix el dèficit.
I, finalment, acabo comentant el tractament al twitter del debat. Va ser una experiència divertida. Jo no segueixo ningú de Ciutadans ni del PP (si més no declarat), però si companys del PSC i tuitaires de CiU, ERC, ICV i inclús alguns de SI. Evidentment, cadascú tenim la nostra visió subjectiva, jo el primer, i això és inevitable. Ara, vull destacar que amb alguna excepció que honora el seu autor, un gran nombre de convergents van limitar-se, des del principi del debat i durant tot ell, a intentar desacreditar el President Montilla, però no el que deia, sinó a ell personalment, les seves actituds, les seves postures, simplement efectuant afirmacions que no anaven seguides d’un raonament o explicació. Especialment lamentables van ser les bromes, per exemple sobre els gràfics que demostraven les abismals diferències quantitatives entre els recursos destinats a diverses polítiques pel darrer govern de CiU i pels governs tripartits. En comptes d’intentar refutar les dades amb d’altres, o amb raonaments, es quedaven a la conyeta, a la ironia que, com va dir el President Pujol, no serveix de res. Desconec si va ser casual o seguien consigna (tot i que no crec en les casualitats), però ho trobo igualment negatiu. Crec la crítica, la broma, la paròdia, són recursos acceptables, però quan són els únics recursos que es fan servir, es fa palès que no se’n tenen d’altres, que deu ser el que passa.
Partits, persones i participació
19 nov
Ara que estem en campanya, cal recordar que és una realitat incontestable que la imatge de la política en general, i dels partits polítics en particular, no passa pel seu millor moment. Les enquestes, els comentaris, les opinions expressades en els mitjans que permeten la participació de la ciutadania, reflecteixen trets coincidents de caràcter negatiu. Serveixi com a exemple el darrer baròmetre del CEO: un 62% dels ciutadans està poc o gent satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. Un 78% considera que els polítics no tenen en compte què pensa la gent i un 74% que només busquen el benefici propi. I el fet que aquesta opinió negativa sobre els polítics darrerament s’estigui estenent a d’altres col·lectius, com ara els sindicats (inclús fent servir els mateixos adjectius), lluny de ser un consol, ho converteix en quelcom encara més preocupant, sobre tot des de la perspectiva de l’esquerra, però que ens hauria de preocupar a tots, més enllà dels partits polítics.
Podríem discutir si el que la ciutadania pensa és o no cert, o quina part de culpa tenen les actuacions dels partits i quina la manipulació interessada que practiquen els poders no polítics. Però el cas és que, s’ajusti a la realitat o no el que els ciutadans pensen, el sol fet que ho pensin ja és un problema per se, perquè actuen en conseqüència, allunyant-se de la política, el que encara contribueix més a agreujar aquest divorci entre ciutadania i partits polítics (i ensems dona més força de la que tocaria a grups marginals però amb seguidors fidels).
No hauríem de perdre de vista, però, que per molt que hom parli dels partits com a subjectes d’aquestes actituds que critiquem, els partits no són res. Vull dir que, com qualsevol altre organització de tipus associatiu, un partit és només una closca, un recipient, una estructura jurídica, que permet que diverses persones s’agrupin per a treballar per uns determinats objectius. Un partit són les persones que el formen, i si el partit és d’una o una altra manera, o fa unes coses i no d’altres, és perquè les persones que el formen així ho desitgen, i no perquè estigui controlat per unes forces malignes del més enllà. I si fan el que volen fer, perquè els sembla que és el millor, difícilment canviaran.
Per tant, a qui no li agradin els partits existents, té dues opcions: La primera, incorporar-se a un d’ells i intentar canviar-lo des de dins. La segona, crear un partit a la seva mida, que defensi el que cregui que s’ha de defensar i que no tingui els defectes que s’imputen als partits existents. No és ciència ficció ni res impossible, diverses forces polítiques han sorgit, al marge dels partits tradicionals, els darrers anys, àdhuc els darrers mesos, tant dins el panorama polític català com dins l’espanyol, i a les properes eleccions autonòmiques tindrem un rècord de candidatures. El problema és que aquestes noves forces, si més no les més conegudes (penso ara en Ciutadans, UPyD o Reagrupament, per exemple), que es presenten com a portadores d’aire nou, de renovació a la política, són objecte, sovint amb raó, de les mateixes crítiques que les tradicionals. I això em fa pensar: No serà que el problema no són els partits? No serà que el problema són, som, les persones?
Perquè és molt fàcil criticar el que veiem, còmodament asseguts al nostre sofà. És molt fàcil demanar que tal o qual cosa és faci així o aixà, com a nosaltres ens agradi, però esperant que ens ho faci un altre, sense estar disposats a moure ni un dit, ni renunciar a un minut del nostre temps lliure, per a fer-ho, o fins i tot ni a perdre una estona en anar a votar cada cert temps. I si qui ho fa no ho fa com nosaltres volem, el critiquem, l’esbronquem, l’imputem foscos interessos o fins i tot l’insultem. O ens enfadem i ja no en volem saber res. Passem. Molt fàcil, molt dels nostres temps, els temps de la comoditat (no per a tothom, però), i també molt cínic, i poc coherent.
Qui es consideri capaç de fer les coses millor del que s’estan fent, crec que té no només el dret, sinó l’obligació, de donar un pas endavant, i posar-se a treballar. Potser quan ho provi veurà que les coses no són tan senzilles, que cadascú tenim una manera de veure la vida única i diferent de la resta, que per molt que les coincidències siguin grans, mai són absolutes, que sovint cal cedir per tal d’arribar a un acord, que de vegades el camí més curt no és la línia recta i que això no significa abdicar de les conviccions. Però, si més no, podrà posar el seu granet de sorra per tal que les coses siguin més com li agradarien.
I això va més enllà de la política. Cal participar de la vida pública. Ser conscients que moltes i moltes coses (des de clubs esportius fins associacions de veïns, des d’associacions de pares i mares d’alumnes fins a partits polítics) només funcionen perquè hi ha persones disposades a donar part del seu temps i el seu treball a la comunitat sense demanar res a canvi. No podem esperar que algú ens ho faci tot. I si ho esperem, no podem a sobre exigir que ho faci sempre al nostre gust. No hi tenim cap dret.
Com s’acostuma a dir, amb tu o sense tu, la política (o el que sigui) es farà igualment, així que si vols que es faci més a la teva manera, participa. I si no, no et queixis.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Ni independentista, ni de dretes
5 nov
He de reconèixer que m’agrada l’últim lema de campanya del PSC i del President Montilla, que dona títol a aquest article. I m’agrada perquè és clar, en un moments on molts, per tal de pescar vots a tot arreu, juguen a fer l’orni, a navegar entre dues aigües, al “ara no però potser d’aquí dos anys sí”, en fi, a practicar el joc del “tot i que” que els del Polònia han fet famós.
Certament no és el PSC qui primer fa servir lemes així, i aquestes definicions han estat habituals en les darreres campanyes d’IC-V, tot i que ells les formulen en positiu i les acostumen a acompanyar de l’expressió de debò (com volent dir que n’hi que no ho són, que ens volen embaucar, que diria l’amic Jan) però crec que malgrat no ser original, el lema és molt encertat, i aporta aquesta claredat que abans esmentava i que tanta falta fa.
Hi haurà qui criticarà que es formuli en negatiu, i no en positiu. Però crec que a les persones, i als partits, ens defineixen tant les coses que som com les coses que no som, i el que no som és tan important com el que som. És clar que, per no ser, el PSC i el President Montilla no són moltes coses, no només independentistes o de dretes, però la tria d’aquests dos conceptes no és casual (res no ho és, en aquesta vida).
Cal posicionar-se sobre l’independència en uns moments en que l’independentisme viu una certa efervescència, com ho acredita la presentació de noves candidatures electorals que agafen aquesta bandera (i parlo en sentido figurat, no em refereixo a aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico, o potser de Cuba, que fan servir), i que segons les enquestes tenen possibilitats d’entrar al Parlament. Consti que crec que molta d’aquesta efervescència és més mediàtica que real, perquè si bé hi ha gent per qui la independència és un tema fonamental (i ho és legítimament), crec que no és el que més preocupa a la major part de la ciutadania, com ho ha deixat palès la cada cop menor participació en les consultes. El que passa és que els que hi estan pel tema fan molt de soroll, i compten amb potents altaveus mediàtics, de forma que han aconseguit posar-lo en primera línia d’actualitat.
En aquest context és bo, crec jo, que tothom es pronuncïi, i és bo també que algú s’atreveixi a qualificar-se clarament com a no independentista, sobre tot si no ho fa des del patrioterisme espanyol més ranci (que d’aquests ja n’hi ha molts, sempre han existit), sinó des del convenciment de que el millor futur per a Catalunya es pot aconseguir de la mà de la resta de pobles d’Espanya, amb respecte a les diferències de cadascú i en una relació de simbiosi, i no de parasitisme, sense excloure la solidaritat. Com és bo també que algú digui que el discurs independentista és simplista, basat en el sil·logisme falaç que diu Catalunya independent igual a més diners, més diners igual a tots viuriem millor, ergo Catalunya independent igual a tots viuriem millor, perquè una independència a qualsevol preu i en qualsevulles condicions podria arribar a ser molt perjudicial per als catalans, o per la majoria d’ells.
I tambè és convenient deixar clar on és cadascun en l’eix dreta-esquerra, encara que sembli obvi. No podem negar, malgrat no ens agradi, que la dreta és un valor a l’alça darrerament. Fa poques setmanes, el Partit Socialdemòcrata Suec, tradicional referent de la socialdemocràcia europea, obtenia els seus pitjors resultats electorals des dels anys vint. Fa un parell de dies, aquest conglomerat ultra anomenat Tea Party aconseguia introduir representants al Senat i al Congrès dels EUA (un país on qui governa no és precisament d’esquerres, i on la oposició del Partit Republicà, que també ha millorat resultats, és clarament de dretes, però no prou segons aquests del Tea Party). Europa està governada per Berlusconi, Merkel, Sarkozy i Cameron, i Espanya, com Catalunya, és una mica com l’aldea d’Asterix, resistint envoltada pels romans, i no volem que caigui en les seves mans.
Cal dir-ho clar, l’alternativa sí és de dretes (malgrat, per alguna estranya raó, a la gent de dretes li costa molt fer un reconeixement explícit d’aquest fet, llevat dels que envien missatges a Intereconomia, que no es tallen gens). Sovint s’acusa al PSOE, al PSC, de no ser prou d’esquerres (o de no ser-ho gens), de fer polítiques de dretes, i admeto que sovint aquestes crítiques tenen fonament, però no ens equivoquem, els de dretes (els de dretes de debò, que deien aquells) són els que governaran si les enquestes es fan realitat, perquè si bé a la vista de les crítiques esmentades fora lògic pensar que partits més d’esquerres recollirien el vot desencantat amb els socialistes, el que passa és que aquesta gent es queda bàsicament a casa, i pot deixar la victòria a la dreta en safata de plata. I si governa la dreta, ja veurem què són polítiques de dretes, de debò, com ja ho han començat a comprovar a França, Alemanya o Gran Bretaña, i l’estat del benestar en pagarà les conseqüències.
Per tant, cal dir-ho clar, ara més que mai. Ni independentistes, ni de dretes. De debò.
Per què no hi haurà tripartit
25 oct
Encara no acabo d’entendre l’enrenou causat per les paraules del President Montilla anunciant que, encara que sumin, no reeditarà el tripartit, perquè les considero una gran obvietat. I no, no perquè pensi que el tripartit ha estat un fracàs, com des de l’orbita convergent alguns s’afanyen a dir. Estic satisfet, raonablement satisfet, com va dir dissabte el President a La Noria, de la feina feta, perquè tot i l’adversa situació econòmica en que ens trobem, immersos en una crisi de la que el govern no és responsable, Catalunya ha donat un important salt cualitatiu i quantitatiu durant el govern tripartit. I els ciutadans ho refrenden, perquè si no fos així, i amb la que esta caient, i malgrat tot l’enrenou de l’Estatut i d’altres problemes viscuts, no aprovarien la gestió del govern, com fan. Vaja, que si això és un fracàs, no tinc adjectius per a qualificar els vint-i-tres anys de Pujolisme.
Però cada moment històric és diferent, i segurament aquest ja no és el moment del tripartit o, com diu el President, el seu temps ha passat. El 2003, després de vint-i-tres anys de govern convergent, era necessari, imprescindible, diria, un canvi de govern, encara que exigís grans renúncies. I per això tots els partits del govern de coalició les van fer. El 2006, la feina tot just s’havia encetat, i era necessari un nou període de govern per, si més no, deixar embastada la Catalunya de les properes dècades. Pero ara, el 2010, las coses ja no són iguals.
No és el PSC el primer que es desmarca del tripartit, no ens equivoquem. Esquerra Republicana ja fa dies que ha anunciat que només pactarà amb qui plantegi un referèndum d’independència. I el PSC, ja és sabut, no està per aventures que importen (i molt, no ho dubto) a una part del país, petita encara que amb potents altaveus mediàtics, però que no preocupen la gran majoria (com demostra la participació en les consultes independentistes). Reconec el gran desgast sofert per Esquerra, amb un bon resultat el 2003 en gran part gràcies a la política anticatalana d’Aznar, per haver pactat el govern tripartit. Molts dels seus votants no han pogut pair, encara, que els seus vots fessin President de la Generalitat un andalús de naixement (algú que qualifiquen despectivament d’espanyol). Estic convençut que sense la visió de país de Josep Lluís Carod Rovira, ara bandejat per la direcció, això no hauria estat així, i ERC s’hauria limitat a ser l’escolanet de CiU, i li vull reconèixer el mèrit, tot i les seves ficades de pota posteriors, amb el viatge a Perpinyà al capdavant. Potser per això s’explica que ara ERC es decanti clarament per recolzar Artur Mas, proposant unes condicions a la seva mida per pactar. No ho critico, allà cada cual, i no serà la primera vegada que ERC recolza CiU, tampoc no ens hem d’estranyar, i és cosa seva decidir quin paper volen fer.
Però tampoc és un secret, i ho diuen les enquestes, que una bona part de l’electorat del PSC tampoc no ha vist mai amb bons ulls el pacte amb ERC, i no perquè aquest electorat sigui espanyolista (l’electorat del PSC és divers), sinó perquè el que està clar és que no és independentista, i per això el pacte amb un partit que es proclama com a tal i que en la seva actuació quotidiana no es pot estar d’introduir aquest element, toqui o no toqui, de vegades de forma força desafortunada, ha disgustat a més d’un.
Per tant, el que ha dit el President Montilla és quelcom que la gran majoria del PSC pensa: volem la confiança dels ciutadans i ciutadanes per a governar sense hipoteques, per a dur a terme el nostre programa, part del qual s’ha plasmat en els set anys de govern de progrés, part del qual no ho ha pogut ser. I aquest programa no passa per les aventures, ni els carrerons sense sortida, en cap cas. Ni reneguem del tripartit, ni ens tanquem a pactes concrets amb qualsevol força política en temes que puguem compartir. Ni ens rendim, ni renunciem a governar, com afirmen des d’IC, en absolut. Però volem aplicar el nostre programa perquè pensem que és el millor per a Catalunya. Si tenim el recolzament popular, ho farem. I si no, continuarem treballant per Catalunya des del lloc que les urnes ens assignin. Com sempre hem fet.
Els ni-ni mereixen una segona oportunitat
22 oct
Com era d’esperar, la proposta efectuada pel President Montilla de donar beques als joves que ni estudien ni treballen (els popularment coneguts com ni-ni) ha aixecat crítiques en alguns sectors de la societat, que dins de la cerimonia de confusió i simplificació a que estem acostumats, la presenten com si la proposta fos pagar els vicis a una colla de pòtols sense ofici ni benefici.
I és que és curiós com les persones adaptem la percepció de les coses a la nostra conveniència. Així, aquell a qui les coses li han anat bé a la vida (una expressió no massa concreta però que és prou entenedora) tendeix a pensar que tot el mèrit és seu i que ningú no li ha donat res, i de la mateixa manera, considera que aquell a qui li ha anat malament, és perquè s’ho mereix, perquè no ha fet les coses bé, perquè és un gandul. I la conseqüència que molts treuen d’aquesta percepció subjectiva és evident: per què jo, que m’he guanyat la meva posició per mèrits propis, he de compartir part del meu benestar amb qui no ha volgut o no ha sabut fer-ho tan bé? A partir d’aquí, ja tenen coartada per anar en contra de qualsevol mesura de solidaritat, digui’s impostos, digui’s com es digui.
Ara que des de l’altra banda las percepcions no són menys subjectives. Moltes de les persones que no estan satisfetes amb la seva situació pensen, volen pensar, que tot és degut a la mala sort, a que algú els ha fet la traveta, però que ells sempre han fet el que havien de fer. I per ells l’altra cara de la moneda és que els que han tingut més èxit és perquè han tingut padrins, o bona sort, o qualsevol intervenció externa, i mai pels seus propis mèrits.
Però com en tantes coses de la vida, la veritat no està a un lloc ni a l’altre, sinó que hi ha de tot. És indiscutible que les persones no arribem a aquest món en igualtat de condicions, i que hi ha un munt de circumstàncies que ens condicionen des del bressol. La primera el lloc on naixem, que en gran mesura predetermina si la nostra preocupació serà viure bé o, simplement, viure, subsistir, un mínim d’anys. Però inclús neixent als països del nord, les circumstàncies culturals, socials i econòmiques fan que iniciem la cursa de la vida amb avantatge o amb desavantatge. Per això, són necessàries, si més no des d’un punt de vista d’esquerres, mesures que neutralitzin, tant com sigui possible, aquestes diferències. Mesures en educació, en sanitat, en cohesió social, que facilitin que les nostres oportunitats siguin, si no iguals, sí similars. I també és cert que, com persones que som, ens equivoquem, prenen decisions equivocades, que no necessàriament ens han de marcar per sempre.
És en aquest context on cal situar la mesura proposada. Tenim un sector del jovent que, per les circumstàncies que siguin, ni estudien ni treballen. Això és una realitat. Potser molts han arribat a aquesta situació sense poder fer-hi gran cosa per evitar-ho. Potser d’altres hi han arribat pels seus propis mèrits, perquè no han fet les coses tan bé com podien. Però inclús en aquest cas, els hem de deixar de banda perquè en la seva hagin pres una decisió errònia? Aquest error comés en la seva joventut els ha de condemnar per tota la seva vida? No els donarem una segona oportunitat per redreçar el seu rumb?
Tenim un problema. Sí, tenim, no només ells i elles, no només les seves famílies, el tenim tots com a societat, perquè no ens podem permetre desaprofitar tot el potencial que aquest jovent representa. I perquè més enllà d’això, no crec en una societat de dues velocitats, en una societat en la que qui, per la raó que sigui, queda despenjat, no pot aspirar a res més que ser un ciutadà o ciutadana de segona classe. No vull pertànyer a una societat que permet això impassible mirant cap a una altra banda.
No parlem de regals, no parlem de subsidiar la vagància, parlem de potenciar la formació d’unes persones que tenen per endavant tota la seva vida i un gran potencial per tornar a la societat amb escreix el que ara rebin. Poden produïr-se situacions injustes, sí, pot haver qui se n’aprofiti, com sempre passa en aquests casos. Però això pot passar amb qualsevol prestació social, i el que cal és estar amatents i controlar els excesos, no carregar-se la prestació i fer pagats justos per pecadors. I, posats a dir, per exemple, no es presta a l’abús contractar joves sense cobrar amb l’excusa que l’empresari els formarà?
Donem-los, doncs, aquesta segona oportunitat, i qui tingui recança, que pensi que a banda de tenir una societat més justa, sempre serà millor esmerçar ara els diners en beques, que en presons, subsidis o més despesa sanitària en el futur.
La ley electoral perpetua la injusticia
12 oct
Lamentablemente, la reforma de la Ley Electoral va a llevarse a cabo dejando pasar la oportunidad de hacerla más justa, lo que, con todo lo que de relativo puede tener el término, para mí implicaría hacer que el voto de todos los ciudadanos y ciudadanas valiera lo mismo, independientemente de su lugar de residencia (dado que, hoy por hoy, es la única circunstancia que marca diferencias). Mala cosa.
Es cierto que hay argumentos que aconsejan que el sistema electoral no registre una proporcionalidad pura, como evitar la atomización del voto y la aparición en el Parlamento de múltiples fuerzas políticas que harían difícil la obtención de mayorías para gobernar, o garantizar que todos los territorios tengan alguna representación. Pero eso no puede llevarnos al extremo de mantener un sistema en el que un partido necesite siete veces más votos que otro para obener un escaño, como pasa en la actualidad.
En un país dónde hay tanta gente (sobre todo en el PP, pero también en el PSOE) aparentemente preocupada por la igualdad de derechos en todos sus territorios, sobre todo cuando afecta a temas como la lengua, no deja de sorprenderme que importe tan poco que, en algo tan fundamental como el derecho a elegir a nuestros representantes, existan desigualdades tan flagrantes. Pero por desgracia, sus intereses partidistas se imponen, lo que me hace pensar que esa aparente preocupación por la igualdad es bastante selectiva. Y conste que no son ellos los únicos culpables, ya que tampoco a los partidos nacionalistas les interesa que existan fuerzas de ámbito estatal que puedan ejercer el papel de bisagra o simplemente completar mayorías.
Y si lo que pasa en España es lamentable, aquí en Cataluña nuestra vergüenza es doble, porque debemos aplicar también la injusta ley electoral española en nuestras elecciones autonómicas, ya que gozamos del dudoso privilegio de ser la única Comunidad Autónoma sin ley electoral propia. En sus muchos años de gobierno a CiU no le interesó modificar un sistema injusto que perjudicaba notablemente la circunscripción de Barcelona, dónde su voto era relativamente menor en comparación con las otras circunscripciones. Y cuándo el tripartito intentó hacerlo, se encontró con la oposición de la propia CiU e incluso de ERC, por similares motivos, de forma que todo acabó como el rosario de la aurora. También aquí el cálculo partidista se impone a la justicia.
Cosas como ésta resultan difíciles, por no decir imposibles, de justificar, y restan calidad a nuestra democracia.
He leído la noticia en Público, pero ya escribí sobre esto hace tiempo.
PSOE i PP no són el mateix per CiU
8 oct
Ara ja fa uns anys, a les acaballes de la presidència de Felipe González, l’aleshores Coordinador General d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va fer popular la teoria de les dues ribes. Segons aquella teoria, i pel que feia a la defensa dels drets dels treballadors, IU estava en una riba, i PP i PSOE estavan a l’altra. Per tant, trobant-se PP i PSOE a la mateix riba, tan legítim era per IU pactar amb un com amb l’altre, indistintament. Aquesta teoria li va servir d’excusa, de coartada, per a practicar allò que tant l’agradava i que popularment es va conèixer com la pinça, i que consistia en aliar-se amb el PP contra el PSOE, fins que va aconseguir que el PP arribés al poder.
Però malgrat ser reconegut com el pare de la criatura, no ha estat Julio Anguita l’únic que ha aplicat aquesta teoría. Convergència i Unió, des de sempre, ha defensat que PSOE i PP són el mateix, que la seva posició en relació amb Catalunya és similar, que quan els convé s’alien per perjudicar Catalunya, i que per tant, CiU (en aquest paper que ningú els ha donat però que ells s’autoadjudiquen de defensors de Catalunya) tant pot pactar amb un com amb l’altre, ja que és indiferent. Això ho han dit sempre, i ho continuen dient ara de forma insistent. Si precindíssim de que defensar que PSOE i PP fan el mateix en relació a Catalunya és negar les evidències (com per exemple que un va votar a favor de l’Estatut i l’altre no només va votar en contra, sinó que el va portar al Tribunal Constitucional, després de recòrrer les espanyes recollint signatures en contra seva), la postura de CiU, qui a l’igual que Anguita fa servir la teoria com a coartada per aliar-se amb el PP en contra del PSOE, podria ser legítima. Però els fets no confirmen la teoria.
Anem a veure quins fets han acompanyat aquesta posició teòrica de CiU durant els darrers quinze anys:
- a les investidures, CiU va votar favorablemente les dues investidures de José María Aznar (2 de 2) i no ho va fer amb les dues de José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 2).
- als pressupostos, CiU va votar favorablement tots els pressupostos presentats pels governs José María Aznar, menys l’últim, per allò de que venien eleccions i calia desmarcar-se (7 de 8), mentre que a data d’avui no ha votat cap dels sis pressupostos presentats pels governs José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 6), i ja ha manifestat que no ho farà amb el de 2011 (per tant, 0 de 7).
Déu n’hi do, trobo que per ser indiferent amb qui pactar, per considerar que tan és l’ún com l’altre, l’actuació de CiU ha estat una mica esbiaixada, no? Però, per si algú en tenia dubtes, l’inefable Felip Puig es va encarregar d’esbandir-les fa algunes setmanes, quan públicament va demanar al PNB que no votés a favor dels pressupostos per tal de fer caure el Govern de Rodríguez Zapatero. Perquè si el govern de Zapatero caigués, què passaria? Doncs no tindriem un altre govern del PSOE, per molt que ens ho vulgui fer creure, tindriem eleccions anticipades i, si hem de fer cas dels sondejos, un govern del PP. Queda clar, per tant, que el Sr. Puig i CiU prefereixen un govern del PP a Espanya, no cal dir res més.
No critico la posició de fons de CiU. És legitim que consideri (jo també ho crec) que té més coses en comú amb el PP que amb el PSOE, perquè tots són partits de dreta (amb persones de centredreta) amb unes posicions molt similars en temes econòmics i socials. I el que teòricament els separa, que és el tema nacional, perquè tots dos diuen ser nacionalistes de nacions diferents, passa a un segon (o tercer, o quart) terme quan del que es tracta és de les coses serioses, de les garrofes. No en va el darrer govern de CiU a Catalunya va gaudir del suport, tan evident com inconfessable, del PP.
Reitero, CiU està en el seu dret de pactar amb qui vulgui, i de fer-ho amb el PP per considerar que les seves idees són més a prop d’aquest que del PSOE, igual que hi ha partits (com el BNG, per exemple) que tenen més coses en comú amb el PSOE que amb el PP i per aquesta raó no els tracten igual (el que no vol dir que, alguna vegada, no puguin coincidir en una votació, només faltaria). Res a dir. El que critico és que ens intentin prendre el pèl, predicant de cara a la galeria una equidistància que les seves accions demostra que no existeix. Tots sabem que, llevat d’entre els seus votants, el PP està molt mal vist a Catalunya (s’ho ha guanyat a pols amb les seves accions), i que per tal d’acceptar que és el seu soci preferent, CiU hauria de tenir una valentia que ja ha demostrat abastament que li manca, però tampoc crec que sigui bo intentar mantenir una aparença que els fets contradiuen un dia sí i l’altre també.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Ganamos todos
4 oct
Ayer tuvieron lugar las primarias para elegir el candidato del PSOE que le disputará a Esperanza Aguirre la presidencia de la Comunidad de Madrid, con el ya por todos conocido resultado de la ajustada victoria de Tomás Gómez ante Trinidad Jiménez.
Reconozco que estoy contento del resultado. No porque el ganador haya sido uno y no otra (ya dije en otra ocasión que carezco de elementos de juicio), sino porque una vez más el partido socialista ha demostrado que cree profundamente en la democracia y, lo que es más importante, que la practica. A mi juicio, la elevada participación de los militantes y la victoria del candidato que no estaba respaldado por el Secretario General y por la cúpula del partido, confirman esta afirmación. Porque en una época en que desde muchos sectores se intenta desacreditar a los partidos políticos por todos los medios, presentando a sus militantes como una especie de zombies que se limitan a bendecir las decisiones tomadas por unos pocos y a hacerles de claca, creo que se ha dado un ejemplo a destacar.
Ahora desde otros partidos, y desde sus púlpitos mediáticos, correrán a utilizar el resultado de las primarias en contra de Rodríguez Zapatero. Pero se equivocan. Es cierto que Rodríguez Zapatero ha cometido el mismo error que Felipe González cuando pensó que, porque él lo apoyaba, la militancia aceptaría como su sustituto a Joaquín Almunia, pensamiento que se demostró incorrecto cuando Josep Borrell ganó las primarias. Y también ahora ha tenido que venir la militancia a recordarle, como entonces a Felipe, que en este partido una cosa es apoyar a quien ostenta el liderazgo porque democráticamente ha sido elegido a tal fin y otra cosa muy distinta compartir automática y acriticamente sus preferencias en cuanto a los candidatos del partido en las diversas elecciones. Pero son cosas distintas, que en ningún caso reflejan una falta de apoyo o un cuestionamiento del liderazgo, sino que confirman que el partido cuenta con una militancia activa e implicada, y que los mecanismos democráticos funcionan, extremos ambos de los que me congratulo, y que podrían servir de ejemplo a otros partidos y organizaciones.
Bien harían en no olvidarlo tanto fuera como dentro del partido.
Una història sindical
29 sep
Som a Catalunya, als darreres anys del segle passat i primers del present. Estem en aquells anys del pujolisme en que, pel que ara expliquen, els gossos es lligaven amb llonganissa i del cel plovia manà dia sí dia no (penseu que encara no governava el tripartit, i per tant no havia pogut deixar el país fet un desastre). El Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), depenent de l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament, desenvolupava activitats per a afavorir la integració dels alumnes nouvinguts als centres d’ensenyament públics, mitjançant el reforç de la llengua catalana. Pel que sembla que a aquell govern no l’importava gaire això dels drets dels treballadors, suposo que ho devia trobar decimonònic i passat de moda, de forma que a les persones que desenvolupaven la tasca esmentada, anomenats auxiliars de conversa, encara que de vegades els contractava laboralment (un contracte temporal que durava el mateix que el curs acadèmic, sense cap estabilitat per cursos posteriors, però contracte laboral al cap i a la fi), sovint els feia un contracte mercantil. Això del contracte mercantil vol dir que aquestes persones facturaven com si fossin professionals (quan realment eren assalariats) per la realització d’uns tallers (Tallers de suport temporal per a l’aprenentatge de la llengua, els hi deien) i òbviament no tenien ni estabilitat, ni cotitzaven a la seguretat social, ni dret a atur, ni res. I l’empresari, reitero, era la Generalitat de Catalunya.
La cosa podia haver quedat així. Però no. Un sindicat (en aquest cas CCOO) va actuar i va interposar una demanda de conflicte col·lectiu contra el Departament d’Ensenyament. I la va guanyar, segons sentència dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya en data 22 de desembre de 2003 (sentència 23/2003, assumpte 24/2003), que en la part dispositiva deia, entre altres coses:
… debemos declarar y declaramos la naturaleza laboral de la prestación de servicios de los trabajadores contratados para impartir los “Tallers de suport temporal per a l’aprenentage de la llengua” y de los “Cursos intensius de llengua per als alumnes de llengua familiar románica” organizados por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya desde el curso 1998-1999 …
Si a algú l’interessa el text sencer de la sentència, li puc facilitar.
La cosa no va acabar de seguida, va ser necessari negociar amb el Departament d’Ensenyament (negociació que també va portar el mateix sindicat) però, finalment, el 14 de juliol de 2005 (ja governava el tripartit) es va signar un acord pel que es reconeixien els períodes treballats, les diferències retributives i les indemnitzacions. A continuació, l’esmentat sindicat va fer les corresponents denúncies a la seguretat social i el Departament d’Ensenyament va haver d’efectuar les cotitzacions corresponents. I final de la història. Final feliç per als treballadors.
Què hauria passat si no haguessin existit sindicats? Cadascú pot pensar finals alternatius de la història, però jo tinc molt clar que aquests treballadors haurien sortit perjudicats. I això és només un exemple de el que els sindicats fan, dia rere dia, feina silenciosa en defensa dels drets dels treballadors, afiliats i no afiliats, tot i que això no surt als mitjans.
Per què escric això ara? Perquè estic fart de sentir des de fa temps la mateixa cantarella antisindical. Això que segueix són tuits d’avui:
Los sindicatos nos perjudican, tapan a los que deberían defendernos. Queremos su muerte!
Los sindicatos actuales no defienden a las personas más desfavorecidas, y se puede hacer esto sin tácticas estúpidas del siglo XIX
El mundo evoluciona, a ver si lo hace la izquierda y si no que no nos impliquen en sus películas
Los trabajadores no ganan con un gobierno de izquierdas que persigue a los empresarios porque estos dejan de generar empleo!
A qué viene que los sindicatos no hayan hecho nada en años y monten ahora una HG no contra el gobierno sno contra los empresarios?
Por qué se subvenciona a los sindicatos cuando cobran a sus afiliados (incluso parados) con lo que esto supone politicamente?
No esmento l’autor perquè frases semblants les he llegides i sentit els darrers dies a d’altres llocs (i sobre tot en els mitjans de la caverna, però no només). I no hi estic d’acord. Els sindicats van nèixer davant la necessitat dels treballadors d’agrupar-se davant l’evidència que estaven en inferioritat de condicions davant els empresaris. Per aquesta mateixa raó el Dret Laboral no és neutre, protegeix els treballadors, tot i que veurem quan triguen alguns en demanar que això no sigui així. Els sindicats no van ser creats per l’Estat. Tampoc els van crear els empresaris. Els van crear els treballadors. I la seva creació va costar sang, suor i llàgrimes, literalment. I les causes per les que van nèixer continuen plenament vigents, perquè el treballador continua estant en inferioritat davant l’empresari (i consti que jo no crec ni que tots els treballadors siguin bons ni que tots els empresaris siguin dolents, és un altre tòpic a eliminar). Si no existissin sindicats, tinc clar qui guanyaria, i no serien els treballadors, sinó els partidaris del capitalisme més salvatge (que no és un invent d’ara, va ser el primer que va existir, les regulacions van venir després, encara que ningú sembla recordar-ho). I també qui perdria, per exemple els treballadors de la història (real) que explicava a l’inici.
Vol dir això que els sindicats siguin perfectes? No. Vol dir que no tinguin coses a canviar? No. Vol dir que estigui d’acord amb tot el que fan? No. Penso que sovint els sindicats s’equivoquen en les seves tàctiques, i així ho he escrit. Penso que cal canviar mitjans, actualitzar-los, i de vegades també afinar millor els objectius. Els sindicats tenen molt a millorar, perquè tots tenim costats foscos.
I avui no he fet vaga (quan ets professional independent el concepte vaga és una mica relatiu). Tampoc vaig fer cap de les anteriors, ni tan sols quan governava Aznar, perquè entenc que les vagues generals tenen caràcter polític, però respecto qui les fa perquè pensa que és el camí correcte. De vegades comparteixo els motius, de vegades no, encara que no estigui d’acord amb els mitjans. I sobre tot defenso el dret a la vaga de qui vulgui fer-la, i el dret a treballar de qui vulgui treballar. Estic en contra del piquets coactius, però també dels empresaris coactius (que no han d’utilitzar la violència, no els fa falta). Estic a favor de la llibertat, de que cadascú faci el que li sembli, sense lesionar els drets aliens. Avui i sempre, perquè preocupar-se per la llibertat d’uns o altres només avui, és fer trampa.
