Però segurament la cirereta del pastís l’ha posat el seguit d’afirmacions, desmentits, si-però-nos o tot-i-quès que hem llegit i sentit els darrers dies en relació amb la supressió (o modificació, o res) de l’Impost de Successions. Gordó (que sembla que mana més que els que figura que manen) diu que sí però no del tot, Pelegrí diu que tot, i finalment (fins el moment que escric això, demà ja es veurà) el President Mas diu que sí però que no ara ni de cop. Déu n’hi do, com estem de divertits.

Però compte, que no nos embauquen, que deia aquell. Això no deixen de ser anècdotes. Anècdotes que confirmen que de millors res de res, anècdotes que demostren que dos poden protagonitzar baralles tant o més interessants que les de tres, anècdotes que, en fi, fan palès que el fum, com a fum que és, s’esvaeix aviat, i que ningú té la vareta màgica que canvia les situacions cent vuitanta graus d’un dia per l’altre, malgrat ens ho van voler vendre així.

Aquestes anècdotes no ens haurien de fer oblidar la veritable cara del govern: el mateix govern que pretén retallar les despeses corrents als centres educatius (de forma que potser ni tan sols podran pagar la factura de l’electricitat) el mateix govern que a l’empara de la mala situació econòmica fica la tisora aquí i allà, congelant la digitalització de les aules, reduint els ajuts a la setmana blanca -així a més té excusa per carregar-se-la-, eliminant les operacions a la tarda, oferint certs serveis sanitaris en més centres o retardant el desplegament de la llei de dependència, coses totes elles que no estaven al seu programa electoral, ara vol tant sí com no eliminar un impost que només paga, quan rep una herència, el sis per cent més ric de la població, al·legant que era un compromís electoral. Aquest és el govern que tenim.

Ens trobem a menys de dos mesos de les eleccions municipals. La situació econòmica és la que és, aquí i arreu. Des dels ajuntaments caldrà ajustar-se el cinturó, i això vol dir prioritzar unes despeses en detriment d’unes altres, però es pot fer de moltes maneres, molt diferents, malgrat el que diguin aquells que prediquen que no hi ha dretes ni esquerres (però que sempre són de dretes), no és el mateix qui governi. Si els qui ho han de fer són del mateix color polític que el govern de Catalunya, ja podem imaginar per on anirà el tema: retallada de despesa social acompanyada de retallada d’ingressos tributaris (a ells sempre els sembla que paguen molt).

Tinguem-ho present, no fos cas que, distrets amb els seus embolics, ens passés per alt el més important.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Crec que SI surt reforçada per partida doble: es desfà de l’element en qüestió (cosa que d’altra banda crec que ja portaven de cap de bon començament, a l’espera de l’oportunitat adequada, un cop complerts els objectius) i donen mostra de no ser uns ganes que van a buscar el pacte qualsevol preu. I Esquerra? Ells sabran on es fiquen, jo crec que s’equivoquen i que a la llarga pagaran les conseqüències, tot i que la seva imatge està ja tan deteriorada que no serà fàcil empitjorar-la, però en Portabella ja va demostrar fa quatre anys que és capaç de tot per conservar la cadira (en això no és tan diferent de l’altre), i mentre els seus li permetin buscarà aquest objectiu, encara que sigui al preu d’introduir un Laporta a la seva llista, a la recerca dels vots que la popularitat d’aquest pugui aportar.

Ja sé que sota de tot això hi ha aquella teoria que no poca gent defensa de que tots els partits independentistes s’ha de presentar units. Jo crec que això és menystenir l’objectiu de les eleccions i, en conseqüència, l’electorat. Perquè d’aquí a poc més d’un parell de mesos el que hem de triar no és la independència, és qui governarà els nostres ajuntaments o, dit d’una altra manera, com es distribuiran els retallats pressupostos municipals. I qui governi decidirà si s’aposta per ciutats sostenibles o no, si es prioritza el transport públic o el vehicle privat, quant es destina a educació, quant a seguretat, quant a neteja, quant a serveis socials, etc. No decidiran cap independència, no, decidiran qüestions tan senzilles, però tan importants i de tanta influència en la vida dels ciutadans, com les esmentades.

No és ni molt menys una qüestió menor, i sincerament dubto que tots els independentistes d’aquest país, siguin pocs o molts, tinguin la mateixa postura en aquestes matèries, perquè per molt que alguns neguin l’existència de dreta i esquerra (i el nom tant és, en podem dir blaus i vermells) que aquesta diferència existeix és fàcilment comprovable estudiant les solucions que es proposen per als diversos problemes, o quines despeses i quins ingressos es retallen. Amb d’altres paraules, no hi ha una solució independentista per al trànsit a les grans ciutats, ni per als problemes mediambientals. D’independentistes n’hi ha de dretes, n’hi ha d’esquerres i n’hi ha de centre, si hi van tots barrejats, què faran quan calgui prendre una decisió respecte de la que tinguin opcions oposades: Llençaran una moneda a l’aire? Donaran una de freda i una de calenta? S’abstindran? Reitero, sense una mínima coherència en matèries com les comentades, no veig de què serviria aquest vot.

I és que, creure que l’única opció de l’independentisme és anar tots plegats, com si no existís al món res més que independència o no (i ja sé que per alguns és així), no és sinó un reconeixement explícit de la pròpia feblesa. L’independentisme serà major d’edat quan en unes eleccions puguin concórrer partits independentistes de diverses tendències i puguin tots ells obtenir una representació que vagi més enllà d’unes xifres simbòliques. I desprès, ja pactaran entre ells o amb qui sigui quan i com convingui.

Perquè aquesta coalició electoral és tan contra natura com ho seria, per exemple, una coalició PSC-PPC, tot i ser partits no independentistes. Ningú ni dins el PSC ni dins el PPC ho entendria ni ho admetria, hi ha massa diferències en temes massa importants. I com que segurament algú tindrà la temptació de mirar cap a Euskadi, ja s’ho pot estalviar: allà no es va fer una coalició preelectoral, ans un pacte desprès de tenir el resultat; aquest pacte no és d’un govern de coalició, sinó d’un govern d’un partit amb recolzaments concrets de l’altre i, finalment, però el més important, afortunadament Catalunya no és Euskadi, si més no, i que jo sàpiga, aquí ningú s’ha plantejat seriosament assassinar el President de la Generalitat.

Crec que tots i totes hem de tenir clar què és el que votarem el proper 22 de maig, i, del que es tracta és de triar qui governarà millor els nostres pobles i ciutats. La resta són romanços.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Cal reconèixer, però, que aquesta estratègia de erosió i desqualificació ferotge ha estat reeixida, si més no fins ara. Vaig viure en primera persona la passada setmana (i altres companys m’han explicat experiències similars) com alguns dels militants i simpatitzants que van assistir a l’acte de Jordi Hereu a la nostra agrupació quedaven agradablement sorpresos en veure i sentir el Jordi de prop, parlant clar, amb força, amb energia, molt lluny d’aquella imatge de pusil·lànime que alguns li han fabricat (i que d’altra banda els seus actes desmenteixen, des de la defensa del túnel del tren d’alta velocitat pel centre de Barcelona fins a la seva oposició a la direcció del partit que li demanava que plegués). Aquests companys, els més allunyats del dia a dia de la nostra activitat, van descobrir aleshores el veritable Jordi Hereu. I si això passa amb gent propera al partit, què no passarà amb el ciutadà d’a peu, que l’única referència que té és la que li donen els mitjans?

Però com que molts de nosaltres el coneixem, la seva victòria va ser clara, inapel·lable, malgrat tots els factors externs en contra. I això, aquest factor coneixement, explica també que la victòria fos més clara (62-38) entre els militants, més participatius en les nostres dinàmiques, i que per tant estan més acostumats a veure’l de prop, que entre els simpatitzants (57-43), més allunyats d’elles.

Com era d’esperar, alguns han intentat treure importància a aquesta victòria, al·legant una baixa participació. Però no és així. Més del 63% dels militants van participar a les primàries, percentatge que signaríem per moltes conteses electorals “de veritat” (vull dir entre adversaris, no entre companys). I si el 23,5% de la participació de simpatitzants pot semblar baix, només ho sembla si no es posa en context. El cens de simpatitzants està format bàsicament per persones que un dia vàrem demanar incorporar-s’hi, pot fer un any o pot fer-ne cinc, i precisament perquè els simpatitzants al PSC tenen drets però no obligacions (si més no obligacions materials), i sigui perquè no hi pensen, sigui perquè no els paga la pena, és habitual que aquestes persones (o els seus familiars en cas de defunció) no demanin la baixa d’aquest cens malgrat puguin haver deixat de sentir-se identificats amb el nostre projecte, o s’hagin traslladat de domicili, o hagin mort (llevat, en aquest darrers dos casos, que es rebi correu retornat). Per posar un exemple que tothom entendrà: si el President Maragall hagués estat simpatitzant en comptes de militant, potser encara figuraria al cens, ja que ni tan sols es va prendre la molèstia de demanar la baixa (ni una simple carta, un correu, una trucada), es va a limitar a tornar el rebut. Però si hagués estat simpatitzant no hauria tingut cap rebut que tornar, i per tant encara estaria al llistat. Per això, tots sabem que l’esmentat percentatge és molt inferior al real, malgrat hi hagi a qui interessi negar-ho (com al conseller Mascarell, el mateix que no va atrevir-se a enfrontar-se a Jordi Hereu en unes primàries i que, com que no li aplanaven el camí, va acabar marxant al govern dels millors disponibles). D’altra banda, per mi té molt de mèrit que 2016 simpatitzants anessin a votar (quanta gent ha votat els candidats dels altres partits?), i encara que de veritat representessin un 23,5%, és un percentatge a no menysprear, tenint present que es va aconseguir en 11 hores de votació (n’hi ha que estan votant tres mesos i si arriben a un 20% diuen que ha estat una participació històrica).

I dins de les valoracions interessades, no vull deixar de comentar les del Sr. Xavier Trias (li vaig sentir dilluns a la Com) que va dir que no el sorprenia el resultat perquè l’aparell del PSC a Barcelona controla el partit. A mi m’agradaria saber en què es basa per a efectuar aquesta afirmació, perquè a banda de ser un insult per les més de 4000 persones que lliurement van votar (vot secret, amb papereta i urna), no es correspon amb la realitat. Potser sí que a can CiU donen una consigna i tothom obeeix, de fet em quadra força, tot i que no estigui empíricament comprovat perquè ells, de primàries, no en fan (els va més el tema digital). Però el PSC no és CiU, i a casa nostra les coses no funcionen així. Ni amb els militants, que més o més pots conèixer però que no per això admeten ser condicionats, ni, molt menys, amb els simpatitzants que, no ho oblidem, tenen dret a vot en peu d”igualtat amb els militants, simpatitzants que, en molts casos, els que estem en el dia a dia del partit ni tan sols coneixem, i molt menys podem controlar. Però està clar que malgrat el que ens vulguin fer creure, ni les primàries ni el seu resultat els han agradat i per això intenten treure’ls importància.

Però avui no acaba res, avui comença un nou camí que acabarà d’aquí a tres mesos, esperem que amb Jordi Hereu com a triomfador de les eleccions municipals. Perquè crec que hem demostrat que les primàries només són les primeres en sentit cronològic, però que tenim clar que en importància les primeres són aquelles en les que confrontarem el nostre projecte per Barcelona amb el projecte (o el no-projecte) de la dreta que representen Xavier Trias i Convergència i Unió, la dreta del no fer res perquè ningú es molesti, la dreta dels NIMBYS, la dreta del canvi d’opinió segons la direcció en que bufa el vent, la dreta de les retallades de les despeses socials i de les retallades dels impostos als més rics, com ja han posat de manifest en el poc temps que porten al davant del govern de la Generalitat, però també la dreta amb mitjans de comunicació incondicionals (allò que algú ha anomenat la santa espina mediàtica) que continuaran fent la mateixa feina d’erosió que han efectuar els darrers anys.

No és una tasca fàcil, haurem de treballar molt, però avui l’èxit està una mica més a prop que fa unes setmanes.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Baixant a nivell de producte, la cosa és semblant, no importa tant si el producte és més o menys bo (en molts sectors la qualitat dels productes, a més, és similar) sinó el que a la gent a qui s’adreça (el target) li sembli bo. Així, les empreses que venen detergent fan preguntes com ara quina olor s’associa més amb la netedad (com si la netedat fes olor de res, d’altra banda) o les d’aliments preparats quin sabor és el més cassolà (com si cada menjar cassolà no tinguès el seu propi sabor). I obren en conseqüència, tant se val que el detergent en qüestió sigui el que neteja més i millor o el menjar el preparat de forma més cassolana, mentre el públic ho pensi, ja n’hi ha prou.

Aquestes estratègies tenen, a més, el seu costat fosc, que passa per denigrar la marca i/o el producte aliè, ja sigui directament, amb crítiques explícites, ja sigui mitjançant campanyes de descrèdit més o menys anònimes, que fan servir el rumor com a arma fonamental.

Podem traslladar això a la política? És evident que hi ha qui pensa que sí. Molt sovint candidats mediàtics, que han tingut un aparador on promocionar-se, tenen un èxit electoral desproporcionat en relació amb la consistència del seu discurs i del seu ideari, inclús tenint uns comportaments censurables (el cas de’n Laporta amb SI, o anys abans de Gil i Gil). Jo no penso així. La política no és neutra, les decisions que es prenen no ho són, les coses no només es fan bé o malament, sinó que es fan amb una determinada intencionalitat, segons l’objectiu que cada partit tingui, i això no es pot perdre de vista.

Fer política no és vendre detergent. Si vens detergent, li poses l’olor, el color, el tipus d’embolcall que el públic, el target, demani, tant se val, ja que el que es tracta és de vendre. Si fas política, defenses les idees que consideres millors, independentment del recolzament que tinguin (si no, tots els partits oferirien el mateix, determinat per la corresponent enquesta, i tan contents). Així, si jo estic en contra de la xenofòbia, no faré propostes xenòfobes, per molt que l’electorat ho demani, igual que no proposaré l’enduriment sistemàtic i indiscriminat de les condemnes penals, per molt clamor popular que existeixi. Això ja hi ha d’altres que ho defensen. Perquè tots els partits -amb excepcions- tenen els seus principis, i intenten defensar-los. Aquí no s’aplica, o no s’hauria d’aplicar, la màxima marxista (de Groucho) de: “aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc uns altres”.

Fem política per intentar que la societat s’acosti el màxim possible al que és el nostre ideal, i el que no farem serà acostar el nostre ideal al que la societat pensi en un determinat moment pel sol fet que és el que la gent demana (el que no vol dir que el nostre pensament no evolucioni i s’adapti a la realitat, el contrari seria un suïcidi). Oferim el que creiem millor, no el que creiem que la gent percebrà com a millor. No és el mateix.

Perquè, a més, amb uns mitjans prou potents és fàcil enfonsar i enlairar persones i idees, predeterminar opinions i actituds en favor o en contra, ja sigui mitjançant la crítica directa o escampant rumors malintencionats, i si ho acceptem, si ho donem per bo, en certa manera estem admetent que els poderosos, els qui tenen poder per a fer-ho, condicionin la nostra activitat, i que la seva voluntat valgui més que la de la resta de ciutadans. Estem admetent la berlusconització de la política. I jo no ho accepto. Puc encertar o puc equivocar-me, però seré jo qui ho farà, i amb el meu criteri, no per intentar agradar a ningú.

I és per això que crec que hem d’oferir als ciutadans el que creiem millor, digui el que digui la demoscòpia. I el que jo crec millor per Barcelona, el millor candidat a l’alcaldia, sense desmerèixer ningú, és en Jordi Hereu, i serà qui votaré a les primàries. No només amb el cor, també amb el cap. Perquè coneix Barcelona i l’estima, perquè porta anys treballant per ella i vol continuar fent-ho, perquè té un projecte per a la nostra ciutat, projecte que molts de nosaltres compartim, perquè l’ha defensat davant qui ha fet falta malgrat les dificultats i les duríssimes i gens espontànies campanyes en contra (i no en manquen exemples, com el pas de l’AVE pel centre de la ciutat que ha de permetre un dia millorar el servei de rodalies, entre d’altres coses), i perquè la seva gestió l’acredita, incloent els errors, que només pot cometre qui actua, mai qui es queda quiet a veure-les venir, com el Sr. Trias. I, per mi, això val molt més que l’opinió distorsionada que s’ha volgut crear.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

]]> http://manuelcaceres.net/2011/02/11/politica-o-marqueting/feed/ 4 http://manuelcaceres.net/2011/01/13/habemus-primaries/ http://manuelcaceres.net/2011/01/13/habemus-primaries/#comments Thu, 13 Jan 2011 12:30:05 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=945 Més >]]> Doncs sí, sembla ser que finalment tindrem primàries per designar el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals. I tot i que el procès que ens ha portat fins aquí el considero lamentable, crec que en el punt on estem les primàries són una molt bona notícia.

I és que els avantatges de les primàries són diversos: el primer i més important és que és la forma més democràtica de designar un candidat, mitjançant el sufragi lliure, directe i secret dels militants (i simpatitzants, en el seu cas). Aquí tots els vots valen igual, el del militant històric i el del que porta poc temps al partit, el del militant de base i el del que té càrrecs orgànics i/o públics, el de qui pot intoxicar filtrant a la premsa rumors interessats i el de qui, com jo, només pot expressar les seves idees escrivint-les i assumint-ne l’autoria. El segon avantatge és que la situació actual era inaguantable, amb “companys” que porten mesos des de l’ombra (si ho fessin donant la cara i amb arguments podria ser respectable) erosionant la figura de Jordi Hereu. I el tercer és que, guanyi qui guanyi les primàries, ningú podrà discutir-li la legitimitat obtinguda del procés. Estem en l’era digital, però les designacions digitals dels candidats no són un valor a defensar, malgrat sigui el que practiquen els nostres adversaris polítics (que a sobre es veuen amb cor de criticar-nos). El guanyador de les primàries tindrà tota la legitimitat i, a més, haurà gaudit d’una projecció mediàtica important, com va ser el cas de Tomás Gómez a Madrid.

No, la menció de Tomás Gómez no és casual, perquè trobo força semblances en el que ara està passant a Barcelona i les darreres primàries de Madrid. En tots dos casos, la direcció vol carregar-se qui ha estat fent la feina al territori en uns temps difícils, amb encerts i amb errors, certament, per posar-hi un (una) paracaigudista que no ha desenvolupat la seva feina en aquest territori, sinó en d’altres, també amb encerts i amb errors. La diferència és que la direcció del PSOE va fer això quan havia portat el partit a guanyar les darreres eleccions generals, mentre que l’actual direcció del PSC ens ha portat a obtenir els pitjors resultats de la nostra història, una diferència no menor, perquè ens dona peu a dubtar, i molt, de segons quins criteris. En tots dos casos l’argument, o l’excusa, són unes pressumptes enquestes que es filtren a conveniència per tal d’intentar predisposar l’opinió pública (buscant la profecia autocumplida). Jo no sé si les enquestes existeixen o no (pel que sembla es filtren a la premsa com, quan i en la part que convé però la militància no té dret a conèixer el seu contingut), però no està de més recordar que, pel que s’ens ha dit, les enquestes prèvies a les autonòmiques donaven uns resultats encara pitjors dels finalment obtinguts (reitero, els pitjors de la nostra història), una veritable ensulsiada i encara és l’hora que algú ens expliqui perquè no es va plantejar en aquell cas canviar el candidat, o més ben dit els candidats, en plural, i en canvi ara sembla que sigui la pedra filosofal.

Acabaran aquestes primàries igual que les de Madrid? Això espero, i el temps, i els militants, ho direm. El que sí demano és joc net i paraules clares. Que ningú aprofiti el seu càrrec, orgànic o públic, per manipular el procés, afavorint o perjudicant ningú. Que qui vulgui recolzar Jordi Hereu o Montse Tura ho faci, però parlant clar, fent-se responsable de la seva opinió i, si pot ser, argumentant-la, dient per què un o una és millor o pitjor candidat/a que l’altre/a. Que s’acabin les filtracions interessades: no vull llegir més allò de “membres de la direcció del partit pensen que …” o “fonts del carrer Nicaragua diuen que …”. Que cadascú pensi i sobre tot digui el que vulgui, però que no s’amagui i doni la cara (i el nom). Que no se’ns venguin motos del tipus: “ai mira, algú casualment ha pensat que podria ser candidat i ha preguntat què calia fer” després de mesos preparant el terreny, que això no s’ho creu ni el meu fill de tres anys. Que no s’intenti desqualificar ningú dient que és el candidat o candidata de l’aparell (amb connotacions despectives), com alguns estan intentant amb Jordi Hereu. Més que res perquè a mi em costa acceptar que jo, que porto la tira d’anys treballant a nivell d’agrupació (feina que m’encanta però que té poc reconeixement) gratis et amore sigui l’aparell i en canvi no ho siguin companys i companyes que porten dècades vivint de, per i per a la política, amb càrrecs orgànics i/o públics del més alt nivell, quan a més resulta evident que, si fos per ells, Jordi Hereu no seria candidat, que si ho acaba sent serà per culpa els militants, no de cap aparell.

Serem capaços de fer-ho bé? Si ho som, tenim una oportunitat, si no, continuarem de derrota en derrota fins el desastre final.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

]]> http://manuelcaceres.net/2011/01/13/habemus-primaries/feed/ 13 http://manuelcaceres.net/2010/12/30/mas-reloaded/ http://manuelcaceres.net/2010/12/30/mas-reloaded/#comments Thu, 30 Dec 2010 14:30:17 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=940 Més >]]> Dilluns passat Artur Mas va prendre possessió com a president de la Generalitat de Catalunya, després d’haver estat votat per la majoria simple del Parlament, gràcies a l’abstenció del PSC (criticada per uns, lloada pels altres, i amb la que hi estic plenament d’acord, per responsabilitat i perquè va ser fruit d’un acord amb CiU en el que la federació reconeixia algunes de les consecucions del tripartit).

Tenim, per tant, nou govern, encara que això de nou caldria posar-ho entre cometes, moltes cometes, ja que si bé és un govern de color diferent del que teníem, no podem dir que sigui nou, començant pel seu President Artur Mas, que no arriba sinó que torna al Palau de la Generalitat, d’on va sortir fa uns set anys, un cop va cessar el darrer govern de Jordi Pujol en el que ocupava el càrrec de Conseller en Cap. Es més aviat un govern “reloaded”, amb un President “reloaded”, Mas “reloaded”.

Amb ell, tenim com a Consellers, d’una banda, persones que porten tota la vida en política: Lluís Recoder (diputat a les Corts Generals el 1986, fa 24 anys), Joana Ortega (consellera tècnica del Districte de Les Corts el 1992, fa 18 anys, i presidenta de l’Institut Català de la Dona amb el darrer govern Pujol), Felip Puig (regidor de l’Ajuntament de Parets el 1987, fa 23 anys, i conseller en diferents governs del President Pujol), Irene Rigau (sots-directora general de Formació Permanent el 1989, fa 21 anys, i també consellera del darrer govern Pujol), Josep Lluís Cleries (gerent de l’INCAVOL el 1993, fa 17 anys) i Josep Maria Pelegrí (regidor a l’Ajuntament de Lleida el 1991, fa 19 anys, i també, i en portem tres, conseller del darrer govern Pujol). Compte, no vull dir que per això se’ls hagi de descartar i expulsar de la vida política, res més lluny de la meva intenció, però sí és cert que parlar d’ells com quelcom nou, presentar-los com un canvi, grinyola bastant. Potser n’hauríem de dir més aviat un re-canvi, a manca de peces noves.

Respecte de la resta, els independents, podem fer dos grups: d’una banda els desconeguts per al gran públic, Boi Ruiz, Pilar Fernández i Francesc-Xavier Mena. És a dir, el responsable de la patronal catalana d’hospitals, la cap de l’advocacia de l’Estat a Catalunya i un Catedràtic d’Esade. Persones, segur, amb una bona formació, i que agradaran aquells que voldrien que els governs es triessin per oposició i no per elecció. Jo no penso així, i crec que un expedient brillant no comporta de forma automàtica les capacitats que un líder polític necessita, però el mínim que puc fer és donar-los el benefici del dubte.

I els altres dos independents tenen similituds i diferències. Tant Andreu Mas Colell com Ferran Mascarell han estat ja consellers (el primer amb Pujol, i fa el número quatre) i el segon amb Maragall, per tant de novetat poca. Però mentre que el primer, que gaudeix d’un cert prestigi, sempre ha estat proper a CiU, el segon militava fins fa dos dies al PSC. S’ha dit i escrit molt sobre el tema, i jo no voldria donar-li una importància excessiva. Respecto del dret de tothom a canviar d’opinió i d’adscripció política, però no em sembla seriós ni coherent que una persona pugui estar disposada, en el mateix moment de la seva vida, a ser candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PSC, a ser conseller d’un hipotètic segon govern Montilla i a ser conseller d’un gover d’Artur Mas. Gens ni mica.

Quines conclusions podem treure de la composició del govern? Jo en trec unes quantes:

1. Tot i que no tinc clar què entén el president Mas per govern dels millors, aquest em sembla més aviat un govern dels disponibles.
2. Que d’onze consellers i conselleres n’hi hagi cinc, casi la meitat, que ja ho han estat amb governs anteriors, no és precisament un bon senyal.
3. Que tots sis consellers i conselleres amb carnet de Convergència o Unió, siguin persones amb una trajectòria política molt dilatada (el que menys, porta 17 anys en càrrecs públics), diu molt poc en favor de la capacitat de la federació de formar nous quadres.
4. El fet que les úniques cares noves siguin independents abona aquesta opinió. Realment dins les files de CiU no hi ha persones tant capacitades com Boi Ruiz, Pilar Fernández, Francesc-Xavier Mena o Ferran Mascarell per a portar una conselleria? Doncs tenen un problema, i de retruc el tenim tots. Clar que també pot ser que hagi pesat més la idea (una mica esnob, i que també ha triomfat en d’altres llocs de vegades) de que els independents aporten un plus sobre els militants. Ja he escrit altres vegades que no comparteixo aquesta idea, ja que l’única diferència que, d’entrada, hi ha entre un militant i un independent, que és la manca de compromís d’aquest últim, i això per mi és un punt en contra, no a favor. Desprès ja vindran les capacitats personals.
5. Les dones queden relegades a un paper secundari. Tres conselleres sobre onze.

En fi, esperem a veure què fan, però, d’entrada, sembla que il·lusionar el que es diu il·lusionar (per fer servir un dels seus lemes de campanya) només il·lusionen els fanboys.

Article publicat a Catalunya Press, en català i en castellà.

Ja sé que això no és, ni de bon tros, nou. El terme maniqueisme pren el seu nom d’una secta, els maniqueus (així anomenats a causa de que el seu fundador va ser un tal Mani) que allà pel segle III tenia com a fonament de les seves creences la lluita entre el bé i el mal i la negació de la responsabilitat humana pels mals comesos (i molt d’això també hi ha ara, sobre tot segons qui comet el mal). Però crec que cada cop s’accentua més aquesta tendència a dividir-ho tot en aquestes dues categories, menystenint qualsevol altra consideració.

Un exemple el tenim amb les hipoteques. No amb les normals de tota la vida, sinó amb aquestes que donaven pocs anys enrere i que sovint garantien un préstec d’import superior al cent per cent del valor de l’immoble que gravaven. Aquí tothom té molt clar que el dolent és el banc i el bo, la víctima, el pobre prestatari hipotecat. Doncs jo no hi estic d’acord. No del tot, si més no. Certament els bancs, les entitats bancàries van actuar molt malament, passant-se pel forro les més elementals regles de la prudència, en concedir aquells préstecs. Podríem dir que, en aquesta qüestió concreta van ser, clarament, dolents, per no dir molt dolents (i deixeu-me dir que en el pecat porten la penitència, ja que les conseqüències de tot allò també les estant patint). I no oblidem que dins els bancs també hi ha víctimes de la gestió dels seus dirigents, com ara totes les persones que, directament o indirectament (a través de fons d’inversió o de fons de pensions) tenen invertits els seus estalvis en accions de l’entitat. No crec que aquest, per aquesta sola causa, siguin dolents.

Però podem dir que els altres, els qui rebien els crèdits, van ser bons, així en general? Jo crec que no. Mentre, alguna dècada enrere, a qui es plantejava comprar un pis (i havia qui no podia ni fer-ho) ni se li passava pel cap fer-ho sense abans recollir una entrada (terme que ja sona molt obsolet) per reduir l’import a finançar, en el passat recent molts dels nostres conciutadans no han tingut cap mania no només en comprar un pis sense entrada (és a dir finançant el seu preu, ja inflat, i a més les despeses), sinó en aprofitar la generositat de les entitats bancàries per finançar també amb la mateixa garantia hipotecària els mobles, el cotxe i les vacances a la Riviera Maya. I ara, quan les vaques grasses s’han acabat, troben injust haver-se de fer càrrec del deute que, lliurement, van contraure, i pretenen lliurar-se tornat el pis, que òbviament ja no té el valor que tenia fa uns anys. Doncs ho sento, potser és deformació professional però crec que els compromisos lliurement contrets s’han de complir (pacta sunt servanda) i que no és just emparar-se en una situació de inconsciència col·lectiva, molt i molt llunyana de l’actitut que hom entén ha de ser la d’un bon pare de família, per tal d’intentar eludir les pròpies responsabilitats. Per tant, aquí hi ha dolents per totes dues bandes (i reitero que no em refereixo a la gent que, actuant amb prudència, amb vist com les circumstàncies els impedien fer front als compromisos, aquests sí que entrarien en la categoria dels bons, i mereixedors de la nostra solidaritat).

Un altre cas és els dels lloguers. Hi ha una tendència generalitzada a pensar en el propietari (quan és persona física, que si és jurídica ja no té cap defensa ni justificació) com una persona que a sobre de ser tan afortunat que disposa d’un pis que no necessita per viure i per tant pot llogar, vol aprofitar-se de la necessitat d’habitatge d’una altra persona per enriquir-se a costa seva. Dins d’aquest esquema el propietari és el dolent i l’inquilí és el bo, està clar. No es pensa, suposo que perquè requereix un esforç massa gran, que hi ha moltes tipologies de de propietaris, i que per exemple el propietari d’un pis pot ser una persona que té només aquell pis com a fruit dels estalvis de tota una vida (abans això d’estalviar estava millor vist que ara), que no pot viure al pis perquè està sol o sola, no pot pagar-se els serveis d’una persona que el cuidi a casa, i es veu obligat a anar a viure a una residència, que ha de pagar, precisament, amb l’import del lloguer. Hi ha alguna cosa criticable en aquesta conducta? Es mereix una qualificació negativa? Per mi, no. I és un cas relativament freqüents. A la vegada, junt amb inquilins que per les circumstàncies de la vida que abans esmentava deixen de poder complir les seves obligacions contractuals, molt a pesar seu, hi ha inquilins que actuen d’una forma calculada, i deixen de pagar el pis pensant que entre que els fan fora i unes coses i les altres segurament passaran cinc o sis mesos, i mentre tant no s’estalvien sopars els caps de setmana i d’altres activitats lúdiques. I quan finalment els fan fora, tornen a començar a un altre lloc. Per tant, aquí poden haver bons a tots dos costats, i tot i que en molts casos sí que hi ha un de bo i un de dolent, sovint són als costats contraris dels que s’acostuma a pensar.

I és que la vida és plena de matisos. No hi ha dues situacions iguals, cadascuna té circumstàncies que la fan única, i per tant, abans de llençar-nos  a qualificar-les globalment d’una o altra forma caldria dedicar un mínim temps a estudiar-les, valorar les diferents postures i no deixar-nos portar pels corrents d’opinió generalitzats, que no per ser compartits per més gent són més vàlids.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Certament no totes les causes de la derrota són endògenes, ja que factors externs i incontrolables, com ara la crisi, amb tot el que comporta, o la desgraciada aventura de l’Estatut al Tribunal Constitucional, han estat molt perjudicials. Però no podem caure en la temptació de donar la culpa als elements només, ja que també han tingut un pes molt important les coses que hem fet, com les hem fet i amb qui, i les coses que no hem fet i per això és imprescindible anal·litzar-les críticament, i que aquesta anàl·lisi tingui conseqüències a tots els nivells.

Sóc conscient que la conjuntura, amb una situació de greu crisi que no sembla hagi de superar-se a curt termini, i la perspectiva d’unes eleccions municipals a sis mesos vista, no ens permet dedicar-nos en exclusiva a mirar-nos el melic, ja que hem de continuar governant els municipis i treballant al servei dels ciutadans, però tampoc hauria de servir d’excusa per ajornar més enllà del mínim imprescindible un debat del tot necessari.

El President Montilla, amb la seva actitud exemplar, ja ha donat el primer pas en la direcció correcta, però cal anar més enllà, només en el terreny de les persones sinó, i sobre tot, en el de les idees. En uns temps com els actuals, en els que tothom sembla buscar lideratges messiànics (i no va per Leo Messi), sembla que la preocupació principal hagi de ser qui succeirà el President Montilla a la Primera Secretaria i, per extensió, qui serà el proper candidat o candidata a la presidència de la Generalitat (sense que això prejutgi que hagi de ser la mateixa persona). Però no hauria de ser així, tot i que el factor personal és important, no ho negaré, i segurament caldrà aprofundir en la renovació. No estic demanant una cacera de bruixes, que ningú es confongui, però tampoc crec que sigui Montilla qui hagi d’assumir en solitari una responsabilitat que comparteixen, compartim podríem dir, perquè segur que tots podríem haver-ho fet millor, més persones.

Però, com deia, per mi més importants que les persones són les idees, i per això és bàsic redefinir el nostre projecte, començant per saber què és el que la societat vol i què és el que nosaltres estem disposats a oferir. No es tracta d’ajustar la nostra oferta a la demanda de forma automàtica, com si fabriquéssim un producte qualsevol que ha de seguir les tendències de moda imperants per tal que el comprin. El nostre partit, les persones que el formem, compartim uns valors, uns valors que considerem bons i que són els que ens impulsen a treballar, i crec que aquests valors (resumits per la trilogia llibertat-igualtat-solidaritat), que han d’estar sotmesos a crítica, com tot, i que són susceptibles d’evolucionar, no poden canviar-se de cop i volta només perquè ara el vent bufi cap a una altra banda (com demostra la regressió dels projectes progressistes a tota Europa). Un cop nosaltres mateixos ho tinguem clar, hem de ser capaços d’explicar a la societat per què creiem que la nostra alternativa és millor a la resta, amb humilitat, però amb convicció, amb il·lusió, però amb realisme.

Tampoc podem caure en la simplificació (també tan pròpia dels nostres temps) de pensar que es tracta, només, de si som més catalanistes o més espanyolistes, o de les relacions entre el PSC i el PSOE, com alguns comentaristes (sovint interessats, però no sempre) ja han començat a dir, fent servir allò tan poètic de les dues ànimes. No nego que aquest és una tema complex i important, que cal no defugir, i que ha d’estar en el debat, però no és el tema central, ja que ni crec que sigui la causa fonamental de la derrota (l’augment de participació als nostres feus tradicionals del cinturó de Barcelona traduïda en un increment de vots del Partit Popular m’ho fa pensar) ni crec que hagi de ser l’eix únic al voltant del qual es configuri el nostre futur.

Jo, que tinc anys de vida i de militància, recordo que del 1984 al 1995, quan CiU va enllaçar diverses majories absolutes i el PSC quedava a molta i molta distància (tot i que amb més escons i vots que ara, és cert), al davant del nostre partit estaven persones com Reventós, Obiols i demés companys que, per dir-ho d’alguna manera que no soni malament, no eren immigrants o fills de immigrants. I en aquells temps, ho recordo perfectament, els nostres adversaris ens deien, com ara, que estàvem subordinats al PSOE, que no érem prou catalans i coses semblants, i nosaltres quèiem en el parany un i altre cop. Així que jo no compro, ho sento.

És més, donar-li a aquest tema més importància de la que té és anar allà on els nostres adversaris volen tenir-nos, donant per bo el seu marc, dins el qual mai els podrem vèncer. Crec que els nostres problemes venen més aviat del distanciament amb el nostre electoral tradicional, treballadors i treballadores, però també classes mitjanes, que no acaben de veure (potser perquè no hem estat capaços d’explicar-ho d’una forma coherent) cap a on anem. I això ens ha fet perdre la centralitat, com molt bé ha escrit Pau Canaleta.

Hi ha molta feina a fer, i no serà fàcil, però les ganes de fer-la no ens falten, i els treballadores i treballadores de Catalunya necessiten un PSC fort que recuperi el lloc central que li correspon.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/12/03/i-ara-que/feed/ 2 http://manuelcaceres.net/2010/11/19/partits-persones-i-participacio/ http://manuelcaceres.net/2010/11/19/partits-persones-i-participacio/#comments Fri, 19 Nov 2010 14:00:27 +0000 Manuel http://manuelcaceres.net/?p=920 Més >]]> Ara que estem en campanya, cal recordar que és una realitat incontestable que la imatge de la política en general, i dels partits polítics en particular, no passa pel seu millor moment. Les enquestes, els comentaris, les opinions expressades en els mitjans que permeten la participació de la ciutadania, reflecteixen trets coincidents de caràcter negatiu. Serveixi com a exemple el darrer baròmetre del CEO: un 62% dels ciutadans està poc o gent satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. Un 78% considera que els polítics no tenen en compte què pensa la gent i un 74% que només busquen el benefici propi. I el fet que aquesta opinió negativa sobre els polítics darrerament s’estigui estenent a d’altres col·lectius, com ara els sindicats (inclús fent servir els mateixos adjectius), lluny de ser un consol, ho converteix en quelcom encara més preocupant, sobre tot des de la perspectiva de l’esquerra, però que ens hauria de preocupar a tots, més enllà dels partits polítics.

Podríem discutir si el que la ciutadania pensa és o no cert, o quina part de culpa tenen les actuacions dels partits i quina la manipulació interessada que practiquen els poders no polítics. Però el cas és que, s’ajusti a la realitat o no el que els ciutadans pensen, el sol fet que ho pensin ja és un problema per se, perquè actuen en conseqüència, allunyant-se de la política, el que encara contribueix més a agreujar aquest divorci entre ciutadania i partits polítics (i ensems dona més força de la que tocaria a grups marginals però amb seguidors fidels).

No hauríem de perdre de vista, però, que per molt que hom parli dels partits com a subjectes d’aquestes actituds que critiquem, els partits no són res. Vull dir que, com qualsevol altre organització de tipus associatiu, un partit és només una closca, un recipient, una estructura jurídica, que permet que diverses persones s’agrupin per a treballar per uns determinats objectius. Un partit són les persones que el formen, i si el partit és d’una o una altra manera, o fa unes coses i no d’altres, és perquè les persones que el formen així ho desitgen, i no perquè estigui controlat per unes forces malignes del més enllà. I si fan el que volen fer, perquè els sembla que és el millor, difícilment canviaran.

Per tant, a qui no li agradin els partits existents, té dues opcions: La primera, incorporar-se a un d’ells i intentar canviar-lo des de dins. La segona, crear un partit a la seva mida, que defensi el que cregui que s’ha de defensar i que no tingui els defectes que s’imputen als partits existents. No és ciència ficció ni res impossible, diverses forces polítiques han sorgit, al marge dels partits tradicionals, els darrers anys, àdhuc els darrers mesos, tant dins el panorama polític català com dins l’espanyol, i a les properes eleccions autonòmiques tindrem un rècord de candidatures. El problema és que aquestes noves forces, si més no les més conegudes (penso ara en Ciutadans, UPyD o Reagrupament, per exemple), que es presenten com a portadores d’aire nou, de renovació a la política, són objecte, sovint amb raó, de les mateixes crítiques que les tradicionals. I això em fa pensar: No serà que el problema no són els partits? No serà que el problema són, som, les persones?

Perquè és molt fàcil criticar el que veiem, còmodament asseguts al nostre sofà. És molt fàcil demanar que tal o qual cosa és faci així o aixà, com a nosaltres ens agradi, però esperant que ens ho faci un altre, sense estar disposats a moure ni un dit, ni renunciar a un minut del nostre temps lliure, per a fer-ho, o fins i tot ni a perdre una estona en anar a votar cada cert temps. I si qui ho fa no ho fa com nosaltres volem, el critiquem, l’esbronquem, l’imputem foscos interessos o fins i tot l’insultem. O ens enfadem i ja no en volem saber res. Passem. Molt fàcil, molt dels nostres temps, els temps de la comoditat (no per a tothom, però), i també molt cínic, i poc coherent.

Qui es consideri capaç de fer les coses millor del que s’estan fent, crec que té no només el dret, sinó l’obligació, de donar un pas endavant, i posar-se a treballar. Potser quan ho provi veurà que les coses no són tan senzilles, que cadascú tenim una manera de veure la vida única i diferent de la resta, que per molt que les coincidències siguin grans, mai són absolutes, que sovint cal cedir per tal d’arribar a un acord, que de vegades el camí més curt no és la línia recta i que això no significa abdicar de les conviccions. Però, si més no, podrà posar el seu granet de sorra per tal que les coses siguin més com li agradarien.

I això va més enllà de la política. Cal participar de la vida pública. Ser conscients que moltes i moltes coses (des de clubs esportius fins associacions de veïns, des d’associacions de pares i mares d’alumnes fins a partits polítics) només funcionen perquè hi ha persones disposades a donar part del seu temps i el seu treball a la comunitat sense demanar res a canvi. No podem esperar que algú ens ho faci tot. I si ho esperem, no podem a sobre exigir que ho faci sempre al nostre gust. No hi tenim cap dret.

Com s’acostuma a dir, amb tu o sense tu, la política (o el que sigui) es farà igualment, així que si vols que es faci més a la teva manera, participa. I si no, no et queixis.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

]]> http://manuelcaceres.net/2010/11/19/partits-persones-i-participacio/feed/ 6