Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Política
El govern dels embolics
25 mar
No pensava jo que sense portar encara cent dies de govern, aquest govern, que havia de ser dels millors, que finalment va estar senzillament el dels disponibles, i que ara sembla el govern dels embolics (a semblança de l’hotel aquell dels germans Marx), donaria tant de joc, tant com per poder-se comparar als moments més hilarants dels tan i tan criticats tripartits. Varen començar amb la supresió dels 80 km./h., compromís electoral que va acabar sent una velocitat-variable-en-funció-de-les-circumstàncies-climatològiques i va crear les primeres tensions entre Puig i Recoder. Varen continuar amb episodis con el del caos de rodalies en el que, contra el que se’ns havia dit repetidament anys enrere, ara el govern no tenia cap responsabilitat, simplement xiulava i mirava cap a l’altra banda. Després van venir fets tan sucosos i plens de suspens com el d’aquell càrrec (Secretari de Seguretat) que, després de setmanes d’incertesa, va ser deixar de ser necessari quan la persona cridada a ocupar-lo (Xavier Crespo) va declinar l’oferta, en una altra nova exhibició de coherència del Sr. Felip Puig. I tenim encara recent el cas de la vicepresidenta que en el seu propi blog personal afirmava en primera persona tenir una titulació que, ves per on, resulta que no tenia, i que figurava a tot arreu des de fa molts anys per un error que ella, pobreta, malgrat això, resulta que no va poder detectar (sembla que en això ningú no la va ajudar).
Però segurament la cirereta del pastís l’ha posat el seguit d’afirmacions, desmentits, si-però-nos o tot-i-quès que hem llegit i sentit els darrers dies en relació amb la supressió (o modificació, o res) de l’Impost de Successions. Gordó (que sembla que mana més que els que figura que manen) diu que sí però no del tot, Pelegrí diu que tot, i finalment (fins el moment que escric això, demà ja es veurà) el President Mas diu que sí però que no ara ni de cop. Déu n’hi do, com estem de divertits.
Però compte, que no nos embauquen, que deia aquell. Això no deixen de ser anècdotes. Anècdotes que confirmen que de millors res de res, anècdotes que demostren que dos poden protagonitzar baralles tant o més interessants que les de tres, anècdotes que, en fi, fan palès que el fum, com a fum que és, s’esvaeix aviat, i que ningú té la vareta màgica que canvia les situacions cent vuitanta graus d’un dia per l’altre, malgrat ens ho van voler vendre així.
Aquestes anècdotes no ens haurien de fer oblidar la veritable cara del govern: el mateix govern que pretén retallar les despeses corrents als centres educatius (de forma que potser ni tan sols podran pagar la factura de l’electricitat) el mateix govern que a l’empara de la mala situació econòmica fica la tisora aquí i allà, congelant la digitalització de les aules, reduint els ajuts a la setmana blanca -així a més té excusa per carregar-se-la-, eliminant les operacions a la tarda, oferint certs serveis sanitaris en més centres o retardant el desplegament de la llei de dependència, coses totes elles que no estaven al seu programa electoral, ara vol tant sí com no eliminar un impost que només paga, quan rep una herència, el sis per cent més ric de la població, al·legant que era un compromís electoral. Aquest és el govern que tenim.
Ens trobem a menys de dos mesos de les eleccions municipals. La situació econòmica és la que és, aquí i arreu. Des dels ajuntaments caldrà ajustar-se el cinturó, i això vol dir prioritzar unes despeses en detriment d’unes altres, però es pot fer de moltes maneres, molt diferents, malgrat el que diguin aquells que prediquen que no hi ha dretes ni esquerres (però que sempre són de dretes), no és el mateix qui governi. Si els qui ho han de fer són del mateix color polític que el govern de Catalunya, ja podem imaginar per on anirà el tema: retallada de despesa social acompanyada de retallada d’ingressos tributaris (a ells sempre els sembla que paguen molt).
Tinguem-ho present, no fos cas que, distrets amb els seus embolics, ens passés per alt el més important.
Punt i seguit
19 mar
El passat dijous l’Assemblea de l’agrupació del PSC de Sant Quirze del Vallès va aprovar per unanimitat la candidatura a les eleccions municipals del proper dia 22 de maig. Fins aquí res de particular, perquè això mateix és el que aquests dies estan fent tantes i tantes agrupacions arreu del país. Si em refereixo a aquest tema és perquè formo part de la candidatura que va ser aprovada. No compto amb ser regidor (cal ser realista, sis regidors no els hem tret mai, i amb la que està caient no sembla probable que ara passi, però no renuncio, no renunciem, a res, perquè la feina desenvolupada els darrers quatre anys és el millor aval davant la ciutadania), però he de reconèixer que em sento honorat i il·lusionat amb l’oportunitat que els companys amb donen de seguir, casi vint-i-quatre anys després d’aquella tarda del mes de juny del 1987 en que vaig entrar per primer cop al local de l’agrupació de Sarrià-Sant Gervasi del carrer Major de Sarrià, treballant per intentar millorar la vida dels meus conciutadans i conciutadanes, aportant el meu petit gra de sorra per les coses en les que crec.
Canvia el lloc, que no es poc, sobre tot quan el canvi suposa passar d’una gran ciutat com Barcelona a una ciutat petita com Sant Quirze, i més concretament a Les Fonts, aquest nucli que, malgrat estar dividit administrativament amb un criteri al que no li acabo de veure la lògica en dos termes municipals (Sant Quirze del Vallès i Terrassa) és, com ens agrada dir aquí, un sol poble. Un gran canvi, que em genera sentiments contradictoris. Per una banda, i ja en ple període preelectoral, la pena de no poder ajudar a que el meu amic i company de tants anys Jordi Hereu continuï sent alcalde de Barcelona, com estic segur que així serà (tot i que, si no físicament perquè no puc dividir-me, intentaré col·laborar amb la seva campanya de forma virtual, com a bon ciberactivista que pretenc ser), i de no treballar amb els que, des de fa tants anys, han estat els meus companys, amb els que hem compartit moltes alegries, i algunes decepcions. Però d’altra banda la il·lusió que em fa tenir l’oportunitat que ara se’m dona de contribuir a que el company Toni Rebolleda sigui el proper alcalde de Sant Quirze, cosa que sens dubte mereix ell, i també mereix Sant Quirze.
Sé que fer política en un lloc petit com Les Fonts és diferent de fer-la a una gran ciutat com Barcelona, però al cap i a la fi, i com deia abans, l’objectiu és el mateix, treballar per intentar millorar la vida de les persones, i la menor dimensió del territori facilita sens dubte el contacte amb la gent, i per tant poder arribar a conèixer de primera mà, sense intermediaris, les seves necessitats, les seves preocupacions i les seves aspiracions, quelcom que a la ciutat es fa difícil. Espero estar a l’alçada i poder aportar quelcom, d’entrada a la campanya electoral, i ara i després al dia a dia del nostre poble, com d’altra banda he intentat fer sempre, al marge de militància partidista. Per ganes no quedarà.
Titulitis
14 mar
Ens assabentem aquest cap de setmana que el currículum de la vicepredidenta del govern de “els millors” no s’ajusta exactament a la realitat (m’ha agrada una frase en castellà, que deia que “adornó su currículum”). Diguem-li inflar, diguem-li guarnir, diguem-li exagerar, diguem-li directament falsejar, el cas és que algú (i no dic que la resposabilitat sigui necessàriament de la interessada) ens ha volgut vendre quelcom que no era, en aquest cas un llicenciatura en psicologia que, pel que es veu, no existeix.
La gravetat del tema no rau en l’existència o no de l’esmentada llicenciatura, el que és inacceptable, i exigeix una depuració de responsabilitats, és que algú ens ha volgut enganyar, i caldria saber qui ha estat. Ho sabrem? O ho despatxaran tot dient que ha estat un error del darrer becari? No sóc optimista.
Jo no crec que una titulació universitària sigui l’únic, ni tan sols el principal, barem per mesurar la capacitat d’una persona. N’hi ha exemples a balquena de persones que han triomfat professionalment (i tampoc tinc clar que aquest sigui l’objectiu principal a la vida) sense titulació universitària, i sovint ni tan sols de secundària.
Les causes per les que una persona no comença (i acaba) estudis superiors són variades, poden ser personals, familiars, socials … depenen de com viu cadascun aquell moment vital. Hi ha qui no pot perquè no es pot permetre no treballar, hi ha qui no vol perquè, encertadament o no, no li veu profit, hi ha a qui li costa més, …
No tenir un títol universitari no hauria de ser un estigma, ni desqualificar per res, i molt menys per desenvolupar un càrrer públic, en el que el polític compta amb el suport de tècnics per tal de tenir tota la informació necessària per a la presa de decisions. Perquè malgrat el que de vegades se’ns explica, no acostuma a existir una única opció tècnicament bona, normalment hi ha més d’una d’entre les que hom tria amb criteris polítics.
Tenir un títol universitari implica que has seguit uns estudis i que, en el seu dia, vas superar unes proves sobre el coneixements adquirits, però res més. El món és ple de llicenciats i llicenciades realment incapaços professionalment, potser amb coneixements teòrics (i no sempre) però sense idea de com aplicar-los i quan, sense iniciativa, sense inteligència (ni emocional ni de l’altra), sense capacitat de treball, ni perseverància … No, la titulació no garanteix res.
Però aquest assumpte és important perquè venim d’una època en la que s’ha fet befa i mofa de les persones que, per voluntat popular, desenvolupaven la màxima representació del nostre país, com ara el President de la Generalitat José Montilla i el President del Parlament Ernest Benach, senzillament perquè no tenien l’esmentada titulació universitària. Burles, menyspreu, això és el que transmetien un dia sí i l’altre també els convergents quan parlaven d’ells, tractant-los com si fossin uns pelacanyes. I ves per on, com es diu en castellà, “a cada cerdo (amb perdó dels porcs) le llega su San Martín”, i ara els ha arribat a ells.
Què diran ara de la vicepresidenta Ortega? S’en fotran? La ridiculitzaran? O com és del govern “dels millors” això no importa? Tant se val, a mi no m’hi trobaran.
Tots hem guanyat
19 feb
Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona, i serà el nostre candidat, un candidat més fort, amb el plus de legitimitat que li dona haver estat designat gràcies al suport rebut dels i de les militants i simpatitzants, i no pel sistema digital. Però no només ha guanyat ell. També ha guanyat Montse Tura, amb un recolzament genys menyspreable (un 40% pel 60% de Jordi Hereu). I hem guanyat tots els i les socialistes de Barcelona, que avui estem en molt millor situació per guanyar les properes municipals, després de fer un procés exemplar en molts aspectes, procés que sense la valentia de la Montse i el Jordi no hauria estat possible. Cal que tots i totes ens felicitem, independentment de qui fos el nostre candidat o candidata.
Però avui no acaba res, avui comença un nou camí que acabarà d’aquí a tres mesos, esperem que amb Jordi Hereu com a triomfador de les eleccions municipals. Perquè crec que hem demostrat que les primàries només són les primeres en sentit cronològic, però que tenim clar que en importància les primeres són aquelles en les que confrontarem el nostre projecte per Barcelona amb el projecte (o el no-projecte) de la dreta que representen Xavier Trias i Convergència i Unió, la dreta del no fer res perquè ningú es molesti, la dreta dels NIMBYS, la dreta del canvi d’opinió segons la direcció en que bufa el vent, la dreta de les retallades de les despeses socials i de les retallades dels impostos als més rics, com ja han posat de manifest en el poc temps que porten al davant del govern de la Generalitat, però també la dreta amb mitjans de comunicació incondicionals (allò que algú ha anomenat la santa espina mediàtica) que continuaran fent la mateixa feina d’erosió que han efectuar els darrers anys.
No és una tasca fàcil, haurem de treballar molt, però avui l’èxit està una mica més a prop que fa unes setmanes.
Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.
Qüestió de percepció
17 ene
He llegit aquest cap de setmana un interessant article de l’escriptor Javier Cercas publicat en El País amb el títol de “El fracaso de la izquierda en Catalunya“. Us en recomano la lectura, i estic molt d’acord amb el seu contingut, tot i que, evidentment, amb matisos. Potser no veig el nacionalisme tant negativament com ell, encara que tinc clar que no el veig com una cosa positiva, i que en el nom del nacionalisme s’han fet enormes barbaritats. Si, ja sé que també s’han fet amb d’altres excuses, però crec que el nacionalisme, com totes les coses que apel·len a la víscera, és perillós. I, com ja he dit en d’altres ocasions, i per tal que ningú s’equivoqui, no parlo del nacionalisme d’aquí o d’allà, parlo del nacionalisme en general, de tot arreu. Per una pura qüestió de poder, el nacionalisme espanyol ha fet, fins ara, moltes més barbaritats que el català, així que no voldria que s’entengués que l’un és millor que l’altre o viceversa. En aquest sentit em sembla que en Cercas pensa igual.
Més enllà d’això, aquest article m’ha fet recordar que, com l’autor indica, després de les recents eleccions autonòmiques, algunes veus van imputar la derrota electoral del PSC a una hipotètica manca de catalanisme. Aleshores ja vaig dir que no hi estava d’acord, que portava (i porto) molts anys sentint la mateixa cançó (sobre tot en boca dels nostres adversaris polítics), que tot i que no ha d’haver temes tabú i tot es pot debatre, fer d’això l’eix central dels nostres debats era jugar al joc de l’adversari i amb les seves regles (i per tant la victòria és impossible), i que el nostre problema era un altre. Però si puc entendre que els nostres adversaris (i la seva premsa fidel) intentin despistar-nos portant-nos a un debat estèril, més em costa quan aquest debat l’estimulen companys i companyes del partit que, encara que ara sembli que tothom s’ha oblidat, han tingut la responsabilitat de representar el partit des de les conselleries del govern, el que si no els fa únics culpables del que va passar, sí que fa impossible que puguin mirar cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells (sobre tot quan més d’una conselleria ha mantingut polítiques que ens han erosionat més del compte, sovint sense necessitat). Per això, em sembla adient recordar la llista de companyes i companys (i això inclou independents també) que hem posat als nostres dos governs:
- Joaquim Nadal
- Antoni Castells
- Montserrat Tura
- Caterina Mieras (fins 2006)
- Josep Maria Rañé (fins 2006)
- Marina Geli
- Antoni Siurana (fins 2006)
- Ferran Mascarell (2006)
- Jordi William Carnes (2006)
- Jordi Valls (2006)
- Ernest Maragall (des de 2006)
- Joaquim Llena (des de 2006)
- Mar Serna (des de 2006)
I, si després de llegir aquesta llista algú pensa que el suposat sector catalanista del PSC ha estat marginat, que s’ho faci mirar. No companys, no, no és per aquí per on van els trets, i si no ho assumim, no ens en sortirem.






