Però em permetreu que jo vagi una mica contracorrent, per seguir el costum (jo soc dels que al Facebook prefereixes més fer comentaris crítics que pitjar el botó m’agrada, i com que hi ha qui prefereix “palmeros” que debat, passa el que passa). La dació en pagament no és solució. O és una pobre solució, si ho preferiu.

El problema principal de que t’executin una hipoteca no és si et quedes amb el deute o no, ES QUE ET QUEDES SENSE LLOC ON VIURE-HI !!! Aquesta és la gran tragèdia, i aquesta, crec, hauria de ser la nostra primera preocupació com a societat. Cal arbitrar sistemes que permetin a les famílies continuar a casa seva, ni que sigui sense pagar, o pagant menys. Potser us sembla una bajanada (potser ho és) però jo crec que no. Creieu que les entitats bancàries guanyen res fent-se propietaris d’un pis que, ara per ara, no poden vendre i que només els genera despeses? Un pis que a sobre estant buit es degrada i que quan la cosa millori (que algun dia passarà, dic jo) i el puguin vendre estarà en molt pitjor estat? Crec que aquest hauria de ser el nostre primer camp d’actuació.

En canvi, sembla que el que ens preocupa, més que quedar-nos sense lloc on viure, és quedar-nos amb el deute. I confesso que no ho entenc. Es clar que si molts hi haguessin posat una mica de seny en d’altres moments (responsabilitats bancàries a banda), segurament no haurien arribat a aquest punt, i si no van posar seny aleshores (les vacances a la Riviera Maya amb el sobrant de la hipoteca eren massa llamineres), esperar que ho posin ara és esperar massa. Però, afortunadament, aquests inconscients no són tots, segurament ni tan sols la majoria, i em va l’efecte que el que passa és que la gran majoria es deixa portar per l’onada mediàtica.

No dic que no tingui cap importància, però si dic que davant el que representa quedar-se al carrer, el deute és secundari, i per qüestions professionals puc dir-vos de primera mà el que costa cobrar un deute, qualsevol. Hi ha qui porta anys vivint amb deutes, i si bé no és una situació còmoda, us ben asseguro que és portable, infinitament més portable que no tenir lloc on viure. Cal tenir present que, d’una banda, una part del sou és inembargable, i dilluns passat va publicar-se al BOE el Reial Decret Llei que en cas d’execució hipotecària i quan el preu d’adjudicació de la subhasta no cobreixi el deute augmenta la quantitat inembargable que fixa la Llei d’Enjudiciament Civil (a més va augmentar fins el 70% del valor de taxació el preu pel que l’entitat executant pot quedar-se l’habitatge, en lloc del 50% que regia fins ara, mesura que reduirà notablement el deute).

Per tant, a dia d’avui, en el suposit indicat en el paràgraf anterior, un cent cinquanta per cent de l’SMI és inembargable, i aquest percentatge augmenta en un 30% per cada membre del nucli familiar sense ingressos superiors al propi SMI. En roman paladino això vol dir que en una família de quatre membres en la que només un tingui ingressos superiors al SMI, el seu sou serà inembargable fins un 240% de l’SMI, és a dir, si és de fins a 1.540 € mensuals no se li embargarà res. I si és superior, se li podrà embargar un 30% de l’excès, després un 50% (de l’excès), etc … Es clar, no podràs tenir diners al banc, ni béns al teu nom, i aquesta és com dic una situació incòmoda, desagradable, però em penso que per a qui està patint per perdre l’habitatge, l’estalvi futur no és una preocupació.

Vol dir això que jo estic contra la dació en pagament? En absolut. Es una opció que tendria conseqüències, negatives per a uns, no tant per a uns altres, però que es pot plantejar, per què no? Altres països ho tenen regulat així i no passa res, i no cal ni regular-ho per llei, el pacte entre parts seria suficient (la llei faria innecessari el pacte). El que ja no veig tan clar, i ara parlo com a jurista, és que, com alguns pensen, això es pugui fer amb caràcter retroactiu, és a dir obligar a l’entitat bancària a donar per saldat el  préstec. I, posats a obligar, i suposant que fos possible, jo abans les obligaria a concedir moratòries, períodes de carència, ajornaments i fraccionaments de pagament o qualsevol cosa que permiti a la gent continuar a casa seva.

]]> http://manuelcaceres.net/2011/07/09/dacio-en-pagament-pobre-solucio/feed/ 9 http://manuelcaceres.net/2010/10/22/els-ni-ni-mereixen-una-segona-oportunitat/ http://manuelcaceres.net/2010/10/22/els-ni-ni-mereixen-una-segona-oportunitat/#comments Fri, 22 Oct 2010 14:00:39 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=910 Més >]]> Com era d’esperar, la proposta efectuada pel President Montilla de donar beques als joves que ni estudien ni treballen (els popularment coneguts com ni-ni) ha aixecat crítiques en alguns sectors de la societat, que dins de la cerimonia de confusió i simplificació a que estem acostumats, la presenten com si la proposta fos pagar els vicis a una colla de pòtols sense ofici ni benefici.

I és que és curiós com les persones adaptem la percepció de les coses a la nostra conveniència. Així, aquell a qui les coses li han anat bé a la vida (una expressió no massa concreta però que és prou entenedora) tendeix a pensar que tot el mèrit és seu i que ningú no li ha donat res, i de la mateixa manera, considera que aquell a qui li ha anat malament, és perquè s’ho mereix, perquè no ha fet les coses bé, perquè és un gandul. I la conseqüència que molts treuen d’aquesta percepció subjectiva és evident: per què jo, que m’he guanyat la meva posició per mèrits propis, he de compartir part del meu benestar amb qui no ha volgut o no ha sabut fer-ho tan bé? A partir d’aquí, ja tenen coartada per anar en contra de qualsevol mesura de solidaritat, digui’s impostos, digui’s com es digui.

Ara que des de l’altra banda las percepcions no són menys subjectives. Moltes de les persones que no estan satisfetes amb la seva situació pensen, volen pensar, que tot és degut a la mala sort, a que algú els ha fet la traveta, però que ells sempre han fet el que havien de fer. I per ells l’altra cara de la moneda és que els que han tingut més èxit és perquè han tingut padrins, o bona sort, o qualsevol intervenció externa, i mai pels seus propis mèrits.

Però com en tantes coses de la vida, la veritat no està a un lloc ni a l’altre, sinó que hi ha de tot. És indiscutible que les persones no arribem a aquest món en igualtat de condicions, i que hi ha un munt de circumstàncies que ens condicionen des del bressol. La primera el lloc on naixem, que en gran mesura predetermina si la nostra preocupació serà viure bé o, simplement, viure, subsistir, un mínim d’anys. Però inclús neixent als països del nord, les circumstàncies culturals, socials i econòmiques fan que iniciem la cursa de la vida amb avantatge o amb desavantatge. Per això, són necessàries, si més no des d’un punt de vista d’esquerres, mesures que neutralitzin, tant com sigui possible, aquestes diferències. Mesures en educació, en sanitat, en cohesió social, que facilitin que les nostres oportunitats siguin, si no iguals, sí similars. I també és cert que, com persones que som, ens equivoquem, prenen decisions equivocades, que no necessàriament ens han de marcar per sempre.

És en aquest context on cal situar la mesura proposada. Tenim un sector del jovent que, per les circumstàncies que siguin, ni estudien ni treballen. Això és una realitat. Potser molts han arribat a aquesta situació sense poder fer-hi gran cosa per evitar-ho. Potser d’altres hi han arribat pels seus propis mèrits, perquè no han fet les coses tan bé com podien. Però inclús en aquest cas, els hem de deixar de banda perquè en la seva hagin pres una decisió errònia? Aquest error comés en la seva joventut els ha de condemnar per tota la seva vida? No els donarem una segona oportunitat per redreçar el seu rumb?

Tenim un problema. Sí, tenim, no només ells i elles, no només les seves famílies, el tenim tots com a societat, perquè no ens podem permetre desaprofitar tot el potencial que aquest jovent representa. I perquè més enllà d’això, no crec en una societat de dues velocitats, en una societat en la que qui, per la raó que sigui, queda despenjat, no pot aspirar a res més que ser un ciutadà o ciutadana de segona classe. No vull pertànyer a una societat que permet això impassible mirant cap a una altra banda.

No parlem de regals, no parlem de subsidiar la vagància, parlem de potenciar la formació d’unes persones que tenen per endavant tota la seva vida i un gran potencial per tornar a la societat amb escreix el que ara rebin. Poden produïr-se situacions injustes, sí, pot haver qui se n’aprofiti, com sempre passa en aquests casos. Però això pot passar amb qualsevol prestació social, i el que cal és estar amatents i controlar els excesos, no carregar-se la prestació i fer pagats justos per pecadors. I, posats a dir, per exemple, no es presta a l’abús contractar joves sense cobrar amb l’excusa que l’empresari els formarà?

Donem-los, doncs, aquesta segona oportunitat, i qui tingui recança, que pensi que a banda de tenir una societat més justa, sempre serà millor esmerçar ara els diners en beques, que en presons, subsidis o més despesa sanitària en el futur.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

La cosa podia haver quedat així. Però no. Un sindicat (en aquest cas CCOO) va actuar i va interposar una demanda de conflicte col·lectiu contra el Departament d’Ensenyament. I la va guanyar, segons sentència dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya en data 22 de desembre de 2003 (sentència 23/2003, assumpte 24/2003), que en la part dispositiva deia, entre altres coses:

… debemos declarar y declaramos la naturaleza laboral de la prestación de servicios de los trabajadores contratados para impartir los “Tallers de suport temporal per a l’aprenentage de la llengua” y de los “Cursos intensius de llengua per als alumnes de llengua familiar románica” organizados por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya desde el curso 1998-1999 …

Si a algú l’interessa el text sencer de la sentència, li puc facilitar.

La cosa no va acabar de seguida, va ser necessari negociar amb el Departament d’Ensenyament (negociació que també va portar el mateix sindicat) però, finalment, el 14 de juliol de 2005 (ja governava el tripartit) es va signar un acord pel que es reconeixien els períodes treballats, les diferències retributives i les indemnitzacions. A continuació, l’esmentat sindicat va fer les corresponents denúncies a la seguretat social i el Departament d’Ensenyament va haver d’efectuar les cotitzacions corresponents. I final de la història. Final feliç per als treballadors.

Què hauria passat si no haguessin existit sindicats? Cadascú pot pensar finals alternatius de la història, però jo tinc molt clar que aquests treballadors haurien sortit perjudicats. I això és només un exemple de el que els sindicats fan, dia rere dia, feina silenciosa en defensa dels drets dels treballadors, afiliats i no afiliats, tot i que això no surt als mitjans.

Per què escric això ara? Perquè estic fart de sentir des de fa temps la mateixa cantarella antisindical. Això que segueix són tuits d’avui:

Los sindicatos nos perjudican, tapan a los que deberían defendernos. Queremos su muerte!

Los sindicatos actuales no defienden a las personas más desfavorecidas, y se puede hacer esto sin tácticas estúpidas del siglo XIX

El mundo evoluciona, a ver si lo hace la izquierda y si no que no nos impliquen en sus películas

Los trabajadores no ganan con un gobierno de izquierdas que persigue a los empresarios porque estos dejan de generar empleo!

A qué viene que los sindicatos no hayan hecho nada en años y monten ahora una HG no contra el gobierno sno contra los empresarios?

Por qué se subvenciona a los sindicatos cuando cobran a sus afiliados (incluso parados) con lo que esto supone politicamente?

No esmento l’autor perquè frases semblants les he llegides i sentit els darrers dies a d’altres llocs (i sobre tot en els mitjans de la caverna, però no només). I no hi estic d’acord. Els sindicats van nèixer davant la necessitat dels treballadors d’agrupar-se davant l’evidència que estaven en inferioritat de condicions davant els empresaris. Per aquesta mateixa raó el Dret Laboral no és neutre, protegeix els treballadors, tot i que veurem quan triguen alguns en demanar que això no sigui així. Els sindicats no van ser creats per l’Estat. Tampoc els van crear els empresaris. Els van crear els treballadors. I la seva creació va costar sang, suor i llàgrimes, literalment. I les causes per les que van nèixer continuen plenament vigents, perquè el treballador continua estant en inferioritat davant l’empresari (i consti que jo no crec ni que tots els treballadors siguin bons ni que tots els empresaris siguin dolents, és un altre tòpic a eliminar). Si no existissin sindicats, tinc clar qui guanyaria, i no serien els treballadors, sinó els partidaris del capitalisme més salvatge (que no és un invent d’ara, va ser el primer que va existir, les regulacions van venir després, encara que ningú sembla recordar-ho). I també qui perdria, per exemple els treballadors de la història (real) que explicava a l’inici.

Vol dir això que els sindicats siguin perfectes? No. Vol dir que no tinguin coses a canviar? No. Vol dir que estigui d’acord amb tot el que fan? No. Penso que sovint els sindicats s’equivoquen en les seves tàctiques, i així ho he escrit. Penso que cal canviar mitjans, actualitzar-los, i de vegades també afinar millor els objectius. Els sindicats tenen molt a millorar, perquè tots tenim costats foscos.

I avui no he fet vaga (quan ets professional independent el concepte vaga és una mica relatiu). Tampoc vaig fer cap de les anteriors, ni tan sols quan governava Aznar, perquè entenc que les vagues generals tenen caràcter polític, però respecto qui les fa perquè pensa que és el camí correcte. De vegades comparteixo els motius, de vegades no, encara que no estigui d’acord amb els mitjans. I sobre tot defenso el dret a la vaga de qui vulgui fer-la, i el dret a treballar de qui vulgui treballar. Estic en contra del piquets coactius, però també dels empresaris coactius (que no han d’utilitzar la violència, no els fa falta). Estic a favor de la llibertat, de que cadascú faci el que li sembli, sense lesionar els drets aliens. Avui i sempre, perquè preocupar-se per la llibertat d’uns o altres només avui, és fer trampa.

L’objectiu és clar, deslegitimar els sindicats que, ara per ara, són la millor eina dels treballadors i treballadores per a defensar els seus drets. Segurament amb defectes, segurament millorables, però a dia d’avui la millor, i per alguns l’única.

El pitjor de tot això, és que aquesta campanya (que tampoc no és nova d’ara, tot i que ara és més dura) està calant entre els treballadors als que els sindicats representen, o haurien de representar. Però és que els sindicats tampoc no ajuden.

NOTA: No m’agrada generalitzar, i parlar de “els sindicats”, “els treballadors”, és fer una generalització segur injusta, però em prenc la llicència, i heu d’entendre que quan generalitzo em refereixo a la majoria o a la part més representativa del col•lectiu, no necessàriament al 100%.

Per això dic que, al meu parer, els sindicats s’equivoquen, quan, per exemple, fan vagues salvatges en els serveis públic. Sense negar als funcionaris el dret de vaga, crec que l’haurien d’exercir amb molta més prudència de la que mostren. Sovint penso que viuen en una bombolla, o en un univers paral•lel a l’estil Fringe, perquè és l’única explicació que trobo a certes actituds.

No es pot actuar en moments de crisi com en moments de bonança. No pots putejar, i perdó per la expressió, per molt que t’hagin tret un 5, un 10 o un 15% del sou, altres treballadors que no saben quan els durarà la feina o que potser ja l’han perduda. No ho entendran.

Quan un treballador d’una empresa privada fa vaga, l’únic perjudicat directe és la pròpia empresa, que deixa de produir (si és productiva), de vendre (si és comercial) i, en conseqüència, d’ingressar. Certament també poden sortir perjudicats, indirectament, els proveidors, o els distribuidors (això és una cadena, no hi ha dubte), però el ciutadà d’a peu només es veu afectat tangencialment, si és client d’aquella empresa i no pot comprar els seus productes.

En un servei públic no és així. En un servei públic el perjudicat directe, directíssim, és el ciutadà, treballador o no, que ha de fer ús del servei i no pot fer-ho, amb tots els perjudicis que això li comporta, i sembla que la intenció de les vagues en aquest cas és que aquest ciutadà emprenyat pressioni al govern de torn per tal que la situació se solucioni. Però per tal que això sigui així, és necessari que aquest ciutadà vegi:

1. Que la vaga té uns motius justificats
2. Que l’acció dels vaguistes és proporcionada amb aquests motius

Per tant, crec que el primer que els sindicats haurien de fer és intentar obtenir aquesta complicitat ciutadana explicant els motius de la seva protesta i explicant per què és necessari protestar d’aquella manera i no d’una altra de diferent. I sovint no ho fan.

Puc posar dos exemples que m’afecten directament, un de molt recent, i un altre que ja dura en el temps:

El primer és la vaga de dimarts passat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, vaga salvatge en la que no es van respectar els serveis mínims. Com si als passatgers no els fos prou inconvenient tenir la meitat de trens en hora punta (la gran majoria no es poden permetre anar a la feina més tard o més d’hora, ni tenen mitjà de transport alternatiu viable), i viatjar enxovats, a sobre no van poder ni fer això. I sí, ara diuen que van ser quatre incontrolats els que van aturar els trens, però jo vaig sentir el dia abans una conversa entre dos treballadors que em fa pensar que això estava previst (compte, no ho van dir expressament, és una deducció meva de les seves paraules). Així que si al motiu de la vaga (rebaixa salarial del 15%) que jo entenc que no els agradi, però que cal relativitzar quan l’economia i la gent està com està, afegim el gran perjudici causat, no a l’empresa, sinó als ciutadans, que no esperin comptar amb el suport general.

Altre tema és el dels sindicats dels docents. Van gastar innecessàriament cartutxos convocant vagues per motius purament polítics, per protestar contra una llei que, ves per on, va ser aprovada per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya, quan a més els motius concrets de protesta eren en molts casos una possible mala utilització futura de la llei (que dius, espereu que això arribi i protesteu aleshores, no?). Com ja s’ha dit, volien manar. I què va passar? Que quan han vingut altres motius potser de més consistència: retallades salarials i pressupostàries amb motiu de la crisi,  canvis de les condicions laborals, etc … han trobat als pares i mares (progenitors, que es diu ara) una mica o molt cremats, i poc receptius. A banda de que algunes qüestions que han motivat queixes dels docents el ciutadà no les entén (ni jo, ni gent amb la que he parlat) com per exemple que trobin tan malament que el Departament obligui a justificar documentalment les baixes per demanar un substitut, i que en d’altres senzillament les posicions de docents i progenitors són antagòniques.

I ara posen la cirereta del pastís amb el tema les colònies. No poden fer jornada intensiva, no fan colònies, ni sortides de més de mitja jornada. Compte, ho fan pels nens, però amb aquesta postura, aquests nens als que diuen defensar no tindran jornada intensiva, ni tindran colònies, ni tindran sortides. Com acostuma a passar, el més feble és que paga les conseqüències, encara que no tingui cap culpa, és la sortida fàcil. Però tant se val, aquí el que importa, pel que sembla són només els seus interessos. I no importa si també perjudiquen altres sectors, és més, ho fan molt conscientment (això jurídicament és més un dol directe de primer grau que de segon).

Hi ha un grup de Facebook anomenat No jornada intensiva? No sortides, no colònies … , en el que es pot llegir això (adverteixo que no em consta que hi hagi cap sindicat darrera l’origen d’això, però no dubto que coneixen i recolzen l’estratègia), :

Afectarem altres sectors (monitors, cases colònies, museus, autocars), sí, però així farem pressió i esperem que es dignin a escoltar les nostres demandes.

D’això se’n diu fer amics. Només falta dir: volem perjudicar la màxima quantitat de gent possible, i no ens importa el que els passi, per tal d’obtenir els nostres objectius. Si pel camí vosaltres, monitors perdeu la feina, vosaltres, cases de colònies, heu de tancar, etc… tant se’ns en dona, mentre finalment tinguem el que volem (cosa que, a més, personalment dubto que passi). I a sobre, esperen que aquests sectors els recolzin?

Ja sé que em diran (ja ho he sentit) que han fet altres coses que no han servit de res, i que per això han de ser més dràstics, però crec que han esmerçat més esforços en la protesta que en la informació, i això és, novament, un error. Si a l’opinió pública, justificada o injustificadament, hi ha instal·lada la creença de que els docents tenen moltes vacances, treballen poc, tenen la feina segura, etc. i per tant no entenen per què es queixen, difícilment veuran justificada cap protesta. Per tant, el primer que han de fer és transmetre a la ciutadania què hi ha de cert i que hi ha de fals en tot això. I això passa per explicar, fil per randa, quantes hores de feina fa un mestre, de quins tipus (de docència, de presència), quants dies fan vacances de veritat, quants dies dediquen a preparació, etc. I sobre tot no tenir por de defensar els seus drets laborals sense posar els nens o la qualitat de l’ensenyament públic com a excusa. No sempre, ja ho he dit, els seus interessos han de coincidir amb els de les famílies o amb els de l’administració, és legítim, però calen explicacions clares i no sopars de duro. Em consta, ho sé de primera mà, que hi ha moltes i molts docents entregats a la seva feina, que fan el que els toca i moltes coses que no els toquen, que creuen en la qualitat de l’ensenyament públic i que van en la seva defensa més enllà del que seria exigible, i per això em fa una especial pena -i ho dic des del sentiment personal- que ells hagin de pagar pels que únicament busquen el seu benefici personal, el cobrar el màxim i treballar el mínim, els que s’aprofiten de qualsevol escletxa per escaquejar-se, que, malauradament, hi són com en qualsevol altra professió, ni més ni menys. És molt injust.

Vull uns sindicats forts, que representin els treballadors i on els treballadors se sentin representats, però per aconseguir-ho, potser han de variar les seves estratègies. Si no ho fan, si donen excuses als que el que volen és que els sindicats no existeixin, per tal de poder imposar les seves condicions, ens perjudiquen a tots els que creiem en la necessitat de la seva existència. I per això els critico.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/09/17/els-sindicats-sequivoquen/feed/ 4 http://manuelcaceres.net/2010/09/09/algunos-fumadores-no-quieren-entender/ http://manuelcaceres.net/2010/09/09/algunos-fumadores-no-quieren-entender/#comments Thu, 09 Sep 2010 10:40:25 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=836 Més >]]> Se difundía ayer la notícia de que en Euskadi se está preparando una ley que prohibiría cosas como fumar en el coche si hay menores, o fumar en algunos lugares abiertos (por ejemplo parques infantiles). Está bien, aunque para mí aun se queda corta.

Al mismo, tiempo, el autodenominado Club de Fumadores por la Tolerancia presenta medio millón de firmas, dicen, contra la nueva ley estatal en preparación. Ya me referí a estos señores y señoras en una entrada anterior, y debo reafirmarme en lo que entonces dije, y añadir alguna cosa más, porque como se suele decir, no hay peor sordo que el que no quiere oir.

Me parece cínico apelar a la tolerancia, la convivencia o el respeto, como ellos hacen para intentar justificar lo injustificable. O al manido prohibido prohibir, que por lo visto igual sirve para los toros que para el tabaco, o para reivindicar el derecho a conducir trompa, como hizo Aznar y ahora Neira, en una sociedad dónde, mira tú, tantas y tantas cosas, bastante más importantes, están prohibidas.

Se rasgan las vestiduras porque se prohibe fumar en lugares abiertos, como si fuera una aberración. Yo les pregunto: ¿qué tengo que hacer cuando voy al Nou Camp y alguien en la localidad inferior, o al lado, se pone a fumar y el humo me viene a la cara, a la nariz y a la boca? ¿Me pongo una mascarilla antigas? ¿Me voy? ¿Qué hago? ¿De qué narices me sirve a mí su tolerancia? ¿Dónde está su respeto? El día que les prohiban fumar ahí (y ese día llegará, espero) que no me vengan con respeto, tolerancia o gilipolleces varias. Y lo mismo podría decir cuando al salir de la estación de los Ferrocarriles, en las mismas escaleras, much@s se ponen a fumar, obligándome, quiera o no, a tragarme su humo, porque forzosamente tengo que ir detrás de ell@s, y les importa un pimiento. Y tantos y tantos ejemplos vividos en primera persona.

¿Y qué tiene de raro prohibir fumar en un coche con menores? Sí, debería ser obvio, pero las reacciones demuestran que no lo es tanto. E igual que, pese a ser obvio, existe legislación que impide a los padres maltratar a los hijos, aunque sea dentro de su casa, la existencia de legislación que impida ese otro tipo de maltrato que supone envenenar a los propios hijos con el humo es totalmente justificable. Estoy convencido de que muchos, la mayoría de padres o madres fumadores no lo hacen, igual que la mayoría de padres o madres no maltratamos a nuestros hijos, pero con uno solo que haya, la ley está justificada. Y como digo, se queda corta.

Sobre la prohibición de fumar en lugares interiores, la OMS es muy clara, como dije en esta otra entrada, y sólo la prohibición total es efectiva. Quien quiera fumar, que fume en casa, o en un lugar abierto dónde no tenga nadie cerca a quien pueda molestar.

Y es que, por mucho que quearis disfrazarlo, no atacamos a nadie, sólamente defendemos nuestros derecho a no respirar vuestro humo, algo que a mí me parece tan obvio que me choca hasta tenerlo que explicar. Y la legislación actual, como acreditan los ejemplos anteriores y otros muchos que podría dar, no nos garantiza ese derecho, por lo que es necesario modificarla. No criminalizo al colectivo de l@s fumadores/as, sé que sí hay fumadores que son respetuosos con los demás, y si tod@s fueran así, leyes como las comentadas serían innecesarias, igual que si tod@s fuéramos buenas personas no haría falta el Código Penal. Pero ni tod@s somos buenas personas, ni tod@s los fumadores son respetuosos y tolerantes con los que no fumamos, por lo que es indispensable proscribir legalmente esos comportamientos que afectan de pleno a nuestro derecho a la salud. Legítima defensa, se llama.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/09/09/algunos-fumadores-no-quieren-entender/feed/ 2 http://manuelcaceres.net/2010/07/28/avui-som-una-mica-mes-civilitzats/ http://manuelcaceres.net/2010/07/28/avui-som-una-mica-mes-civilitzats/#comments Wed, 28 Jul 2010 16:29:47 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=802 Més >]]> Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha prohibit, amb efectes 1 de gener de 2012, les corrides de toros. A qui m’hagi llegit abans, i conegui el meu posicionament sobre el tema, no caldrà dir-li que ho celebro.

Com dic al títol, crec que Catalunya és avui un lloc una mica més civilitzat que ahir, perquè hem aprobat l’abolició d’una pràctica injustificable, per molta tradició que tingués, ja que no trobo cap defensa a un espectacle que comporta, tot i que aquesta no sigui la seva finalitat principal, el patiment d’un animal.

Com era d’esperar, les reaccions han estat per tots els gustos. Les majoritàries, d’alegria perquè queda proscrita una pràctica (no l’única, encara n’hi ha d’altres) de maltractament animal. Però també, ja ho esperava, n’hi ha hagut d’interessades.

Alguns, els de l’#AdéuEspanya, els del #CataloniaIsNotSpain, ja veuen la independència més a prop. D’altres, els de #EspañaSeRompe, ja ha sortit amb la una estrambòtica iniciativa, anunciada més de cara a la galeria que amb una altra finalitat, per revocar la prohibició (si tinguessin una mínima vergonya no s’atrevirien a dir aquestes barbaritats).

Pero crec que uns i altres s’equivoquen. La prohibició de les corrides ha estat acollida amb alegria per molta gent que no és, que no som, independentistes. Jugar a la confusió a que des de determinats sectors es juga sempre per tal d’amagar la falta de suport de les seves posicions, és quelcom tan habitual com mancat de sentit. Hi ha molts companys i companyes al PSC que ja han expressat clarament la seva posició a favor de la prohibició (com Jéssica Fillol o Enric Llorens), però també s’ha fet des de posicions progressistes de fora de Catalunya (Manuel Calleja, Rosa María Artal o Fernando Berlín), per no parlar de moltes de les persones que formen el meu timeline del Twitter, com ara @piezas, @joansinmiedo o @elcarty). I no vull dir que el meu twitter sigui representatiu de res, és només un exemple.

Així que, el que deia, som una mica més civilitzats que ahir, i ho celebro. I punt.

I l’article que a continuació reprodueixo, signat per un tal Joan Pallarès al 20 minutos d’ahir dia 13 de juliol és un bon exemple:

Cada any, les famílies amb fills, a la sagnia que l’estiu significa per a la seva economia (casals, colònies, vacances, etc.) s’afegeix la clatellada dels llibres escolars del setembre: un dels temes tan especulatius com el totxo, les grans trames immobiliàries i les plusvàlues dels terrenys. A l’Escola Italiana de Barcelona, quan un alumne acaba el curs, ven per un valor minso els seus llibres a un alumne que farà el seu curs el proper any alhora que obté els del seu proper curs a un altre estudiant que ja els va usar l’any anterior. D’aquesta manera, a banda d’algun llibre nou que s’ha d’adquirir, la despesa forta només es fa una vegada a la vida escolar. L’exemple és molt bo. Per què no s’aplica arreu? Ni editorials, ni distribuïdors, ni llibreters, ni AMPA –ara AFA– ni consells escolars, ni les mateixes escoles semblen estar interessats en la idea. El perquè de tot plegat és ben fàcil d’imaginar: hi ha massa gent que tragina amb oli…

No poso enllaç perquè no he sabut trobar-lo a l’edició digital del diari, però en pdf ho podeu trobar aquí (pàgina 3).

Vull pensar que el paràgraf final de l’article no està insinuant el que em penso, i que jo no ho he entès bé. Perquè si es refereix a alguna cosa il·legal (la meva sospita no és gratuïta, abans compara el tema amb les plusvàlues immobiliàries) on hauria d’anar és al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia.

Però, a banda d’això, l’article deixa ben a les clares la ignorància de l’autor sobre el tema que tracta. Si no fos per això, sabria que des del Departament d’Educació s’impulsa (i subvenciona) un programa de reutilizació i socialització de llibres de text que té una gran semblança amb això que explica de la compravenda de llibres de segona mà entre alumnes (a la pràctica és el mateix però amb menys feina per les famílies). I també sabria que, curiosament, la partida de la subvenció per al curs 2000-2010 no es va esgotar, com el mateix diari va publicar. Crec que és significatiu.

Per si algú no ho sap (l’autor ja es veu que no, perquè si ho sap i no ho diu encara em mereixeria pitjor opinió), això de la reutilizació consisteix en que els llibres els compra i són propietat de l’escola (que pot demanar la subvenció comentada) i les famílies paguen una quota  anual (que serveix per a reposar els llibres que es fan mal bé i per a substituir-los quan es canvien), i a canvi poden usar aquests llibres socialitzats, tornant-los en bon estat (o així hauria de ser) a final de curs, per tal que al curs següent un altre alumne/a els utilitzi. La decisió de participar al projecte la pren el Consell Escolar, però sense la iniciativa de l’escola (que és qui formalment es compromet a dur a terme el programa i demana la subvenció) i la partipació activa de l’AMPA (o AFA, o com se li vulgui dir), i dels pares en general que organitzats per l’AMPA col·laboren (no tants com fora convenient, segurament, però sí alguns d’ells) en la feixuga feina de revisar els llibres, fitxar-los, folrar-los, distribuir-los en lots, etc. no seria possible.

Reitero, sense ells, sense l’escola, sense el Consell Escolar i sense els pares, a través de l’AMPA, això no es podria fer, i em dol, i m’indigna, com a pare, com a membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills i com a soci de l’AMPA, que algú tingui la gosadia de retreure’ls, de retreure’ns que no fem una cosa que, a la pràtica, si fem: reutilitzar els llibres de text. I a sobre ho fem d’una manera que estalvia feina a les famílies, que no s’han d’encarregar de buscar a qui comprar els llibres, de comprovar-ne l’estat o de comprar els llibres que manquin (perquè els llibres, comprats de segona mà o socialitzats, no tenen una vida ilimitada), ja que això ho fan, desinteressadament, l’AMPA i els pares i mares que voluntàriament hi col·laboren. Precísament ho estan fets aquest dies, passant calor mentre preparen els llibres per al setembre. I no es mereixen això.

Segur que això no es fa a totes les escoles, però també és responsabilitat de les famílies, a través de les AMPES, impulsar el procés, que com s’ha dit compta amb l’ajut de l’Administració. Igual que és obligació dels que tenen una tribuna pública des d’on expressar opinions, vetllar per tal que que aquestes opinions es basin amb fets reals, sense manipulacions demagògiques ni insinuacions malintencionades. O, com a mínim, informar-se.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/07/14/opinadors-desinformats/feed/ 2 http://manuelcaceres.net/2010/05/21/percepcions-interessades/ http://manuelcaceres.net/2010/05/21/percepcions-interessades/#comments Fri, 21 May 2010 08:35:11 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=758 Més >]]> Sentint i llegint algunes coses, sovint penso que visc en un país que no és el mateix del de persones que, teòricament, viuen al mateix que jo, de tan diferents com veiem, o com diem que veiem, la realitat que ens envolta.

Alguns ens pinten una societat, un país, desastrós, miserable, desestructurat, negre. Un país de persones tristes, sense il·lusió, desesperades. Un país a milímetres de l’abisme, fregant el col·lapse econòmic i social. Es molesten inclús de que, en comptes de passar-nos el dia rebolcant-nos en la nostra pressumpta o real desgràcia, ens atrevim a parlar (o escriure, perquè concretament m’estic referint al Twitter) de res que pugui aportar quelcom d’alegre i de positiu. A alguns no els agrada, i ho diuen sense embuts, que poguem escriure de futbol, de música, de cinema o de l’acomiadament d’un periodista esportiu. I molt menys de fets positius de l’acció dels governs, com aquest. Només es pot parlar de crisi, crisi, crisi, retallades i similars.

Però després, surts al carrer, passeges, i veus el que veus. I el que veus és gent a les terrasses dels bars prenent un café, o fent el vermut. I vas a l’FNAC, al Decathlon o al MediaMarkt (no em paguen res per la publi, són exemples reals, percepcions directes) i veus gent comprant, i no precisament objectes de primera necessitat. I vas un dissabte al Parc Vallès, i veus gent al Viena o al McDonald’s, o a la bolera o al karting, o al Virgin Active o als cinemes Cinesa. I passes en cotxe per la carretera i veus els berenadors de Les Planes plens de gom a gom. I pujes un cap de setmana a Castellar de N’Hug i està ple de gent que ho visita. Aquest és el país que jo veig, no crec que sigui un miratge.

Vol dir això que no hi ha gent que ho passa malament? No, certament. Hi ha gent que ho passa malament, inclús gent que ho passa molt malament. Sempre n’hi ha, però ara, en moment de crisi n’hi ha més, ningú ho nega. Però tenim uns sistemes de protecció social que fan que inclús en aquests casos les seves situacions no siguin tant dolentes com ho podrien ser en un altre lloc, llevat de casos realment extrems. I no sobra recordar que no tenim aquest sistema de protecció social perquè hagi vingut donat per una autoritat divina i superior, el tenim perquè volem tenir-ho, perquè no volem que el més feble quedi despenjat, tot i que això tingui uns costos, que fan que calgui prendre altres mides, mides dures i doloroses de vegades, per tal de poder mantenir-ho. No ho oblidem.

Potser la meva percepció també és interessada, algú ho pot pensar. Però he descrit el que veig, a tot arreu, i tots els dies. I no crec que difondre el pessimisme i el catastrofisme ens porti enlloc. Si algú pensa que fent-ho pot treure un rèdit polític, allà ell, però no oblidem que tots tenim ulls i veiem com estan les coses, i sincerament crec que més enllà dels profetes de l’apocal·lipsi, la conclusió de la majoria avui per avui seria quelcom semblant a:

¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!

]]> http://manuelcaceres.net/2010/05/21/percepcions-interessades/feed/ 1 http://manuelcaceres.net/2010/05/13/els-limits-de-loposicio/ http://manuelcaceres.net/2010/05/13/els-limits-de-loposicio/#comments Thu, 13 May 2010 07:30:33 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=718 Més >]]> Jo ja entenc que en política, el govern ha de governar, i que l’oposició no està per aplaudir el govern, ans per d’oposició, és a dir, controlar el que fa el govern, proposar alternatives que consideri millors per a la resolució dels temes, etc. Entenc també que, de vegades tots podem, excedir-nos una mica, i potser fer o dir coses que no hauriem de fer.

Però tot té límits, i en relació amb la consulta de la Diagonal, alguns han ultrapassat aquests límits amb escreix. I no em refereixo a preferir o recolzar una opció sobre l’altra, o no voler cap de les dues proposades, o fer servir la consulta únicament com a eina d’erosió (com demostren les insistents sol·licituds de dimissió formulades avui pels ciberactivistes convergents avui mateix), això ja m’ho esperava d’ells. Qui no té alternatives, només pot anar a la contra.

Em refereixo a un tema molt més greu, als intents de posar en qüestió la correcció del procediment de votació, sobre tot la telemàtica a través d’internet.

La setmana passada ja van començar a preparar el terreny, fomentant el dubte sobre un procediment que abans havien aprovat (no és la primera vegada que es fan enrera d’una decisió presa si veuen que els pot comportar un rèdit polític, recordem l’AVE).

I ara, quan la votació comença, continuen amb la següent fase del pla: avui un mitjà digital publica que un ciutadà afirma haver votat fent-se passar per Alberto Fernández Díaz. Veient quin mitjà és, podeu esbrinar d’on venen els trets. Després, els mateixos ciberactivistes convergents, s’ocupen de difondre la notícia. Crec que no tenim dubtes de qui està darrera de tot això, o si més no de qui se’n vol aprofitar. La conclusió que extreuen, òbviament, és Hereu dimissió, és clar.

Potser no són conscients, ni ells ni qui ho ha fet, o qui promou aquest comportament, que el que han fet és, ras i curt, un delicte, tipificat a l’art. 401 del Codi Penal:

El que usurpare el estado civil de otro será castigado con la pena de prisión de seis meses a tres años.

El precepte és clar, però podeu trobar més informació aquí.

La pròpia pàgina de la consulta ja inclou una declaració responsable, per tal que ningú pugui dir que no ho sabia:

36. Què és la declaració responsable?
Per mitjà de la declaració responsable declares que ets la persona a la qual pertanyen les dades identificatives (número de document identificatiu, data de naixement), i que ets el titular del número de telèfon mòbil, i per tant la persona receptora de la clau de vot. Així mateix, declares que coneixes les conseqüències legals de l’ús fraudulent d’aquest sistema d’identificació.

Per tant, a aquests efectes tan delicte és fer-se passar per un altre en el procés de votació electrònica com fer-ho presencialment, per exemple manipulant la fotografia d’un DNI. Qui ho fa és un delinqüent, i el culpable del seu delicte és només ell. Us imagineu que enxampessin algú amb un DNI o un carnet de conduir manipulat intentant votar presencialment per un altre en unes eleccions? Què fariem, demanar la dimissió de l’alcalde o del president, o demanar que jutgin i condemnin al delinqüent?

El procediment de votació electrònica és tan fiable com altres procediments similars arreu del món, més barat, més àgil i per mi és el futur. Existeix en aquest cas, a més, una mesa de garanties de la consulta per tal de garantir la fiabilitat, la transparència i l’objectivitat del procés de consulta, i el procediment de votació telemàtica establert a l’efecte està dissenyat per a aconseguir aquest resultat, ja que o bé demana l’acreditació de la identitat mitjançant DNI-e o a través d’alguna entitat col·laboradora (suposo que si a algú li roben el DNI-e o els codis d’accés al seu banc el responsable també serà Jordi Hereu, per alguns), o bé demana acreditar-se amb la data de neixement i el número de DNI, a més d’un número de mòbil on rebre el codi de votació. Aquest número de mòbil permetra, espero, localitzar i jutjar tots els que cometin el delicte de suplantació (usurpació d’estat civil), i segur que aleshores no riuran tant. També es podria, desconec si es fa així, registrar l’adreça IP des de la que s’emet cada vot, i seria un element més de control en cas d’actuació fraudulenta.

Cap procediment és infalible. Cap. Cada dia es vulneren lleis, això és inevitable, el que cal és que els responsables afrontin el càstig pels seus actes. Votar electrònicament per un altre no és diferent de fer-ho presencialment, ni més ni menys greu, l’única cosa que canvia són els mitjans que es fan servir per cometre el frau. El que demostra que el sistema funciona és que el frau es pot detectar, corregir (tot i els problemes inicials, el Sr. Fernández Díaz ha pogut votar) i perseguir els seus autors, que és el que ara cal fer.

Qui aprofita la comissió d’actes delictius com a arma per la lluita política és tan censurable com qui els comet, encara que sigui per motius diferents. I, tot i que fa dies que sospito que alguns tenen ja previst posar en dubte la legitimitat del resultat si no és favorable als seus postulats, crec que, pel bé de tots, s’ho haurien de repensar. Hi ha coses que quan es trenquen no es poden arreglar, i una d’elles és la confiança en les institucions. Qui aspira a governar ho hauria de tenir present.

Avui comença la setmana durant la que totes les persones empadronades a Barcelona a partir dels 16 anys podran decidir com volen que sigui la Diagonal del futur: un bulevard, una rambla o que es quedi com està.

Durant les darreres setmanes s’ha parlat abastament de per què es proposa modificar la Diagonal (concretament el tram entre la Plaça de les Glòries i Francesc Macià) i no vull insistir-hi. La Diagonal ja no compleix la funció de constituïr una via ràpida per travessar la ciutat, o per accedir a ella, sense haver de moure’s per la trama ortogonal de l’Eixample, funció per a la que Ildefons Cerdà la va dissenyar, junt amb la Gran Via i l’Avinguda Meridiana. La Diagonal no és bona ni per la mobilitat del cotxe, ni del transport públic, ni del vianant ni de la bicicleta. La Diagonal no és accessible ni tampoc una via agradable per anar de botigues. Si voleu més detall, el trobareu a les raons amb més detall a la web de l’Ajuntament de Barcelona.

Però sí que vull comentar les raons que des d’alguns sectors es donen per oposar-se a la reforma, sovint de bona fe, de vegades per intentar justificar una manera d’actuar que per alguns és senyal d’identitat: oposar-se a qualsevol canvi, sobre tot si qui ho planteja és el govern municipal. I també hi ha veus en contra de la consulta (a banda del que pensin de la reforma). Es diu:

Ara no és el moment de fer-ho amb la crisi que patim …

A banda que en el millor dels casos les obres no s’iniciarien fins 2012, cal deixar clar que, malgrat la crisi, la vida continua. I a totes les ciutats del món, se segueixen duent a terme obres públiques, obres que tenen com a objectiu millorar la vida de les persones que hi viuen, i que a més la milloren per partida doble: creant o millorant equipaments públics, siguin carrers, línies de tren, escoles o hospitals, i a la vegada contribuint a l’activitat econòmica, és a dir, creant o mantenint, si més no, l’ocupació. Sóc conscient de que el tractament especial que se li ha donat a la Diagonal pot fer pensar que és quelcom excepcional, però si els ciutadans decideixen que l’obra es faci, serà una més de les moltes que a Barcelona estan en marxa. I en el cas de que els ciutadans decidissin que no volen canviar la Diagonal ara, el seu pressupost es destinaria a fer alguna altra obra, que n’hi ha moltes que la ciutadania demanda i no totes es poden dur a terme. Ni tan sols pel seu pressupost és excepcional, ja que els 70 milions d’euros en que està pressupostada l’obra de la Diagonal -tramvia a banda, després m’hi referiré- no arriben ni al deu per cent del pressupost d’inversions per a l’any 2010, que és de 800 milions. I és que, com ja vaig escriure, Barcelona és la ciutat que realitza un major esforç inversor de tot l’Estat.

I això no implica, de cap manera, que Barcelona no pensi i se n’ocupi de les persones que ho passen malament, amb i sense crisi, perquè malauradament sempre hi ha persones que necessiten el nostre ajut, però és cert que el nombre creix en èpoques com la que travessem. Tot i que mai no és prou, el 2010 Barcelona ha incrementat el seu pressupost en el capítol de serveis a les persones, ja que el seu baix endeutament per capita ho fa possible. I és que serveis a les persones i inversió en infraestructures són, han de ser, plenament compatibles, perquè són les cares de la mateixa moneda, si és manté una activitat econòmica que permeti pagar sous, haurem de pagar menys subsidis i, posats a triar, crec que és preferible pagar sous que pagar subsidis, perquè a tothom li agrada poder guanyar-se la vida per ell mateix.

Es vol afavorir les constructores …

Aquesta raó fora aplicable a tota obra pública, i si en féssim cas no hauríem de fer-ne cap, d’obra. Ja he dit abans que d’obres se n’han fet, se’n fan, i se’n faran, aquí i arreu, i la de la Diagonal no és sinó una de tantes, per tant no val la pena dedicar-li més espai.

Es fa en benefici de l’empresa privada que gestiona el tramvia i en perjudici de TMB, empresa pública que gestiona metro i bus …

Una teoria conspirativa més, com la d’abans, i amb la mateixa solidesa, és a dir, cap. Considero la connexió de les dues xarxes de tramvia existents (TramBaix i TramBesós) com un dels punts forts de la reforma de la Diagonal, encara que em consta que no tothom ho veu així, igual que hi ha qui, des de ja fa temps, reivindica aquesta connexió.

Els avantatges de l’aposta pel tramvia són diversos:

• Per una banda, es potencien dues infraestructures ja existents -les dues xarxes de tramvia- que amb la seva unió incrementaran molt la seva utilització (s’estima un augment del 200%). Aquesta part de la infraestructura ja està construïda.
• Si bé el tramvia no té tanta capacitat de transports de viatgers com el metro, en té molta més que l’autobús, és més eficient.
• La construcció de la infraestructura necessària per al tramvia és molt més barata que la que caldria per al metro (entre Glòries i Francesc Macià serien 24 milions d’euros contra 210 milions).
• La velocitat mitjana del tramvia seria superior a la de l’autobús. No cal oblidar que per la Diagonal circulen un gran nombre de línies d’autobús (per exemple, a la parada de Diagonal-Pg. de Gràcia s’aturen 7 autobusos per sentit, i a la de Diagonal-Calvet en són 9 en sentit Llobregat).
• El tramvia és més silenciós, menys contaminant i consumeix menys energia que l’autobús.

Contra aquests innegables avantatges, s’argumenta que la raó és que se li vol treure el negoci a una empresa pública per donar-li a una de privada, però aquesta afirmació no s’aguanta. Els estudis efectuats indiquen que el tramvia captaria un 10% dels desplaçaments en vehicle privat, mentre que només ho faria amb un 5% dels desplaçaments en autobús. És el vehicle privat el que, en la seva majoria, aportarà viatgers al tramvia, i no el bus. L’autobús es mantindrà, i l’existència del tramvia li permetra racionalitzar els recorreguts d’algunes línies (les més coincidents amb el tramvia). I en tot cas, qui de veritat sortirà guanyant és el ciutadà, que és del que es tracta, i la causa de que cada cop més ciutats europees recuperin el tramvia (perquè no oblidem que de tramvies ja en vàrem tenir, jo els recordo perfectament, tot i que eren molt diferents als d’ara).

I per què ens consulten això ara?

He de confessar que no sóc massa amics dels referèndums. Sóc més del parer de que la ciutadania dessigna els seus representats per tal que governin, sense atabalar-la massa, i que aquests han de governar. Si ho fan bé, se’ls renova la confiança, i si no, que vinguin uns altres. Això hauria de ser la regla general. Però no treu que, si el governant vol sotmetre a la decissió directa de la ciutadania alguna qüestió, en el que podriem qualificar de devolució de sobinaria, amb caràcter vinculant, crec que cal aprofitar l’oportunitat de dir la nostra. I això és el que passa ara: ens trobem davant dues propostes solvents, viables i equivalents des del punt de vista tècnic, només cal decidir quina ens agrada més.

I sí, això té riscos. Té el risc clar (hi ha experiències anteriors) de convertir-se en un plebiscit sobre el govern municipal, o més concretament contra ell, i a hores d’ara em consta que hi haurà persones que votaran per l’opció C només per intentar aconseguir una derrota política del govern, que clarament aposta per la transformació de la Diagonal, sigui amb l’opció A, sigui amb l’opció B. Molts no ho diran, és clar, diran que no els agrada ni l’opció A ni l’opció B (però no us preocupeu que no diran quina seria la seva opció, o en diran una d’impossible). O senzillament no diran res i es mantindran en aquesta indefinició que tan a la perfecció dominen de tant practicar-la i que, passi el que passi, faran servir d’excusa per penjar-se la medalla de la victòria. Bé, allà ells amb les seves misèries.

Però això no pot servir d’excusa per privar a la resta de la ciutadania d’expressar la seva veu, en forma de vot, i decidir a quina de les tres opcions volen donar suport. Jo tinc la meva idea formada del que li convé a Barcelona, i estic a favor de la transformació, i us convido a tots i a totes a pronunciar-vos i votar pel que més us agradi.

Per a més informació:

• Associació per a la Promoció del Transport Públic
• Blog d’I.de.a. Diagonal
• Los números de la reforma de la Diagonal (Observatori de Ciberpolítica)