Catalunya Press

Un dels trets definitoris de la societat actual és aquesta classificació que sempre s’efectua (de vegades de manera implícita) entre bons i dolents davant qualsevol controvèrsia, classificació que, sense massa esforç intel·lectual, ens dona la coartada per carregar contra uns (els dolents), que tenen tota la culpa del que sigui i defensar i justificar els altres (els bons), que són només unes pobres víctimes. No hi ha matisos ni posicions intermèdies. És fàcil, és perfecte.

Ja sé que això no és, ni de bon tros, nou. El terme maniqueisme pren el seu nom d’una secta, els maniqueus (així anomenats a causa de que el seu fundador va ser un tal Mani) que allà pel segle III tenia com a fonament de les seves creences la lluita entre el bé i el mal i la negació de la responsabilitat humana pels mals comesos (i molt d’això també hi ha ara, sobre tot segons qui comet el mal). Però crec que cada cop s’accentua més aquesta tendència a dividir-ho tot en aquestes dues categories, menystenint qualsevol altra consideració.

Un exemple el tenim amb les hipoteques. No amb les normals de tota la vida, sinó amb aquestes que donaven pocs anys enrere i que sovint garantien un préstec d’import superior al cent per cent del valor de l’immoble que gravaven. Aquí tothom té molt clar que el dolent és el banc i el bo, la víctima, el pobre prestatari hipotecat. Doncs jo no hi estic d’acord. No del tot, si més no. Certament els bancs, les entitats bancàries van actuar molt malament, passant-se pel forro les més elementals regles de la prudència, en concedir aquells préstecs. Podríem dir que, en aquesta qüestió concreta van ser, clarament, dolents, per no dir molt dolents (i deixeu-me dir que en el pecat porten la penitència, ja que les conseqüències de tot allò també les estant patint). I no oblidem que dins els bancs també hi ha víctimes de la gestió dels seus dirigents, com ara totes les persones que, directament o indirectament (a través de fons d’inversió o de fons de pensions) tenen invertits els seus estalvis en accions de l’entitat. No crec que aquest, per aquesta sola causa, siguin dolents.

Però podem dir que els altres, els qui rebien els crèdits, van ser bons, així en general? Jo crec que no. Mentre, alguna dècada enrere, a qui es plantejava comprar un pis (i havia qui no podia ni fer-ho) ni se li passava pel cap fer-ho sense abans recollir una entrada (terme que ja sona molt obsolet) per reduir l’import a finançar, en el passat recent molts dels nostres conciutadans no han tingut cap mania no només en comprar un pis sense entrada (és a dir finançant el seu preu, ja inflat, i a més les despeses), sinó en aprofitar la generositat de les entitats bancàries per finançar també amb la mateixa garantia hipotecària els mobles, el cotxe i les vacances a la Riviera Maya. I ara, quan les vaques grasses s’han acabat, troben injust haver-se de fer càrrec del deute que, lliurement, van contraure, i pretenen lliurar-se tornat el pis, que òbviament ja no té el valor que tenia fa uns anys. Doncs ho sento, potser és deformació professional però crec que els compromisos lliurement contrets s’han de complir (pacta sunt servanda) i que no és just emparar-se en una situació de inconsciència col·lectiva, molt i molt llunyana de l’actitut que hom entén ha de ser la d’un bon pare de família, per tal d’intentar eludir les pròpies responsabilitats. Per tant, aquí hi ha dolents per totes dues bandes (i reitero que no em refereixo a la gent que, actuant amb prudència, amb vist com les circumstàncies els impedien fer front als compromisos, aquests sí que entrarien en la categoria dels bons, i mereixedors de la nostra solidaritat).

Un altre cas és els dels lloguers. Hi ha una tendència generalitzada a pensar en el propietari (quan és persona física, que si és jurídica ja no té cap defensa ni justificació) com una persona que a sobre de ser tan afortunat que disposa d’un pis que no necessita per viure i per tant pot llogar, vol aprofitar-se de la necessitat d’habitatge d’una altra persona per enriquir-se a costa seva. Dins d’aquest esquema el propietari és el dolent i l’inquilí és el bo, està clar. No es pensa, suposo que perquè requereix un esforç massa gran, que hi ha moltes tipologies de de propietaris, i que per exemple el propietari d’un pis pot ser una persona que té només aquell pis com a fruit dels estalvis de tota una vida (abans això d’estalviar estava millor vist que ara), que no pot viure al pis perquè està sol o sola, no pot pagar-se els serveis d’una persona que el cuidi a casa, i es veu obligat a anar a viure a una residència, que ha de pagar, precisament, amb l’import del lloguer. Hi ha alguna cosa criticable en aquesta conducta? Es mereix una qualificació negativa? Per mi, no. I és un cas relativament freqüents. A la vegada, junt amb inquilins que per les circumstàncies de la vida que abans esmentava deixen de poder complir les seves obligacions contractuals, molt a pesar seu, hi ha inquilins que actuen d’una forma calculada, i deixen de pagar el pis pensant que entre que els fan fora i unes coses i les altres segurament passaran cinc o sis mesos, i mentre tant no s’estalvien sopars els caps de setmana i d’altres activitats lúdiques. I quan finalment els fan fora, tornen a començar a un altre lloc. Per tant, aquí poden haver bons a tots dos costats, i tot i que en molts casos sí que hi ha un de bo i un de dolent, sovint són als costats contraris dels que s’acostuma a pensar.

I és que la vida és plena de matisos. No hi ha dues situacions iguals, cadascuna té circumstàncies que la fan única, i per tant, abans de llençar-nos  a qualificar-les globalment d’una o altra forma caldria dedicar un mínim temps a estudiar-les, valorar les diferents postures i no deixar-nos portar pels corrents d’opinió generalitzats, que no per ser compartits per més gent són més vàlids.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.