Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Societat
Avui som una mica més civilitzats
28 jul
Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, el Parlament de Catalunya ha prohibit, amb efectes 1 de gener de 2012, les corrides de toros. A qui m’hagi llegit abans, i conegui el meu posicionament sobre el tema, no caldrà dir-li que ho celebro.
Com dic al títol, crec que Catalunya és avui un lloc una mica més civilitzat que ahir, perquè hem aprobat l’abolició d’una pràctica injustificable, per molta tradició que tingués, ja que no trobo cap defensa a un espectacle que comporta, tot i que aquesta no sigui la seva finalitat principal, el patiment d’un animal.
Com era d’esperar, les reaccions han estat per tots els gustos. Les majoritàries, d’alegria perquè queda proscrita una pràctica (no l’única, encara n’hi ha d’altres) de maltractament animal. Però també, ja ho esperava, n’hi ha hagut d’interessades.
Alguns, els de l’#AdéuEspanya, els del #CataloniaIsNotSpain, ja veuen la independència més a prop. D’altres, els de #EspañaSeRompe, ja ha sortit amb la una estrambòtica iniciativa, anunciada més de cara a la galeria que amb una altra finalitat, per revocar la prohibició (si tinguessin una mínima vergonya no s’atrevirien a dir aquestes barbaritats).
Pero crec que uns i altres s’equivoquen. La prohibició de les corrides ha estat acollida amb alegria per molta gent que no és, que no som, independentistes. Jugar a la confusió a que des de determinats sectors es juga sempre per tal d’amagar la falta de suport de les seves posicions, és quelcom tan habitual com mancat de sentit. Hi ha molts companys i companyes al PSC que ja han expressat clarament la seva posició a favor de la prohibició (com Jéssica Fillol o Enric Llorens), però també s’ha fet des de posicions progressistes de fora de Catalunya (Manuel Calleja, Rosa María Artal o Fernando Berlín), per no parlar de moltes de les persones que formen el meu timeline del Twitter, com ara @piezas, @joansinmiedo o @elcarty). I no vull dir que el meu twitter sigui representatiu de res, és només un exemple.
Així que, el que deia, som una mica més civilitzats que ahir, i ho celebro. I punt.
Opinadors desinformats
14 jul
Ja fa temps que vaig deixar de creure que de les coses que sortien als diaris te’n podies refiar. De fa un temps ançà, sembla que qualsevol, amb no se sap ben bé quins mèrits, pot escriure a un diari sobre qualsevol tema sense tenir-hi ni idea.
I l’article que a continuació reprodueixo, signat per un tal Joan Pallarès al 20 minutos d’ahir dia 13 de juliol és un bon exemple:
Cada any, les famílies amb fills, a la sagnia que l’estiu significa per a la seva economia (casals, colònies, vacances, etc.) s’afegeix la clatellada dels llibres escolars del setembre: un dels temes tan especulatius com el totxo, les grans trames immobiliàries i les plusvàlues dels terrenys. A l’Escola Italiana de Barcelona, quan un alumne acaba el curs, ven per un valor minso els seus llibres a un alumne que farà el seu curs el proper any alhora que obté els del seu proper curs a un altre estudiant que ja els va usar l’any anterior. D’aquesta manera, a banda d’algun llibre nou que s’ha d’adquirir, la despesa forta només es fa una vegada a la vida escolar. L’exemple és molt bo. Per què no s’aplica arreu? Ni editorials, ni distribuïdors, ni llibreters, ni AMPA –ara AFA– ni consells escolars, ni les mateixes escoles semblen estar interessats en la idea. El perquè de tot plegat és ben fàcil d’imaginar: hi ha massa gent que tragina amb oli…
No poso enllaç perquè no he sabut trobar-lo a l’edició digital del diari, però en pdf ho podeu trobar aquí (pàgina 3).
Vull pensar que el paràgraf final de l’article no està insinuant el que em penso, i que jo no ho he entès bé. Perquè si es refereix a alguna cosa il·legal (la meva sospita no és gratuïta, abans compara el tema amb les plusvàlues immobiliàries) on hauria d’anar és al jutjat de guàrdia a presentar una denúncia.
Però, a banda d’això, l’article deixa ben a les clares la ignorància de l’autor sobre el tema que tracta. Si no fos per això, sabria que des del Departament d’Educació s’impulsa (i subvenciona) un programa de reutilizació i socialització de llibres de text que té una gran semblança amb això que explica de la compravenda de llibres de segona mà entre alumnes (a la pràctica és el mateix però amb menys feina per les famílies). I també sabria que, curiosament, la partida de la subvenció per al curs 2000-2010 no es va esgotar, com el mateix diari va publicar. Crec que és significatiu.
Per si algú no ho sap (l’autor ja es veu que no, perquè si ho sap i no ho diu encara em mereixeria pitjor opinió), això de la reutilizació consisteix en que els llibres els compra i són propietat de l’escola (que pot demanar la subvenció comentada) i les famílies paguen una quota anual (que serveix per a reposar els llibres que es fan mal bé i per a substituir-los quan es canvien), i a canvi poden usar aquests llibres socialitzats, tornant-los en bon estat (o així hauria de ser) a final de curs, per tal que al curs següent un altre alumne/a els utilitzi. La decisió de participar al projecte la pren el Consell Escolar, però sense la iniciativa de l’escola (que és qui formalment es compromet a dur a terme el programa i demana la subvenció) i la partipació activa de l’AMPA (o AFA, o com se li vulgui dir), i dels pares en general que organitzats per l’AMPA col·laboren (no tants com fora convenient, segurament, però sí alguns d’ells) en la feixuga feina de revisar els llibres, fitxar-los, folrar-los, distribuir-los en lots, etc. no seria possible.
Reitero, sense ells, sense l’escola, sense el Consell Escolar i sense els pares, a través de l’AMPA, això no es podria fer, i em dol, i m’indigna, com a pare, com a membre del Consell Escolar de l’escola dels meus fills i com a soci de l’AMPA, que algú tingui la gosadia de retreure’ls, de retreure’ns que no fem una cosa que, a la pràtica, si fem: reutilitzar els llibres de text. I a sobre ho fem d’una manera que estalvia feina a les famílies, que no s’han d’encarregar de buscar a qui comprar els llibres, de comprovar-ne l’estat o de comprar els llibres que manquin (perquè els llibres, comprats de segona mà o socialitzats, no tenen una vida ilimitada), ja que això ho fan, desinteressadament, l’AMPA i els pares i mares que voluntàriament hi col·laboren. Precísament ho estan fets aquest dies, passant calor mentre preparen els llibres per al setembre. I no es mereixen això.
Segur que això no es fa a totes les escoles, però també és responsabilitat de les famílies, a través de les AMPES, impulsar el procés, que com s’ha dit compta amb l’ajut de l’Administració. Igual que és obligació dels que tenen una tribuna pública des d’on expressar opinions, vetllar per tal que que aquestes opinions es basin amb fets reals, sense manipulacions demagògiques ni insinuacions malintencionades. O, com a mínim, informar-se.
Percepcions interessades
21 may
Sentint i llegint algunes coses, sovint penso que visc en un país que no és el mateix del de persones que, teòricament, viuen al mateix que jo, de tan diferents com veiem, o com diem que veiem, la realitat que ens envolta.
Alguns ens pinten una societat, un país, desastrós, miserable, desestructurat, negre. Un país de persones tristes, sense il·lusió, desesperades. Un país a milímetres de l’abisme, fregant el col·lapse econòmic i social. Es molesten inclús de que, en comptes de passar-nos el dia rebolcant-nos en la nostra pressumpta o real desgràcia, ens atrevim a parlar (o escriure, perquè concretament m’estic referint al Twitter) de res que pugui aportar quelcom d’alegre i de positiu. A alguns no els agrada, i ho diuen sense embuts, que poguem escriure de futbol, de música, de cinema o de l’acomiadament d’un periodista esportiu. I molt menys de fets positius de l’acció dels governs, com aquest. Només es pot parlar de crisi, crisi, crisi, retallades i similars.
Però després, surts al carrer, passeges, i veus el que veus. I el que veus és gent a les terrasses dels bars prenent un café, o fent el vermut. I vas a l’FNAC, al Decathlon o al MediaMarkt (no em paguen res per la publi, són exemples reals, percepcions directes) i veus gent comprant, i no precisament objectes de primera necessitat. I vas un dissabte al Parc Vallès, i veus gent al Viena o al McDonald’s, o a la bolera o al karting, o al Virgin Active o als cinemes Cinesa. I passes en cotxe per la carretera i veus els berenadors de Les Planes plens de gom a gom. I pujes un cap de setmana a Castellar de N’Hug i està ple de gent que ho visita. Aquest és el país que jo veig, no crec que sigui un miratge.
Vol dir això que no hi ha gent que ho passa malament? No, certament. Hi ha gent que ho passa malament, inclús gent que ho passa molt malament. Sempre n’hi ha, però ara, en moment de crisi n’hi ha més, ningú ho nega. Però tenim uns sistemes de protecció social que fan que inclús en aquests casos les seves situacions no siguin tant dolentes com ho podrien ser en un altre lloc, llevat de casos realment extrems. I no sobra recordar que no tenim aquest sistema de protecció social perquè hagi vingut donat per una autoritat divina i superior, el tenim perquè volem tenir-ho, perquè no volem que el més feble quedi despenjat, tot i que això tingui uns costos, que fan que calgui prendre altres mides, mides dures i doloroses de vegades, per tal de poder mantenir-ho. No ho oblidem.
Potser la meva percepció també és interessada, algú ho pot pensar. Però he descrit el que veig, a tot arreu, i tots els dies. I no crec que difondre el pessimisme i el catastrofisme ens porti enlloc. Si algú pensa que fent-ho pot treure un rèdit polític, allà ell, però no oblidem que tots tenim ulls i veiem com estan les coses, i sincerament crec que més enllà dels profetes de l’apocal·lipsi, la conclusió de la majoria avui per avui seria quelcom semblant a:
¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!
La Diagonal
10 may
Avui comença la setmana durant la que totes les persones empadronades a Barcelona a partir dels 16 anys podran decidir com volen que sigui la Diagonal del futur: un bulevard, una rambla o que es quedi com està.
Durant les darreres setmanes s’ha parlat abastament de per què es proposa modificar la Diagonal (concretament el tram entre la Plaça de les Glòries i Francesc Macià) i no vull insistir-hi. La Diagonal ja no compleix la funció de constituïr una via ràpida per travessar la ciutat, o per accedir a ella, sense haver de moure’s per la trama ortogonal de l’Eixample, funció per a la que Ildefons Cerdà la va dissenyar, junt amb la Gran Via i l’Avinguda Meridiana. La Diagonal no és bona ni per la mobilitat del cotxe, ni del transport públic, ni del vianant ni de la bicicleta. La Diagonal no és accessible ni tampoc una via agradable per anar de botigues. Si voleu més detall, el trobareu a les raons amb més detall a la web de l’Ajuntament de Barcelona.
Però sí que vull comentar les raons que des d’alguns sectors es donen per oposar-se a la reforma, sovint de bona fe, de vegades per intentar justificar una manera d’actuar que per alguns és senyal d’identitat: oposar-se a qualsevol canvi, sobre tot si qui ho planteja és el govern municipal. I també hi ha veus en contra de la consulta (a banda del que pensin de la reforma). Es diu:
Ara no és el moment de fer-ho amb la crisi que patim …
A banda que en el millor dels casos les obres no s’iniciarien fins 2012, cal deixar clar que, malgrat la crisi, la vida continua. I a totes les ciutats del món, se segueixen duent a terme obres públiques, obres que tenen com a objectiu millorar la vida de les persones que hi viuen, i que a més la milloren per partida doble: creant o millorant equipaments públics, siguin carrers, línies de tren, escoles o hospitals, i a la vegada contribuint a l’activitat econòmica, és a dir, creant o mantenint, si més no, l’ocupació. Sóc conscient de que el tractament especial que se li ha donat a la Diagonal pot fer pensar que és quelcom excepcional, però si els ciutadans decideixen que l’obra es faci, serà una més de les moltes que a Barcelona estan en marxa. I en el cas de que els ciutadans decidissin que no volen canviar la Diagonal ara, el seu pressupost es destinaria a fer alguna altra obra, que n’hi ha moltes que la ciutadania demanda i no totes es poden dur a terme. Ni tan sols pel seu pressupost és excepcional, ja que els 70 milions d’euros en que està pressupostada l’obra de la Diagonal -tramvia a banda, després m’hi referiré- no arriben ni al deu per cent del pressupost d’inversions per a l’any 2010, que és de 800 milions. I és que, com ja vaig escriure, Barcelona és la ciutat que realitza un major esforç inversor de tot l’Estat.
I això no implica, de cap manera, que Barcelona no pensi i se n’ocupi de les persones que ho passen malament, amb i sense crisi, perquè malauradament sempre hi ha persones que necessiten el nostre ajut, però és cert que el nombre creix en èpoques com la que travessem. Tot i que mai no és prou, el 2010 Barcelona ha incrementat el seu pressupost en el capítol de serveis a les persones, ja que el seu baix endeutament per capita ho fa possible. I és que serveis a les persones i inversió en infraestructures són, han de ser, plenament compatibles, perquè són les cares de la mateixa moneda, si és manté una activitat econòmica que permeti pagar sous, haurem de pagar menys subsidis i, posats a triar, crec que és preferible pagar sous que pagar subsidis, perquè a tothom li agrada poder guanyar-se la vida per ell mateix.
Es vol afavorir les constructores …
Aquesta raó fora aplicable a tota obra pública, i si en féssim cas no hauríem de fer-ne cap, d’obra. Ja he dit abans que d’obres se n’han fet, se’n fan, i se’n faran, aquí i arreu, i la de la Diagonal no és sinó una de tantes, per tant no val la pena dedicar-li més espai.
Es fa en benefici de l’empresa privada que gestiona el tramvia i en perjudici de TMB, empresa pública que gestiona metro i bus …
Una teoria conspirativa més, com la d’abans, i amb la mateixa solidesa, és a dir, cap. Considero la connexió de les dues xarxes de tramvia existents (TramBaix i TramBesós) com un dels punts forts de la reforma de la Diagonal, encara que em consta que no tothom ho veu així, igual que hi ha qui, des de ja fa temps, reivindica aquesta connexió.
Els avantatges de l’aposta pel tramvia són diversos:
- Per una banda, es potencien dues infraestructures ja existents -les dues xarxes de tramvia- que amb la seva unió incrementaran molt la seva utilització (s’estima un augment del 200%). Aquesta part de la infraestructura ja està construïda.
- Si bé el tramvia no té tanta capacitat de transports de viatgers com el metro, en té molta més que l’autobús, és més eficient.
- La construcció de la infraestructura necessària per al tramvia és molt més barata que la que caldria per al metro (entre Glòries i Francesc Macià serien 24 milions d’euros contra 210 milions).
- La velocitat mitjana del tramvia seria superior a la de l’autobús. No cal oblidar que per la Diagonal circulen un gran nombre de línies d’autobús (per exemple, a la parada de Diagonal-Pg. de Gràcia s’aturen 7 autobusos per sentit, i a la de Diagonal-Calvet en són 9 en sentit Llobregat).
- El tramvia és més silenciós, menys contaminant i consumeix menys energia que l’autobús.
Contra aquests innegables avantatges, s’argumenta que la raó és que se li vol treure el negoci a una empresa pública per donar-li a una de privada, però aquesta afirmació no s’aguanta. Els estudis efectuats indiquen que el tramvia captaria un 10% dels desplaçaments en vehicle privat, mentre que només ho faria amb un 5% dels desplaçaments en autobús. És el vehicle privat el que, en la seva majoria, aportarà viatgers al tramvia, i no el bus. L’autobús es mantindrà, i l’existència del tramvia li permetra racionalitzar els recorreguts d’algunes línies (les més coincidents amb el tramvia). I en tot cas, qui de veritat sortirà guanyant és el ciutadà, que és del que es tracta, i la causa de que cada cop més ciutats europees recuperin el tramvia (perquè no oblidem que de tramvies ja en vàrem tenir, jo els recordo perfectament, tot i que eren molt diferents als d’ara).
I per què ens consulten això ara?
He de confessar que no sóc massa amics dels referèndums. Sóc més del parer de que la ciutadania dessigna els seus representats per tal que governin, sense atabalar-la massa, i que aquests han de governar. Si ho fan bé, se’ls renova la confiança, i si no, que vinguin uns altres. Això hauria de ser la regla general. Però no treu que, si el governant vol sotmetre a la decissió directa de la ciutadania alguna qüestió, en el que podriem qualificar de devolució de sobinaria, amb caràcter vinculant, crec que cal aprofitar l’oportunitat de dir la nostra. I això és el que passa ara: ens trobem davant dues propostes solvents, viables i equivalents des del punt de vista tècnic, només cal decidir quina ens agrada més.
I sí, això té riscos. Té el risc clar (hi ha experiències anteriors) de convertir-se en un plebiscit sobre el govern municipal, o més concretament contra ell, i a hores d’ara em consta que hi haurà persones que votaran per l’opció C només per intentar aconseguir una derrota política del govern, que clarament aposta per la transformació de la Diagonal, sigui amb l’opció A, sigui amb l’opció B. Molts no ho diran, és clar, diran que no els agrada ni l’opció A ni l’opció B (però no us preocupeu que no diran quina seria la seva opció, o en diran una d’impossible). O senzillament no diran res i es mantindran en aquesta indefinició que tan a la perfecció dominen de tant practicar-la i que, passi el que passi, faran servir d’excusa per penjar-se la medalla de la victòria. Bé, allà ells amb les seves misèries.
Però això no pot servir d’excusa per privar a la resta de la ciutadania d’expressar la seva veu, en forma de vot, i decidir a quina de les tres opcions volen donar suport. Jo tinc la meva idea formada del que li convé a Barcelona, i estic a favor de la transformació, i us convido a tots i a totes a pronunciar-vos i votar pel que més us agradi.
Per a més informació:
Menys contes xinesos i més contes no sexistes
16 abr
Pràcticament des que va ser designada Ministra d’Igualtat, la dreta més reaccionària d’aquest país ha convertit Bibiana Aido en un dels objectius preferits dels seus atacs. No sé si és per ser dona, per ser jove, o per no tenir l’aspecte físic que hauria de tenir per ajustar-se a l’estereotip de feminista marimacho que habita dins les ments malaltes d’aquesta gent. O potser és perquè ocupa un ministeri que ells voldrien eliminar. O per tot plegat.
L’últim episodi té com excusa la campanya Educant en Igualtat, i la intenció que de forma falaç se li atribueix de vetar o censurar contes infantils pel seu caràcter masclista, que ha servit perquè els mitjans de la caverna carreguessin de nou contra ella. Es evident que ningú pretén vetar o censurar contes, sinó efectuar una lectura crítica d’aquells contes (que són molts) que transmeten el domini de l’home sobre la dona, condemnada a representar sempre un paper secundari i subordinat ,d’acord amb el que imperava a la societat en l’època en que van ser escrits. Es tractaria de fer una lectura des de la perspectiva actual, igual que es fa en tants altres camps.
Crec que la lluita per la igualtat entre els gèneres no és només una lluita de les dones, és també una lluita dels homes, si més no de tots els homes que creiem que el futur i les oportunitats d’una persona no han de venir determinades pel fet de nèixer home o dona, i que tots i totes poden desenvolupar a la vida qualsevol rol, amb cap altra limitació que la imposada per la fisiologia del nostre cos.
Per això, m’uneixo des d’aquí a la campanya Menys contes xinesos i més contes no sexistes, de la que podeu trobar més informació a la web de Dones en Xarxa, per una educació en la igualtat.
Setmana Santa
1 abr
Avui és Dijous Sant, al bell mig de la Setmana Santa, i en un dia com avui m’ha vingut al cap com són de diferents aquests dies de com eren quan jo era una criatura. Sí, ja sé que, malauradament, això vol dir tinc molts anys. Però no només això.
La meva infància va transcòrrer en el tardofranquisme, en aquells anys en que, diuen (jo personalment no tinc elements de comparació), la dictadura no era tan dura com ho havia estat abans. Però, fos com fos, aleshores com abans el nacionalcatolicisme continuava marcant les nostres vides, les vides de tothom, independentment de quines fossin les nostres creences.
I per Setmana Santa, tocava estar trist, perquè un llibre que diuen que van escriure uns senyors ja fa molts anys deia (diu) que un home anomenat Jesus va morir (i resucitar, que té més mérit) a Palestina. I si no estaves trist, perque no t’ho creies, ja s’encarregaven de fer els possibles per tal que, si no trist, com a mínim estessis amargat. I les maneres d’aconseguir-ho eren moltes, des de no deixar obrir cap establiment d’oci el Divendres Sant, fins a modificar totalment la programació de les dues cadenes de televisió.
Aquells dies era difícil veure a la televisió quelcom que no fos el telediario, les processons, el via crucis, alguna pel•lícula de temàtica religiosa (sovint amb Victor Mature de protagonista) … i els partits de bàsquet del Reial Madrid, quan Saporta (Raimundo, no confondre amb Laporta, Joan) dirigia aquest esport a la Casa Blanca i l’equip triomfava a Europa de la mà dels americans naturalitzats Clifford Luyk i Wayne Brabender. De forma que, a casa, moltes d’aquelles nits de Pasqua les passàvem jugant a les cartes (llàstima que només érem tres, els meus pares i jo, i això limitava els jocs a que podíem jugar, però tot i així ho recordo amb carinyo).
Afortunadament, tot ha canviat molt, com a mínim per als que no som creients. Perquè els creients, si volen, poden continuar fent el que fa quaranta anys ens volien obligar a fer a tots. Llàstima (per l’Esglèsia) que molts d’ells ara prefereixen marxar a fer turisme i no entristir-se, que total són quatre dies.
Però no podem baixar la guàrdia, perquè els hereus dels que aleshores manaven encara avui volen imposar-nos les seves creences i fer-nos viure a la seva manera. Volen continuar decidint sobre nosaltres: amb qui ens podem o no casar o relacionar, o quan podem o estem obligats a tenir fills. Més val no oblidar-ho, que a la que ens despistem ens la fotran.
Dic que tot ha canviat molt, però algunes coses no, si més no, no del tot. Perquè avui també hem pogut veure el Reial Madrid jugant la Copa d’Europa de bàsquet (allò que abans en deien paseando el nombre de España por el mundo), pero resulta que ha jugat contra un gran equip, el Barça, i ha perdut 
.
Arbres mal dissenyats?
16 mar
El Consorci Forestal de Catalunya qualifica de catastròfica l’afectació de la nevada de la passada setmana sobre els boscos del Gironès, Baix Empordà, Osona, Vallès Oriental, Selva i nord del Maresme.
Diuen que la nevada ha trencat i doblegat arbres joves, ha arrencat i trencat peus d’arbres i ha fet caure branques de les copes. Déu n’hi do!
Trobo que aquests que des del seu despatx i a posteriori o veuen tot tan clarament (però que quan manaven no eren tan clarividents, sembla que al cap i a la fi tots som humans), ja triguen a demanar responsabilitats. A qui? No sé, potser al Conseller d’Agricultura per no fer el manteniment dels arbres, o per no obligar als propietaris (la majoria de boscos són privats) a fer-ho, ja que pel que sembla un Govern pot obligar a tothom a fer el que digui, passant-se pel forro les lleis, perquè com ja he dit alguna vegada per segons què aquí som més comunistes que Lenin. O potser podrien demanar-li explicacions al responsable que aquests arbres estiguin tan mal dissenyats que no aguantin una nevadeta de no res (això els que creuen que hi ha un responsable que els ha dissenyat intel·ligentment, cosa que molts dubtem). El cas és trobar un responsable, perquè segons algunes lògiques, si s’ha esdevingut alguna desgràcia (i així ha estat en aquest cas), algú ha de tenir la culpa, allò del cas fortuït o la força major que ens ensenyaven a la facultat, sembla que només servia per omplir planes dels llibres, perquè no s’aplica mai. I per alguna estranya raó, al final de la cadena sempre trobarem al polític de torn a qui penjar-li el mort de que la natura ens hagi obsequiat amb aquesta manifestació del seu poder, sigui per culpa in eligendo, in vigilando, o per l’article 29.
Bromes a banda, amb aquest comentari irònic només vull posar de manifest com és de fàcil demanar responsabilitats a posteriori, i com és de difícil preveure les coses excepcionals abans que passin, precísament per això, perquè si no, no ho serien, d’excepcionals. I consti que sóc decididament partidari de demanar responsabilitats, però no una responsabilitat objectiva, que partint del resultat lesiu conclogui que necessàriament ha d’haver algun culpable, sense aturar-se a trobar el nexe causal entre causa i efecte. Jo vull trobar, si hi són, responsables basant-me en les accions i en les omissions de cadascú, partint del coneixement de la situació que tenien, o haurien d’haver tingut, abans dels fets, i demanant a cadascú una diligència a l’alçada de la seva posició (a més alta posició, més diligència). I això val tant pel que va succeir el dia de la nevada com per les tasques posteriors de reparació de les destroses.
Potser és deformació professional de jurista, però en aquest món on tothom es veu amb cor de ser fiscal, jurat i jutge, i es dicten sentències socials sense ni tan sols preocupar-se de conèixer els fets, al més pur estil dels linxaments del far west, crec que unes dosi de seny no van mai malament.
Quan la naturalesa es desferma
10 mar
Quan han passat dos dies des del temporal de neu que dilluns va afectar una bona part del nostre país, s’espera que al llarg del dia d’avui la gran majoria de les localitats afectades recuperin la normalitat, i la vida torni a la seva quotidianitat. Ara començaria a ser, doncs, el moment de fer balanç del que va passar i estudiar les seves causes.
Hi ha ciutadans que han tingut greus problemes: de mobilitat, de manca de subministrament elèctric … sé el que és. I ho sé perquè em va tocar viure’ls en primera persona aquell no tan llunyà 14 de desembre de 2001. Servei dels FGC interromput, manca de llum a l’andana de l’estació de Provença (el que va causar que ens fessin abandonar-la pel perill de caiguda a les vies), demora de més de tres hores fins que finalment vàrem poder pujar a un tren (no us explicaré en quina situació ens trobàvem allà dins). Vàrem arribar a casa passades les onze de la nit … per descobrir que no hi havia subministrament elèctric (ni, en conseqüència, calefacció, aigua calenta, ni cap manera de cuinar que no fos el càmping gas de les emergències), situació que es va mantenir fins més o menys les 6 de la tarda de l’endemà. Sí, va ser aquell dia recordat per tothom, entre d’altres coses, perquè mentre això passava l’aleshores Conseller en Cap, Artur Mas, estava de festa en una discoteca.
Però no, no és la meva intenció ara criticar aquella actuació, potser poc estètica però a la vegada amb una mínima repercusió sobre la solució dels problemes de la ciutadania, perquè el Sr. Mas no tenia cap vareta màgica que pogués fer servir per solucionar la situació. Ni cal recordar que aleshores, com ara, l’oposició de torn va criticar el govern, i el govern de torn, com ara, es va defensar com va poder. No diré tampoc que els adversaris polítics ho van fer malament i els meus ho han fet bé, això fora massa simplista i segurament injust, perquè tot té molts matisos, sense que això vulgui dir que totes les actuacions siguin iguals.
El que realment voldria és fer, com altres vegades, una crida a la responsabilitat. Perquè hi ha dues coses sobre les que no tinc dubtes: la primera és que tota activitat humana és perfectible, sempre es pot fer alguna cosa millor del que es va fer; la segona és que quan la naturalesa es desferma, per moltes coses que fem, SEMPRE té conseqüències.
Vivim en una societat a la que l’encanta buscar culpables de tot. Sembla com si, quan trobem algú a qui penjar-li el mort, el mal fos més fàcil de portar. I, no per casualitat, sempre busquem aquest culpable de portes enfora: fora del país, fora de la comunitat o grup o, en darrer terme, fora de nosaltres mateixos. I fóra bo fer aquesta búsqueda de culpables al contrari, és a dir, començant per un mateix. Perquè no tinc gaire clar que molts dels que van patir els efectes del temporal actuessin amb la diligència que hauria estat d’esperar tenint en compte les previsions meteorològiques. I el pitjor és que no només es van perjudicar ells, sinó que, per exemple en obstaculitzar les vies de comunicació, van perjudicar els altres. Em temo que va haver molts viatges evitables (no només en vehicle privat, també en transport públic), i molts conductors que es van llençar a la carretera amb vehicles mal equipats o sense actualitzar la informació de la via. Indignem-nos, si cal, però comencem per nosaltres mateixos.
I que ningú pensi que amb això tracto de disculpar les companyes de subministrament o transport, i molt menys les autoritats. Com he dit abans, tota actuació és millorable, i segur que la seva també. Jutgem-la, doncs, igual que hauríem de jutjar la nostra, sense demagògia fàcil, sense caure en quelcom semblant a la frase que els italians han fet famosa: piove, porco governo! donant-los la culpa de tot el que passa per la senzilla raó que són el govern. A diferència de les divinitats, els governs no són omnipotents. Pensem en el que el govern va fer, en el que creiem que podria haver fet i en com aquesta acció hauria evitat, alleujat o reparat els efectes del temporal en les persones i els béns. I si ho trobem, denunciem-ho i demanem responsabilitats a qui les tingui, faltaria més.
Però no ens enganyem, amb una nevada com la de dilluns, inclús els paísos més acostumats a aquest fenòmen atmosfèric (i nosaltres, m’atreviria a dir que sortosament, no ho som) es veuen immersos en major o menor mesura en un caos impossible d’evitar. Ja pots posar-hi llevaneus a dojo (a Barcelona n’hi havia catorze), que sempre hi haurà carrers o carreteres intransitables. Igual que no és possible evitar que la neu, directament o indirecta, fent caures arbres, per exemple, afecti catenàries o conduccions d’electricitat. No ho és.
I és que quan la naturalesa es desferma, el millor, per qui s’ho pugui permetre, és fer el que recomanen als països mes habituats que nosaltres a això: quedar-se a casa (com vaig fer jo, en el meu cas l’experiència va ser un grau).
Difondre la cultura
1 feb
Dissabte passat vaig tenir ocasió d’assistir a la inauguració de la Biblioteca Mestre Martí Tauler, de Rubí. Bé, hauria de dir de la nova ubicació, ja que aquesta biblioteca ja existia, en un petit (si més nou comparat amb el nou) edifici situat al Complex Cultural l’Escardívol (potser a algú li soni la zona de l’Escardívol com una de les afectades per la terrible riuada del 25 de setembre de 1962).
No vaig anar per veure al President Montilla, no, tot i que vaig seguir amb interés el seu discurs i els de la resta d’oradors, com la companya Carmen Garcia Lores, Alcaldessa de la ciutat (qui en aquesta entrada del seu blog ens ofereix unes fotografies de l’acte), el company Antoni Fogué, President de la Diputació de Barcelona o el President de l’Associació de Veïns de la Plana de Can Bertran, Sr. Manuel Ramos, sinó perquè jo he estat i continuaré sent usuari d’aquesta biblioteca, un dels molts vincles que m’uneixen a Rubí (visc a prop, hi tinc família i la traveso cada dia en els FGC). I aquesta inauguració, més enllà de l’alegria que suposa que qualsevol ciutat del nostre país aconsegueixi un nou equipament cultural, presenta una particularitat de gran contingut simbòlic.
La biblioteca ocupa un dels edificis que en un temps (fins 2002) va ocupar la Fábrica Electrotécnica Josa, empresa de fabricació de material elèctric vinculada a Rubí des de fa molts anys, que actualment dóna feina a quatre-cents treballadors i es troba ubicada al Polígon Industrial La Llana de la mateixa ciutat (un dels paissatges que cada dia veig des del tren). De fet, si a la foto observeu la part superior de l’edifici, podreu veure les lletres BJC, que a més de ser la marca que identifica els seus productes, són les inicials del seu fundador, el Sr. Buenaventura Josa Camarasa. Això té per mi un gran valor simbòlic perquè crec que el fet que l’antiga fàbrica, un cop remodelada, aculli actualment la biblioteca, constitueix un immillorable lligam entre el passat industrial i obrer de Rubí, ciutat de treballadors i treballadores en bona part vinguts d’altres indrets, sovint amb un baix nivell educatiu i el seu futur, un futur ja present, on la difusió de la cultura, en qualsevol format, i la seva posada a l’abast de la ciutadania, ha de ser peça fonamental per a l’assoliment d’una societat més justa.
És un edifici de 8.000 m2, dels que la biblioteca n’ocupa 3.500 m2, fet que la converteix en la segona biblioteca més gran de Catalunya, després de la Jaume Fuster de Barcelona. Compartint espai amb la biblioteca dotada de 400 punts de lectura i 40 punts de consulta informàtica, hi ha una sala polivalent per conferències, concerts i petits espectacles, una sala d’exposicions temporals, el Centre d’Estudis Històrics, on s’ubicarà l’entitat Grup de Col•laboradors del Museu de Rubí, el Magatzem del Museu Municipal, l’Arxiu Municipal i Ràdio Rubí (emissora municipal que va realitzar la primera emissió tant a Catalunya com a la resta de l’Estat després del restabliment de la democràcia) .
S’ha fet esperar, ja que les obres han estat llargues, i també costoses (11 milions d’euros d’inversió, la ciutadania ha de saber on van els diners dels nostres impostos), però el resultat ha valgut la pena. Les meves felicitacions, doncs, per a tots els rubinencs i les rubinenques. Ara només cal que l’aprofitin. Jo penso fer-ho.
