El govern dels embolics

No pensava jo que sense portar encara cent dies de govern, aquest govern, que havia de ser dels millors, que finalment va estar senzillament el dels disponibles, i que ara sembla el govern dels embolics (a semblança de l’hotel aquell dels germans Marx), donaria tant de joc, tant com per poder-se comparar als moments més hilarants dels tan i tan criticats tripartits. Varen començar amb la supresió dels 80 km./h., compromís electoral que va acabar sent una velocitat-variable-en-funció-de-les-circumstàncies-climatològiques i va crear les primeres tensions entre Puig i Recoder. Varen continuar amb episodis con el del caos de rodalies en el que, contra el que se’ns havia dit repetidament anys enrere, ara el govern no tenia cap responsabilitat, simplement xiulava i mirava cap a l’altra banda. Després van venir fets tan sucosos i plens de suspens com el d’aquell càrrec (Secretari de Seguretat) que, després de setmanes d’incertesa, va ser deixar de ser necessari quan la persona cridada a ocupar-lo (Xavier Crespo) va declinar l’oferta, en una altra nova exhibició de coherència del Sr. Felip Puig. I tenim encara recent el cas de la vicepresidenta que en el seu propi blog personal afirmava en primera persona tenir una titulació que, ves per on, resulta que no tenia, i que figurava a tot arreu des de fa molts anys per un error que ella, pobreta, malgrat això, resulta que no va poder detectar (sembla que en això ningú no la va ajudar).

Però segurament la cirereta del pastís l’ha posat el seguit d’afirmacions, desmentits, si-però-nos o tot-i-quès que hem llegit i sentit els darrers dies en relació amb la supressió (o modificació, o res) de l’Impost de Successions. Gordó (que sembla que mana més que els que figura que manen) diu que sí però no del tot, Pelegrí diu que tot, i finalment (fins el moment que escric això, demà ja es veurà) el President Mas diu que sí però que no ara ni de cop. Déu n’hi do, com estem de divertits.

Però compte, que no nos embauquen, que deia aquell. Això no deixen de ser anècdotes. Anècdotes que confirmen que de millors res de res, anècdotes que demostren que dos poden protagonitzar baralles tant o més interessants que les de tres, anècdotes que, en fi, fan palès que el fum, com a fum que és, s’esvaeix aviat, i que ningú té la vareta màgica que canvia les situacions cent vuitanta graus d’un dia per l’altre, malgrat ens ho van voler vendre així.

Aquestes anècdotes no ens haurien de fer oblidar la veritable cara del govern: el mateix govern que pretén retallar les despeses corrents als centres educatius (de forma que potser ni tan sols podran pagar la factura de l’electricitat) el mateix govern que a l’empara de la mala situació econòmica fica la tisora aquí i allà, congelant la digitalització de les aules, reduint els ajuts a la setmana blanca -així a més té excusa per carregar-se-la-, eliminant les operacions a la tarda, oferint certs serveis sanitaris en més centres o retardant el desplegament de la llei de dependència, coses totes elles que no estaven al seu programa electoral, ara vol tant sí com no eliminar un impost que només paga, quan rep una herència, el sis per cent més ric de la població, al·legant que era un compromís electoral. Aquest és el govern que tenim.

Ens trobem a menys de dos mesos de les eleccions municipals. La situació econòmica és la que és, aquí i arreu. Des dels ajuntaments caldrà ajustar-se el cinturó, i això vol dir prioritzar unes despeses en detriment d’unes altres, però es pot fer de moltes maneres, molt diferents, malgrat el que diguin aquells que prediquen que no hi ha dretes ni esquerres (però que sempre són de dretes), no és el mateix qui governi. Si els qui ho han de fer són del mateix color polític que el govern de Catalunya, ja podem imaginar per on anirà el tema: retallada de despesa social acompanyada de retallada d’ingressos tributaris (a ells sempre els sembla que paguen molt).

Tinguem-ho present, no fos cas que, distrets amb els seus embolics, ens passés per alt el més important.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Laporta SI o NO?

La moguda entre Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i Esquerra Republicana de Catalunya és sens dubte una de les notícies polítiques més comentades dels darrers dies. No seré jo qui s’estranyi de res que Laporta pugui fer, sabut com és que la meva opinió de l’individu és pitjor que dolenta, i que considero que farà qualsevol cosa que pensi que redunda en el seu propi benefici, sense importar-li els costos i qui els pateixi (potser ara el seu compte de twitter passarà de ser @JoanLaportaSI a ser @JoanLaportaNO, o inclús podria crear un @JoanLaportaERC, i fer-los servir de forma alternativa en funció dels interessos).

Crec que SI surt reforçada per partida doble: es desfà de l’element en qüestió (cosa que d’altra banda crec que ja portaven de cap de bon començament, a l’espera de l’oportunitat adequada, un cop complerts els objectius) i donen mostra de no ser uns ganes que van a buscar el pacte qualsevol preu. I Esquerra? Ells sabran on es fiquen, jo crec que s’equivoquen i que a la llarga pagaran les conseqüències, tot i que la seva imatge està ja tan deteriorada que no serà fàcil empitjorar-la, però en Portabella ja va demostrar fa quatre anys que és capaç de tot per conservar la cadira (en això no és tan diferent de l’altre), i mentre els seus li permetin buscarà aquest objectiu, encara que sigui al preu d’introduir un Laporta a la seva llista, a la recerca dels vots que la popularitat d’aquest pugui aportar.

Ja sé que sota de tot això hi ha aquella teoria que no poca gent defensa de que tots els partits independentistes s’ha de presentar units. Jo crec que això és menystenir l’objectiu de les eleccions i, en conseqüència, l’electorat. Perquè d’aquí a poc més d’un parell de mesos el que hem de triar no és la independència, és qui governarà els nostres ajuntaments o, dit d’una altra manera, com es distribuiran els retallats pressupostos municipals. I qui governi decidirà si s’aposta per ciutats sostenibles o no, si es prioritza el transport públic o el vehicle privat, quant es destina a educació, quant a seguretat, quant a neteja, quant a serveis socials, etc. No decidiran cap independència, no, decidiran qüestions tan senzilles, però tan importants i de tanta influència en la vida dels ciutadans, com les esmentades.

No és ni molt menys una qüestió menor, i sincerament dubto que tots els independentistes d’aquest país, siguin pocs o molts, tinguin la mateixa postura en aquestes matèries, perquè per molt que alguns neguin l’existència de dreta i esquerra (i el nom tant és, en podem dir blaus i vermells) que aquesta diferència existeix és fàcilment comprovable estudiant les solucions que es proposen per als diversos problemes, o quines despeses i quins ingressos es retallen. Amb d’altres paraules, no hi ha una solució independentista per al trànsit a les grans ciutats, ni per als problemes mediambientals. D’independentistes n’hi ha de dretes, n’hi ha d’esquerres i n’hi ha de centre, si hi van tots barrejats, què faran quan calgui prendre una decisió respecte de la que tinguin opcions oposades: Llençaran una moneda a l’aire? Donaran una de freda i una de calenta? S’abstindran? Reitero, sense una mínima coherència en matèries com les comentades, no veig de què serviria aquest vot.

I és que, creure que l’única opció de l’independentisme és anar tots plegats, com si no existís al món res més que independència o no (i ja sé que per alguns és així), no és sinó un reconeixement explícit de la pròpia feblesa. L’independentisme serà major d’edat quan en unes eleccions puguin concórrer partits independentistes de diverses tendències i puguin tots ells obtenir una representació que vagi més enllà d’unes xifres simbòliques. I desprès, ja pactaran entre ells o amb qui sigui quan i com convingui.

Perquè aquesta coalició electoral és tan contra natura com ho seria, per exemple, una coalició PSC-PPC, tot i ser partits no independentistes. Ningú ni dins el PSC ni dins el PPC ho entendria ni ho admetria, hi ha massa diferències en temes massa importants. I com que segurament algú tindrà la temptació de mirar cap a Euskadi, ja s’ho pot estalviar: allà no es va fer una coalició preelectoral, ans un pacte desprès de tenir el resultat; aquest pacte no és d’un govern de coalició, sinó d’un govern d’un partit amb recolzaments concrets de l’altre i, finalment, però el més important, afortunadament Catalunya no és Euskadi, si més no, i que jo sàpiga, aquí ningú s’ha plantejat seriosament assassinar el President de la Generalitat.

Crec que tots i totes hem de tenir clar què és el que votarem el proper 22 de maig, i, del que es tracta és de triar qui governarà millor els nostres pobles i ciutats. La resta són romanços.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Raons d’una victòria

Aquests dies hem pogut llegir reaccions de diferents tipus a la victòria de Jordi Hereu a les primàries del PSC. Mentre que alguns (i jo entre ells) ja s’ho esperaven, per uns altres ha estat una sorpresa. Per què algú a qui les enquestes donen tan males perspectives ha estat el més votat pels militants i simpatitzants de la Federació de Barcelona del PSC? La resposta, per mi, és senzilla: perquè el coneixem i sabem com és, més enllà de la visió distorsionada, gairebé caricaturesca, que d’ell han aconseguit crear els mitjans filoconvergents, amb el grup Godó i la Masguardia al capdavant. Jo tinc la sort d’haver treballat políticament amb Jordi Hereu des de fa molts anys (aquell llunyà 1987 en que tots dos vàrem incorporar-nos de forma casualment simultània a l’Agrupació de Sarrià-Sant Gervasi), i no el reconec en la descripció que d’ell fan moltes persones que l’única visió que tenen és la que els ofereixen aquests mitjans interessadament esbiaixats. Aquest no és el Jordi Hereu de veritat.

Cal reconèixer, però, que aquesta estratègia de erosió i desqualificació ferotge ha estat reeixida, si més no fins ara. Vaig viure en primera persona la passada setmana (i altres companys m’han explicat experiències similars) com alguns dels militants i simpatitzants que van assistir a l’acte de Jordi Hereu a la nostra agrupació quedaven agradablement sorpresos en veure i sentir el Jordi de prop, parlant clar, amb força, amb energia, molt lluny d’aquella imatge de pusil·lànime que alguns li han fabricat (i que d’altra banda els seus actes desmenteixen, des de la defensa del túnel del tren d’alta velocitat pel centre de Barcelona fins a la seva oposició a la direcció del partit que li demanava que plegués). Aquests companys, els més allunyats del dia a dia de la nostra activitat, van descobrir aleshores el veritable Jordi Hereu. I si això passa amb gent propera al partit, què no passarà amb el ciutadà d’a peu, que l’única referència que té és la que li donen els mitjans?

Però com que molts de nosaltres el coneixem, la seva victòria va ser clara, inapel·lable, malgrat tots els factors externs en contra. I això, aquest factor coneixement, explica també que la victòria fos més clara (62-38) entre els militants, més participatius en les nostres dinàmiques, i que per tant estan més acostumats a veure’l de prop, que entre els simpatitzants (57-43), més allunyats d’elles.

Com era d’esperar, alguns han intentat treure importància a aquesta victòria, al·legant una baixa participació. Però no és així. Més del 63% dels militants van participar a les primàries, percentatge que signaríem per moltes conteses electorals “de veritat” (vull dir entre adversaris, no entre companys). I si el 23,5% de la participació de simpatitzants pot semblar baix, només ho sembla si no es posa en context. El cens de simpatitzants està format bàsicament per persones que un dia vàrem demanar incorporar-s’hi, pot fer un any o pot fer-ne cinc, i precisament perquè els simpatitzants al PSC tenen drets però no obligacions (si més no obligacions materials), i sigui perquè no hi pensen, sigui perquè no els paga la pena, és habitual que aquestes persones (o els seus familiars en cas de defunció) no demanin la baixa d’aquest cens malgrat puguin haver deixat de sentir-se identificats amb el nostre projecte, o s’hagin traslladat de domicili, o hagin mort (llevat, en aquest darrers dos casos, que es rebi correu retornat). Per posar un exemple que tothom entendrà: si el President Maragall hagués estat simpatitzant en comptes de militant, potser encara figuraria al cens, ja que ni tan sols es va prendre la molèstia de demanar la baixa (ni una simple carta, un correu, una trucada), es va a limitar a tornar el rebut. Però si hagués estat simpatitzant no hauria tingut cap rebut que tornar, i per tant encara estaria al llistat. Per això, tots sabem que l’esmentat percentatge és molt inferior al real, malgrat hi hagi a qui interessi negar-ho (com al conseller Mascarell, el mateix que no va atrevir-se a enfrontar-se a Jordi Hereu en unes primàries i que, com que no li aplanaven el camí, va acabar marxant al govern dels millors disponibles). D’altra banda, per mi té molt de mèrit que 2016 simpatitzants anessin a votar (quanta gent ha votat els candidats dels altres partits?), i encara que de veritat representessin un 23,5%, és un percentatge a no menysprear, tenint present que es va aconseguir en 11 hores de votació (n’hi ha que estan votant tres mesos i si arriben a un 20% diuen que ha estat una participació històrica).

I dins de les valoracions interessades, no vull deixar de comentar les del Sr. Xavier Trias (li vaig sentir dilluns a la Com) que va dir que no el sorprenia el resultat perquè l’aparell del PSC a Barcelona controla el partit. A mi m’agradaria saber en què es basa per a efectuar aquesta afirmació, perquè a banda de ser un insult per les més de 4000 persones que lliurement van votar (vot secret, amb papereta i urna), no es correspon amb la realitat. Potser sí que a can CiU donen una consigna i tothom obeeix, de fet em quadra força, tot i que no estigui empíricament comprovat perquè ells, de primàries, no en fan (els va més el tema digital). Però el PSC no és CiU, i a casa nostra les coses no funcionen així. Ni amb els militants, que més o més pots conèixer però que no per això admeten ser condicionats, ni, molt menys, amb els simpatitzants que, no ho oblidem, tenen dret a vot en peu d”igualtat amb els militants, simpatitzants que, en molts casos, els que estem en el dia a dia del partit ni tan sols coneixem, i molt menys podem controlar. Però està clar que malgrat el que ens vulguin fer creure, ni les primàries ni el seu resultat els han agradat i per això intenten treure’ls importància.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Tots hem guanyat

Jordi Hereu ha guanyat les primàries del PSC a l’alcaldia de Barcelona, i serà el nostre candidat, un candidat més fort, amb el plus de legitimitat que li dona haver estat designat gràcies al suport rebut dels i de les militants i simpatitzants, i no pel sistema digital. Però no només ha guanyat ell. També ha guanyat Montse Tura, amb un recolzament genys menyspreable (un 40% pel 60% de Jordi Hereu). I hem guanyat tots els i les socialistes de Barcelona, que avui estem en molt millor situació per guanyar les properes municipals, després de fer un procés exemplar en molts aspectes, procés que sense la valentia de la Montse i el Jordi no hauria estat possible. Cal que tots i totes ens felicitem, independentment de qui fos el nostre candidat o candidata.

Però avui no acaba res, avui comença un nou camí que acabarà d’aquí a tres mesos, esperem que amb Jordi Hereu com a triomfador de les eleccions municipals. Perquè crec que hem demostrat que les primàries només són les primeres en sentit cronològic, però que tenim clar que en importància les primeres són aquelles en les que confrontarem el nostre projecte per Barcelona amb el projecte (o el no-projecte) de la dreta que representen Xavier Trias i Convergència i Unió, la dreta del no fer res perquè ningú es molesti, la dreta dels NIMBYS, la dreta del canvi d’opinió segons la direcció en que bufa el vent, la dreta de les retallades de les despeses socials i de les retallades dels impostos als més rics, com ja han posat de manifest en el poc temps que porten al davant del govern de la Generalitat, però també la dreta amb mitjans de comunicació incondicionals (allò que algú ha anomenat la santa espina mediàtica) que continuaran fent la mateixa feina d’erosió que han efectuar els darrers anys.

No és una tasca fàcil, haurem de treballar molt, però avui l’èxit està una mica més a prop que fa unes setmanes.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Política o marqueting

Ens els temps que corren la imatge que projectes, el com et veuen, el que pensen de tu, té una importància fonamental. Les marques destinen ingents recursos a construir-se una imatge pública i a mantenir-la, i això que anomenen branding és una part fonamental de la seva estratègia: no posen l’accent en la qualitat dels productes, ans en que els producte són seus, i només per això li han de comprar, perquè la seva marca té un prestigi. Obviament, a la llarga, si es dediquen a comercialitzar productes dolents, no hi haurà branding que els pugui salvar, però de moment, i amb productes de similar qualitat a la competència, la cosa serveix.

Baixant a nivell de producte, la cosa és semblant, no importa tant si el producte és més o menys bo (en molts sectors la qualitat dels productes, a més, és similar) sinó el que a la gent a qui s’adreça (el target) li sembli bo. Així, les empreses que venen detergent fan preguntes com ara quina olor s’associa més amb la netedad (com si la netedat fes olor de res, d’altra banda) o les d’aliments preparats quin sabor és el més cassolà (com si cada menjar cassolà no tinguès el seu propi sabor). I obren en conseqüència, tant se val que el detergent en qüestió sigui el que neteja més i millor o el menjar el preparat de forma més cassolana, mentre el públic ho pensi, ja n’hi ha prou.

Aquestes estratègies tenen, a més, el seu costat fosc, que passa per denigrar la marca i/o el producte aliè, ja sigui directament, amb crítiques explícites, ja sigui mitjançant campanyes de descrèdit més o menys anònimes, que fan servir el rumor com a arma fonamental.

Podem traslladar això a la política? És evident que hi ha qui pensa que sí. Molt sovint candidats mediàtics, que han tingut un aparador on promocionar-se, tenen un èxit electoral desproporcionat en relació amb la consistència del seu discurs i del seu ideari, inclús tenint uns comportaments censurables (el cas de’n Laporta amb SI, o anys abans de Gil i Gil). Jo no penso així. La política no és neutra, les decisions que es prenen no ho són, les coses no només es fan bé o malament, sinó que es fan amb una determinada intencionalitat, segons l’objectiu que cada partit tingui, i això no es pot perdre de vista.

Fer política no és vendre detergent. Si vens detergent, li poses l’olor, el color, el tipus d’embolcall que el públic, el target, demani, tant se val, ja que el que es tracta és de vendre. Si fas política, defenses les idees que consideres millors, independentment del recolzament que tinguin (si no, tots els partits oferirien el mateix, determinat per la corresponent enquesta, i tan contents). Així, si jo estic en contra de la xenofòbia, no faré propostes xenòfobes, per molt que l’electorat ho demani, igual que no proposaré l’enduriment sistemàtic i indiscriminat de les condemnes penals, per molt clamor popular que existeixi. Això ja hi ha d’altres que ho defensen. Perquè tots els partits -amb excepcions- tenen els seus principis, i intenten defensar-los. Aquí no s’aplica, o no s’hauria d’aplicar, la màxima marxista (de Groucho) de: “aquests són els meus principis, i si no li agraden en tinc uns altres”.

Fem política per intentar que la societat s’acosti el màxim possible al que és el nostre ideal, i el que no farem serà acostar el nostre ideal al que la societat pensi en un determinat moment pel sol fet que és el que la gent demana (el que no vol dir que el nostre pensament no evolucioni i s’adapti a la realitat, el contrari seria un suïcidi). Oferim el que creiem millor, no el que creiem que la gent percebrà com a millor. No és el mateix.

Perquè, a més, amb uns mitjans prou potents és fàcil enfonsar i enlairar persones i idees, predeterminar opinions i actituds en favor o en contra, ja sigui mitjançant la crítica directa o escampant rumors malintencionats, i si ho acceptem, si ho donem per bo, en certa manera estem admetent que els poderosos, els qui tenen poder per a fer-ho, condicionin la nostra activitat, i que la seva voluntat valgui més que la de la resta de ciutadans. Estem admetent la berlusconització de la política. I jo no ho accepto. Puc encertar o puc equivocar-me, però seré jo qui ho farà, i amb el meu criteri, no per intentar agradar a ningú.

I és per això que crec que hem d’oferir als ciutadans el que creiem millor, digui el que digui la demoscòpia. I el que jo crec millor per Barcelona, el millor candidat a l’alcaldia, sense desmerèixer ningú, és en Jordi Hereu, i serà qui votaré a les primàries. No només amb el cor, també amb el cap. Perquè coneix Barcelona i l’estima, perquè porta anys treballant per ella i vol continuar fent-ho, perquè té un projecte per a la nostra ciutat, projecte que molts de nosaltres compartim, perquè l’ha defensat davant qui ha fet falta malgrat les dificultats i les duríssimes i gens espontànies campanyes en contra (i no en manquen exemples, com el pas de l’AVE pel centre de la ciutat que ha de permetre un dia millorar el servei de rodalies, entre d’altres coses), i perquè la seva gestió l’acredita, incloent els errors, que només pot cometre qui actua, mai qui es queda quiet a veure-les venir, com el Sr. Trias. I, per mi, això val molt més que l’opinió distorsionada que s’ha volgut crear.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail