Els ni-ni mereixen una segona oportunitat

Com era d’esperar, la proposta efectuada pel President Montilla de donar beques als joves que ni estudien ni treballen (els popularment coneguts com ni-ni) ha aixecat crítiques en alguns sectors de la societat, que dins de la cerimonia de confusió i simplificació a que estem acostumats, la presenten com si la proposta fos pagar els vicis a una colla de pòtols sense ofici ni benefici.

I és que és curiós com les persones adaptem la percepció de les coses a la nostra conveniència. Així, aquell a qui les coses li han anat bé a la vida (una expressió no massa concreta però que és prou entenedora) tendeix a pensar que tot el mèrit és seu i que ningú no li ha donat res, i de la mateixa manera, considera que aquell a qui li ha anat malament, és perquè s’ho mereix, perquè no ha fet les coses bé, perquè és un gandul. I la conseqüència que molts treuen d’aquesta percepció subjectiva és evident: per què jo, que m’he guanyat la meva posició per mèrits propis, he de compartir part del meu benestar amb qui no ha volgut o no ha sabut fer-ho tan bé? A partir d’aquí, ja tenen coartada per anar en contra de qualsevol mesura de solidaritat, digui’s impostos, digui’s com es digui.

Ara que des de l’altra banda las percepcions no són menys subjectives. Moltes de les persones que no estan satisfetes amb la seva situació pensen, volen pensar, que tot és degut a la mala sort, a que algú els ha fet la traveta, però que ells sempre han fet el que havien de fer. I per ells l’altra cara de la moneda és que els que han tingut més èxit és perquè han tingut padrins, o bona sort, o qualsevol intervenció externa, i mai pels seus propis mèrits.

Però com en tantes coses de la vida, la veritat no està a un lloc ni a l’altre, sinó que hi ha de tot. És indiscutible que les persones no arribem a aquest món en igualtat de condicions, i que hi ha un munt de circumstàncies que ens condicionen des del bressol. La primera el lloc on naixem, que en gran mesura predetermina si la nostra preocupació serà viure bé o, simplement, viure, subsistir, un mínim d’anys. Però inclús neixent als països del nord, les circumstàncies culturals, socials i econòmiques fan que iniciem la cursa de la vida amb avantatge o amb desavantatge. Per això, són necessàries, si més no des d’un punt de vista d’esquerres, mesures que neutralitzin, tant com sigui possible, aquestes diferències. Mesures en educació, en sanitat, en cohesió social, que facilitin que les nostres oportunitats siguin, si no iguals, sí similars. I també és cert que, com persones que som, ens equivoquem, prenen decisions equivocades, que no necessàriament ens han de marcar per sempre.

És en aquest context on cal situar la mesura proposada. Tenim un sector del jovent que, per les circumstàncies que siguin, ni estudien ni treballen. Això és una realitat. Potser molts han arribat a aquesta situació sense poder fer-hi gran cosa per evitar-ho. Potser d’altres hi han arribat pels seus propis mèrits, perquè no han fet les coses tan bé com podien. Però inclús en aquest cas, els hem de deixar de banda perquè en la seva hagin pres una decisió errònia? Aquest error comés en la seva joventut els ha de condemnar per tota la seva vida? No els donarem una segona oportunitat per redreçar el seu rumb?

Tenim un problema. Sí, tenim, no només ells i elles, no només les seves famílies, el tenim tots com a societat, perquè no ens podem permetre desaprofitar tot el potencial que aquest jovent representa. I perquè més enllà d’això, no crec en una societat de dues velocitats, en una societat en la que qui, per la raó que sigui, queda despenjat, no pot aspirar a res més que ser un ciutadà o ciutadana de segona classe. No vull pertànyer a una societat que permet això impassible mirant cap a una altra banda.

No parlem de regals, no parlem de subsidiar la vagància, parlem de potenciar la formació d’unes persones que tenen per endavant tota la seva vida i un gran potencial per tornar a la societat amb escreix el que ara rebin. Poden produïr-se situacions injustes, sí, pot haver qui se n’aprofiti, com sempre passa en aquests casos. Però això pot passar amb qualsevol prestació social, i el que cal és estar amatents i controlar els excesos, no carregar-se la prestació i fer pagats justos per pecadors. I, posats a dir, per exemple, no es presta a l’abús contractar joves sense cobrar amb l’excusa que l’empresari els formarà?

Donem-los, doncs, aquesta segona oportunitat, i qui tingui recança, que pensi que a banda de tenir una societat més justa, sempre serà millor esmerçar ara els diners en beques, que en presons, subsidis o més despesa sanitària en el futur.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La ley electoral perpetua la injusticia

Lamentablemente, la reforma de la Ley Electoral va a llevarse a cabo dejando pasar la oportunidad de hacerla más justa, lo que, con todo lo que de relativo puede tener el término, para mí implicaría hacer que el voto de todos los ciudadanos y ciudadanas valiera lo mismo, independientemente de su lugar de residencia (dado que, hoy por hoy, es la única circunstancia que marca diferencias). Mala cosa.

Es cierto que hay argumentos que aconsejan que el sistema electoral no registre una proporcionalidad pura, como evitar la atomización del voto y la aparición en el Parlamento de múltiples fuerzas políticas que harían difícil la obtención de mayorías para gobernar, o garantizar que todos los territorios tengan alguna representación. Pero eso no puede llevarnos al extremo de mantener un sistema en el que un partido necesite siete veces más votos que otro para obener un escaño, como pasa en la actualidad.

En un país dónde hay tanta gente (sobre todo en el PP, pero también en el PSOE) aparentemente preocupada por la igualdad de derechos en todos sus territorios, sobre todo cuando afecta a temas como la lengua, no deja de sorprenderme que importe tan poco que, en algo tan fundamental como el derecho a elegir a nuestros representantes, existan desigualdades tan flagrantes. Pero por desgracia, sus intereses partidistas se imponen, lo que me hace pensar que esa aparente preocupación por la igualdad es bastante selectiva. Y conste que no son ellos los únicos culpables, ya que tampoco a los partidos nacionalistas les interesa que existan fuerzas de ámbito estatal que puedan ejercer el papel de bisagra o simplemente completar mayorías.

Y si lo que pasa en España es lamentable, aquí en Cataluña nuestra vergüenza es doble, porque debemos aplicar también la injusta ley electoral española en nuestras elecciones autonómicas, ya que gozamos del dudoso privilegio de ser la única Comunidad Autónoma sin ley electoral propia. En sus muchos años de gobierno a CiU no le interesó modificar un sistema injusto que perjudicaba notablemente la circunscripción de Barcelona, dónde su voto era relativamente menor en comparación con las otras circunscripciones. Y cuándo el tripartito intentó hacerlo, se encontró con la oposición de la propia CiU e incluso de ERC, por similares motivos, de forma que todo acabó como el rosario de la aurora. También aquí el cálculo partidista se impone a la justicia.

Cosas como ésta resultan difíciles, por no decir imposibles, de justificar, y restan calidad a nuestra democracia.

He leído la noticia en Público, pero ya escribí sobre esto hace tiempo.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

PSOE i PP no són el mateix per CiU

Ara ja fa uns anys, a les acaballes de la presidència de Felipe González, l’aleshores Coordinador General d’Izquierda Unida, Julio Anguita, va fer popular la teoria de les dues ribes. Segons aquella teoria, i pel que feia a la defensa dels drets dels treballadors, IU estava en una riba, i PP i PSOE estavan a l’altra. Per tant, trobant-se PP i PSOE a la mateix riba, tan legítim era per IU pactar amb un com amb l’altre, indistintament. Aquesta teoria li va servir d’excusa, de coartada, per a practicar allò que tant l’agradava i que popularment es va conèixer com la pinça, i que consistia en aliar-se amb el PP contra el PSOE, fins que va aconseguir que el PP arribés al poder.

Però malgrat ser reconegut com el pare de la criatura, no ha estat Julio Anguita l’únic que ha aplicat aquesta teoría. Convergència i Unió, des de sempre, ha defensat que PSOE i PP són el mateix, que la seva posició en relació amb Catalunya és similar, que quan els convé s’alien per perjudicar Catalunya, i que per tant, CiU (en aquest paper que ningú els ha donat però que ells s’autoadjudiquen de defensors de Catalunya) tant pot pactar amb un com amb l’altre, ja que és indiferent. Això ho han dit sempre, i ho continuen dient ara de forma insistent. Si precindíssim de que defensar que PSOE i PP fan el mateix en relació a Catalunya és negar les evidències (com per exemple que un va votar a favor de l’Estatut i l’altre no només va votar en contra, sinó que el va portar al Tribunal Constitucional, després de recòrrer les espanyes recollint signatures en contra seva), la postura de CiU, qui a l’igual que Anguita fa servir la teoria com a coartada per aliar-se amb el PP en contra del PSOE, podria ser legítima. Però els fets no confirmen la teoria.

Anem a veure quins fets han acompanyat aquesta posició teòrica de CiU durant els darrers quinze anys:

  • a les investidures, CiU va votar favorablemente les dues investidures de José María Aznar (2 de 2) i no ho va fer amb les dues de José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 2).
  • als pressupostos, CiU va votar favorablement tots els pressupostos presentats pels governs José María Aznar, menys l’últim, per allò de que venien eleccions i calia desmarcar-se (7 de 8), mentre que a data d’avui no ha votat cap dels sis pressupostos presentats pels governs José Luis Rodríguez Zapatero (0 de 6), i ja ha manifestat que no ho farà amb el de 2011 (per tant, 0 de 7).

Déu n’hi do, trobo que per ser indiferent amb qui pactar, per considerar que tan és l’ún com l’altre, l’actuació de CiU ha estat una mica esbiaixada, no? Però, per si algú en tenia dubtes, l’inefable Felip Puig es va encarregar d’esbandir-les fa algunes setmanes, quan públicament va demanar al PNB que no votés a favor dels pressupostos per tal de fer caure el Govern de Rodríguez Zapatero. Perquè si el govern de Zapatero caigués, què passaria? Doncs no tindriem un altre govern del PSOE, per molt que ens ho vulgui fer creure, tindriem eleccions anticipades i, si hem de fer cas dels sondejos, un govern del PP. Queda clar, per tant, que el Sr. Puig i CiU prefereixen un govern del PP a Espanya, no cal dir res més.

No critico la posició de fons de CiU. És legitim que consideri (jo també ho crec) que té més coses en comú amb el PP que amb el PSOE, perquè tots són partits de dreta (amb persones de centredreta) amb unes posicions molt similars en temes econòmics i socials. I el que teòricament els separa, que és el tema nacional, perquè tots dos diuen ser nacionalistes de nacions diferents, passa a un segon (o tercer, o quart) terme quan del que es tracta és de les coses serioses, de les garrofes. No en va el darrer govern de CiU a Catalunya va gaudir del suport, tan evident com inconfessable, del PP.

Reitero, CiU està en el seu dret de pactar amb qui vulgui, i de fer-ho amb el PP per considerar que les seves idees són més a prop d’aquest que del PSOE, igual que hi ha partits (com el BNG, per exemple) que tenen més coses en comú amb el PSOE que amb el PP i per aquesta raó no els tracten igual (el que no vol dir que, alguna vegada, no puguin coincidir en una votació, només faltaria). Res a dir. El que critico és que ens intentin prendre el pèl, predicant de cara a la galeria una equidistància que les seves accions demostra que no existeix. Tots sabem que, llevat d’entre els seus votants, el PP està molt mal vist a Catalunya (s’ho ha guanyat a pols amb les seves accions), i que per tal d’acceptar que és el seu soci preferent, CiU hauria de tenir una valentia que ja ha demostrat abastament que li manca, però tampoc crec que sigui bo intentar mantenir una aparença que els fets contradiuen un dia sí i l’altre també.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Ganamos todos

Ayer tuvieron lugar las primarias para elegir el candidato del PSOE que le disputará a Esperanza Aguirre la presidencia de la Comunidad de Madrid, con el ya por todos conocido resultado de la ajustada victoria de Tomás Gómez ante Trinidad Jiménez.

Reconozco que estoy contento del resultado. No porque el ganador haya sido uno y no otra (ya dije en otra ocasión que carezco de elementos de juicio), sino porque una vez más el partido socialista ha demostrado que cree profundamente en la democracia y, lo que es más importante, que la practica. A mi juicio, la elevada participación de los militantes y la victoria del candidato que no estaba respaldado por el Secretario General y por la cúpula del partido, confirman esta afirmación. Porque en una época en que desde muchos sectores se intenta desacreditar a los partidos políticos por todos los medios, presentando a sus militantes como una especie de zombies que se limitan a bendecir las decisiones tomadas por unos pocos y a hacerles de claca, creo que se ha dado un ejemplo a destacar.

Ahora desde otros partidos, y desde sus púlpitos mediáticos, correrán a utilizar el resultado de las primarias en contra de Rodríguez Zapatero. Pero se equivocan. Es cierto que Rodríguez Zapatero ha cometido el mismo error que Felipe González cuando pensó que, porque él lo apoyaba, la militancia aceptaría como su sustituto a Joaquín Almunia, pensamiento que se demostró incorrecto cuando Josep Borrell ganó las primarias. Y también ahora ha tenido que venir la militancia a recordarle, como entonces a Felipe, que en este partido una cosa es apoyar a quien ostenta el liderazgo porque democráticamente ha sido elegido a tal fin y otra cosa muy distinta compartir automática y acriticamente sus preferencias en cuanto a los candidatos del partido en las diversas elecciones. Pero son cosas distintas, que en ningún caso reflejan una falta de apoyo o un cuestionamiento del liderazgo, sino que confirman que el partido cuenta con una militancia activa e implicada, y que los mecanismos democráticos funcionan, extremos ambos de los que me congratulo, y que podrían servir de ejemplo a otros partidos y organizaciones.

Bien harían en no olvidarlo tanto fuera como dentro del partido.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Una història sindical

Som a Catalunya, als darreres anys del segle passat i primers del present. Estem en aquells anys del pujolisme en que, pel que ara expliquen, els gossos es lligaven amb llonganissa i del cel plovia manà dia sí dia no (penseu que encara no governava el tripartit, i per tant no havia pogut deixar el país fet un desastre). El Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), depenent de l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament, desenvolupava activitats per a afavorir la integració dels alumnes nouvinguts als centres d’ensenyament públics, mitjançant el reforç de la llengua catalana. Pel que sembla que a aquell govern no l’importava gaire això dels drets dels treballadors, suposo que ho devia trobar decimonònic i passat de moda, de forma que a les persones que desenvolupaven la tasca esmentada, anomenats auxiliars de conversa, encara que de vegades els contractava laboralment (un contracte temporal que durava el mateix que el curs acadèmic, sense cap estabilitat per cursos posteriors, però contracte laboral al cap i a la fi), sovint els feia un contracte mercantil. Això del contracte mercantil vol dir que aquestes persones facturaven com si fossin professionals (quan realment eren assalariats) per la realització d’uns tallers (Tallers de suport temporal per a l’aprenentatge de la llengua, els hi deien) i òbviament no tenien ni estabilitat, ni cotitzaven a la seguretat social, ni dret a atur, ni res. I l’empresari, reitero, era la Generalitat de Catalunya.

La cosa podia haver quedat així. Però no. Un sindicat (en aquest cas CCOO) va actuar i va interposar una demanda de conflicte col·lectiu contra el Departament d’Ensenyament. I la va guanyar, segons sentència dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya en data 22 de desembre de 2003 (sentència 23/2003, assumpte 24/2003), que en la part dispositiva deia, entre altres coses:

… debemos declarar y declaramos la naturaleza laboral de la prestación de servicios de los trabajadores contratados para impartir los “Tallers de suport temporal per a l’aprenentage de la llengua” y de los “Cursos intensius de llengua per als alumnes de llengua familiar románica” organizados por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya desde el curso 1998-1999 …

Si a algú l’interessa el text sencer de la sentència, li puc facilitar.

La cosa no va acabar de seguida, va ser necessari negociar amb el Departament d’Ensenyament (negociació que també va portar el mateix sindicat) però, finalment, el 14 de juliol de 2005 (ja governava el tripartit) es va signar un acord pel que es reconeixien els períodes treballats, les diferències retributives i les indemnitzacions. A continuació, l’esmentat sindicat va fer les corresponents denúncies a la seguretat social i el Departament d’Ensenyament va haver d’efectuar les cotitzacions corresponents. I final de la història. Final feliç per als treballadors.

Què hauria passat si no haguessin existit sindicats? Cadascú pot pensar finals alternatius de la història, però jo tinc molt clar que aquests treballadors haurien sortit perjudicats. I això és només un exemple de el que els sindicats fan, dia rere dia, feina silenciosa en defensa dels drets dels treballadors, afiliats i no afiliats, tot i que això no surt als mitjans.

Per què escric això ara? Perquè estic fart de sentir des de fa temps la mateixa cantarella antisindical. Això que segueix són tuits d’avui:

Los sindicatos nos perjudican, tapan a los que deberían defendernos. Queremos su muerte!

Los sindicatos actuales no defienden a las personas más desfavorecidas, y se puede hacer esto sin tácticas estúpidas del siglo XIX

El mundo evoluciona, a ver si lo hace la izquierda y si no que no nos impliquen en sus películas

Los trabajadores no ganan con un gobierno de izquierdas que persigue a los empresarios porque estos dejan de generar empleo!

A qué viene que los sindicatos no hayan hecho nada en años y monten ahora una HG no contra el gobierno sno contra los empresarios?

Por qué se subvenciona a los sindicatos cuando cobran a sus afiliados (incluso parados) con lo que esto supone politicamente?

No esmento l’autor perquè frases semblants les he llegides i sentit els darrers dies a d’altres llocs (i sobre tot en els mitjans de la caverna, però no només). I no hi estic d’acord. Els sindicats van nèixer davant la necessitat dels treballadors d’agrupar-se davant l’evidència que estaven en inferioritat de condicions davant els empresaris. Per aquesta mateixa raó el Dret Laboral no és neutre, protegeix els treballadors, tot i que veurem quan triguen alguns en demanar que això no sigui així. Els sindicats no van ser creats per l’Estat. Tampoc els van crear els empresaris. Els van crear els treballadors. I la seva creació va costar sang, suor i llàgrimes, literalment. I les causes per les que van nèixer continuen plenament vigents, perquè el treballador continua estant en inferioritat davant l’empresari (i consti que jo no crec ni que tots els treballadors siguin bons ni que tots els empresaris siguin dolents, és un altre tòpic a eliminar). Si no existissin sindicats, tinc clar qui guanyaria, i no serien els treballadors, sinó els partidaris del capitalisme més salvatge (que no és un invent d’ara, va ser el primer que va existir, les regulacions van venir després, encara que ningú sembla recordar-ho). I també qui perdria, per exemple els treballadors de la història (real) que explicava a l’inici.

Vol dir això que els sindicats siguin perfectes? No. Vol dir que no tinguin coses a canviar? No. Vol dir que estigui d’acord amb tot el que fan? No. Penso que sovint els sindicats s’equivoquen en les seves tàctiques, i així ho he escrit. Penso que cal canviar mitjans, actualitzar-los, i de vegades també afinar millor els objectius. Els sindicats tenen molt a millorar, perquè tots tenim costats foscos.

I avui no he fet vaga (quan ets professional independent el concepte vaga és una mica relatiu). Tampoc vaig fer cap de les anteriors, ni tan sols quan governava Aznar, perquè entenc que les vagues generals tenen caràcter polític, però respecto qui les fa perquè pensa que és el camí correcte. De vegades comparteixo els motius, de vegades no, encara que no estigui d’acord amb els mitjans. I sobre tot defenso el dret a la vaga de qui vulgui fer-la, i el dret a treballar de qui vulgui treballar. Estic en contra del piquets coactius, però també dels empresaris coactius (que no han d’utilitzar la violència, no els fa falta). Estic a favor de la llibertat, de que cadascú faci el que li sembli, sense lesionar els drets aliens. Avui i sempre, perquè preocupar-se per la llibertat d’uns o altres només avui, és fer trampa.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail