Política

Aquests dies hem pogut llegir reaccions de diferents tipus a la victòria de Jordi Hereu a les primàries del PSC. Mentre que alguns (i jo entre ells) ja s’ho esperaven, per uns altres ha estat una sorpresa. Per què algú a qui les enquestes donen tan males perspectives ha estat el més votat pels militants i simpatitzants de la Federació de Barcelona del PSC? La resposta, per mi, és senzilla: perquè el coneixem i sabem com és, més enllà de la visió distorsionada, gairebé caricaturesca, que d’ell han aconseguit crear els mitjans filoconvergents, amb el grup Godó i la Masguardia al capdavant. Jo tinc la sort d’haver treballat políticament amb Jordi Hereu des de fa molts anys (aquell llunyà 1987 en que tots dos vàrem incorporar-nos de forma casualment simultània a l’Agrupació de Sarrià-Sant Gervasi), i no el reconec en la descripció que d’ell fan moltes persones que l’única visió que tenen és la que els ofereixen aquests mitjans interessadament esbiaixats. Aquest no és el Jordi Hereu de veritat.

Cal reconèixer, però, que aquesta estratègia de erosió i desqualificació ferotge ha estat reeixida, si més no fins ara. Vaig viure en primera persona la passada setmana (i altres companys m’han explicat experiències similars) com alguns dels militants i simpatitzants que van assistir a l’acte de Jordi Hereu a la nostra agrupació quedaven agradablement sorpresos en veure i sentir el Jordi de prop, parlant clar, amb força, amb energia, molt lluny d’aquella imatge de pusil·lànime que alguns li han fabricat (i que d’altra banda els seus actes desmenteixen, des de la defensa del túnel del tren d’alta velocitat pel centre de Barcelona fins a la seva oposició a la direcció del partit que li demanava que plegués). Aquests companys, els més allunyats del dia a dia de la nostra activitat, van descobrir aleshores el veritable Jordi Hereu. I si això passa amb gent propera al partit, què no passarà amb el ciutadà d’a peu, que l’única referència que té és la que li donen els mitjans?

Però com que molts de nosaltres el coneixem, la seva victòria va ser clara, inapel·lable, malgrat tots els factors externs en contra. I això, aquest factor coneixement, explica també que la victòria fos més clara (62-38) entre els militants, més participatius en les nostres dinàmiques, i que per tant estan més acostumats a veure’l de prop, que entre els simpatitzants (57-43), més allunyats d’elles.

Com era d’esperar, alguns han intentat treure importància a aquesta victòria, al·legant una baixa participació. Però no és així. Més del 63% dels militants van participar a les primàries, percentatge que signaríem per moltes conteses electorals “de veritat” (vull dir entre adversaris, no entre companys). I si el 23,5% de la participació de simpatitzants pot semblar baix, només ho sembla si no es posa en context. El cens de simpatitzants està format bàsicament per persones que un dia vàrem demanar incorporar-s’hi, pot fer un any o pot fer-ne cinc, i precisament perquè els simpatitzants al PSC tenen drets però no obligacions (si més no obligacions materials), i sigui perquè no hi pensen, sigui perquè no els paga la pena, és habitual que aquestes persones (o els seus familiars en cas de defunció) no demanin la baixa d’aquest cens malgrat puguin haver deixat de sentir-se identificats amb el nostre projecte, o s’hagin traslladat de domicili, o hagin mort (llevat, en aquest darrers dos casos, que es rebi correu retornat). Per posar un exemple que tothom entendrà: si el President Maragall hagués estat simpatitzant en comptes de militant, potser encara figuraria al cens, ja que ni tan sols es va prendre la molèstia de demanar la baixa (ni una simple carta, un correu, una trucada), es va a limitar a tornar el rebut. Però si hagués estat simpatitzant no hauria tingut cap rebut que tornar, i per tant encara estaria al llistat. Per això, tots sabem que l’esmentat percentatge és molt inferior al real, malgrat hi hagi a qui interessi negar-ho (com al conseller Mascarell, el mateix que no va atrevir-se a enfrontar-se a Jordi Hereu en unes primàries i que, com que no li aplanaven el camí, va acabar marxant al govern dels millors disponibles). D’altra banda, per mi té molt de mèrit que 2016 simpatitzants anessin a votar (quanta gent ha votat els candidats dels altres partits?), i encara que de veritat representessin un 23,5%, és un percentatge a no menysprear, tenint present que es va aconseguir en 11 hores de votació (n’hi ha que estan votant tres mesos i si arriben a un 20% diuen que ha estat una participació històrica).

I dins de les valoracions interessades, no vull deixar de comentar les del Sr. Xavier Trias (li vaig sentir dilluns a la Com) que va dir que no el sorprenia el resultat perquè l’aparell del PSC a Barcelona controla el partit. A mi m’agradaria saber en què es basa per a efectuar aquesta afirmació, perquè a banda de ser un insult per les més de 4000 persones que lliurement van votar (vot secret, amb papereta i urna), no es correspon amb la realitat. Potser sí que a can CiU donen una consigna i tothom obeeix, de fet em quadra força, tot i que no estigui empíricament comprovat perquè ells, de primàries, no en fan (els va més el tema digital). Però el PSC no és CiU, i a casa nostra les coses no funcionen així. Ni amb els militants, que més o més pots conèixer però que no per això admeten ser condicionats, ni, molt menys, amb els simpatitzants que, no ho oblidem, tenen dret a vot en peu d”igualtat amb els militants, simpatitzants que, en molts casos, els que estem en el dia a dia del partit ni tan sols coneixem, i molt menys podem controlar. Però està clar que malgrat el que ens vulguin fer creure, ni les primàries ni el seu resultat els han agradat i per això intenten treure’ls importància.