Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana

Torno amb aquest post al company Miquel Quintana (company en això de la política i del dospuntzerisme, que no en la militància partidista, ja que ell és militant de Convergència Democràtica de Catalanya i jo del Partit dels Socialises de Catalunya, segurament més destacat ell que jo), la gentilesa que ha tingut dedicant un post a contestar un comentari que jo anteriorment havia deixat en un altre post seu. Crec en el diàleg i en la contraposició d’idees i conceptes com a via per a millorar el propi bagatge, i trobo que és un bon ús del temps esmerçar-ho en això. Es tracta de confrontar opinions, no de convèncer ni de ser conveçut, perquè també sé que hi ha tantes formes de veure la vida i les coses com persones, tot i que de vegades encara em puc sorprendre de com de diferents poden es poden veure uns mateixos fets segons des de quina perspectiva es mirin (i per això he tancat el meu comentari al post inicial d’en Miquel amb una referència al Madrid-Barça d’ahir i a les diferents formes de qualificar una mateixa jugada segons qui opina). Aviso, serà mooooooolt llarg.

Opinaves, Miquel, sobre les paraules del President Montilla en un acte públic celebrat a Pinós. Jo, personalment, no crec que un acte públic així, un miting, sigui el millor lloc per contrastar idees. Saps tan bé com jo, perquè segurament portes en això més anys (tot i que jo ja en porto molts) que els mítings no serveixen, en general, per desgranar grans i el·laborats discursos polítics. Es tracta de donar unes idees força, fàcilment comprensibles i fàcils de reproduïr, per tal que surtin bé a les notícies que després veurà la ciutadania (no per convèncer als assistents, que tots jo ho estan). I això es pot dir dels nostres mítings, dels vostres i dels de tothom. Ja sé que a vosaltres (els convergents, vull dir) us agrada molt fer conyetes amb aquestes frases que diem en els mítings. Em sembla bé. Jo no acostumo a fer-ho, no habitualment, amb les que es diuen en els vostres, tot i que podria (és molt fàcil trobar punts febles en una frase dita en aquest context). Però no li trobo la gràcia, prefereixo polemitzar amb gent que em pugui contestar.

En tot cas la meva resposta, Miquel, no ha intentat desmontar la teva opinió del President Montilla, perquè ni crec que sigui possible, ni crec que sigui necessari, perquè és la teva opinió, i tens tot el dret a tenir-la. El que a tu no et fa ni fred de calor, a mí em podria emocionar d’allò més, i vice-versa, perquè aquesta és una qüestió més sentimental que racional. A alguns potser els emociona sentir parlar de pàtria, i a mi no. A mi potser em sembla molt important que una persona hagi sortit endavant i hagi arribat a ser Alcalde, Ministre i President de la Generalitat venint de la emigració, i a d’altres persones segurament no. Va com va.

I el que he fet és només això, dir-te que allò que tu explicaves és el mateix que a mi em passa amb Artur Mas. No em fa ni fred ni calor. I no perquè no sigui del meu partit, no, sinó perquè a la seva trajectòria política, ha passat sense pena ni glòria pels llocs on ha estat, des de l’Ajuntament de Barcelona (a l’oposició) a les Conselleries de Política Territorial i Economia i Finances, o a la Conselleria en Cap, o al Parlament de Catalunya.

Ara tu em dius que el President Montilla també ha passat sense pena ni glòria pels seus càrrecs … és la teva opinió, de la que discrepo. Potser per tu és motiu de molta pena i poca glòria haver estar reelegit cinc vegades Alcalde de Cornellà de Llobregat per majoria absoluta, però per mi té molt de mèrit. Crec que ningú pot jutjar la seva feina allà millor que els ciutadans i ciutadanes de Cornellà, i el seu veredicte és molt clar.

Entrant en el que concretament dius, començo per excusar-me, perquè jo no conec molt bé Cornellà, llevat de pels discos dels Estopa, però pel que escrius em temo que tu la coneixes pitjor. La població de Cornellà el 1986 era de 86.928 persones, mentre que l’any 2009 era de 86.519 persones. Així que resulta que entre 1986 i 2009 la població de Cornellà ha disminuit (unes 400 persones) i que per tant aquests grans edificis de que parles, i tota aquesta gent que paga els impostos i les taxes, si existeixen, ja hi eren quan el President Montilla va arribar a l’alcaldia.

I és que Cornellà, com l’Hospitalet, i com altres ciutats de la conurbació de Barcelona, van patir el desenvolupament desordenat propi del període del desarrollisme franquista, amb barris com la Ciudad Satélite -Sant Ildefons- o Bellvitge i els Ajuntaments democràtics el que han fet, a Cornellà i arreu, és mirar de corregir la destrossa. Mira que diu sobre Cornellà la viquipèdia:

En els darrers vint-i-cinc anys, l’Ajuntament democràtic ha portat a terme un procés de lenta recuperació del municipi en tots els ordres. S’ha racionalitzat l’expansió urbanística i s’han fet arribar els serveis i equipaments a tota la població. Han nascut tres grans zones verdes, els parcs de Can Mercader, de la Infanta i de la Ribera (ara desaparegut amb la construcció de l’estadi del R.C.D.E.). Avui el teixit econòmic de Cornellà està molt més equilibrat, acull nombroses empreses de logística i també de vinculades a la nova economia.

No diré que tot això sigui mèrit del President Montilla, però alguna cosa devia tenir a veure. Si no ho coneixes, et recomano el Parc de Can Mercader, recuperat per a la ciutadania fa 15 anys (aquest si que el conec perquè vaig assistir-hi al Palau que allà es troba a un casament on l'”oficiant” era precísament el President Montilla).

Com a Ministre d’Indústria, certament va fer poca cosa. Només van ser dos anys, i en aquestes condicions no era fàcil. Tot i això, recordo que va impulsar l’aprovació del domini .cat (que per exemple tu fas servir). I trobo exagerat que diguis que els problemes dels magatzems o cementiris nuclears siguin una jugada seva. Els problemes són fruit de la demagògia amb que per totes bandes (totes, no salvo cap partit) s’ha tocat el tema nuclear.

I com a President de la Generalitat, jo també faig un balanç millor que el teu. Com t’he dit alguna vegada, em sembla un argument molt pobre culpabilitzar-lo a ell dels efectes d’una crisi mundial. D’altra banda, i segons les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa (4rt trimestre de 2009) l’atur a Catalunya (17,01%) és inferior a la mitjana espanyola (18,83%) i molt inferior al de comunitats com València (22,56%) Canàries (26,91%) o Balears (19,54%) per dir-te tres amb governs de colors diferents. No dic que el nombre de parats no sigui molt alt, massa alt, dic que la responsabilitat principal en unes circumstàncies com aquestes no és del Govern. És un fenomen mundial. I per mí el país no està molt bé, però si millor que quan el tripartit va començar a governar en els assumptes sobre els que té competència (que el cap i a la fi, és el que se li pot demanar a un govern).

Pel que fa a les frases buides, home, tothom les diu en un moment o altre, no diré que no. I sobre el suport al PP, pensa que la meva afirmació era una resposta a la teva de que els socialistes “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Ja sé que no us agrada que us anomenin el Pacte del Majestic, però el cas és que va existir, us agradi o no. Que ho repetim sempre? Evidentment, perquè no havíem de fer-ho si és veritat? Pitjor és que vosaltres repetiu el tema del sucursalisme, supeditació a Madrid o germà gran, com tu fas, perquè això no és veritat. Formar voluntàriament part d’un projecte comú amb el PSOE, té els seus problemes, en soc conscient, i algunes manifestacions de membres del PSOE segurament em fan menys gràcia a mi que a tu. I com que a més participem en la formació del vot del grup socialista, fora incoherent que votèssim en contra -i més tenint present que l’única majoria alternativa inclouria al PP-, encara que en casos concrets no ens agradi molt. I fem el que fem perquè, en conjunt (no en una votació concreta) considerem que és el millor per al país. De vegades per guanyar una guerra s’ha de perdre alguna batalla.

Però no t’equivoquis, el PSOE no dona, mai ha donat, ordres al PSC. I si ho hagués fet el PSC no les hauria acceptat. En cas contrari, Artur Mas seria avui President de la Generalitat, com molt bé saps. I potser aleshores CiU recolzaria els Pressupostos de l’Estat, com va fer amb Governs de Felipe González i José Maria Aznar (7 de 8), quan qui manava a CiU era el President Pujol (de qui, a banda de moltes crítiques, puc fer més d’un elogi). Però ara la cosa ja no és així, i dels 6 Pressupostos dels governs de Zapatero, CiU, la CiU encapçalada per Artur Mas, no n’ha recolzat cap. I això que segons vosatres PSOE i PP són el mateix … Sort que ara (casualment, a sis mesos vista de les eleccions) us decidiu a recolzar les iniciatives per lluitar contra la crisi, i inclús a proposar alguna (vull dir alguna que no sigui la de sempre, abaratir l’acomiadament). Més val tard que mai.

Jo he criticat més d’una vegada les polítiques de peix al cove de CiU, efectivament. Mira, l’actual situació de Catalunya, es fruit de la seva Història. Com que no es tracta d’anar a Guifré el Pilós, si parlem només de la democràcia, resulta que de 30 anys (des del primer govern del President Pujol), durant 23 ha governat CiU, diverses vegades amb majoria absoluta, i durant 7 el tripartit (remarco, el tripartit, no el PSC, que hauria estat, segur, diferent), així que dic jo que la responsabilitat de l’actual situació de Catalunya ha de ser necessàriament compartida. Tots dos podríem dir que totes les coses bones són les nostres i les dolentes les de l’altre, però no seria veritat. El que passa és que, si admetem el dèficit de Catalunya en matèria d’infraestructures i m’acceptes que el tripartit no se n’ha carregat cap (vul dir, no hem dinamitat cap línia de ferrocarril, ni cap carretera, ni cap torre d’alta tensió, que aquestes ja cauen soles), està clar que el problema és el que no s’ha fet, és a dir el que s’ha deixat de fer. I aquí sí que la ratio 23-7 té molta importància, perquè en més del triple de temps CiU no va fer el triple d’infraestructures, que es podien haver finançat amb els beneficis que dius que va reportar el vostre pacte amb el PP, molt inferiors, per cert, al que aconsegueix el nou finançament que per vosatres és xavalla.

Novament veig que ens culpes de fenomens d’abast mundial, com la deslocalització de les empreses. Saps que la raó per la que ara hi ha empreses que marxen d’aquí al Marroc o a Txèquia, és la mateixa que va motivar que aquestes empreses vinguessin aquí fa trenta anys per exemple des d’Alemanya: buscar la reducció de costos o obrir mercats nous. Ara a Catalunya (i Espanya) es viu millor que fa trenta anys, els sous són més alts, i el capital busca altres llocs més econòmics (i no només les multinacionals). És com funciona el capitalisme, malauradament, i llevat que prenguis iniciatives tipus Hugo Chávez, no es pot obligar una empresa a que es mantingui en un país (sí pots intentar-ho de forma pactada, com va fer de forma reeixida el President Montilla amb Nissan). Ara, si tu vols continuar pensant que abans les empreses venien perquè el President Pujol les portava i ara se’n van perquè el President Montilla les fa fora, tu mateix.

En una cosa et dono la raó, i és en la dificultat de tirar endavant un govern de coalició de tres partits en un país sense aquesta tradició. Malgrat tot, malgrat les dificultats i les tensions internes, s’ha fet molta feina. Per exemple, s’ha desplegat un 75% de l’Estatut,encara que hi ha d’altres temes en que no ens hem posat d’acord. És així i no ho nego.

I no, el Pla Hidrològic no és el que dius, és un exemple de com alguns “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Perquè les Terres de l’Ebre continuen sent Catalunya, i el PHN es carregava el riu, i com diuen allà, lo riu és vida. I tot i que encara hi ha llocs a Catalunya amb problemes d’aigua, com ara a les comarques de Girona, s’han pres iniciatives per a corregir el problema, com la construcció de dessaladores (si CiU ho hagués fet en comptes d’encaparrar-se amb el Roina, estaríem millor). I no dic que les dessaladores no tinguin problemes, però són una solució, tot i que crec que cal millorar molt la gestió de l’aigua (sobre tot en l’agricultura).

No et preocupis per la meva informació. En tinc més de la que puc pair, però pensa que jo soc un amateur d’això, i no sempre disposo per llegir i escriure de tot el temps que voldria. Per sort, perquè mira que passa quan m’hi poso, que m’allargo més del que seria prudent. En tot cas mai escric per escriure.

He intentat contestar tot el que has dit, amb dades quan les tenia a mà (tot i que com deia moltes coses són més aviat qüestió d’opinions, com ara la crosta de la CCMA, que encara existeix). Espero no haver-me deixat res, i en tot cas acabo disculpant-me de nou per l’extensió i amb una puntualització sense importància, i és que no sóc veí de Rubí (tot i que hi tinc molta relació), ans del nucli de Les Fonts, prop de Rubí però a cavall entre els municipis de Terrassa (on pertany el carrer on visc) i Sant Quirze del Vallès (amb un govern sociovergent, per cert). Tot plegat Vallès Occidental, com Sant Cugat.

Salut!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La justicia no es ciega

JusticiaLa justicia acostumbra ser representada como una mujer (supongo que por la diosa griega Temis), con una balanza en la mano (significando el equilibrio de las partes en litigio), a menudo con una espada (que evoca la fuerza que hay que aplicar para impartirla) y los ojos vendados, a fin de que su decisión no se vea influída por la identidad de las partes.

Suele decirse por ello que la justicia es ciega, pero creo existen elementos sobrados para poner en duda esa afirmación. Porque la justicia la imparten personas, y como tales, estas personas cuentan con sus propias ideas, sus filias, sus fobias, sus defectos y sus virtudes. Y esas ideas propias se manifiestan, inevitablemente, en su forma de afrontar y de fallar (que viene de hallar, de encontrar la solución a un problema, y no debe confundirse con errar o equivocarse, aunque obviamente puede haber y de hecho hay fallos equivocados) los asuntos que les son encomendados.

En eso la justicia no se diferencia del resto de actividades humanas. Ante la tendencia general de echar la culpa de las cosas a las organizaciones, yo siempre digo que el problema no son ellas, sino los hombres y mujeres que las componen que son, somos, falibles e imperfectos. Lo creo firmemente.

Así pues, es lógico, diría que inevitable, que las sentencias que un juzgador o juzgadora dicta se vean influídas, por ejemplo, por sus ideas políticas. Aunque lo que corresponde al Poder Judicial es aplicar la ley, es innegable que toda ley deja un margen (mayor o menor, en función de factores técnicos pero también de factores de contexto social) a la interpretación, y es ahí, en la labor interpetativa, donde las tendencias del juzgador/a se manifiestan. Por ejemplo, un juzgador que valore más el derecho a la propiedad privada que el derecho a la vivienda, puede tener tendencia interpretar en favor de la propiedad las normas que regulan el contrato de arrendamiento. Es normal, lógico y, como digo, inevitable.

Y no es algo exclusivo de nuestro país, obviamente. En Estados Unidos, los miembros de la Corte Suprema son designados por el Presidente del país y confirmados por el Senado, ejerciendo el cargo con carácter vitalicio, salvo renuncia o impeachment. Por ello su tendencia política suele ser la misma que la del Presidente que los nombra, y dicha tendencia se refleja en sus decisiones, algo que por otro lado se considera de lo más normal (con el agravante de que sus funciones, a diferencia de las de los miembros de nuestros órganos judiciales, incluyen la posibilidad de derogar leyes).

Es muy posible que sus creencias personales impulsaran a Baltasar Garzón a declararse competente para investigar los crímenes de la Guerra Civil, pero para ello no forzó la ley, sinó que efectuó una interpretación posible de ella. Quizás no la única, pero posible, por mucho que pudiera considerarse jurídicamente alambicada: entender que se trató de delitos contra altos organismos de la nación, que no habían prescrito por estar directamente relacionados con crímenes contra la Humanidad que se consideran imprescriptibles. Y obvió la aplicación de la Ley de Amnistía de 1977, por el mismo motivo que en otros países se han derogado las leyes de punto final que los asesinos dictaron para intentar que sus crímenes quedaran impunes. Por ello el Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas recomendó en 2008 su derogación al Estado español. Solo faltaría que se permitiera a los responsables de los crímenes y/o a sus sucesores decidir sobre su responsabilidad.

Podemos estar o no de acuerdo con la interpretación de Garzón (de hecho, el Ministerio Fiscal no lo estaba y por ello interpuso recurso), pero de ahí a calificarla como prevaricación, va un mundo.

El artículo 404 del Código Penal configura así el tipo delictivo de la prevaricación:

A la autoridad o funcionario público que, a sabiendas de su injusticia, dictare una resolución arbitraria en un asunto administrativo se le castigará con la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de siete a diez años.

Vemos que el tipo exige la concurrencia de dos factores: el primero, una resolución arbitraria, y el segundo, que sea dictada a sabiendas de su injusticia. El segundo es un factor subjetivo que únicamente conoce el autor de la acción, por lo que los demás únicamente podemos inferir la existencia o no de dicho factor a partir de otras pruebas. Pero el primero es más claro: es preciso que la resolución sea arbitraria, o sea, dependiente del arbitrio, en su acepción de voluntad no gobernada por la razón, sino por el apetito o capricho (podeis comprobar los significados en el web de la RAE). Es decir, no basta con que la resolución no sea correcta o ajustada a Derecho, sino que hace falta un plus de intencionalidad que además impida incardinarla en la ley en cualquiera de sus posibles interpretaciones. No haría falta decirlo, pero cada día son revocadas por tribunales superiores, por considerarse no ajustadas a Derecho, infinidad de resoluciones dictadas por jueces y juezas, y no por eso dichos juzgadores son imputados por prevaricación, solo faltaría.

Es por ello que, a pesar de no haberlo leído pero estando de acuerdo con su espíritu, modestamente me uno a los juristas que han redactado un manifiesto de apoyo a Garzón porque considero, como ellos, injustificable el procedimiento que se está siguiendo contra él. Y hago mío también el contenido del manifiesto de apoyo publicado hace algunos meses que podeis leer (y apoyar) aquí.

Hechos como el proceso contra Garzón acreditan que aunque quizás el franquismo murió, todavía quedan muchos franquistas, que harán lo posible por evitar que muchas personas que perdieron familiares a manos de la represión, y que en muchos casos ni tan siquiera saben dónde están enterrados, obtengan ni tan siquiera una reparación moral. Está en nuestras manos impedirlo.

Y una puntualización para acabar: no se trata de hacer una defensa personal de Baltasar Garzón, tengo contra él diversos agravios que ahora no viene a cuento enumerar, es una defensa de la justicia, aunque no sea ciega, ni pueda serlo.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff

La recent dessignació per part de Joan Laporta de Johann Cruyff com a President d’Honor del Barça, és una nova mostra de que l’amic Jan no té cap mania a servir-se del club per als seus interessos personals, i així ho torna a fer ara pagant-li a Cruyff el seu suport a costa del soci, demostració clara del que s’anomena disparar amb pòlvora del rei. Però això ja no és notícia, vull escriure d’una altra cosa.

Sempre he pensat que la visió que de l’etapa de Johann Cruyff com a entrenador i, sobre tot, com a jugador del Barça, ens ofereixen els mitjans de comunicació, té grans diferències amb la que jo, que vaig viure-ho, recordo, magnificant els aspectes positius i minimitzant, si no amagant, els negatius. Crec que això té a veure amb la bona relació de l’holandés amb molts periodistes (tot i que per sort no tots arriben al patètic espectacle d’individus com Joan Patsy, viva estampa del servilisme). El cas és que, fart de tanta hagiografia, m’he decidit a fer quelcom que fa temps vull fer: donar algunes pincellades de com va anar tot vist pels meus ulls. I vull fer-ho ara que l’equip va bé, que hem eliminat l’Arsenal i que Messi ha demostrat que ell sí és un jugador decissiu per al Barça, perquè no m’agrada la gent que aprofita els mals moments esportius per a treure draps bruts.

Per tal que ningú es confongui, vull deixar molt clares un parell de coses: Johann Cruyff va ser un grandíssim jugador de futbol, i una persona molt intel·ligent, encara ho és. Però, malauradament, els seus millors anys de futbol no els va donar al Barça, malgrat el que ens vulguin fer creure.

Posem el tema en context històric. S’inicia la temporada 1973-74, el Barça porta tretze anys sense guanyar la lliga (temporada 1959-60) i el futbol espanyol finalitza una llarga època d’autarquia permetent la incorporació als clubs de dos jugadors estrangers. Aquell any, a tall d’exemple, el Reial Madrid fitxa dos alemanys, Breitner i Netzer, el València l’austríac Jara i el malinès Keita i el Barça contracta el peruà Hugo Cholo Sotil i l’holandès Johann Cruyff. El palmarés futbolístic de Cruyff aleshores és impressionant: sis lligues i quatre copes holandeses i tres copes d’Europa amb l’Ajax i dues Pilotes d’Or. Però no tot són flors i violes, aquell mateix 1973 va deixar de ser capità de l’Ajax per votació dels seus propis companys (que suposo el coneixien bé). Potser això va influir decissivament per tal que abandonés el club d’Amsterdam.

La primera temporada de Cruyff al Barça és molt bona. Debuta amb victòria davant el Granada el 28-10-1973 i el Barça acaba guanyant la lliga, amb una decissiva aportació de l’holandès, que juga 26 partits i fa 16 gols. La seva bona actuació fa, a més, que guany la seva tercera Pilota d’Or el 1974, en una temporada que culmina essent declarat millor jugador de la Copa del Món que Holanda, la famosa taronja mecànica, finalitza sots-campiona en perdre la final contra la República Federal Alemana. Per cert, que aquest mundial em porta un record extraesportiu de Cruyff que el defineix molt bé: encara recordo a Holanda equipada amb Adidas, amb les seves tres ratlles a l’uniforme, mentre que al de Cruyff només n’hi havia dues, de ratlles. Raó? Ell tenia la seva pròpia marca de roba esportiva, i es va negar a equipar-se amb Adidas. Tothom té clara ara la importància de les marques en el món del futbol, i el diner que mouen, però us asseguro que fa 36 anys la cosa no era així, i Cruyff en aquest terreny va ser un pioner, mostra clara de com era i és de llest (i com li agradaven els quartos).

Aquesta primera temporada té lloc a més un fet que serveix de confirmació al que acabo de dir. El 9 de febrer de 1974 neix (a Holanda, ja que la seva esposa va anar allà a donar a llum) el seu fill, a qui posa de nom Johann Jordi (no sé per què la Viquipèdia en català i castellà fa constar com a nom Jordi, perquè recordo perfectament quan es va anunciar que el nom era Johann Jordi, com apareix a la versió anglesa). És a dir, no portava aquí ni quatre mesos i li va posar al seu fill Jordi. Per què? Identificació amb la terra? No home, no. Ens va calar perfectament des del principi, i va veure que amb un gest així es posaria la gent a la butxaca i després ja podria fer el que volguès, dins i fora del camp, com així va ser (inclús no parlar català en sa vida). Què murri!

I les restants quatre temporades de Cruyff al Barça es va dedicar a viure la vida i gaudir del clima, literalment. A casa encara feia algun bon partit, ja que era on el soci el podia veure (de partits televisats només n’hi havia un a la setmana, així que quan el Barça jugava fora només el podies veure esporàdicament) i havia de mantenir la seva reputació. Però, sobre tot fora, la seva aportació era mínima. Alguna jugada bona, de tant en tant, i a veure-les venir, treure còrners, fores de banda, faltes … poca cosa més.  Tot i que no va ser mai un gran golejador, un killer, la seva efectivitat va baixar tant com la seva aportació al joc de l’equip, i va fer 7 gols en 30 partits la 2a temporada, 6 en 29 la 3a, 13 en 29 la 4a i 5 en 25 la 5a i última. El Barça no va guanyar cap més lliga (va ser 3er la temporada 74-75 i 2on la resta) i l’únic títol oficial aconseguit en tot el període va ser la Copa del Rei de l’any 1978 derrotant l’U.D. Las Palmas per 3-1 a la final. Un molt pobre balanç.

Inclús la pròpia web del Barça, tot i que fent servir un eufemisme, reconeix el fiasco quan diu:

Malauradament, a les temporades posteriors el seu nivell va baixar

I tant, que va baixar!

Juntament amb el baix rendiment esportiu, hi ha d’altres episodis desagradables, com el seu enfrontament la temporada 1975-76 amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, que fart del seu comportament va gosar substituir-lo en un partit a Sevilla, i que va acabar amb la destitució de l’entrenador i la nova contractació de Rinus Michels. Bar Deportes es refereix al tema amb retalls de diari inclosos, i al final trobareu un vídeo.

Sé que tots els nostres records estan impregnats de la nostra subjectivitat, però el que us he explicat són els fets tal i com jo els recordo, com ho vaig viure i com ho vaig veure. Crec que Johann Cruyff, ras i curt, ens va prendre el pèl durant quatre anys, vivint dels rèdits de la seva primera temporada.

I un altre dia, si tinc temps i ganes, escriure de l’etapa de Cruyff com a entrendador. La lliga guanyada gràcies a ell i les lligues guanyades malgrat ell (i gràcies als errors aliens), el seu fill i els seus gendres, i alguna cosa més.

Podeu consultar més informació de Cruyff a:

Vídeo de l’enfrontament Cruyff-Weisweiler:

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Setmana Santa

Avui és Dijous Sant, al bell mig de la Setmana Santa, i en un dia com avui m’ha vingut al cap com són de diferents aquests dies de com eren quan jo era una criatura. Sí, ja sé que, malauradament, això vol dir tinc molts anys. Però no només això.

La meva infància va transcòrrer en el tardofranquisme, en aquells anys en que, diuen (jo personalment no tinc elements de comparació), la dictadura no era tan dura com ho havia estat abans. Però, fos com fos, aleshores com abans el nacionalcatolicisme continuava marcant les nostres vides, les vides de tothom, independentment de quines fossin les nostres creences.

I per Setmana Santa, tocava estar trist, perquè un llibre que diuen que van escriure uns senyors ja fa molts anys deia (diu) que un home anomenat Jesus va morir (i resucitar, que té més mérit) a Palestina. I si no estaves trist, perque no t’ho creies, ja s’encarregaven de fer els possibles per tal que, si no trist, com a mínim estessis amargat. I les maneres d’aconseguir-ho eren moltes, des de no deixar obrir cap establiment d’oci el Divendres Sant, fins a modificar totalment la programació de les dues cadenes de televisió.

Aquells dies era difícil veure a la televisió quelcom que no fos el telediario, les processons, el via crucis, alguna pel•lícula de temàtica religiosa (sovint amb Victor Mature de protagonista) … i els partits de bàsquet del Reial Madrid, quan Saporta (Raimundo, no confondre amb Laporta, Joan) dirigia aquest esport a la Casa Blanca i l’equip triomfava a Europa de la mà dels americans naturalitzats Clifford Luyk i Wayne Brabender. De forma que, a casa, moltes d’aquelles nits de Pasqua les passàvem jugant a les cartes (llàstima que només érem tres, els meus pares i jo, i això limitava els jocs a que podíem jugar, però tot i així ho recordo amb carinyo).

Afortunadament, tot ha canviat molt, com a mínim per als que no som creients. Perquè els creients, si volen, poden continuar fent el que fa quaranta anys ens volien obligar a fer a tots. Llàstima (per l’Esglèsia) que molts d’ells ara prefereixen marxar a fer turisme i no entristir-se, que total són quatre dies.

Però no podem baixar la guàrdia, perquè els hereus dels que aleshores manaven encara avui volen imposar-nos les seves creences i fer-nos viure a la seva manera. Volen continuar decidint sobre nosaltres: amb qui ens podem o no casar o relacionar, o quan podem o estem obligats a tenir fills. Més val no oblidar-ho, que a la que ens despistem ens la fotran.

Dic que tot ha canviat molt, però algunes coses no, si més no, no del tot. Perquè avui també hem pogut veure el Reial Madrid jugant la Copa d’Europa de bàsquet (allò que abans en deien paseando el nombre de España por el mundo), pero resulta que ha jugat contra un gran equip, el Barça, i ha perdut :-).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Escoltar per aprendre

Debat 1 Causa ComunaEscric això des del primer plenari de la Conferència Oberta de Causa Comuna. Com diu al seu bloc, es tracta de fer servir el mètode de la intel·ligència col·lectiva per tal de contribuir a l’elaboració col·lectiva de noves alternatives, idees i propostes per Catalunya. I com ha dit el President Montilla, hem vingut aquí a escoltar, a escoltar sobre tot a gent aliena al partit, però amb coneixement dels temes de debat, per tal de saber què en pensen i què creuen que necessita la Catalunya del futur.

Els sis debats tracten de temes prou engrescadors: Què esperem de la educació avui, Els joves: motors de la participació, Bones pràctiques i innovació social, El catalanisme del segle XXI, Després de la crisi: reptes i oportunitats i Ciutadania, diversitat i cohesió: la Catalunya gresol. Tots molt interessants, i relatius a temes d’indubtable interès en el moment actual.

La llàstima és que com són debats simultanis, només pots ser-hi a un, el que implica no poder seguir els altres cinc :-(. I posats a triar, he triat el primer: Què esperem de la educació avui. M’interessa l’educació, sóc membre del Consell Escolar de l’escola de la meva filla (i a partir del curs vinent també del meu fill). Per cert, l’únic pare (la resta són mares). Però no només m’interessa l’educació perquè tinc fills en edat escolar. Crec que l’educació és l’arma més potent que tenim per a aconseguir una societat més justa. L’educació trenca les barreres socials i crea ciutadans i ciutadanes amb igualtat d’oportunitats, i és per això que considero fonamental que tothom, independentment del seu origen, pugui accedir a una educació de qualitat.

He tingut l’ocasió de sentir diverses veus, veus majoritàriament de persones alienes al partit, perquè a això hem vingut, per molts que alguns des del desconeixement (i temo que també des del sectarisme) vulguin fer broma. I el que he sentit m’ha agradat, perquè comparteixo moltes de les idees que s’han expressat des d’àmbits molt diversos. No les repetiré ara totes, una bona part les he tuitejat, però sí vull recuperar algunes (la transcripció no és sempre literal, però crec que el contingut és correcte):

  • Ricard Aymerich (Mestre i psicòleg. President de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya): “Cal reconèixer el paper fonamental de l’escola en l’acollida de tot tipus d’alumnat”
  • Ramon Burgués (Regidor d’Educació de l’Ajuntament de Sabadell): “El coneixement és la base tant del progrés social com de l’individual”
  • Efrén Carbonell (President de la Coordinadora de tallers per persones amb discapacitat psíquica. Director del centre d’educació especial Asspassim): “El sistema ha de ser capaç de donar una resposta humana i de qualitat a tothom”
  • Pere Darder (Doctor en Ciències de l’Educació. President del Consell Escolar de Catalunya): “L’escola ha de potenciar la identitat personal. Ha d’educar persones, no masses. “
  • Pere Darder: “Cal educar en el compromís responsable. Es parla molt de culpa, i poc de responsabilitat”
  • Pere Darder:”Cal educar totes les dimensions de la persona, integrant aspectes diferents. Hem de fer, pensar i sentir”
  • Pere Darder: “La vida és complexa, i cal fer-hi front, no simplificar. L’escola no es limita a ensenyar, també educa. “
  • Miquel Angel Essomba (Pedagog. Director del Centre UNESCO de Catalunya-UNESCOCAT): “L’educació és un element important per la cohesió social. “
  • Miquel Angel Essomba: “El país ha de ser capaç de donar feines adequades a la qualificació de les persones. “
  • Xavier Melgarejo (Psicòleg. Director de l’Escola Claret): “Cal encaixar família, sistema escolar i entorn socio-cultural, que han de treballar coordinadament. “
  • Xavier Melgarejo: “Responsabilitat, esforç i disciplina són valors que han d’estar al cor del sistema educatiu.”
  • Joaquim Prats (Doctor en Història Moderna. President de l’Agència de Qualitat Universitària de Catalunya, AQU Catalunya): “El sistema ha d’ajudar molt més qui més ho necessita. No ha de ser igualitari.”
  • Joaquim Prats: “Hem guanyat el repte de la quantitat. Manca ara el de la qualitat.”
  • Dolors Rius (Secretaria general del Departament d”Educació de la Generalitat de Catalunya): “S’ha de reconèixer i incentivar el paper fonamental de lideratge dels equips directius.”
  • Dolors Rius: “Cal acabar amb la falsa dicotomia ensenyament púlic vs. ensenyament privat. El sistema és únic.”

Després, han tingut lloc vuit microdebats sobre temes relatius a l’educació (on no he participat) i ara, després del dinar, estem al plenari on s’exposen conclusions de tots els debats.

Però, llevat que a la cloenda algú deixi anar alguna de grossa, em temo que, lamentablement, els mitjans de comunicació dedicaran poc espai a aquest acte. Després, aixo sí, diran que els partits polítics van a la seva, que no connecten amb els ciutadans, i uns altres tòpics del mateix estil.

Us deixo amb el vídeo d’una part de la intervenció del President Montilla aquest matí:

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail