Resultat de les eleccions autonòmiques a Les Fonts

Tot i que com ja sabem Les Fonts està dividit entre dos municipis, Terrassa i Les Fonts, els fontins i les fontines ens considerem, com diu el lema, “un sol poble”, i des d’aquesta perspectiva, tinc el costum, quan hi ha eleccions, de fer una agregació dels resultats. Aquesta vegada, com que no vaig trobar les dades per seccions al web de l’Ajuntament de Terrassa, no he pogut fer-ho fins ara, gràcies a les actes d’escrutini que es van penjar al local electoral del carrer Santa Teresa (potser les dades ara sí que són al web de l’Ajuntament de Terrassa, però no ho he tornat a mirar).

I els resultats són els que veieu en aquest quadre:Resultats A2015 Les Fonts

La força (coalició, en aquest cas) més votada, va ser JxSí, que va arribar al 27,92% dels vots. Amb un comportament ostensiblement millor al sector Terrassa que al sector Sant Quirze (més de sis punts de diferència). Tot i així, va quedar per sota de la suma de CiU+ERC el 2012, quan aquestes forces van assolir el 32,7% dels vots (cal tenir present, però, el 2,18% que ara ha obtingut UDC).

El segon lloc va ser per C’s, amb un 24,81%%, més del doble que el 2012, amb un resultat millor al sector Sant Quirze que al sector Terrassa, però sense tenta diferència com JxSí, mentre que el PSC va ser tercer, i el seu 15,34% suposa sis punts menys que fa tres anys). Cat Sí Que Es Pot queda quarta amb un 12,76%, pràticament el mateix que va treure ICV el 2012, i amb un comportament força semblant als sectors Terrassa i Sant Quirze. La CUP puja al cinquè lloc millorant molt els seus resultats de de 2012 (i també de forma força homogènia entre els dos sectors), mentre que el PP es queda amb un 6,40% que el deixa al sisè lloc, perdent casi quadre punts de de 2012).

Pel que fa a la participació, el 79,03% assolit, amb xifres molts semblants als dos sectors, millora en casi deu punts la xifra de fa tres anys (i és una bona notícia respecte del sector Sant Quirze, que acostumava a quedar molt per sota del sector Terrassa).

Aquí està el quadre de 2012, per tal que tingueu totes les xifres:Resultats A2012 Les Fonts

Des del punt de vista pleibiscitari que alguns li van voler donar a les eleccions, cal dir que les forces del SI (com se les acostuma a designar), J x Sí i les CUP, es queden una mica per sota del trenta-sis per cent, molt lluny de les que podríem designar com a forces del NO (només C’s+PSC+PP queden més de deu punts per sobre, si afegim Cat Sí Que Es Pot i UDC, la cosa és espectacular). Respecte dels sectors, a tots dos les forces del sí fracasen, amb un resultat sensiblement pitjor al sector Sant Quirze (39% contra 31%).

Com a resum, podem concloure que Les Fonts va dir clarament NO.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Per una consulta legal, acordada i vinculant

El PSC va concórrer a les darreres eleccions autonòmiques amb un programa on figurava amb claredat el nostre compromís amb el dret a decidir per mitjà d’una consulta legal i acordada que tingués caràcter vinculant i que nosaltres inseríem dins un procés de reforma constitucional destinat a convertir Espanya en un estat federal.

Però l’anomenat front sobiranista, format per CiU, ERC, ICV i les CUP, va iniciar, apressadament i de forma unilateral, un cami que no porta enlloc, i que ha tingut el seu darrer episodi, fins al moment, en la votació al Parlament de Catalunya d’una proposició segons la qual es demana al Congrés dels Diputats la cessió de la competència per celebrar un referèndum amb data i preguntes ja decidides (tot i que la seva redacció no s’inclou dins la proposició).

S’ha escrit i parlat molt sobre el posicionament del PSC en aquesta votació. I el sentit del nostre vot no ha estat comprés per molts sectors de la població. Però cal repetir i explicar tantes vegades com calgui que el nostre vot ha estat coherent amb el compromís contret amb els electors, plasmat en el nostre programa electoral, i que, per ser-ho, no podíem donar suport a la proposta.

No podíem donar suport perquè no és una consulta acordada. A les nul·les ganes de negociar del govern del PP s’han unit la pressa i la poca predisposició a la negociació del bloc sobiranista, que fa temps que va decidir què havíem de decidir, de forma que tota la resta és fer el paperot, i el que hauria de ser una negociació es despatxa amb una simple carta. Ens emmirallem en els processos de Canadà i Escòcia, que d’altres esmenten constantment per acabar fent el contrari. No podíem donar suport perquè no és, i no pot ser, una consulta legal. Si parlem d’una consulta vinculant (i això és el que el PSC vol), està clar que el Congrés dels Diputats no pot cedir la competència, senzillament perquè no la té. El Congrés no podria convocar una consulta que pogués tenir com a resultat una modificació del territori espanyol sense encetar abans un procediment de reforma constitucional. I si no pot fer-ho, tampoc no pot cedir-ne la competència, i per tant, la proposta està condemnada al fracàs.

Davant aquesta situació, no podíem votar que sí. Hi ha qui pensa que el PSC es podria haver abstingut. I sí, ho podia haver fet, perquè una abstenció no hagués contradit el programa electoral. Però abstenir-se és, en certa manera, inhibir-se, quedar-se al marge. I havíem de deixar clar, en seu parlamentària, i en una votació amb gran contingut simbòlic (que no pràctic) que no volem ni podem quedar-nos al marge si estem convençuts, com ho estem, que el camí que ens volen fer seguir només porta al no-res i a la frustració de tants i tants ciutadans i ciutadanes. No en volem ser ni responsables, ni còmplices. Per això el nostre Consell Nacional, per aclaparadora majoria, va acordar en votació secreta, oposar-se a la moció. Els promotors de la moció sabien, saben, que aquesta moció no prosperarà (perquè no pot prosperar), i l’únic que busquen és un element més de confrontació i greuge en aquesta telenovel·la de bons i dolents de sèrie B en que han convertit la política catalana des de fa un temps.

Certament aquest tema causa tensions al PSC, i això ha tingut l’exponent més sonat en la ruptura per part de tres dels nostres diputats i diputades d’això que en diuen disciplina de vot. Entenc els dubtes i les discrepàncies, però cal no oblidar que la militància en un partit és voluntària, i també ho és concórrer a les eleccions en una llista. Quan hom decideix lliurement fer-ho, està adquirint uns compromisos, amb el partit i amb els electors, que han votat una llista i un programa (que com ja he dit en aquest cas és molt clar, i diferent del de altres opcions que apostaven per les accions unilaterals), i aquests compromisos no poden deixar-se de banda a conveniència, ni que sigui en una votació que, com s’ha dit, tenia més de simbòlic que de cap altra cosa, ja que ni el que es votava tindrà cap efecte pràctic, pels motius indicats, ni dels vots del PSC depenia l’aprovació o no de la moció (encara que sentint alguns semblaria el contrari, mentre que de l’abstenció de les CUP gairebé ningú no en parla).

No és una situació fàcil, però hem de ser capaços d’integrar les diferents visions, que no fan sinó enriquir-nos com a partit, en el benentès que en democràcia les opinions minoritàries han de ser tingudes en consideració però les decisions de la majoria han de ser respectades i executades.

En tot cas, seguirem treballant perquè una consulta legal, acordada i vinculant, dins un procés de reforma constitucional, pugui tenir lloc, com manifestem en la moció que hem presentat per a la seva aprovació pel proper ple de l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La xocolata del lloro

En un país com el nostre on els polítics són les víctimes preferides de les crítiques de tothom (inclús d’aquells que no mouen un dit si no és en el seu propi benefici), era d’esperar que una mesura com la reducció d’un 30% del nombre de regidors tingués una acollida d’allò més favorable. No cal dir que en un tema com el nombre de regidors que ha de tenir un Ajuntament, com en tantes altres coses, qualsevol xifra tindria un punt d’arbitrarietat. L’art. 179 de la LOREG estableix l’escala que s’aplica a Espanya, que a un municipi com per exemple Sant Quirze del Vallès l’assigna la xifra de disset regidors (que serien 21 si es superés la barrera dels 20.000 habitants, que ja es troba molt propera).

És disset el nombre ideal? Seria millor un nombre superior? O un nombre inferior, com per exemple els dotze (o tretze, si el nombre ha de ser senar i arrodonim a l’alça) que resultarien de rebaixar un 30% el nombre actual? No ho sé, tot és discutible. Però el que sí que sé és que si amb aquesta mesura hom pensa que s’aconseguirà un estalvi substancial en la despesa que generen els regidors (un estalvi proper al 30%, per exemple), lamento dir-li que s’equivoca. Dels disset regidors de l’Ajuntament de Sant Quirze, només dos tenen dedicació exclusiva, i per tant podem dir que cobren un sou del que viuen (i, per si a algú l’interessa, cap d’ells és del PSC, malgrat el PSC forma part de l’equip de govern), la resta cobren una compensació (o dieta, o digueu-li com volgueu) per les reunions a que assisteixen. Per això podem dir que el suposat estalvi seria la xocolata del lloro.

En canvi, el que segur que s’aconsegueix és disminuir la pluralitat. No tinc jo tan clar que fomenti el bipartidisme, com alguns opinen. això dependrà de cada cas. Però que disminueix la pluralitat, i que pot provocar que algunes veus quedin fora dels consistoris, és evident. I malgrat això, molts dels que demanen més democràcia ho aplaudeixen … En fi, ja sabem que som un país estrany, ple de contradiccions, i aquest és un exemple més. I si a això li afegim el traspàs de poder que es pretén fer des dels municipis cap a les Diputacions, el tema és encara pitjor. La crisi serveix d’excusa per tot.

Davant tot això, nosaltres només podem dir que continuarem treballant per als nostres ciutadans, a més o menys regidors, però amb les mateixes ganes.

Acabo amb una anècdota: Si a les darreres eleccions municipals els regidors a designar a Sant Quirze haguessin estat tretze i no disset, tots els partits, menys el PSC, tindrien un regidor menys dels que ara tenen, el que hagués enfortit la nostra posició i, per exemple, faria que un pacte PSC-CiU fos majoritari. Des d’un punt de vista partidista, no hauria estat un mal negoci.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Pactes de conveniència i conveniència de pactes

Ahir al matí va tenir lloc el ple de constitució de l’Ajuntament de Sant Quirze i l’elecció de la seva nova alcaldessa, Montserrat Mundi. Cap sorpresa en quant a l’elecció, ja que existia un pacte previ, signat dimecres passat i fet públic ahir, en un exercici de transparència a destacar, entre CiU (llista més votada), PSC i PP. Per cert, que vull aprofitar per comentar que abans d’ahir Elisabeht Oliveras deia al twitter que li semblava curiós que el pacte, signat com dic dimecres, fos aprovat per l’assemblea del PSC Sant Quirze (a la que vaig assistir) dijous. Curiós? Si s’hagués pres la molèstia de llegir-se’l, hauria vist que al seu punt 10 l’esmentat pacte preveia que fos sotmès a ratificació pels òrgans corresponents dels partits signants. Desconec què van fer CiU i PP, però el PSC el que va fer dijous va ser, precísament, ratificar el pacte. On és la curiositat? L’única cosa curiosa, per mi, és que algú escrigui d’un tema sense coneixement de causa (vull pensar que no mentint de forma deliberada), i que a sobre quan li fas notar que no hi ha tal curiositat ni es digni a contestar-te.

A banda d’això, com detalls que em van cridar l’atenció, esmentaria la manca d’educació de molts dels presents quan un regidor (el popular David Sánchez) va jurar el càrrec en comptes de prometre’l. Jo no sóc de missa, ni de juraments, ni creient, però no crec que ningú hagi de fer burla d’altri pel fet de jurar. Posats a fer conya, podrien fer-la també amb la fòrmula de prometre per imperatiu legal, perquè tots sabem que si prometen (o juren) és perquè la llei diu que cal fer-ho així, de normal la gent no va prometent fidelitats pel carrer a tort i a dret, així que l’aclariment no és necessari (francament, a mi em sona a allò que fan els nens de creuar els dits, infantil, tot plegat). Altre detall a esmentar és la presència d’una quinzena de persones amb unes pancartes i un tros de cinta aillant a la boca (que pel que vaig comprovar no els privava de fer soroll quan el que es deia no era del seu gust, no vull pensar que haguès passat sense portar la cinta aillant), que algú ha qualificat d’indignats, però que a diferència d’altres indignats, que ho estan amb els polítics en generals, sembla que només ho estaven amb alguns polítics, perquè a alguna altra inclús la van aplaudir. Això sí que es de veritat curiós.

Però al que em vull referir no és a aquestes anècdotes, ans a les intervencions de les caps de llista d’ICV, Marta Baldrich i de Junts (aka marca blanca d’ERC), Elisabeth Oliveras, perquè totes dues van explicar una pel·lícula que no és ben bé la que jo sé, no sé si hem vist pel·lícules diferents o parts diferents de la mateixa pel·lícula.

Marta Baldrich va agraïr a tots els partits el tracte rebut en les negociacions per la formació del govern municipal. He dit tots? Perdó, m’equivocat, tots menys un, el PSC. Sentint-la, semblaria que el PSC no va seure amb ells a negociar la participació conjunta en el govern. I no és veritat. El PSC va seure amb ICV, igual que ho va fer amb la resta de grups. I no va seure per compromís, sinó amb la intenció d’arribar a un pacte. Però no va ser possible. Jo afegiré que la responsabilitat va ser d’ICV, però com soc part interessada, potser el que digui no té valor, i segur que ells diuen el contrari. Però així va ser, i amagar aquesta realitat és una mostra del tarannà que gasta ICV en aquesta comarca (conec gent d’ICV d’altres llocs amb la qual m’uneixen més coses de les em separen, amb les que discrepo quan toca, però des d’una posició de respecte mutu, sense ressentiments). Ras i curt, el PSC no té la culpa de que ICV Sant Quirze, sense responsabilitat de govern, ni municipal, ni estatal, hagi perdut casi un vint per cent dels seus vots, prou pena tenim amb la nostra debacle. Els socialistes estem molt preocupats pels nostres resultats, i hem encetat un procès d’autocrítica i debat intern que em sembla imparable. I si jo fos ells, si jo fos ICV Sant Quirze, no haver captat cap vot dels perduts pel PSC (molts d’ells de càstig per la crisi i les polítiques del govern socialista de l’Estat), i a sobre perdre una cinquena part dels propis em preocuparia, i molt. Però no, ells són l’esquerra de debò (la verdadera izquierda, en versió dels seus col·legues d’IU), estan per sobre d’aquestes coses, i no s’equivoquen mai. I nosaltres som el dimoni perquè no hem fet un pacte d’esquerres. Doncs ho sento, no compro. Pacte d’esquerres? Ja. Per què a Sabadell, tot just a l’altra banda de l’autopista, en comptes de intentar un pacte d’esquerres amb el PSC (força més votada amb 13 regidors, tenint la segona força, CiU, només 5), han intentat un pacte de tots (inclós PP) contra el PSC? Sembla que aquí el pacte d’esquerres no era important, l’important era intentar que no governés el PSC. I si ens movem una mica més, podem parlar de La Llagosta (on ICV ha pactat el govern amb CiU excloent al PSC, llista més votada), o de Santa Perpètua de Mogoda (on ICV ha estat la força més votada, i poguent fer pacte d’esquerres amb PSC ha pactat també amb CiU) o una mica més enllà, de Sant Feliu de Llobregat (cas idèntic a Santa Perpètua). No continuaré. Es que Sant Quirze ha de tenir pacte d’esquerres i aquests pobles que he esmentat no? És que ICV Sant Quirze no té res a veure a ICV dels altres pobles? Ningú ho diria veient com es van tirar enrere del pacte amb ERC quan la seva direcció comarcal (o d’on sigui, no domino la seva organització) els va picar la cresta. Així que lliçons de democràcia i d’esquerranisme, les mínimes, si us plau.

Pel que fa a Elisabeht Oliveras, a banda de dedicar-se a repetir el seu lema de campanya fins a fer-se pesada (que a sobre ja té conya que qui amaga la seva sigla, ERC, darrera una pretesa coalició, Junts, parli de no amagar-se, a això li dic jo coherència), ha lamentat també, igual que Baldrich, no haver pogut fer un pacte d’esquerres (malgrat durant la campanya interpel·lava els demés sobre si donarien suport a la llista més votada, sembla que això era només si la més votada era ella, com no ha estat així, no importa). Novament aquí haurem de fer servir el fantàstic mapa que ha el·laborat en Saül Gordillo, on trobarem llocs com La Roca del Vallès (on ERC ha pactat amb CiU i el PP -si, heu llegit bé, el PP- per arrabassar-li l’alcaldia al PSC, llista més votada), Cerdanyola (on la seva negativa a un pacte d’esquerres ha motivat el pacte PSC-CiU), Polinyà (on ERC ha fet alcalde al candidat de CiU) o Sant Vicenç dels Horts (on una altra marca blanca d’ERC pacta amb CiU i ICV per tenir l’alcaldia i deixar fora la llista més votada, el PSC). No cal continuar, oi? Per què doncs, a Sant Quirze el pacte d’esquerres era tan fonamental? Potser perquè en aquest cas haurien tingut l’alcaldia?

No ens enganyem, l’oposició feta durant els darrers quatre anys per ICV i per ERC feia molt difícil un pacte amb el PSC. Hi ha coses que és difícil oblidar, i malgrat en el cas d’ICV la candidata era diferent, les seves paraules denoten la mateixa manera de fer. D’altra banda, les actuacions anteriors d’aquests grups no donen peu a pensar que puguin proporcionar l’estabilitat que Sant Quirze, com qualsevol altre municipi, necessita, i més en temps de crisi, i el pacte de l’anterior legislatura ha funcionat raonablement bé. Les eleccions municipals són potser les menys ideològiques de totes. Els ajuntaments no tenen capacitat legislativa (les ordenances tenen un abast limitat), i mirant els programes electorals dels partits, no s’observen grans diferències. Segurament, més que les coses a fer ens distingeix la manera de fer-les. Potser és això el que provoca aquests pactes curiosos als que es refereix en Saül Gordillo, pactes que, arreu de Catalunya, tenen com a protagonistes a totes les forces polítiques sense excepcions, perquè cada vila, cada ciutat, té el seu tarannà diferent, i les persones, tot i ser membres del mateix partit, són també diferents. Només això explica el ICV pacti amb el PSC fer alcalde de Terrassa a Pere Navarro i en canvi a Sabadell hagi fet el possible (que no ha estat prou) per tal que en Manuel Bustos no ho fos, per exemple.

A cada lloc, cada formació fa el pacte que creu que més convé als ciutadans i ciutadanes, per això aquesta entrada es titula pactes de conveniència i conveniència de pactes. I això és el que ha passat també a Sant Quirze. Per aquest motiu, no blasmaré ningú per aquesta causa, ni l’anomenaré traïdor, ni res per l’estil, però tampoc acceptaré que m’ho diguin. No hi tenen cap dret. I sé que no tothom, inclús dins el PSC, ha entés el pacte. Em faig càrrec. Si ja pactar amb CiU és dur, a alguns anomenar-los el PP és una mica com esmentar el dimoni (o la bicha, que dirien en castellà). Que no es preocupin, d’aquí a menys d’un any ens barallarem per defensar les nostres respectives postures en les eleccions generals, postures molt allunyades en molts casos (tant amb CiU com amb el PP). Però això no ens ha d’impedir treballar plegats en les coses en les que tenim postures més properes. El nostre objectiu, el de tots els que ens presentem a les eleccions, és el bon govern dels ciutadans, i és en ells en qui hem de pensar quan prenem una decisió, i no ens nosaltres mateixos com a partit. De vegades, no sempre, els interessos de la ciutadania i del partit no són iguals, i si donem preferència a aquests darrers, ens equivoquem, i molt. Aquest és el motiu fonamental del pacte.

Potser les meves paraules denoten que estic dolgut, i molest. I així és. Però això no treu que pensi que pel bé de Sant Quirze hauríem d’aconseguir, independentment del nostre paper de govern o oposició, una entesa que ens permetés avançar en la resolució dels problemes dels ciutadans. Amb discrepàncies, però sense perdre les formes. Sense renunciar al que cadascún considerem bàsic, però amb generositat envers el punt de vista de l’altre. Si ni tan sols ho intentem, potser ens quedarem amb la conciència molt tranquil·la, però les ciutadanes i els ciutadans en patiran les conseqüències.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Sant Quirze no ha votat en clau municipal, per desgràcia

No puc negar que estic trist i decebut pels resultats obtinguts pel PSC de Sant Quirze a les darreres eleccions municipals. Sincerament, no m’ho esperava. La pérdua d’un terç dels vots i la meitat dels regidors és un càstig excessiu per unes culpes que encara no tinc del tot clar quines són, llevat entenguem que l’electorat ha volgut donar a la nostra cara la plantufada que voldria donar-li als dirigents socialistes espanyols i catalans. Pel que sembla, amb el 28N no en va haver prou.

Com a militant del PSC, i tenint present els seus lligams amb el PSOE, soc conscient que participo, vulgui o no, de certes decissions que l’electorat ha castigat. De fet, que la pitjor crisi que recordo t’agafi governant a tot arreu, és garantia de patacada electoral, facis el que facis. Però no es pot negar que, a banda d’això, s’han pres decissions que no han estat les més encertades, i cal dir-ho clarament i sense embuts. Per esmentar el darrer exemple, que no és l’únic ni el més important, però que té un gran simbolisme: no és de rebut que la Comissió Europea t’hagi de renyar perquè no controles prou els sous dels banquers, més aviat és lamentable.

Una mica ja ens ho temiem, però pensàvem (ens enganyàvem, pel que sembla) que eren només unes eleccions municipals, i que el que fèiem era triar els nostres alcaldes i regidors, les persones que decidiran durant els propers quatre anys les matèries de la seva competència (que són moltes i importants), i no unes primàries d’una altra cosa. I el PSC Sant Quirze es presentava amb l’aval d’un gran full de serveis, i amb propostes engrescadores per al poble. Però els quirzetencs han votat (o han deixat de fer-ho) atenent d’altres consideracions, si més no els que havien estat votants del PSC.

Perquè si es tractava de jutjar la gestió efectuada pel darrer equip de govern (CiU+PSC), no és normal que un dels partits que el formaven millori el seu resultat (CiU ha pujat un 24%, molt per sobre de la mitjana catalana, que ha estat del 7,5%) i en canvi l’altre, el PSC, sigui durament castigat. He dit, i reitero, per a mi (i ja sé que no sóc neutral) la gestió del govern ha estat bona en conjunt, i també la gestió concreta dels nostres regidors i regidores, amb el Antoni Rebolleda al capdavant, i això em fa pensar que no s’ha suspès la gestió.

Pel que fa a les propostes, tampoc trobo cap extrem que hagi de justificar un rebuig de la ciutadania. Moltes propostes eren coincidents entre la majoria de partits (això és força normal a l’àmbit local), i les que no ho eren tampoc justifiquen un rebuig que portès a aquest resultat.

He de concloure, per tant, que el vot de càstig s’ha de llegir en clau catalana o espanyola, més que quirzetenca, i coincideixo així plenament amb el que ahir escrivia l’Enric Alloza a Mussol.cat. I això no va només pel vot del PSC, sinó també pel del PP (que experimenta una important pujada a la que no trobo altra justificació, superior a Sant Quirze que al conjunt de Catalunya, un 41% en front d’un 21%), i d’ICV (que malgrat no haver governat el municipi pateix un descens de casi el 20% que, per aquestes coses de la llei d’Hondt, no li costa cap regidor). L’excepció, que per mi confirma la regla, és ERC (que va amagar les seves històriques sigles, i pel que es veu la va encertar, perquè una llista d’un partit amb independents no és una coalició ni aquí ni enlloc) que, tot i haver de competir amb una altra llista independentista (la suma de SI i Reagrupament que es presentava amb el nom d’ARA), ha aguantat perfectament, repetint pràcticament el resultat de les eleccions de 2007 (quelcom que no molta gent d’ERC pot dir arreu del país, ja que ha perdut 78 mil vots, que representen més del 28% dels que tenien).

I tot i que ningú va dir mai que la política fos justa, crec que és un resultat força injust, perquè ni el Toni, ni la Silvia, ni la resta de companyes i companys s’ho mereixien. Però així funciona, l’elector decideix lliurement en funció de les consideracions que troba adients, i ho hem d’acceptar, i agraïr el seu suport a les 976 persones que ens han votat. Ara ens toca representar-les el millor que sapiguem.

Per acabar, quatre notes finals:

  1. Que només hagi votat un 53% de l’electorat, per molt que suposi una millora en relació amb el 2007 i que ens deixi més o menys a la mitjana de Catalunya (un pèl per sota) no és una bona notícia. Quaranta-set persones de cada cent no han votat, no han exercit aquest dret, l’únic que ens iguala a tots independentment de les classes socials. Vivim moments complicats, que poden explicar un cert desencís, però hem de fer entendre a la gent que amb el vot es poden canviar coses. Si no, malament.
  2. Continuo sense entendre la proliferació de vots en blanc (una mica més del 5%). Realment cap de les llistes era prou bona pels que han votat així? Coneixien ni tan sols les propostes de les candidatures? S’han preocupat de llegir-les? O és que ara això del vot en blanc és cool? Perquè, reitero, eren unes eleccions municipals, votàvem propostes per al poble, i no una altra cosa.
  3. Tot i que no és consol, he de celebrar que, a Les Fonts, el meus veïns no hagin votat en clau espanyola, sinó de poble. Hem mantingut el nostre suport (perdent només 4 vots, que representen un minso 1,6%), malgrat també aquí el PP ha pujat espectacularment (més del 150%). Però crec que els fontins sí han valorat la gran tasca que el PSC ha dut a terme a l’Ajuntament, i han votat en conseqüència.
  4. Des del punt de vista personal, agraeixo haver pogut formar part de la llista del PSC Sant Quirze i haver pogut participar a la campanya, així com l’excel·lent acollida que totes les companyes i companys m’han donat. Amb persones com aquestes, el futur del projecte està assegurat, malgrat les adversitats.

Jo aparco la tristor i la decepció aquí. Continuaré, amb més il·lusió que mai, treballant perquè aquesta societat nostra s’acosti més al que seria el meu ideal. Venen temps díficils, però apassionants, tant al PSC com a Sant Quirze, i jo no m’ho vull perdre.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail