Fins sempre, Lorenzo

Fins sempre, Lorenzo

Avui es un dia trist, molt trist, com ho van ser ahir i abans d’ahir. Hem fet l’últim comiat a un company però, i sobre tot, a un amic. A un amic que en la salut i la malaltia, en l’alegria i en la tristor, en l’activitat política i en la relació personal va ser un model a seguir per tots nosaltres, i que ens ha deixat un buit difícil d’omplir.

Avui, alguns dels seus amics i companys ens han parlat d’ell, de la seva forma de ser, de les seves virtuts. Podríem dir moltes més coses d’ell, però de ben segur que tots plegats no arribaríem a fer-li justícia. Per això, només vull expressar la immensa tristor que sento. Tristor i també ràbia, per com és d’injusta la vida.
Sé que amb el temps aquest sentiment de tristor anirà afeblint-se, perquè la vida continua per nosaltres, i els éssers humans estem programats per superar adversitats com aquesta, perquè si no fos així se’ns faria difícil continuar. Dit així sona una mica cruel, però és la vida.
El que mai perdrem, però, és el seu record. Aquest no ens el podrà prendre ningú.
Fins sempre, company. Fins sempre, amic.

De tornada

Doncs això, reprenc avuit la meva activitat bloguera, fa dos anys abandonada i abans desenvolupada en un altre lloc, amb la intenció de poder mantenir-la quan la feina apreti, ni que sigui a base d’enviar posts curts i espaiats.

I la reprenc no per parlar de política, ans de futbol, amb la darrera de’n Laporta, que no és una altra que el nomenament de Joan Oliver (si home, aquell del contracte blindat a TV3 segons el qual els espanyols són xoriços pel sol fet de ser espanyols) com a Director General del Barça. En Laporta, que ja fa dies que hauria de ser a casa si tingués un mínim de dignitat (ahir mateix vàrem tornar a sentir a Sant Carles de la Ràpita crits de Barça sí, Laporta no), continua pel camí del sectarisme, promovent un sectari com a Oliver al cim de l’estructura del club, i així no es fa un club gran. En fi, ja fa temps que no anem bé, i ja no en l’aspecte esportiu.

(tinc pendent fa molt de temps un post sobre en Laporta, en Cruyff i altra gent de mal viure, a veure quan m’hi poso).