Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Societat
Menys contes xinesos i més contes no sexistes
16 abr
Pràcticament des que va ser designada Ministra d’Igualtat, la dreta més reaccionària d’aquest país ha convertit Bibiana Aido en un dels objectius preferits dels seus atacs. No sé si és per ser dona, per ser jove, o per no tenir l’aspecte físic que hauria de tenir per ajustar-se a l’estereotip de feminista marimacho que habita dins les ments malaltes d’aquesta gent. O potser és perquè ocupa un ministeri que ells voldrien eliminar. O per tot plegat.
L’últim episodi té com excusa la campanya Educant en Igualtat, i la intenció que de forma falaç se li atribueix de vetar o censurar contes infantils pel seu caràcter masclista, que ha servit perquè els mitjans de la caverna carreguessin de nou contra ella. Es evident que ningú pretén vetar o censurar contes, sinó efectuar una lectura crítica d’aquells contes (que són molts) que transmeten el domini de l’home sobre la dona, condemnada a representar sempre un paper secundari i subordinat ,d’acord amb el que imperava a la societat en l’època en que van ser escrits. Es tractaria de fer una lectura des de la perspectiva actual, igual que es fa en tants altres camps.
Crec que la lluita per la igualtat entre els gèneres no és només una lluita de les dones, és també una lluita dels homes, si més no de tots els homes que creiem que el futur i les oportunitats d’una persona no han de venir determinades pel fet de nèixer home o dona, i que tots i totes poden desenvolupar a la vida qualsevol rol, amb cap altra limitació que la imposada per la fisiologia del nostre cos.
Per això, m’uneixo des d’aquí a la campanya Menys contes xinesos i més contes no sexistes, de la que podeu trobar més informació a la web de Dones en Xarxa, per una educació en la igualtat.
Setmana Santa
1 abr
Avui és Dijous Sant, al bell mig de la Setmana Santa, i en un dia com avui m’ha vingut al cap com són de diferents aquests dies de com eren quan jo era una criatura. Sí, ja sé que, malauradament, això vol dir tinc molts anys. Però no només això.
La meva infància va transcòrrer en el tardofranquisme, en aquells anys en que, diuen (jo personalment no tinc elements de comparació), la dictadura no era tan dura com ho havia estat abans. Però, fos com fos, aleshores com abans el nacionalcatolicisme continuava marcant les nostres vides, les vides de tothom, independentment de quines fossin les nostres creences.
I per Setmana Santa, tocava estar trist, perquè un llibre que diuen que van escriure uns senyors ja fa molts anys deia (diu) que un home anomenat Jesus va morir (i resucitar, que té més mérit) a Palestina. I si no estaves trist, perque no t’ho creies, ja s’encarregaven de fer els possibles per tal que, si no trist, com a mínim estessis amargat. I les maneres d’aconseguir-ho eren moltes, des de no deixar obrir cap establiment d’oci el Divendres Sant, fins a modificar totalment la programació de les dues cadenes de televisió.
Aquells dies era difícil veure a la televisió quelcom que no fos el telediario, les processons, el via crucis, alguna pel•lícula de temàtica religiosa (sovint amb Victor Mature de protagonista) … i els partits de bàsquet del Reial Madrid, quan Saporta (Raimundo, no confondre amb Laporta, Joan) dirigia aquest esport a la Casa Blanca i l’equip triomfava a Europa de la mà dels americans naturalitzats Clifford Luyk i Wayne Brabender. De forma que, a casa, moltes d’aquelles nits de Pasqua les passàvem jugant a les cartes (llàstima que només érem tres, els meus pares i jo, i això limitava els jocs a que podíem jugar, però tot i així ho recordo amb carinyo).
Afortunadament, tot ha canviat molt, com a mínim per als que no som creients. Perquè els creients, si volen, poden continuar fent el que fa quaranta anys ens volien obligar a fer a tots. Llàstima (per l’Esglèsia) que molts d’ells ara prefereixen marxar a fer turisme i no entristir-se, que total són quatre dies.
Però no podem baixar la guàrdia, perquè els hereus dels que aleshores manaven encara avui volen imposar-nos les seves creences i fer-nos viure a la seva manera. Volen continuar decidint sobre nosaltres: amb qui ens podem o no casar o relacionar, o quan podem o estem obligats a tenir fills. Més val no oblidar-ho, que a la que ens despistem ens la fotran.
Dic que tot ha canviat molt, però algunes coses no, si més no, no del tot. Perquè avui també hem pogut veure el Reial Madrid jugant la Copa d’Europa de bàsquet (allò que abans en deien paseando el nombre de España por el mundo), pero resulta que ha jugat contra un gran equip, el Barça, i ha perdut 
.
Arbres mal dissenyats?
16 mar
El Consorci Forestal de Catalunya qualifica de catastròfica l’afectació de la nevada de la passada setmana sobre els boscos del Gironès, Baix Empordà, Osona, Vallès Oriental, Selva i nord del Maresme.
Diuen que la nevada ha trencat i doblegat arbres joves, ha arrencat i trencat peus d’arbres i ha fet caure branques de les copes. Déu n’hi do!
Trobo que aquests que des del seu despatx i a posteriori o veuen tot tan clarament (però que quan manaven no eren tan clarividents, sembla que al cap i a la fi tots som humans), ja triguen a demanar responsabilitats. A qui? No sé, potser al Conseller d’Agricultura per no fer el manteniment dels arbres, o per no obligar als propietaris (la majoria de boscos són privats) a fer-ho, ja que pel que sembla un Govern pot obligar a tothom a fer el que digui, passant-se pel forro les lleis, perquè com ja he dit alguna vegada per segons què aquí som més comunistes que Lenin. O potser podrien demanar-li explicacions al responsable que aquests arbres estiguin tan mal dissenyats que no aguantin una nevadeta de no res (això els que creuen que hi ha un responsable que els ha dissenyat intel·ligentment, cosa que molts dubtem). El cas és trobar un responsable, perquè segons algunes lògiques, si s’ha esdevingut alguna desgràcia (i així ha estat en aquest cas), algú ha de tenir la culpa, allò del cas fortuït o la força major que ens ensenyaven a la facultat, sembla que només servia per omplir planes dels llibres, perquè no s’aplica mai. I per alguna estranya raó, al final de la cadena sempre trobarem al polític de torn a qui penjar-li el mort de que la natura ens hagi obsequiat amb aquesta manifestació del seu poder, sigui per culpa in eligendo, in vigilando, o per l’article 29.
Bromes a banda, amb aquest comentari irònic només vull posar de manifest com és de fàcil demanar responsabilitats a posteriori, i com és de difícil preveure les coses excepcionals abans que passin, precísament per això, perquè si no, no ho serien, d’excepcionals. I consti que sóc decididament partidari de demanar responsabilitats, però no una responsabilitat objectiva, que partint del resultat lesiu conclogui que necessàriament ha d’haver algun culpable, sense aturar-se a trobar el nexe causal entre causa i efecte. Jo vull trobar, si hi són, responsables basant-me en les accions i en les omissions de cadascú, partint del coneixement de la situació que tenien, o haurien d’haver tingut, abans dels fets, i demanant a cadascú una diligència a l’alçada de la seva posició (a més alta posició, més diligència). I això val tant pel que va succeir el dia de la nevada com per les tasques posteriors de reparació de les destroses.
Potser és deformació professional de jurista, però en aquest món on tothom es veu amb cor de ser fiscal, jurat i jutge, i es dicten sentències socials sense ni tan sols preocupar-se de conèixer els fets, al més pur estil dels linxaments del far west, crec que unes dosi de seny no van mai malament.
Quan la naturalesa es desferma
10 mar
Quan han passat dos dies des del temporal de neu que dilluns va afectar una bona part del nostre país, s’espera que al llarg del dia d’avui la gran majoria de les localitats afectades recuperin la normalitat, i la vida torni a la seva quotidianitat. Ara començaria a ser, doncs, el moment de fer balanç del que va passar i estudiar les seves causes.
Hi ha ciutadans que han tingut greus problemes: de mobilitat, de manca de subministrament elèctric … sé el que és. I ho sé perquè em va tocar viure’ls en primera persona aquell no tan llunyà 14 de desembre de 2001. Servei dels FGC interromput, manca de llum a l’andana de l’estació de Provença (el que va causar que ens fessin abandonar-la pel perill de caiguda a les vies), demora de més de tres hores fins que finalment vàrem poder pujar a un tren (no us explicaré en quina situació ens trobàvem allà dins). Vàrem arribar a casa passades les onze de la nit … per descobrir que no hi havia subministrament elèctric (ni, en conseqüència, calefacció, aigua calenta, ni cap manera de cuinar que no fos el càmping gas de les emergències), situació que es va mantenir fins més o menys les 6 de la tarda de l’endemà. Sí, va ser aquell dia recordat per tothom, entre d’altres coses, perquè mentre això passava l’aleshores Conseller en Cap, Artur Mas, estava de festa en una discoteca.
Però no, no és la meva intenció ara criticar aquella actuació, potser poc estètica però a la vegada amb una mínima repercusió sobre la solució dels problemes de la ciutadania, perquè el Sr. Mas no tenia cap vareta màgica que pogués fer servir per solucionar la situació. Ni cal recordar que aleshores, com ara, l’oposició de torn va criticar el govern, i el govern de torn, com ara, es va defensar com va poder. No diré tampoc que els adversaris polítics ho van fer malament i els meus ho han fet bé, això fora massa simplista i segurament injust, perquè tot té molts matisos, sense que això vulgui dir que totes les actuacions siguin iguals.
El que realment voldria és fer, com altres vegades, una crida a la responsabilitat. Perquè hi ha dues coses sobre les que no tinc dubtes: la primera és que tota activitat humana és perfectible, sempre es pot fer alguna cosa millor del que es va fer; la segona és que quan la naturalesa es desferma, per moltes coses que fem, SEMPRE té conseqüències.
Vivim en una societat a la que l’encanta buscar culpables de tot. Sembla com si, quan trobem algú a qui penjar-li el mort, el mal fos més fàcil de portar. I, no per casualitat, sempre busquem aquest culpable de portes enfora: fora del país, fora de la comunitat o grup o, en darrer terme, fora de nosaltres mateixos. I fóra bo fer aquesta búsqueda de culpables al contrari, és a dir, començant per un mateix. Perquè no tinc gaire clar que molts dels que van patir els efectes del temporal actuessin amb la diligència que hauria estat d’esperar tenint en compte les previsions meteorològiques. I el pitjor és que no només es van perjudicar ells, sinó que, per exemple en obstaculitzar les vies de comunicació, van perjudicar els altres. Em temo que va haver molts viatges evitables (no només en vehicle privat, també en transport públic), i molts conductors que es van llençar a la carretera amb vehicles mal equipats o sense actualitzar la informació de la via. Indignem-nos, si cal, però comencem per nosaltres mateixos.
I que ningú pensi que amb això tracto de disculpar les companyes de subministrament o transport, i molt menys les autoritats. Com he dit abans, tota actuació és millorable, i segur que la seva també. Jutgem-la, doncs, igual que hauríem de jutjar la nostra, sense demagògia fàcil, sense caure en quelcom semblant a la frase que els italians han fet famosa: piove, porco governo! donant-los la culpa de tot el que passa per la senzilla raó que són el govern. A diferència de les divinitats, els governs no són omnipotents. Pensem en el que el govern va fer, en el que creiem que podria haver fet i en com aquesta acció hauria evitat, alleujat o reparat els efectes del temporal en les persones i els béns. I si ho trobem, denunciem-ho i demanem responsabilitats a qui les tingui, faltaria més.
Però no ens enganyem, amb una nevada com la de dilluns, inclús els paísos més acostumats a aquest fenòmen atmosfèric (i nosaltres, m’atreviria a dir que sortosament, no ho som) es veuen immersos en major o menor mesura en un caos impossible d’evitar. Ja pots posar-hi llevaneus a dojo (a Barcelona n’hi havia catorze), que sempre hi haurà carrers o carreteres intransitables. Igual que no és possible evitar que la neu, directament o indirecta, fent caures arbres, per exemple, afecti catenàries o conduccions d’electricitat. No ho és.
I és que quan la naturalesa es desferma, el millor, per qui s’ho pugui permetre, és fer el que recomanen als països mes habituats que nosaltres a això: quedar-se a casa (com vaig fer jo, en el meu cas l’experiència va ser un grau).
Difondre la cultura
1 feb
Dissabte passat vaig tenir ocasió d’assistir a la inauguració de la Biblioteca Mestre Martí Tauler, de Rubí. Bé, hauria de dir de la nova ubicació, ja que aquesta biblioteca ja existia, en un petit (si més nou comparat amb el nou) edifici situat al Complex Cultural l’Escardívol (potser a algú li soni la zona de l’Escardívol com una de les afectades per la terrible riuada del 25 de setembre de 1962).
No vaig anar per veure al President Montilla, no, tot i que vaig seguir amb interés el seu discurs i els de la resta d’oradors, com la companya Carmen Garcia Lores, Alcaldessa de la ciutat (qui en aquesta entrada del seu blog ens ofereix unes fotografies de l’acte), el company Antoni Fogué, President de la Diputació de Barcelona o el President de l’Associació de Veïns de la Plana de Can Bertran, Sr. Manuel Ramos, sinó perquè jo he estat i continuaré sent usuari d’aquesta biblioteca, un dels molts vincles que m’uneixen a Rubí (visc a prop, hi tinc família i la traveso cada dia en els FGC). I aquesta inauguració, més enllà de l’alegria que suposa que qualsevol ciutat del nostre país aconsegueixi un nou equipament cultural, presenta una particularitat de gran contingut simbòlic.
La biblioteca ocupa un dels edificis que en un temps (fins 2002) va ocupar la Fábrica Electrotécnica Josa, empresa de fabricació de material elèctric vinculada a Rubí des de fa molts anys, que actualment dóna feina a quatre-cents treballadors i es troba ubicada al Polígon Industrial La Llana de la mateixa ciutat (un dels paissatges que cada dia veig des del tren). De fet, si a la foto observeu la part superior de l’edifici, podreu veure les lletres BJC, que a més de ser la marca que identifica els seus productes, són les inicials del seu fundador, el Sr. Buenaventura Josa Camarasa. Això té per mi un gran valor simbòlic perquè crec que el fet que l’antiga fàbrica, un cop remodelada, aculli actualment la biblioteca, constitueix un immillorable lligam entre el passat industrial i obrer de Rubí, ciutat de treballadors i treballadores en bona part vinguts d’altres indrets, sovint amb un baix nivell educatiu i el seu futur, un futur ja present, on la difusió de la cultura, en qualsevol format, i la seva posada a l’abast de la ciutadania, ha de ser peça fonamental per a l’assoliment d’una societat més justa.
És un edifici de 8.000 m2, dels que la biblioteca n’ocupa 3.500 m2, fet que la converteix en la segona biblioteca més gran de Catalunya, després de la Jaume Fuster de Barcelona. Compartint espai amb la biblioteca dotada de 400 punts de lectura i 40 punts de consulta informàtica, hi ha una sala polivalent per conferències, concerts i petits espectacles, una sala d’exposicions temporals, el Centre d’Estudis Històrics, on s’ubicarà l’entitat Grup de Col•laboradors del Museu de Rubí, el Magatzem del Museu Municipal, l’Arxiu Municipal i Ràdio Rubí (emissora municipal que va realitzar la primera emissió tant a Catalunya com a la resta de l’Estat després del restabliment de la democràcia) .
S’ha fet esperar, ja que les obres han estat llargues, i també costoses (11 milions d’euros d’inversió, la ciutadania ha de saber on van els diners dels nostres impostos), però el resultat ha valgut la pena. Les meves felicitacions, doncs, per a tots els rubinencs i les rubinenques. Ara només cal que l’aprofitin. Jo penso fer-ho.
Demagogia nuclear
27 ene
El tema de la energía nuclear, y todo lo que comporta, es ciertamente complejo, como lo suelen ser la mayoría de temas importantes, y los argumentos a favor y en contra han sido y son numerosos, y en su mayoría dignos de estudio. Es por ello que no tengo una postura clara al respecto, aunque sí un par de premisas que por evidentes quizás no sería necesario enumerar, pese a que voy a hacerlo aunque solo sea por poner un poco de orden en mi cabeza:
- Las necesidades energéticas mundiales, y de nuestro país en particular que es en lo que más quiero centrarme (y esto vale para España y para Catalunya), no van a disminuir, sino a aumentar, porque aunque cada vez se tenga más presente la variable energética en el diseño de todos los objetos que nos rodean (y de los edificios en que nos encontramos), el número de dispositivos que consumen energía cada vez es mayor, tanto a nivel doméstico como a nivel industrial.
- Si queremos satisfacer esa demanda energética creciente, debemos aumentar nuestra producción. Descartados a medio y largo plazo los combustibles fósiles, tanto por su disponibilidad limitada como por sus negativos efectos medioambientales, nos quedan la energía nuclear y las denominadas renovables (hidráulica, solar, eólica, etc.), u otras que puedan desarrollarse en el futuro.
Lamentablemente, y desde hace ya muchos años, se ha ido pasando de puntillas por el debate nuclear, pero sin entrar en él, manteniendo unas posturas típicas y tópicas (simplificando, izquierda antinuclear, derecha pronuclear) y aplicando la máxima catalana del qui dia passa any empeny (o dicho de otra forma, ir haciendo). Y algún día tendríamos que coger el toro por los cuernos y debatir el asunto de verdad, desterrando la división entre buenos y malos y adoptando la postura que más convenza a la mayoría, a sabiendas de que no hay fórmulas mágicas y que cualquier solución tendrá ventajas e inconvenientes.
Lo que no se puede, o no se debería hacer, es la demagogia que, tradicionalmente, se hace con este tema, de la que es buena muestra la actual polémica del Almacen Temporal Centralizado (ATC) (temporal porque el almacenamiento es por sesenta años, tiempo inferior al de vida de los residuos). Y no quiero con ello decir que todas las posiciones sean demagógicas, en absoluto, las hay demagógicas y las hay razonables.
Hay quien defiende que dicho ATC no es necesario, y que los residuos de alta actividad pueden seguir almacenándose en las piscinas o en los contenedores ubicados en las propias centrales que generan la inmensa mayoría de ellos. A ello se responde que el almacenamiento centralizado minimiza el número de instalaciones nucleares y optimiza los costes (al concentrarlos en una única instalación). En contra del ATC tendríamos por tanto el argumento del mantenimiento del status quo (siempre que no se supere la capacidad de almacenamiento de las centrales) y a favor los argumentos de ahorro económico y, para quien teme por los riesgos que pueda comportar, la concentración de dicho riesgo en una única instalación en lugar de repartirlo entre varias.
Bien, discutible y opinable. Pero lo que no lo es, es que dichos residuos de alta actividad existen y que las centrales nucleares en operación producirán más en el futuro, y alguna salida habrá que darles, digo yo. Y limitarse a decir no me los ponga usted en mi pueblo, en mi comarca o en mi comunidad autónoma, desprende un tufo a NIMBY (not in my backyard, no en mi patio trasero) que la retórica no puede disimular.
La decisión sobre la ubicación compete al gobierno del Estado, ciertamente, pero sería deseable que pudiera hacerse con la aquiesciencia de los habitantes del lugar dónde se ubique, y cuando digo esto me refiero a los del municipio o comarca, no a los de la Comunidad Autónoma. ¿Por qué un ciudadano de Figueres debería poder decidir si el ATC se ubica en Ascó, cuando tiene mucho más cerca Francia, y sobre eso no puede decidir? ¿Puede un ciudadano de Almadén (Ciudad Real, Castilla La Mancha), vetar la instalación en Villar de Cañas, de la que la separan 280 kilómetros por carretera? ¿Y si es así porque no puede vetarla en Santa Eufemia (Córdoba, Andalucía) que está a 28 o Capilla (Badajoz, Extremadura) que está a 26? Me temo que las Comunidades Autónomas tienen poco que decir en este asunto, diga lo que diga José Montilla, Artur Mas, Maria Dolores de Cospedal o el Parlamento de Castilla-La Mancha.
No se puede defender la autonomía municipal solamente cuando interesa, y cuando no, intentar imponer directrices unitarias. Como tampoco es de recibo criticar a los políticos por actuar al dictado de las direcciones de sus partidos, olvidando (dicen) los intereses de sus electores, y en cambio aplaudir que desde las sedes centrales de los partidos se den consignas de obligado cumplimiento en este tema. O acusar a los municipios que quieren albergar el ATC de tener motivaciones económicas, cuando dichas motivaciones están, evidentemente, detrás de casi todas las opiniones. Y puestos a decir, tampoco veo muy lógico posicionarse radicalmente en contra de todo lo nuclear, pero poner el grito en el cielo cada vez que alguien intenta hacer un parque eólico (que si es feo, que si afecta a la fauna), un campo solar o una presa. Ojo, no digo que las críticas a esas instalaciones sean infundadas, todas ellas tienen aspectos problemáticos, pero sí que en ocasiones hay que abandonar el perroflautismo, bajar del pedestal, de las nubes o de dónde quiera que se esté por encima del bien y del mal y tomar decisiones necesarias, porque si la energía no viene de una fuente, deberá venir de otra, salvo que queramos volver a vivir en la era preindustrial (opción respetable, pero que muy poca gente defiende).
Por eso, como antes decía, es preciso un debate sin prejuicios al respecto, un debate que cierre el tema por un período razonable, sin estereotipos, sin prejuicios, sin buenos ni malos, sin vencedores ni vencidos, y que nos permita encarar el futuro sin tener que estar a cada momento discutiendo de nuevo de lo mismo.
Y para finalizar, dejo aquí:
Por un lado, las palabras del alcalde de Villar de Cañas, del Partido Popular, quien creo que nos ofrece una perspectiva realista de la cuestión, más allá de partidismos.
Y por el otro la noticia del apoyo de 16 de los 17 municipios del área nuclear de la Ribera d’Ebre (salvo Flix) a la candidatura de Ascó para albergar el ATC (está en parte en catalán y en parte en castellano, son 59″, pero antes hay publicidad).
Diferents països, les mateixes excuses
19 ene
Llegeixo avui a El Periódico, que la CEOE esgrimeix contra la llei del tabac 200.000 comiats. De què em sona això? penso. Ah ja! És el mateix que deien a Irlanda els opositors a la prohibició total del tabac als llocs públics. Un advertiment que no es va fer realitat, com ja vaig comentar en aquesta entrada.
Ni a Irlanda, ni tampoc a Itàlia, dos països amb gran tradició fumadora en llocs públics on el tabac s’ha prohibit totalment, ni en d’altres parts del món, segons acrediten els informes existents, aquest impacte negatiu s’ha produït, així que els senyors hostalers podrien estalviar-se l’excusa, que a més demostra molt poca originalitat.
A banda que, encara que fos així, podriem legítimament preguntar-nos si el benefici econòmic (el seu) ha d’imposar-se sobre la salut (dels clients, però, i sobre tot, dels treballadors). Perquè el mateix article comentat porta una dada esfereidora, proporcionada pel portaveu del Comité Nacional de Prevenció del Tabaquisme (CNPT), qui diu que:
Un informe de Sanitat va xifrar en 1.400 les persones que van morir el 2004 a Espanya per inhalar fum dels altres. El 2008 es van elevar a 3.200, de les quals unes 1.000 eren treballadors d’hostaleria. Tenim algunes desenes de casos documentats de víctimes.
Que al nostre país hi ha molts empresaris a qui no els importa gens la seguretat en el treball, és quelcom sabut a la vista de les dades de sinistralitat laboral (tot i que de vegades també la imprudència del treballador hi contribuexi) però, com a mínim, podrien dissimular una mica i estalviar-se les excuses.
Mrs. Robinson
13 ene
Ha querido la casualidad que estos días esté de actualidad una señora conocida como Mrs. Robinson que guarda un cierto paralelismo con la Mrs. Robinson que hizo famosa en 1967 la canción homónima interpretada por Simon & Garfunkel y la película El graduado (The Graduate), con Anne Bancroft y Dustin Hoffman.
Como la de la película, la Mrs. Robinson de ahora, Iris Robinson, esposa del ministro principal de Irlanda del Norte, Peter Robinson, es una mujer madura (59 años entonces) que se lía con un jovencito (19 años en el caso de la Mrs. Robinson irlandesa). Pero las semejanzas acaban ahí, y no solo porque Anne Bancroft tenía 36 años cuando hizo la película mientras que Dustin Hoffman tenía 30, aunque aparentaba algunos menos, sinó porque, como acostumbra a pasar, la realidad supera a la ficción y Iris Robinson da mucho, mucho más juego que el personaje que su día interpretó Anne Bancroft.
Resulta que Iris Robinson era (y supongo que es) una puritana extremista religiosa, de una iglesia evangelista protestante, concejal, diputada en Westminster y en la Asamblea del Úlster, que se ha caracterizado por sus radicales posiciones ciertos temas, en coincidencia con las posturas por las que otras veces he criticado a la iglesia católica de aquí, o al menos a su facción más extremista (lo que demuestra que, católica o protestante, cristiana o musulmana, en todas las iglesias cuecen habas).
Así, nuestra Mrs. Robinson piensa que “la homosexualidad es una aberración”, lo que le sirvió de excusa para no condenar el apaleamiento de un homosexual en Belfast (y criticarlo a él), y se permitió (en un alarde de hipocresía y cara dura), criticar duramente a Hillary Clinton por perdonar las infidelidades de su esposo Bill, porque el adulterio es algo prohibido por la Biblia. Pero eso era la teoría, la práctica era que mantuvo un romance con Kirk McCambley, que además del contenido sexual-sentimental que pudiera tener, y que me importa más bien poco, la llevó a traficar influencias a su favor para que se le concediera la licencia para la explotación de un café.
Sí, se supone que está muy arrepentida y que cuando su marido la descubrió se intentó suicidar (ya conocemos de otras veces que para cierta gente lo malo no es hacer según qué, sino que te cojan). Pero si eso a la iglesia le sirve de disculpa (ellos lo tienen fácil, arrepentimiento, confesión, penitencia y como nuevos), a mí no. Para mí es otro ejemplo, uno más, de la hipocresía de los extremistas religiosos que en España, Irlanda o en cualquier otro país, aplican con gran soltura la conocida como ley del embudo: un agujerito pequeño para los demás, que deberían someterse a sus creencias y uno grande, muy grande, para ellos, que además, y a pesar de ser SU embudo, se pasan por el forro cuando conviene.
Para más información:
Desitjos per 2010
31 dic
Acaba l’any i és el moment en que, tradicionalment, hom efectua el balanç del que ha estat aquest any que ara escurem i formula els desitjos per al que tenim a punt d’arribar.
Jo no efectuaré un balanç. Si en voleu un, aquí us enllaço el de Marcelino Madrigal personal (molt personal, diu ell), directe i divertit, com normalment són les coses que escriu.
Però, en una mostra de poca o nul·la originalitat, no em puc estar d’efectuar alguns desitjos per a 2010.
En el terreny personal, firmaria el “que me quede com estoy”, ja que no estic malament. Cantava Serrat “Bienaventurados los que están en el fondo del pozo, porque de aquí en adelante solo cabe ir mejorando”, el que interpretat a contrario sensu vol dir que si no ets al fons del pou sempre pots anar a pitjor i, afegeixo, quan millor estàs més fàcil és que empitjoris. Aixi que, el que deia, si continuem igual ja signo.
En un terreny més general la cosa ja és complica. Hi ha molt, molt, molt, per millorar, i suposo que molts dels meus desitjos coincidirien amb els de la major part de la gent. I encara que distingiré entre el món, Espanya i Catalunya, algunes de les coses són aplicables a més d’un nivell:
Com a objectius d’abast mundial, la pau, la reducció de les desigualtats, l’erradicació de la fam i la lluita decidida i activa contra el canvi climàtic crec que són objectius que tothom pot compartir (llevat, potser, d’aquells que neguen l’evidència del canvi climàtic).
Per a Espanya, voldria que acabés la intolerància en totes les seves manifestacions:
- Primer, i sobre tot, la intolerància dels que per la força de les armes i el terror volen imposar la seva voluntat als demés.
- Després, també la intolerància dels que, en aquest cas sense utilitzar les armes (si més no ara, ja ho van fer en el passat) volen imposar-nos a tots les seves creences, les seves supersticions i la seva manera de viure la vida, no permetent-nos viure la nostra com més ens plagui. I això serveix per tots els fonamentalistes, els que portem patint secles i els que ens acaben d’arribar, o de retornar, segons com es miri.
- I per últim, però no menys important, la intolerància dels que es creuen amb el dret de decidir si una altra persona ha d’estimar-los o de compartir la seva vida amb ells, encara que no vulgui, i no dubten a recòrrer a la violència per tal d’aconseguir-ho.
No oblido tampoc els problemes econòmics de moltes persones sense feina o amb ella però amb problemes per la simple subsistència. Així que la sortida de la crisi no estaria malament.
Per Catalunya, estaria bé que els que volen separar les persones posant l’accent en el que ens diferència i no en el que ens uneix, i fan servir aquestes diferències, enriquidores al meu parer, d’una forma barroera per malmetre la convivència, tant des de dins com, encara més, des de fora de Catalunya, ens deixessin en pau d’una vegada. I una sentència del TC sobre l’Estatut respectuosa amb el text aprovat pels poders legislatius català i espanyol i refrendat per la ciutadania de Catalunya, ajudaria. Per últim, i encara que se’m pugui titllar de partidista (no he amagat mai la meva filiació), voldria que el PSC fos peça fonamental del govern que sorgeixi de les eleccions que tindran lloc a la tardor. Crec que Catalunya es mereix continuar per la senda encetada pel tripartit, els fruits de la qual sovint no són percebuts per la ciutadania en tota la seva importància per culpa del soroll de fons que sempre ens acompanya, i el PSC és peça clau per a aconseguir-ho.
Em deixo coses, ho sé, però tampoc vull fer un missal, espero tenir en el futur ocasió d’escriure de totes aquestes coses que em ronden pel cap.
Feliç Any 2010, us desitjo salut i amor, i uns quants calerets mai sobren.
Muertos de segunda categoría
29 dic
Según un reciente informe de la OMS, el tabaco mata cada año a más de cinco millones de personas, cifra superior a la que resulta de sumar las que causan el sida, la malaria y la tuberculosis. Para 2030 dicha cifra puede ser de ocho millones de personas al año, y llegar hasta Mil millones en total en el siglo XXI. Asimismo se destaca el notable incremento de las defunciones entre los fumadores pasivos, que se cifran en seiscientas mil al año.
Curiosamente, por estos muertos nadie se pone lazos, ni rojos, ni azules, ni verdes; nadie enciende velas; nadie convoca concentraciones silenciosas. Son muertos de segunda categoría.
Y cuando el gobierno, en estricto cumplimiento de su obligación de velar por la salud pública, adopta una medida que corrigiendo el gran error cometido por la legislación ahora vigente comporta la prohibición total del tabaco en los lugares públicos que no sean al aire libre, la respuesta de algunos es el victimismo y la apelación a la libertad individual, acompañado de la pregunta, dicha con la boca pequeña ¿si el tabaco es tan malo por qué no lo prohiben? (me gustaría ver qué dirían si así se hiciera)
Como si su derecho a fumar o no fumar (que no discuto, aunque en ocasiones me cueste entender) fuera de mayor rango que el derecho a la salud de los que no tienen ese hábito y pudiera imponerse sobre él. No se trata, no, de un ataque a los fumadores activos, sinó de una defensa de los que no lo son. Y es que, como se indica en el Informe de la OMS sobre la epidemia mundial de tabaquismo (2008), que incluye el plan de medidas conocido como MPOWER :
La prohibición absoluta de fumar en todos los ambientes interiores es la única intervención que permite proteger eficazmente a las personas de los daños acarreados por el humo de segunda mano.
La eficacia de las leyes sobre entornos libres de humo queda muy debilitada o totalmente eliminada si se permite fumar en áreas designadas.
El objetivo principal de establecer lugares de trabajo sin humo es proteger la salud de los trabajadores. Los propietarios de los negocios están obligados a proporcionar un entorno laboral seguro a sus empleados. Por consiguiente, deben asumir la mayor parte de la responsabilidad de velar por que sus respectivos establecimientos se mantengan libres de humo.
Dicho informe, cuya lectura recomiendo, indica además que las medidas que establecen espacios libres de humo no tienen efectos económicos adversos, y que las leyes que establecen la prohibición de fumar en lugares públicos gozan de gran aceptación en los países dónde se han promulgado, pese a los malos augurios que se formulaban desde ciertos sectores en países de gran tradición fumadora en esos lugares públicos, como por ejemplo Irlanda. ¿Vamos a ser menos?
Más información: Nofumadores.org
