Cada cosa al seu lloc

Novament la UEFA ha multat al Futbol Club Barcelona per la exhibició d’estelades al Camp Nou el dia del partit contra el Bayer Leverkusen (no sé si també pels xiulets a l’himne de la Champions, que segur que molt no va ajudar), com ja havia fet, pel mateix motiu, amb ocasió de la darrera final d’aquesta competició disputada (i guanyada) pel nostre club.

Ara tot són queixes, que si la llibertat d’expressió, que si tal, que si qual, però el cert és que el Reglament Disciplinari de la UEFA, en el seu article 16, punt 2, lletra e) diu que serà sancionable l’ús de “gestos, paraules, objectes o qualsevol altre mitjà de transmetre missatges no adequats per un esdeveniment esportiu, particularment missatges de naturalesa política, ideològica, religiosa, ofensiva o provocativa” (la traducció és meva, segurament millorable, però crec que fidel al sentit original).

Tant se val que la ideologia sigui bona o dolenta, ídem la religió (tot i que jo de bona no en conec cap): la UEFA entén que un esdeveniment esportiu no és el lloc adient per a transmetre missatges polítics (si més no, i això és un afegit meu, en democràcia, quan pots fer lliurement actes polítics per transmetre aquesta ideologia). Ens pot agradar o no, podem criticar la UEFA tant com vulguem (jo la criticaria abans per moltes altres coses) però això és el que diu el reglament (ja fa temps que ho diu) i ningú no està obligat a participar en aquesta competició.

Però, parlant clar, d’estelades al camp del Barça jo n’he vist sempre (i porto anant a Can Barça no des de que soc soci, que ja fa trenta-dos anys, sinó des de l’institut, tot i que abans més que ara), i mai no hi havia hagut cap problema. El problema el porta el prusés, en virtut del qual algú vol ficar-nos l’estelada fins a la sopa, per fer veure allò de que som un sol poble i tots pensem el mateix, malgrat no sigui així. Suposo que és el mateix pel qual sistemàticament s’infla el nombre d’assistents a les manifestacions.

I en aplicació d’aquest pla, amb total menyspreu pels drets dels que no pensem com ells, s’introdueix de forma premeditada i organitzada en un recinte esportiu un element extraesportiu, concretament polític, amb tota la litúrgia del minut 17:14 i els crits de rigor. Crits que molta gent fa, però que molta altra no fem, i aguantem estoicament. I dic aguantem estoicament perquè nosaltres, jo, hem anat allà a veure futbol, no a sentir càntics polítics (sovint em plantejo què hauria de fer, cridar una altra cosa? xiular? esbroncar? potser seria llibertat d’expressió, però cap d’aquestes coses m’agrada, i a més em temo que si ho fes tindria problemes). .

Les conseqüències d’això, en forma de multa, les patim tots. Si més no tots els socis del Barça. Potser que el proper dia posin un cistellet a l’entrada i cadascú d’aquests que va al Camp Nou a fer política deixi un euro, perquè comptant que el tema va per llarg (per no dir que és la història interminable), si continuem així potser el club farà fallida.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Bye, bye Laporta

Sandro Rosell va guanyar ahir de forma incontestable les eleccions a la Presidència del Futbol Club Barcelona d’una forma aclaparadora. No era el meu candidat, vaig signar i vaig votar (a tres quarts de nou, si em descuido no hi arribo), per Agustí Benedito, malgrat ser conscient que pensar en que pogués guanyar era quelcom semblant a un somni impossible, ara per ara. Però no sempre es guanya, a les eleccions sempre algú perd (malgrat costi tant que alguns ho reconeguin), i en aquest cas crec que cal valorar la bona campanya feta i l’estil que ha estat capaç de recollir la gens menynspreuable xifra de 8044 vots, una mica més del 14% dels votants, que contra tot pronòstic l’ha col·locat en el segon lloc.

Toca felicitar el nou president, i ho faig: Felicitats, Sandro! Com he dit no el vaig votar, no veig clares algunes connexions i tinc por que pugui esdevenir només la cara visible de l’oligarquia del país, o que els negocis puguin passar per davant del càrrec. Però crec, sobre tot després de la claredat de la seva victòria, que mereix un vot de confiança, com el que la majoria dels socis l’ha donat, i per tant jo també li dono, tot esperant que amb els fets confirmi les bones expectatives creades. Espero que sigui un bon president per al club, i que s’alluny del partidisme, del sectarisme, de la politització del club, de la utilització personal del càrrec … en fi, que s’alluny el màxim possible dels trets que han marcat la presidència d’en Laporta.

Perquè a més de la gran victòria d’en Sandro (més de 35000 vots i d’un 61% dels votants), ahir va ser la jornada de la gran derrota d’en Laporta i del laportisme, amb el seu candidat desplaçat a la darrera posició dels quatre que es presentaven, malgrat el propi Laporta no s’ha estat de fer descaradament campanya al seu favor (i, especialment, en contra d’en Sandro Rosell). Ara, cal fer neteja, i cal acabar amb tota la tropa que en Laporta ens ha encolomat: des d’en Joan Oliver, el sectari amb sou multimilionari, fins a Sala Martin, aquest brillant economista (mode sarcasme off) que continua predicant sense rubor les tesis econòmiques que ens ha portat al desastre, que no era soci i se’n va fer per tal que el poguessin fer President de la Comissió Econòmica, en una demostració incontestable de barcelonisme, passant per Magda Oranich i, espero, pel vividor Johann Cruyff, aquest president d’honor que no els socis no hem pogut triar, qui per cert ahir en comptes de votar estava al mundial de Sudàfrica, suposo que treient-se uns calerets per quadrar el pressupost. Sobre Txiqui Begiristain, suposo que el normal és que el nou president trii el seu secretari tècnic, però si més no contra ell només es poden esgrimir arguments esportius, ja que s’ha mantigut al marge de l’estil Laporta.

Així que, reitero, bye, bye, Laporta !!! Hola Sandro !!!

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff

La recent dessignació per part de Joan Laporta de Johann Cruyff com a President d’Honor del Barça, és una nova mostra de que l’amic Jan no té cap mania a servir-se del club per als seus interessos personals, i així ho torna a fer ara pagant-li a Cruyff el seu suport a costa del soci, demostració clara del que s’anomena disparar amb pòlvora del rei. Però això ja no és notícia, vull escriure d’una altra cosa.

Sempre he pensat que la visió que de l’etapa de Johann Cruyff com a entrenador i, sobre tot, com a jugador del Barça, ens ofereixen els mitjans de comunicació, té grans diferències amb la que jo, que vaig viure-ho, recordo, magnificant els aspectes positius i minimitzant, si no amagant, els negatius. Crec que això té a veure amb la bona relació de l’holandés amb molts periodistes (tot i que per sort no tots arriben al patètic espectacle d’individus com Joan Patsy, viva estampa del servilisme). El cas és que, fart de tanta hagiografia, m’he decidit a fer quelcom que fa temps vull fer: donar algunes pincellades de com va anar tot vist pels meus ulls. I vull fer-ho ara que l’equip va bé, que hem eliminat l’Arsenal i que Messi ha demostrat que ell sí és un jugador decissiu per al Barça, perquè no m’agrada la gent que aprofita els mals moments esportius per a treure draps bruts.

Per tal que ningú es confongui, vull deixar molt clares un parell de coses: Johann Cruyff va ser un grandíssim jugador de futbol, i una persona molt intel·ligent, encara ho és. Però, malauradament, els seus millors anys de futbol no els va donar al Barça, malgrat el que ens vulguin fer creure.

Posem el tema en context històric. S’inicia la temporada 1973-74, el Barça porta tretze anys sense guanyar la lliga (temporada 1959-60) i el futbol espanyol finalitza una llarga època d’autarquia permetent la incorporació als clubs de dos jugadors estrangers. Aquell any, a tall d’exemple, el Reial Madrid fitxa dos alemanys, Breitner i Netzer, el València l’austríac Jara i el malinès Keita i el Barça contracta el peruà Hugo Cholo Sotil i l’holandès Johann Cruyff. El palmarés futbolístic de Cruyff aleshores és impressionant: sis lligues i quatre copes holandeses i tres copes d’Europa amb l’Ajax i dues Pilotes d’Or. Però no tot són flors i violes, aquell mateix 1973 va deixar de ser capità de l’Ajax per votació dels seus propis companys (que suposo el coneixien bé). Potser això va influir decissivament per tal que abandonés el club d’Amsterdam.

La primera temporada de Cruyff al Barça és molt bona. Debuta amb victòria davant el Granada el 28-10-1973 i el Barça acaba guanyant la lliga, amb una decissiva aportació de l’holandès, que juga 26 partits i fa 16 gols. La seva bona actuació fa, a més, que guany la seva tercera Pilota d’Or el 1974, en una temporada que culmina essent declarat millor jugador de la Copa del Món que Holanda, la famosa taronja mecànica, finalitza sots-campiona en perdre la final contra la República Federal Alemana. Per cert, que aquest mundial em porta un record extraesportiu de Cruyff que el defineix molt bé: encara recordo a Holanda equipada amb Adidas, amb les seves tres ratlles a l’uniforme, mentre que al de Cruyff només n’hi havia dues, de ratlles. Raó? Ell tenia la seva pròpia marca de roba esportiva, i es va negar a equipar-se amb Adidas. Tothom té clara ara la importància de les marques en el món del futbol, i el diner que mouen, però us asseguro que fa 36 anys la cosa no era així, i Cruyff en aquest terreny va ser un pioner, mostra clara de com era i és de llest (i com li agradaven els quartos).

Aquesta primera temporada té lloc a més un fet que serveix de confirmació al que acabo de dir. El 9 de febrer de 1974 neix (a Holanda, ja que la seva esposa va anar allà a donar a llum) el seu fill, a qui posa de nom Johann Jordi (no sé per què la Viquipèdia en català i castellà fa constar com a nom Jordi, perquè recordo perfectament quan es va anunciar que el nom era Johann Jordi, com apareix a la versió anglesa). És a dir, no portava aquí ni quatre mesos i li va posar al seu fill Jordi. Per què? Identificació amb la terra? No home, no. Ens va calar perfectament des del principi, i va veure que amb un gest així es posaria la gent a la butxaca i després ja podria fer el que volguès, dins i fora del camp, com així va ser (inclús no parlar català en sa vida). Què murri!

I les restants quatre temporades de Cruyff al Barça es va dedicar a viure la vida i gaudir del clima, literalment. A casa encara feia algun bon partit, ja que era on el soci el podia veure (de partits televisats només n’hi havia un a la setmana, així que quan el Barça jugava fora només el podies veure esporàdicament) i havia de mantenir la seva reputació. Però, sobre tot fora, la seva aportació era mínima. Alguna jugada bona, de tant en tant, i a veure-les venir, treure còrners, fores de banda, faltes … poca cosa més.  Tot i que no va ser mai un gran golejador, un killer, la seva efectivitat va baixar tant com la seva aportació al joc de l’equip, i va fer 7 gols en 30 partits la 2a temporada, 6 en 29 la 3a, 13 en 29 la 4a i 5 en 25 la 5a i última. El Barça no va guanyar cap més lliga (va ser 3er la temporada 74-75 i 2on la resta) i l’únic títol oficial aconseguit en tot el període va ser la Copa del Rei de l’any 1978 derrotant l’U.D. Las Palmas per 3-1 a la final. Un molt pobre balanç.

Inclús la pròpia web del Barça, tot i que fent servir un eufemisme, reconeix el fiasco quan diu:

Malauradament, a les temporades posteriors el seu nivell va baixar

I tant, que va baixar!

Juntament amb el baix rendiment esportiu, hi ha d’altres episodis desagradables, com el seu enfrontament la temporada 1975-76 amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, que fart del seu comportament va gosar substituir-lo en un partit a Sevilla, i que va acabar amb la destitució de l’entrenador i la nova contractació de Rinus Michels. Bar Deportes es refereix al tema amb retalls de diari inclosos, i al final trobareu un vídeo.

Sé que tots els nostres records estan impregnats de la nostra subjectivitat, però el que us he explicat són els fets tal i com jo els recordo, com ho vaig viure i com ho vaig veure. Crec que Johann Cruyff, ras i curt, ens va prendre el pèl durant quatre anys, vivint dels rèdits de la seva primera temporada.

I un altre dia, si tinc temps i ganes, escriure de l’etapa de Cruyff com a entrendador. La lliga guanyada gràcies a ell i les lligues guanyades malgrat ell (i gràcies als errors aliens), el seu fill i els seus gendres, i alguna cosa més.

Podeu consultar més informació de Cruyff a:

Vídeo de l’enfrontament Cruyff-Weisweiler:

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Pobrets futbolistes

En l’entrada anterior em referia de passada a la modificació de la tributació dels treballadors estrangers desplaçats a Espanya que cobrin rendes superiors a 600.000  €, sense pensar que la cosa donaria tant de joc com està donant.

Ja deia que és una qüestió que si bé segurament no té una gran repercusió per als ingressos tributaris, sí que té una gran importància simbòlica, ja que no era de justícia que uns treballadors amb grans rendes (bàsicament esportistes d’elit) tinguin un tipus tributari inferior no ja a la resta de treballadors amb rendes molt inferiors, sinó inclús als seus companys espanyols (ni que sigui limitat a cinc anys). El que potser ens hauríem de preguntar és per què aquesta gent tenia aquest règim privilegiat.

Davant això, ens trobem amb una amenaça de vaga de la LPF i amb la reacció contrària del Partit Popular, tant per boca de Cristobal Montoro com de Esteban González Pons.

No és estrany que la LFP estigui en contra, tenint present que sovint en els contractes amb els futbolistes es pacta que el jugador cobrarà un sou net, fent-se càrrec el club dels impostos. Clubs com el Reial Madrid, que tothom sap el dineral que s’ha gastat en fitxatges (demanant préstecs, això sí, ja que té la sort que a ell li donen) o el Barça, que no ha tingut problema en pagar un fotimer de duros per Ibrahimovic (no tinc clar quants) són directament afectats per la mesura, però que voleu que us digui, no em fan cap pena. Ara ens volen fer por, ens diuen que no vindran grans jugadors (però a d’altres païssos hi ha una tributació similar), ens diuen que faran vaga (una vaga d’empreses, que no deixa de ser curiós) … per mi, ja poden començar, sobreviuré (i això que és públic i notori que m’agrada molt el futbol i soc soci del Barça). Ara, si després les televisions els demanden per incompliment de contracte, que no vinguin a plorar.

I sobre la postura del PP, tot i que els malpensats diran que és perquè per atacar al govern i al partit que li dona suport tot serveix, jo crec que ens trobem davant la plasmació pràctica d’unes recents declaracions de Cospedal, que va dir que el PP és el partit dels treballadors … si més no dels que cobren més de 600.000 € anuals, que deuen ser la famosa classe mitja.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

De tornada

Doncs això, reprenc avuit la meva activitat bloguera, fa dos anys abandonada i abans desenvolupada en un altre lloc, amb la intenció de poder mantenir-la quan la feina apreti, ni que sigui a base d’enviar posts curts i espaiats.

I la reprenc no per parlar de política, ans de futbol, amb la darrera de’n Laporta, que no és una altra que el nomenament de Joan Oliver (si home, aquell del contracte blindat a TV3 segons el qual els espanyols són xoriços pel sol fet de ser espanyols) com a Director General del Barça. En Laporta, que ja fa dies que hauria de ser a casa si tingués un mínim de dignitat (ahir mateix vàrem tornar a sentir a Sant Carles de la Ràpita crits de Barça sí, Laporta no), continua pel camí del sectarisme, promovent un sectari com a Oliver al cim de l’estructura del club, i així no es fa un club gran. En fi, ja fa temps que no anem bé, i ja no en l’aspecte esportiu.

(tinc pendent fa molt de temps un post sobre en Laporta, en Cruyff i altra gent de mal viure, a veure quan m’hi poso).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail