La vida segueix (més o menys) igual

Ja ha passat el 9-N i, continuant amb el símil cinematogràfic que alguna vegada he fet servir, crec que tot el que ha passat s’ha ajustat al guió previst: el sobiranisme ha efectuat una nova demostració de força (si poca o molta és relatiu i ara m’hi referiré), i ens ho ha venut com un gran triomf, amb declaracions eufòriques, discursos en anglès, llàgrimes i tota la posada en escena que cal efectuar en una pel·lícula per tal que la ficció sembli creïble per a l’espectador. Segons el guió, el resultat era el de menys, la victòria estava aconseguida abans de començar. I, tot i que és aviat per a dir-ho, sembla que el govern de Mariano Rajoy continua també sense sortir-se de l’absurd paper pla i sense matisos que ve interpretant des del començament de la pel·lícula. Clavant el guió, vaja.

No negaré que la mobilització d’ahir, diem-li consulta participativa o com vulguem, té un efecte simbòlic pel sol fet de celebrar-se. És evident. I consti que crec que la semiprohibició va ajudar més que perjudicar-la (conec més d’un, tot i que suposo que no constitueixen un nombre significatiu, que va anar i va votar SI-SI només com un gest de rebel·lia contra el govern de Rajoy, però que en una votació de debò votaria una altra cosa). I les coses simbòliques tenen la seva importància, però jo que sóc més de fets, i no puc evitar pensar que, com diu el títol del post i una famosa cançó, la vida segueix igual que abans del 8-N. O casi. Si més no des del punt de vista de les dades.

Estem acostumats, elecció rere elecció, a que unes mateixes dades siguin analitzades de formes molt diferents en funció del’analista. Això no és del tot injustificat, certament les dades poden analitzar-se des de diversos punts de vista (valors absoluts, valors relatius, tendències, expectatives, conjuntura …), si bé també hi ha molta anàlisi interessada. I jo en faig la meva, que intento no sigui interessada, però que no puc evitar sigui, com totes, subjectiva.

Diuen les dades oficials, que assumiré com a certes a efectes dialèctics, que és molt assumir tenint present que no hi ha forma de contrastar-les i que qui les facilita és el mateix govern que porta tres anys multiplicant per dos les xifres reals de participació als diferents happenings independentistes de l’onze de setembre, que un total de 2.236.806 ciutadans i ciutadanes (amb un 98,6% de meses evaluades) van participar a la consulta, i que d’ells, l’opció per la independència, l’opció SI-SI, va ser preferida per 1.806.336 persones, més o menys un 80%. Es molt? Es poc? Com deia, depèn. En termes absoluts, és molta gent, indubtablement. En termes relatius, no tanta. La forma en que s’ha celebrat la consulta (amb vot dels majors de 16 anys, estrangers i persones que podien no estar censades a Catalunya, sempre que al seu DNI constés una adreça d’aquí) no permet saber amb exactitud el percentatge que representen aquests vots sobre els votants potencials, i no espereu que ni a les dades oficials ni a la premsa del règim la xifra surti destacada, que ja sabem que vetllen per la nostra salut mental i segons quina informació se la reserven no fos cas que algú es desmoralitzés, però per les dades que han circulat, sembla que aquest percentatge de SI-SI no arribaria a un terç del “cens”. Un percentatge alt? Sí. però llunyà, molt llunyà, de la majoria.

I si parlem de tendències, podem dir que som allà on érem fa dos anys. Comparant amb les dades de les darreres eleccions autonòmiques, el vot sobiranista està clarament estancat, inclús pateix un lleu retrocés. Sumant els vots el 2012 de CiU, ERC, CUP i la meitat d’ICV (això és una estimació meva totalment arbitrària, donat que aquesta formació no té una postura oficial), resulten 1.920.670 vots. Se’m pot dir que els vots d’UDC del 2012 no s’haurien de comptar, perquè no està oficialment per la independència, però això queda compensat de ben segur per l’augment de votants potencials en incloure majors de 16 anys i estrangers.

Aquest estancament del vot sobiranista té un especial significat si tenim present que venim de dos anys de manipulació mediàtica descarada per part dels mitjans públics i concertats de Catalunya, manipulació històrica dels fastos del tricentenari, i d’una campanya on s’han abocat diners a cabassos, amb cartells, pamflets, pseudoenquestes, trucades … Dos anys en que la crisi continua i en molts casos s’ha agreujat, el que justifica el descontentament de la ciutadania. I dos anys, last but not least, de col·laboració desinteressada (o amb d’altres interessos) del govern del PP amb la causa sobiranista, que ha tingut la seva culminació en el despropòsit de la impugnació del procés participatiu.

Però ni així. Jo sempre he dit que totes aquestes performances que s’han fet al llarg d’aquests anys servien per motivar la tropa, fidelitzar els convençuts, però no per guanyar més adeptes. Ahir vàrem poder comprovar que no m’equivocava (fet que a mí, que m’equivoco sovint, em fa una certa il·lusió).

La realitat és que més de dues terceres parts dels catalans NO han donat el seu suport al projecte secessionista. I sembla estrany pensar que, llevat de casos de malaltia, desplaçament o altres causes de força major, hi hagi molts partidaris del SI-SI que ahir restessin a casa. Però encara que una bona part dels no-votants d’ahir fossin del SI-SI, aquests continuarien no sent majoria. Poden tancar els ulls o amagar el cap sota l’ala tant com vulguin, però les persones que a Catalunya aposten per la independència estan molt lluny de ser majoria.

Igual que el govern del PP no pot seguir tancat en banda davant la situació, el bloc sobiranista català no pot continuar actuant com si representés la majoria de la ciutadania, perquè no és així. Em temo que un i altre en prescindiran. Em temo que el govern del PP continuarà aferrat a la Constitució com a excusa per al seu immobilisme i que fins que no es produeixi un canvi de majoria parlamentària (que afortunadament ja s’albirà a l’horitzó d’aquí a no gaire temps), poca cosa canviarà. Em temo també que els sobiranistes continuaran dient que “Catalunya vol”, “els catalans volen” i continuaran parlant de DUIs i altres fantasies com si fossin majoria. Però si per alguna cosa ha servit aquest 9N ha estat per constatar que no són tants com ens volem fer creure, o com podria semblar vista l’amplificació mediàtica de les seves postures. Algú (sobiranista) em deia l’altre dia al Facebook que això del 9-N els serviria per comptar-se. Bé, ja us heu comptat. Sou molts, però no suficients, ni de lluny.

Al govern del PP el dono per perdut. La seva postura els dona un rèdit electoral en alguns sectors i dubto que la canviïn. Però en pro de la convivència a Catalunya, aquest resultat hauria de ser un toc d’atenció a les forces sobiranistes. Si volen seguir menystenint la majoria de la ciutadania, actuant com si no existíssim, allà ells, ja s’ho trobaran. Però que tinguin molt present que no poden vèncer sense convèncer. Quan arribi el desengany, que ningú digui que no estava avisat.

Tot i que crec que un tema com aquest el que importa són les dades generals i no les particulars, no vull acabar sense fer una petita referència per Sant Quirze: el que he dit per Catalunya li és igualment aplicable. Els vots SI-SI són més o menys un terç dels possibles votants i es corresponen amb la suma CiU+ERC+CUP+meitat ICV de les eleccions de 2012 (6.623 ara, 6.522 aleshores), malgrat l’augment de votants potencials. També per aquí la vida segueix igual, o casi.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Només depèn de nosaltres …

Una de les fal·làcies de l’independentisme, de les que més es repeteix, com un mantra, és la de que “la independència només depèn de nosaltres”. I és una de les fal·làcies més repetides perquè a la seva vessant positiva (sembla que la independència és tan senzilla que només cal desitjar-la molt fort), uneix la desqualificació de totes les alternatives que no depenen de nosaltres (és a dir, totes menys mantenir l’statu quo), de forma que no cal ni entrar a valorar-les ni, molt menys, preguntar sobre elles.

Efectivament, quan hom planteja el federalisme com l’alternativa que conjumina el millor de la independència (un nivell d’autogovern ampli i inatacable) i del manteniment de l’statu quo (l’evitació d’una ruptura amb la legalitat vigent de greus conseqüències de tot tipus), rep inequivocament la resposta de que això és inviable perquè no depèn de nosaltres, perquè més enllà de l’Ebre no hi ha federalistes, perquè a Espanya no en volen sentir a parlar, and so on, i en canvi la independència només depèn de nosaltres. Poc importa que, quan se’ls pregunta, els catalans prefereixin el federalisme a la independència o al manteniment de l’statu quo, com resulta d’aquesta enquesta publicada avui. Poc importa que, a la resta d’Espanya, cada cop més veus s’alcin optant per una solució federal, amb el PSOE al capdavant però ni molt menys en solitari (i, abans que ningú m’ho recordi, ja sé que no és fàcil i que caldrà treballar molt). Sembla que, tot i això, en aquest cas no hi ha obligació de treballar i de lluitar per fer realitat la voluntat del poble català, com semblaria coherent amb el que ens diuen dia rere dia. Sembla que això només funciona si la voluntat del poble és la que interessa als ideòlegs de la moguda (que, al final, són els de sempre), si no és així, al poble que el bombin, que tots sabem que l’invent aquest del dret a decidir només pot servir per decidir el que ells volen que decidim.

Però, tornant a l’inici, realment la independència només depèn de nosaltres? Es pot afirmar seriosament que no importa a cap efecte ni la situació preexistent, ni la legalitat espanyola, ni la legalitat internacional? Evidentment no. La independència, esdevenir un Estat, implica que els altres Estats et reconeguin com a tal (i no entro aquí, perquè no és el tema i donaria per un altre post, el fet que la meitat dels teus propis ciutadans tampoc no et reconeguin). Convertir-te en estat sobirà és, en certa manera, com fer-te soci d’un club que té reservat el dret d’admissió. No n’hi ha prou amb que tu vulguis fer-te’n soci, omplis la sol·licitud, l’enganxis la teva millor foto i acceptis abonar la quota. Cal que t’admetin. I el mateix pot dir-se, i encara amb més motius, d’altres clubs més “selectes” com pot ser la Unió Europea, que tenen establerts estrictes procediments d’admissió.

Aquí algú sortirà amb allò de no ens poden dir que no !!!. Ah, no? Per què? Hi ha alguna explicació o ens ho hem de creure com a dogma? Perquè  la crua realitat és que, malgrat els enviaments de llibres, les pancartes gegants, els castells o altres performances, cap estat ha manifestat la més mínima simpatia per la causa secessionista. Això per no dir que, tant important com el fet de l’admissió al club dels estats (i a la UE i demés organismes) és el quan i el com. I això, hipotèticament, dependria de moltes coses, entre d’altres la forma de produir-se la secessió, la majoria que li haguès donat suport … ningú vol al seu club gent que no respecta les normes, perquè igual que se n’ha saltat unes, pot saltar-se les altres, i el tothom vol és gent (estats) en que es pugui confiar.

Aquest timing i aquestes condicions són quelcom fonamental perquè podria ser que, després d’una temporada en un limb jurídic, nosaltres i les nostres empreses, haguéssim perdut la nostra posició al món, i haguéssim de començar de zero. I jo ja sé que hi ha gent a qui no l’importa assumir renúncies per tal d’aconseguir l’objectiu, crec que la majoria de catalans no s’ho pot permetre, i no crec que ningú tingui tampoc especial interès en arriscar el futur dels seus fills per tal que uns pocs puguin fer realitat el seu somni romàntic.

I no ho dic per dir-ho, perquè d’acord amb l’enquesta abans comentada (i d’altres anteriors), la majoria dels catalans opten per la negociació, inclús en cas de victòria sobiranista en unes properes eleccions, i l’opció DUI no és en absolut majoritària (és més, inclús les persones que es declaren votants de les CUP o d’ERC opten per una DUI per una exigua majoria). Al final, afortundament, resultarà que els hiperventilats són pocs, encara que fan molt de soroll.

Com jo sempre dic als clients, a la vida no hi ha res fàcil, i si algú t’està venent quelcom com molt fàcil, t’està enredant. Segur.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La relativitat de les xifres

Es curiós observar com hi ha afirmacions que sembla que no es poden discutir, que es donen per certes, malgrat els fets, de forma repetida, s’entesten en negar aquesta pretesa certesa.

Un cas clar és de la presumpta majoria independentista a Catalunya. Tot sentim sovint frases del tipus “Catalunya vol …”, “Els catalans volen (volem) …” en les que qui parla dona per acreditat que l’opció independentista és majoritària (inclús molt majoritària) a Catalunya. Però, hi ha fets que donin suport a aquesta afirmació?

Certament les tres darreres manifestacions de l’onze de setembre han estat multitudinàries, i tot i que no tothom que hi ha assistit era independentista, sí que ho era la immensa majoria. Però, per molt multitudinàries que fossin, els manifestants han oscil·lat entre el mig milió i el milió d’assistents, i a Catalunya som set milions de persones (compto també els menors que no poden votar, perquè a les manifestacions hi havia molts nens). I tot i que a aquest milió, essent molt generosos, li afegíssim un altre de gent que hauria volgut anar i per motius diversos no va poder, o que sense ser amic de les vies és independentista, podríem arribar als dos milions, menys del trenta per cent de la població, i això malgrat la propaganda institucional i el suport incondicional i descarat dels mitjans del règim (si algú té la temptació de dir-me que les xifres oficials de les manifestacions eren 1,6, 1,7 o 1,8 milions de persones, s’ho pot estalviar si no em diu també com ha fet el càlcul i, més concretament, com es poden posar 6, 7 o 8 persones en un metre quadrat desafiant les regles de la física clàssica). sí, era molta, molta gent, però de majoria, res.

Però hi ha altres evidències: recordeu que a la campanya de les darreres eleccions europees els partits independentistes demanaven un vot massiu a Catalunya, molt superior al de la resta d’Espanya, per tal d’acreditar la vocació europeista d’una hipotètica Catalunya independent? I, què va passar? Doncs que la participació a Espanya va ser del 45,84% i a Catalunya del 47,63%, una diferència inferior a dos punts i una participació inferior a la de Madrid, La Rioja o Castella-Lleó, per exemple (vull aclarir que jo vaig votar, com he votat sempre, no us penseu que feia boicot). Es tractava només d’anar a votar, a qui volguessis o en blanc, i ni així (evidentment del fracàs dels que demanaven aquest gran diferencial de participació no se’n va parlar més, no interessava).

I arribem a una altra prova, la campanya anomenada “signa un vot per la independència“. Resulta que, després de mesos recollint signatures, no només de gent que podia votar sinó també de majors de setze anys i estrangers, han presentat 720.000 firmes !!! Sí, són moltes, però … quin percentatge d’electors representen. Un 15%? Encara que ho dobléssim (un altre cop de forma generosa) tenint present que hi ha gent que potser no vol donar les seves dades però que votaria independència, tindríem un 30% !!! I això en molts mesos de feina de recollida de firmes per tot Catalunya, i pretenent que aquestes signatures fossin la justificació d’una DUI si es donava el cas !!! Ho sento, però per mi això és un fracàs, i una nova prova de que aquesta clara majoria que donen per descomptat, només existeix en els seus somnis (el que no ens estalvia, però, haver de sentir parlar d’ella com un dogma de fe).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Alcaldades

El mes d’agost és el mes de vacances per excel·lència, però en política sembla que les vacances no existeixen, i aquest agost de 2014 no és una excepció.

El PP continua entestat a demostrar que, per a ells, tot s’hi val per a tenir el poder (el polític, que l’altre ja el tenen,  malauradament). Si fa uns mesos era Cospedal qui reduïa el nombre de parlamentaris de Castella-La Manxa amb l’excusa de l’estalvi (curiosa excusa tenint present que aquests parlamentaris no tenen sou) però amb el clar objectiu de garantir-se la majoria, ara Rajoy sembla decidit a modificar la llei electoral per tal que l’alcalde sigui el cap de la llista més votada, amb el no menys clar propòsit de retenir algunes alcaldies que, sense aquest canvi legal, el PP sembla abocat a perdre. Evidentment ells no ho expliquen així: parlen de la voluntat dels ciutadans (això de la voluntat del poble és una mica com la voluntat de déu, es fa servir aquesta expressió i ja ningú pot discutir res), parlen de que qui guanya les eleccions ha de governar (altra cosa és què entenem per guanyar, jo dubto que ser la minoria majoritària amb per exemple un trenta per cent dels vots sigui guanyar), i coses per l’estil.

Molt em temo que, malgrat les protestes, acabaran fent l’alcaldada (mai millor dit). Es el PP, no té escrúpols, i no diré que m’estranyi. Més m’interessa veure quina serà la resposta de les altres forces polítiques: serán las forces d’esquerra (noves i antigues) capaces de bastir candidatures conjuntes que puguin aspirar a ser les més votades, o continuaran com fins ara les postures sectàries, la desqualificació de les altres forces (per poc pures o per utòpiques) o la simple competició per a ser la primera força de l’oposició sense cap possibilitat de governar.

No parlo de xecs en blanc ni de pactes contra ningú, sinó de pactes en favor de la ciutadania, i sobre la base de programes, realistes però ambiciosos. Serà possible? Hauria de ser-ho, però veurem. I si no ho és, espero que els electors passin factura als responsables.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Per una consulta legal, acordada i vinculant

El PSC va concórrer a les darreres eleccions autonòmiques amb un programa on figurava amb claredat el nostre compromís amb el dret a decidir per mitjà d’una consulta legal i acordada que tingués caràcter vinculant i que nosaltres inseríem dins un procés de reforma constitucional destinat a convertir Espanya en un estat federal.

Però l’anomenat front sobiranista, format per CiU, ERC, ICV i les CUP, va iniciar, apressadament i de forma unilateral, un cami que no porta enlloc, i que ha tingut el seu darrer episodi, fins al moment, en la votació al Parlament de Catalunya d’una proposició segons la qual es demana al Congrés dels Diputats la cessió de la competència per celebrar un referèndum amb data i preguntes ja decidides (tot i que la seva redacció no s’inclou dins la proposició).

S’ha escrit i parlat molt sobre el posicionament del PSC en aquesta votació. I el sentit del nostre vot no ha estat comprés per molts sectors de la població. Però cal repetir i explicar tantes vegades com calgui que el nostre vot ha estat coherent amb el compromís contret amb els electors, plasmat en el nostre programa electoral, i que, per ser-ho, no podíem donar suport a la proposta.

No podíem donar suport perquè no és una consulta acordada. A les nul·les ganes de negociar del govern del PP s’han unit la pressa i la poca predisposició a la negociació del bloc sobiranista, que fa temps que va decidir què havíem de decidir, de forma que tota la resta és fer el paperot, i el que hauria de ser una negociació es despatxa amb una simple carta. Ens emmirallem en els processos de Canadà i Escòcia, que d’altres esmenten constantment per acabar fent el contrari. No podíem donar suport perquè no és, i no pot ser, una consulta legal. Si parlem d’una consulta vinculant (i això és el que el PSC vol), està clar que el Congrés dels Diputats no pot cedir la competència, senzillament perquè no la té. El Congrés no podria convocar una consulta que pogués tenir com a resultat una modificació del territori espanyol sense encetar abans un procediment de reforma constitucional. I si no pot fer-ho, tampoc no pot cedir-ne la competència, i per tant, la proposta està condemnada al fracàs.

Davant aquesta situació, no podíem votar que sí. Hi ha qui pensa que el PSC es podria haver abstingut. I sí, ho podia haver fet, perquè una abstenció no hagués contradit el programa electoral. Però abstenir-se és, en certa manera, inhibir-se, quedar-se al marge. I havíem de deixar clar, en seu parlamentària, i en una votació amb gran contingut simbòlic (que no pràctic) que no volem ni podem quedar-nos al marge si estem convençuts, com ho estem, que el camí que ens volen fer seguir només porta al no-res i a la frustració de tants i tants ciutadans i ciutadanes. No en volem ser ni responsables, ni còmplices. Per això el nostre Consell Nacional, per aclaparadora majoria, va acordar en votació secreta, oposar-se a la moció. Els promotors de la moció sabien, saben, que aquesta moció no prosperarà (perquè no pot prosperar), i l’únic que busquen és un element més de confrontació i greuge en aquesta telenovel·la de bons i dolents de sèrie B en que han convertit la política catalana des de fa un temps.

Certament aquest tema causa tensions al PSC, i això ha tingut l’exponent més sonat en la ruptura per part de tres dels nostres diputats i diputades d’això que en diuen disciplina de vot. Entenc els dubtes i les discrepàncies, però cal no oblidar que la militància en un partit és voluntària, i també ho és concórrer a les eleccions en una llista. Quan hom decideix lliurement fer-ho, està adquirint uns compromisos, amb el partit i amb els electors, que han votat una llista i un programa (que com ja he dit en aquest cas és molt clar, i diferent del de altres opcions que apostaven per les accions unilaterals), i aquests compromisos no poden deixar-se de banda a conveniència, ni que sigui en una votació que, com s’ha dit, tenia més de simbòlic que de cap altra cosa, ja que ni el que es votava tindrà cap efecte pràctic, pels motius indicats, ni dels vots del PSC depenia l’aprovació o no de la moció (encara que sentint alguns semblaria el contrari, mentre que de l’abstenció de les CUP gairebé ningú no en parla).

No és una situació fàcil, però hem de ser capaços d’integrar les diferents visions, que no fan sinó enriquir-nos com a partit, en el benentès que en democràcia les opinions minoritàries han de ser tingudes en consideració però les decisions de la majoria han de ser respectades i executades.

En tot cas, seguirem treballant perquè una consulta legal, acordada i vinculant, dins un procés de reforma constitucional, pugui tenir lloc, com manifestem en la moció que hem presentat per a la seva aprovació pel proper ple de l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail