Las varas de medir

De verdad que estoy bastante harto. Harto de que los hechos se juzguen básicamente en función de sus autores. Harto de que haya quien se molesta porque los inmigrantes sigan con las tradiciones de su lugar de origen, mientras explican orgullosos que en la otra punta del mundo sus propios emigrantes (o sus hijos, ya nacidos en el país de acogida) celebran tal fiesta o bailan cual danza. Harto de que se juzguen hechos del pasado con la óptica del presente, criticando las conquistas ajenas y congratulándose de que en aquel sitio se habla la lengua propia (propia del que se congratula) como si no fuera porque se exterminó a quien vivía antes allí y se repobló el territorio con otra gente o, como mínimo, se les sometió y se les impuso una lengua que no era la suya.

La Historia es la que es. Violenta. Llena de conquistas a sangre y fuego. No conozco ningún territorio conquistado con besos y abrazos. La inmensa mayoría de territorios han sido conquistados,  colonizados, reconquistados y reconquistados. Y así sucesivamente. Y el conquistador no era mejor que el conquistado. Ni peor. Sencillamente era más fuerte. O más astuto. No tenia más derecho. Ni tampoco menos. No tiene nada que ver. Un territorio no es de nadie, ni tampoco el primero que llega tiene más derecho que el último, pero durante los tiempos, y hasta el día de hoy, mucha gente ha pensado lo contrario.

Por fortuna, y en general, hoy en día hemos renunciado a la violencia para resolver nuestras diferencias (no del todo, lo sé, pero no puede negarse que el común de los mortales no la considera un medio válido de resolución de diferencias). Ya no se descubren, se conquistan, ni se colonizan territorios (no en nuestro planeta,  al menos).

Hemos mejorado. Pero espero con impaciencia el día que aparquemos la hipocresía, el postureo y el ver la paja en el ojo ajeno y no la viga en el propio, porque entonces seremos mucho mejores.

PD.- Lo dicho es aplicable en general. No me seais fariseos. No pretendáis aplicarlo solo a quien os convenga, porque seguro que en mayor o menor medida es aplicable a vosotros.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Els bons i els dolents

Un dels trets definitoris de la societat actual és aquesta classificació que sempre s’efectua (de vegades de manera implícita) entre bons i dolents davant qualsevol controvèrsia, classificació que, sense massa esforç intel·lectual, ens dona la coartada per carregar contra uns (els dolents), que tenen tota la culpa del que sigui i defensar i justificar els altres (els bons), que són només unes pobres víctimes. No hi ha matisos ni posicions intermèdies. És fàcil, és perfecte.

Ja sé que això no és, ni de bon tros, nou. El terme maniqueisme pren el seu nom d’una secta, els maniqueus (així anomenats a causa de que el seu fundador va ser un tal Mani) que allà pel segle III tenia com a fonament de les seves creences la lluita entre el bé i el mal i la negació de la responsabilitat humana pels mals comesos (i molt d’això també hi ha ara, sobre tot segons qui comet el mal). Però crec que cada cop s’accentua més aquesta tendència a dividir-ho tot en aquestes dues categories, menystenint qualsevol altra consideració.

Un exemple el tenim amb les hipoteques. No amb les normals de tota la vida, sinó amb aquestes que donaven pocs anys enrere i que sovint garantien un préstec d’import superior al cent per cent del valor de l’immoble que gravaven. Aquí tothom té molt clar que el dolent és el banc i el bo, la víctima, el pobre prestatari hipotecat. Doncs jo no hi estic d’acord. No del tot, si més no. Certament els bancs, les entitats bancàries van actuar molt malament, passant-se pel forro les més elementals regles de la prudència, en concedir aquells préstecs. Podríem dir que, en aquesta qüestió concreta van ser, clarament, dolents, per no dir molt dolents (i deixeu-me dir que en el pecat porten la penitència, ja que les conseqüències de tot allò també les estant patint). I no oblidem que dins els bancs també hi ha víctimes de la gestió dels seus dirigents, com ara totes les persones que, directament o indirectament (a través de fons d’inversió o de fons de pensions) tenen invertits els seus estalvis en accions de l’entitat. No crec que aquest, per aquesta sola causa, siguin dolents.

Però podem dir que els altres, els qui rebien els crèdits, van ser bons, així en general? Jo crec que no. Mentre, alguna dècada enrere, a qui es plantejava comprar un pis (i havia qui no podia ni fer-ho) ni se li passava pel cap fer-ho sense abans recollir una entrada (terme que ja sona molt obsolet) per reduir l’import a finançar, en el passat recent molts dels nostres conciutadans no han tingut cap mania no només en comprar un pis sense entrada (és a dir finançant el seu preu, ja inflat, i a més les despeses), sinó en aprofitar la generositat de les entitats bancàries per finançar també amb la mateixa garantia hipotecària els mobles, el cotxe i les vacances a la Riviera Maya. I ara, quan les vaques grasses s’han acabat, troben injust haver-se de fer càrrec del deute que, lliurement, van contraure, i pretenen lliurar-se tornat el pis, que òbviament ja no té el valor que tenia fa uns anys. Doncs ho sento, potser és deformació professional però crec que els compromisos lliurement contrets s’han de complir (pacta sunt servanda) i que no és just emparar-se en una situació de inconsciència col·lectiva, molt i molt llunyana de l’actitut que hom entén ha de ser la d’un bon pare de família, per tal d’intentar eludir les pròpies responsabilitats. Per tant, aquí hi ha dolents per totes dues bandes (i reitero que no em refereixo a la gent que, actuant amb prudència, amb vist com les circumstàncies els impedien fer front als compromisos, aquests sí que entrarien en la categoria dels bons, i mereixedors de la nostra solidaritat).

Un altre cas és els dels lloguers. Hi ha una tendència generalitzada a pensar en el propietari (quan és persona física, que si és jurídica ja no té cap defensa ni justificació) com una persona que a sobre de ser tan afortunat que disposa d’un pis que no necessita per viure i per tant pot llogar, vol aprofitar-se de la necessitat d’habitatge d’una altra persona per enriquir-se a costa seva. Dins d’aquest esquema el propietari és el dolent i l’inquilí és el bo, està clar. No es pensa, suposo que perquè requereix un esforç massa gran, que hi ha moltes tipologies de de propietaris, i que per exemple el propietari d’un pis pot ser una persona que té només aquell pis com a fruit dels estalvis de tota una vida (abans això d’estalviar estava millor vist que ara), que no pot viure al pis perquè està sol o sola, no pot pagar-se els serveis d’una persona que el cuidi a casa, i es veu obligat a anar a viure a una residència, que ha de pagar, precisament, amb l’import del lloguer. Hi ha alguna cosa criticable en aquesta conducta? Es mereix una qualificació negativa? Per mi, no. I és un cas relativament freqüents. A la vegada, junt amb inquilins que per les circumstàncies de la vida que abans esmentava deixen de poder complir les seves obligacions contractuals, molt a pesar seu, hi ha inquilins que actuen d’una forma calculada, i deixen de pagar el pis pensant que entre que els fan fora i unes coses i les altres segurament passaran cinc o sis mesos, i mentre tant no s’estalvien sopars els caps de setmana i d’altres activitats lúdiques. I quan finalment els fan fora, tornen a començar a un altre lloc. Per tant, aquí poden haver bons a tots dos costats, i tot i que en molts casos sí que hi ha un de bo i un de dolent, sovint són als costats contraris dels que s’acostuma a pensar.

I és que la vida és plena de matisos. No hi ha dues situacions iguals, cadascuna té circumstàncies que la fan única, i per tant, abans de llençar-nos  a qualificar-les globalment d’una o altra forma caldria dedicar un mínim temps a estudiar-les, valorar les diferents postures i no deixar-nos portar pels corrents d’opinió generalitzats, que no per ser compartits per més gent són més vàlids.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Percepcions interessades

Sentint i llegint algunes coses, sovint penso que visc en un país que no és el mateix del de persones que, teòricament, viuen al mateix que jo, de tan diferents com veiem, o com diem que veiem, la realitat que ens envolta.

Alguns ens pinten una societat, un país, desastrós, miserable, desestructurat, negre. Un país de persones tristes, sense il·lusió, desesperades. Un país a milímetres de l’abisme, fregant el col·lapse econòmic i social. Es molesten inclús de que, en comptes de passar-nos el dia rebolcant-nos en la nostra pressumpta o real desgràcia, ens atrevim a parlar (o escriure, perquè concretament m’estic referint al Twitter) de res que pugui aportar quelcom d’alegre i de positiu. A alguns no els agrada, i ho diuen sense embuts, que poguem escriure de futbol, de música, de cinema o de l’acomiadament d’un periodista esportiu. I molt menys de fets positius de l’acció dels governs, com aquest. Només es pot parlar de crisi, crisi, crisi, retallades i similars.

Però després, surts al carrer, passeges, i veus el que veus. I el que veus és gent a les terrasses dels bars prenent un café, o fent el vermut. I vas a l’FNAC, al Decathlon o al MediaMarkt (no em paguen res per la publi, són exemples reals, percepcions directes) i veus gent comprant, i no precisament objectes de primera necessitat. I vas un dissabte al Parc Vallès, i veus gent al Viena o al McDonald’s, o a la bolera o al karting, o al Virgin Active o als cinemes Cinesa. I passes en cotxe per la carretera i veus els berenadors de Les Planes plens de gom a gom. I pujes un cap de setmana a Castellar de N’Hug i està ple de gent que ho visita. Aquest és el país que jo veig, no crec que sigui un miratge.

Vol dir això que no hi ha gent que ho passa malament? No, certament. Hi ha gent que ho passa malament, inclús gent que ho passa molt malament. Sempre n’hi ha, però ara, en moment de crisi n’hi ha més, ningú ho nega. Però tenim uns sistemes de protecció social que fan que inclús en aquests casos les seves situacions no siguin tant dolentes com ho podrien ser en un altre lloc, llevat de casos realment extrems. I no sobra recordar que no tenim aquest sistema de protecció social perquè hagi vingut donat per una autoritat divina i superior, el tenim perquè volem tenir-ho, perquè no volem que el més feble quedi despenjat, tot i que això tingui uns costos, que fan que calgui prendre altres mides, mides dures i doloroses de vegades, per tal de poder mantenir-ho. No ho oblidem.

Potser la meva percepció també és interessada, algú ho pot pensar. Però he descrit el que veig, a tot arreu, i tots els dies. I no crec que difondre el pessimisme i el catastrofisme ens porti enlloc. Si algú pensa que fent-ho pot treure un rèdit polític, allà ell, però no oblidem que tots tenim ulls i veiem com estan les coses, i sincerament crec que més enllà dels profetes de l’apocal·lipsi, la conclusió de la majoria avui per avui seria quelcom semblant a:

¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Setmana Santa

Avui és Dijous Sant, al bell mig de la Setmana Santa, i en un dia com avui m’ha vingut al cap com són de diferents aquests dies de com eren quan jo era una criatura. Sí, ja sé que, malauradament, això vol dir tinc molts anys. Però no només això.

La meva infància va transcòrrer en el tardofranquisme, en aquells anys en que, diuen (jo personalment no tinc elements de comparació), la dictadura no era tan dura com ho havia estat abans. Però, fos com fos, aleshores com abans el nacionalcatolicisme continuava marcant les nostres vides, les vides de tothom, independentment de quines fossin les nostres creences.

I per Setmana Santa, tocava estar trist, perquè un llibre que diuen que van escriure uns senyors ja fa molts anys deia (diu) que un home anomenat Jesus va morir (i resucitar, que té més mérit) a Palestina. I si no estaves trist, perque no t’ho creies, ja s’encarregaven de fer els possibles per tal que, si no trist, com a mínim estessis amargat. I les maneres d’aconseguir-ho eren moltes, des de no deixar obrir cap establiment d’oci el Divendres Sant, fins a modificar totalment la programació de les dues cadenes de televisió.

Aquells dies era difícil veure a la televisió quelcom que no fos el telediario, les processons, el via crucis, alguna pel•lícula de temàtica religiosa (sovint amb Victor Mature de protagonista) … i els partits de bàsquet del Reial Madrid, quan Saporta (Raimundo, no confondre amb Laporta, Joan) dirigia aquest esport a la Casa Blanca i l’equip triomfava a Europa de la mà dels americans naturalitzats Clifford Luyk i Wayne Brabender. De forma que, a casa, moltes d’aquelles nits de Pasqua les passàvem jugant a les cartes (llàstima que només érem tres, els meus pares i jo, i això limitava els jocs a que podíem jugar, però tot i així ho recordo amb carinyo).

Afortunadament, tot ha canviat molt, com a mínim per als que no som creients. Perquè els creients, si volen, poden continuar fent el que fa quaranta anys ens volien obligar a fer a tots. Llàstima (per l’Esglèsia) que molts d’ells ara prefereixen marxar a fer turisme i no entristir-se, que total són quatre dies.

Però no podem baixar la guàrdia, perquè els hereus dels que aleshores manaven encara avui volen imposar-nos les seves creences i fer-nos viure a la seva manera. Volen continuar decidint sobre nosaltres: amb qui ens podem o no casar o relacionar, o quan podem o estem obligats a tenir fills. Més val no oblidar-ho, que a la que ens despistem ens la fotran.

Dic que tot ha canviat molt, però algunes coses no, si més no, no del tot. Perquè avui també hem pogut veure el Reial Madrid jugant la Copa d’Europa de bàsquet (allò que abans en deien paseando el nombre de España por el mundo), pero resulta que ha jugat contra un gran equip, el Barça, i ha perdut :-).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Hoaxes, mentiras y espíritu crítico

Confieso que el tema de los hoaxes o bulos es una de las cosas que más me han conseguido sacar de quicio en los trece o catorce años que hace que internet entró en mi vida. No es que me cueste entender a la gente que los crea, porque siempre podemos encontrar uno u otro motivo para ello, o a veces más de uno a la vez: desacreditar a alguien (un gobierno, un partido político, una marca, una empresa), conseguir direcciones a las que luego spamear o símplemente intentar demostrarse a ellos mismos hasta dónde pueden ser capaces de difundir su invento. Malos motivos, pero motivos al fin. Pero sí que me es más difícil entender a las personas que, aunque sea con toda su buena intención, lo que no pongo en duda, distribuyen cualquier cosa que les llega, sin importarles cómo de grande sea la barbaridad que se están prestando a difundir, y sin ni tan siquiera plantearse si ese texto que han recibido y del que nos hacen partícipes tiene o no un mínimo sentido (quizás es que ni tan solo lo leen, y no sé qué es peor).

A lo largo de los años, he recibido muchos, algunos de ellos varias veces, y con grandes intervalos de tiempo entre una recepción y otra (supongo que van dando la vuelta al mundo, y como éste es esférico, acaban volviendo). Niños o niñas con alguna enfermedad mala malísima que van a poder tratarse gracias a que alguien va a poner el dinero (ya me explicarán por qué) a cambio de que tú bombardees a tus contactos con la triste historia, niños o niñas desparecid@s, avisos de intereses general que, mira tú, la policia no difunde por la televisión o la radio como sería lógico, sinó únicamente via correo-e (del estilo teléfonos móviles con explosivos tirados por la calle para que los niños los cojan), productos alimenticios que nos están envenenando sin nosotros saberlo y de los que algún samaritano nos advierte, alertas de virus informáticos que en algún caso nos borrarán el disco duro … la casuística es muy amplia. Algunos son tan burdos que con una simple lectura cualquier persona capaz de entiender lo que lee los descubre. Otros reconozco que son más verosímiles, pero basta con perder unos instantes buscando en Google, o directamente en alguna página de las que ayudan a desmontarlos, como la veterana Rompecadenas, para comprobar que sí, que nos están tomando el pelo. Lamentablemente, vista mi experiencia, creo que debo ser uno de los pocos frikis que hace estas comprobaciones.

Y hoy una amiga me ha obsequiado con otro, un correo titulado Ojo en la carretera!!, con el siguiente texto (respeto los signos de puntuación originales):

Casi todo el mundo conoce ya los variados e ingeniosos sistemas-trampa de la DGT; pero tranquilos, “Todo lo hacen por nuestro bien”

¡¡¡MUCHO OJO A ESTE NUEVO INGENIO RECAUDATORIO DEL GOBIERNO!!!
Esta maquinita de fotos, aparentemente un inocente indicador de desvío por obras, es realmente un radar encubierto que lo están poniendo precisamente en esas zonas de obras de mantenimiento donde hay limitaciones de 20 Km/h o de 30 Km/h y cazan como moscas a los que van a la deslumbrante y peligrosa velocidad de 40 ó 50 Km/h y le atizan 200,00 Euretes y un par de puntos. No te digo si pasas, por no haber coches delante, a 80 ó 90 Km/h .
Se está utilizando incluso en carreteras sin obras a las que le ponen una limitación, un par de conos y a esperar 300 m más adelante a los pardillos.
Las están poniendo en todas las carreteras españolas y las cifras de recaudación son mareantes.

PASARLO PARA QUE LA GENTE SE ENTERE.

Las fotos en cuestión son éstas:

A mí, de entrada, estas señales con bandas blancas y rojas no me han sonado de nada, pero la frase clave para saber sin ninguna duda que era un engaño, ha sido:

Se está utilizando incluso en carreteras sin obras a las que le ponen una limitación, un par de conos y a esperar 300 m más adelante a los pardillos.

Ya sé que, lamentablemente, todo lo que sea acusar al gobierno (a cualquier gobierno) de afan recaudatorio encuentra una audiencia totalmente acrítica y dispuesta a creerse a pies juntillas lo que le echen, pero ¿poner una limitación en una carretera sin obras para poner multas? ¡Como si hiciera falta! Vamos anda, está claro que el creador del bulo tiene un bajo concepto de la inteligencia de su audiencia.

El caso es que, con la ayuda de Google y en un minuto, he encontrado aquí (al final de la página, después de otros bulos sobre radares) la prueba del engaño:

Sí, mismas señales, mismo artilugio (con las puertas abiertas), dos policias … Oh wait! Esos uniformes … ¿Son Guardias Civiles? ¿Mossos? ¿Ertzainas? ¿Quizás miembros alguna policía local? No, son policías belgas. Porque es en Bélgica, y no en España, dónde dichos radares se utilizan (éste es el enlace a la página, en francés, dónde originalmente se publicó la noticia en septiembre de 2008, con las tres fotos juntas).

No es, pues, uno de los “ingeniosos sistemas-trampa de la DGT” (básicamente porque los mismos no existen, ni cubos de basura, ni puertas abolladas, ni nada, como podeis ver si seguís el enlace que he puesto más arriba), es simplemente una mentira de un listillo. Lástima que en este país haya más listillos que listos.

Ya digo yo que se coge antes a un mentiroso que a un cojo, sobre todo si se le quiere coger, solo hace falta un poco de interés y un mínimo de espíritu crítico.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail