Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Manuel
Aquest usuari no ha compartit cap informació biogràfica
Entrades de Manuel
Els sindicats s’equivoquen
17 sep
És innegable que, com ha denunciat per exemple el company José Rodríguez, hi ha en marxa una dura campanya contra els sindicats. Des dels sectors més dretans, se’ls acusa d’estar venuts al govern, perquè cobren subvencions, d’estar venuts a les patronals, perquè només es preocupen de les seves prebendes, i no dels treballadors, etc. Declaracions com les de l’altra dia de Esperanza Aguirre sobre els alliberats sindicals no són casuals (poques coses ho són, i menys en política), són una baula més de la cadena.
L’objectiu és clar, deslegitimar els sindicats que, ara per ara, són la millor eina dels treballadors i treballadores per a defensar els seus drets. Segurament amb defectes, segurament millorables, però a dia d’avui la millor, i per alguns l’única.
El pitjor de tot això, és que aquesta campanya (que tampoc no és nova d’ara, tot i que ara és més dura) està calant entre els treballadors als que els sindicats representen, o haurien de representar. Però és que els sindicats tampoc no ajuden.
NOTA: No m’agrada generalitzar, i parlar de “els sindicats”, “els treballadors”, és fer una generalització segur injusta, però em prenc la llicència, i heu d’entendre que quan generalitzo em refereixo a la majoria o a la part més representativa del col•lectiu, no necessàriament al 100%.
Per això dic que, al meu parer, els sindicats s’equivoquen, quan, per exemple, fan vagues salvatges en els serveis públic. Sense negar als funcionaris el dret de vaga, crec que l’haurien d’exercir amb molta més prudència de la que mostren. Sovint penso que viuen en una bombolla, o en un univers paral•lel a l’estil Fringe, perquè és l’única explicació que trobo a certes actituds.
No es pot actuar en moments de crisi com en moments de bonança. No pots putejar, i perdó per la expressió, per molt que t’hagin tret un 5, un 10 o un 15% del sou, altres treballadors que no saben quan els durarà la feina o que potser ja l’han perduda. No ho entendran.
Quan un treballador d’una empresa privada fa vaga, l’únic perjudicat directe és la pròpia empresa, que deixa de produir (si és productiva), de vendre (si és comercial) i, en conseqüència, d’ingressar. Certament també poden sortir perjudicats, indirectament, els proveidors, o els distribuidors (això és una cadena, no hi ha dubte), però el ciutadà d’a peu només es veu afectat tangencialment, si és client d’aquella empresa i no pot comprar els seus productes.
En un servei públic no és així. En un servei públic el perjudicat directe, directíssim, és el ciutadà, treballador o no, que ha de fer ús del servei i no pot fer-ho, amb tots els perjudicis que això li comporta, i sembla que la intenció de les vagues en aquest cas és que aquest ciutadà emprenyat pressioni al govern de torn per tal que la situació se solucioni. Però per tal que això sigui així, és necessari que aquest ciutadà vegi:
- Que la vaga té uns motius justificats
- Que l’acció dels vaguistes és proporcionada amb aquests motius
Per tant, crec que el primer que els sindicats haurien de fer és intentar obtenir aquesta complicitat ciutadana explicant els motius de la seva protesta i explicant per què és necessari protestar d’aquella manera i no d’una altra de diferent. I sovint no ho fan.
Puc posar dos exemples que m’afecten directament, un de molt recent, i un altre que ja dura en el temps:
El primer és la vaga de dimarts passat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, vaga salvatge en la que no es van respectar els serveis mínims. Com si als passatgers no els fos prou inconvenient tenir la meitat de trens en hora punta (la gran majoria no es poden permetre anar a la feina més tard o més d’hora, ni tenen mitjà de transport alternatiu viable), i viatjar enxovats, a sobre no van poder ni fer això. I sí, ara diuen que van ser quatre incontrolats els que van aturar els trens, però jo vaig sentir el dia abans una conversa entre dos treballadors que em fa pensar que això estava previst (compte, no ho van dir expressament, és una deducció meva de les seves paraules). Així que si al motiu de la vaga (rebaixa salarial del 15%) que jo entenc que no els agradi, però que cal relativitzar quan l’economia i la gent està com està, afegim el gran perjudici causat, no a l’empresa, sinó als ciutadans, que no esperin comptar amb el suport general.
Altre tema és el dels sindicats dels docents. Van gastar innecessàriament cartutxos convocant vagues per motius purament polítics, per protestar contra una llei que, ves per on, va ser aprovada per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya, quan a més els motius concrets de protesta eren en molts casos una possible mala utilització futura de la llei (que dius, espereu que això arribi i protesteu aleshores, no?). Com ja s’ha dit, volien manar. I què va passar? Que quan han vingut altres motius potser de més consistència: retallades salarials i pressupostàries amb motiu de la crisi, canvis de les condicions laborals, etc … han trobat als pares i mares (progenitors, que es diu ara) una mica o molt cremats, i poc receptius. A banda de que algunes qüestions que han motivat queixes dels docents el ciutadà no les entén (ni jo, ni gent amb la que he parlat) com per exemple que trobin tan malament que el Departament obligui a justificar documentalment les baixes per demanar un substitut, i que en d’altres senzillament les posicions de docents i progenitors són antagòniques.
I ara posen la cirereta del pastís amb el tema les colònies. No poden fer jornada intensiva, no fan colònies, ni sortides de més de mitja jornada. Compte, ho fan pels nens, però amb aquesta postura, aquests nens als que diuen defensar no tindran jornada intensiva, ni tindran colònies, ni tindran sortides. Com acostuma a passar, el més feble és que paga les conseqüències, encara que no tingui cap culpa, és la sortida fàcil. Però tant se val, aquí el que importa, pel que sembla són només els seus interessos. I no importa si també perjudiquen altres sectors, és més, ho fan molt conscientment (això jurídicament és més un dol directe de primer grau que de segon).
Hi ha un grup de Facebook anomenat No jornada intensiva? No sortides, no colònies … , en el que es pot llegir això (adverteixo que no em consta que hi hagi cap sindicat darrera l’origen d’això, però no dubto que coneixen i recolzen l’estratègia), :
Afectarem altres sectors (monitors, cases colònies, museus, autocars), sí, però així farem pressió i esperem que es dignin a escoltar les nostres demandes.
D’això se’n diu fer amics. Només falta dir: volem perjudicar la màxima quantitat de gent possible, i no ens importa el que els passi, per tal d’obtenir els nostres objectius. Si pel camí vosaltres, monitors perdeu la feina, vosaltres, cases de colònies, heu de tancar, etc… tant se’ns en dona, mentre finalment tinguem el que volem (cosa que, a més, personalment dubto que passi). I a sobre, esperen que aquests sectors els recolzin?
Ja sé que em diran (ja ho he sentit) que han fet altres coses que no han servit de res, i que per això han de ser més dràstics, però crec que han esmerçat més esforços en la protesta que en la informació, i això és, novament, un error. Si a l’opinió pública, justificada o injustificadament, hi ha instal·lada la creença de que els docents tenen moltes vacances, treballen poc, tenen la feina segura, etc. i per tant no entenen per què es queixen, difícilment veuran justificada cap protesta. Per tant, el primer que han de fer és transmetre a la ciutadania què hi ha de cert i que hi ha de fals en tot això. I això passa per explicar, fil per randa, quantes hores de feina fa un mestre, de quins tipus (de docència, de presència), quants dies fan vacances de veritat, quants dies dediquen a preparació, etc. I sobre tot no tenir por de defensar els seus drets laborals sense posar els nens o la qualitat de l’ensenyament públic com a excusa. No sempre, ja ho he dit, els seus interessos han de coincidir amb els de les famílies o amb els de l’administració, és legítim, però calen explicacions clares i no sopars de duro. Em consta, ho sé de primera mà, que hi ha moltes i molts docents entregats a la seva feina, que fan el que els toca i moltes coses que no els toquen, que creuen en la qualitat de l’ensenyament públic i que van en la seva defensa més enllà del que seria exigible, i per això em fa una especial pena -i ho dic des del sentiment personal- que ells hagin de pagar pels que únicament busquen el seu benefici personal, el cobrar el màxim i treballar el mínim, els que s’aprofiten de qualsevol escletxa per escaquejar-se, que, malauradament, hi són com en qualsevol altra professió, ni més ni menys. És molt injust.
Vull uns sindicats forts, que representin els treballadors i on els treballadors se sentin representats, però per aconseguir-ho, potser han de variar les seves estratègies. Si no ho fan, si donen excuses als que el que volen és que els sindicats no existeixin, per tal de poder imposar les seves condicions, ens perjudiquen a tots els que creiem en la necessitat de la seva existència. I per això els critico.
Jo confesso
14 sep
Dissabte 11 de setembre vaig esmerçar el matí en dues activitats. La primera, l’ofrena al monument a Rafael Casanova. La segona, l’homenatge a Salvador Allende, que des de fa vint-i-cinc anys té lloc a la plaça del mateix nom situada al barri del Carmel.
Dos actes que recorden dues persones que representen la lluita per la llibertat en dos moments històrics molt diferents i en dos llocs geogràficament molt allunyats. Però dos actes amb diferències.
En el primer, institucions diverses reten homenatge a qui va encapçalar i va ser ferit en la defensa de Barcelona (en el marc de la guerra de successió espanyola, que enfrontava a Felip V i Carles d’Austria, a la que els territoris de la Corona d’Aragó van prendre partit pel segon) mentre un grup de patriotes, que deuen ser dels que es creuen amb el dret de repartir els carnets de catalanitat insulten a qui els sembla que han d’insultar, i aplaudeixen qui creuen que han d’aplaudir. No parlem de manifestar-se, de reinvidicar, cosa que entendria, parlem, senzillament, de xiular (i això encara), d’insultar i d’amençar. Quan no directament d’intentar agredir, com ja va passar fa anys. I quan se’ls posa més lluny, hi ha qui, com el Sr. Mas, diu que hi ha menys llibertat. Potser el Sr. Mas creu que existeix una llibertat per insultar. Jo no.
En el segon, recordem un president democràcticament elegit, que va ser assassinat pel feixisme per defensar els treballadors, la seva llibertat i la justícia social (sense la que l’única llibertat que existeix és la de triar en quin racó et mors de gana). És un acte al que assisteixen molts xilens i molts militants i simpatitzants de partits d’esquerres, però que malgrat això no és partidista (o casi, perquè dissabte passat un senyor amb aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico que es coneix com estelada, en el pal de la qual deia “ERC Federació Barcelona” va donar un lamentable espectacle intentant ficar-la a tot arreu on li semblava que una càmera podia estar enfocant, fins i tot tapant, si calia, la bandera de Xile). No hi ha insults, no hi ha crits, no hi ha xiulades (amb alguna excepció). Únicament es recorda que la desigualtat i la injustícia continuent essent un problema en el nostre món, igual que ho eren ara fa vint-i-set anys quan Allende va ser assassinat, i per tant la vigència del seu missatge. Sentim emocionadament les seves darreres paraules a Radio Magallanes (que podeu llegir aquí i escoltar aquí), i que tot i que jo les tinc en mp3 i les sento de tant en tant no sonen igual en aquell moment, i sentint i cantem, qui sap la lletra, l’himne de Xile, l’himne de Catalunya i Venceremos, cançó que va servir com a himne de la Unitat Popular amb que Allende va guanyar les eleccions.
I, sabeu què? Que jo confesso que em sento molt més a gust en aquest acte que en l’altre, i que em sento molt més a prop de Salvador Allende, dels que van morir per la justícia social, dels que avui encara lluiten pels més desafavorits, i de tots els que comparteixen aquests ideals, que de molts dels que es manifesten davant el monument a Rafael de Casanova reivindicant drets per a la pàtria però no per a les persones, per no parlar del Sr. Artur Mas, o d’aquests que ens xiulen i ens insulten, la llibertat dels quals tant li preocupa (com a mínim més que la nostra). M’uneixen moltes més coses amb xilens com Allende, que amb catalans com Mas, Carretero o Laporta. És així de clar.
Deu ser que sóc un mal patriota, res de nou.
Política per a “dummies”
13 sep
Sovint la simplicitat dels missatges d’alguns partits polítics em fan pensar que van adreçats a persones sense el temps, la capacitat o les ganes d’analitzar-los, perquè si ho fessin, fora impossible no adonar-se de la seva poca consistència, i segurament retornarien en forma negativa, com un bumerang, als seus emissors. Són el que podriem anomenar missatges per a “dummies”.
Un dels més típics darrerament és el que culpa el govern (de Barcelona, de Catalunya o d’Espanya, depenent de qui ho digui, perquè, i això és ben curiós, persones del mateix partir assenyalen diferent culpable segons convingui) dels efectes negatius de la crisi: atur, problemes financers d’empreses i famílies, etc. Tant se val que la crisi sigui mundial, tant se val que les seves conseqüències també ho siguin, tant se val que als seus origens trobem actuacions de grups de poder més propers als partits que ara critiquen que no als qui governen. Tant se val, es reciten les xifres de l’atur, les dels concursos de creditors, o qualsevol altre indicador negatiu, com a prova fefaent de la incapacitat del govern de torn, sense preocupar-se per res d’establir un nexe causal entre les accions (o les inaccions) de cada govern i el que ells volen fer-nos creure que és el resultat, aplicant el que en termes jurídics és diu responsabilitat objectiva.
Si cal, inclús es posen apocal·liptics, i acusen al govern d’ensorrar el país, com ahir feia Duran i Lleida al Consell Nacional de Convergència (bé, si per ell és ensorrar haver intentat de recuperar part del retard acumulat, intentant fer en set anys el que ells no van fer en vint-i-tres, ja sabeu que ens espera si guanyen).
Trobo a faltar explicacions i alternatives. Voldria sentir de boca de la oposició què és el que ells farien que els governs actuals no hagin fet, o què farien de forma diferent, i perquè això solucionaria (o contribuiria a solucionar) el problema en qüestió. No generalitats, no lemes, no propaganda. Actuacions concretes, explicades detalladament. Potser no estariem d’acord en si aquestes mesures alternatives millorarien o empitjorarien la situació, però si més no tindríem una base de discusió.
És una mica el que passa amb els independentistes, que no deixen de repetir com un mantra que la independència és una mena de pedra filosofal, solució de totes les nostres penes, per la sola raó de que els diners que ara ens roba (en la seva terminologia) Espanya, ens els quedariem nosaltres. I punt. Un altre missatge per a “dummies” que ignora bona part dels aspectes del tema, limitant-se a oferir un futur de llet i mel.
Potser tot és causat perquè és molt més fàcil atacar que ser positiu. Molt més fàcil destruir que fer propostes. Serà per això que, per exemple, a Barcelona únicament sentim crítiques al que fa el govern de Jordi Hereu, o de com és de dolent aquest noi, sense tenir l’ocasió de saber què farà el Sr. Trias si per una d’aquelles casualitats de la vida arriba a guanyar o per què ell seria millor alcalde (clar que tenint el currículum que té el Sr. Trias, on les úniques coses a assenyalar són els seus intents privatitzadors de la sanitat i el seu recolzament incondicional a José Maria Aznar al congrés, segurament jo també l’amagaria).
Algunos fumadores no quieren entender
9 sep
Se difundía ayer la notícia de que en Euskadi se está preparando una ley que prohibiría cosas como fumar en el coche si hay menores, o fumar en algunos lugares abiertos (por ejemplo parques infantiles). Está bien, aunque para mí aun se queda corta.
Al mismo, tiempo, el autodenominado Club de Fumadores por la Tolerancia presenta medio millón de firmas, dicen, contra la nueva ley estatal en preparación. Ya me referí a estos señores y señoras en una entrada anterior, y debo reafirmarme en lo que entonces dije, y añadir alguna cosa más, porque como se suele decir, no hay peor sordo que el que no quiere oir.
Me parece cínico apelar a la tolerancia, la convivencia o el respeto, como ellos hacen para intentar justificar lo injustificable. O al manido prohibido prohibir, que por lo visto igual sirve para los toros que para el tabaco, o para reivindicar el derecho a conducir trompa, como hizo Aznar y ahora Neira, en una sociedad dónde, mira tú, tantas y tantas cosas, bastante más importantes, están prohibidas.
Se rasgan las vestiduras porque se prohibe fumar en lugares abiertos, como si fuera una aberración. Yo les pregunto: ¿qué tengo que hacer cuando voy al Nou Camp y alguien en la localidad inferior, o al lado, se pone a fumar y el humo me viene a la cara, a la nariz y a la boca? ¿Me pongo una mascarilla antigas? ¿Me voy? ¿Qué hago? ¿De qué narices me sirve a mí su tolerancia? ¿Dónde está su respeto? El día que les prohiban fumar ahí (y ese día llegará, espero) que no me vengan con respeto, tolerancia o gilipolleces varias. Y lo mismo podría decir cuando al salir de la estación de los Ferrocarriles, en las mismas escaleras, much@s se ponen a fumar, obligándome, quiera o no, a tragarme su humo, porque forzosamente tengo que ir detrás de ell@s, y les importa un pimiento. Y tantos y tantos ejemplos vividos en primera persona.
¿Y qué tiene de raro prohibir fumar en un coche con menores? Sí, debería ser obvio, pero las reacciones demuestran que no lo es tanto. E igual que, pese a ser obvio, existe legislación que impide a los padres maltratar a los hijos, aunque sea dentro de su casa, la existencia de legislación que impida ese otro tipo de maltrato que supone envenenar a los propios hijos con el humo es totalmente justificable. Estoy convencido de que muchos, la mayoría de padres o madres fumadores no lo hacen, igual que la mayoría de padres o madres no maltratamos a nuestros hijos, pero con uno solo que haya, la ley está justificada. Y como digo, se queda corta.
Sobre la prohibición de fumar en lugares interiores, la OMS es muy clara, como dije en esta otra entrada, y sólo la prohibición total es efectiva. Quien quiera fumar, que fume en casa, o en un lugar abierto dónde no tenga nadie cerca a quien pueda molestar.
Y es que, por mucho que quearis disfrazarlo, no atacamos a nadie, sólamente defendemos nuestros derecho a no respirar vuestro humo, algo que a mí me parece tan obvio que me choca hasta tenerlo que explicar. Y la legislación actual, como acreditan los ejemplos anteriores y otros muchos que podría dar, no nos garantiza ese derecho, por lo que es necesario modificarla. No criminalizo al colectivo de l@s fumadores/as, sé que sí hay fumadores que son respetuosos con los demás, y si tod@s fueran así, leyes como las comentadas serían innecesarias, igual que si tod@s fuéramos buenas personas no haría falta el Código Penal. Pero ni tod@s somos buenas personas, ni tod@s los fumadores son respetuosos y tolerantes con los que no fumamos, por lo que es indispensable proscribir legalmente esos comportamientos que afectan de pleno a nuestro derecho a la salud. Legítima defensa, se llama.
No nos hagamos daño (o las primarias de Madrid)
3 sep
Desde hace algunas semanas vengo observando, no sin preocupación, el proceso desencadenado en torno a la candidatura del PSM-PSOE a la Comunidad Autónoma de Madrid, y a sus dos candidatos a candidatos, Tomás Gómez y Trinidad Jiménez.
Seguramente por razones de prudencia debería abstenerme de hablar de este tema, so pena de que alguien me diga que me estoy metieno en camisa de once varas. Pero aunque no me tengo por imprudente, el cuerpo me pide que escriba algo sobre el tema (quizás también se deba a que llevo días sin escribir nada aquí).
Vaya por delante que no pienso pronunciarme sobre quien considero mejor candidato o candidata. No tengo información suficiente para ello, y hacerlo sería, más que imprudente, temerario. Pero sí sobre el proceso.
Las primarias, presentes en los Estatutos tanto del PSOE como del PSC, y que no lo están en los de otras muchas formaciones políticas, dónde la dedocracia es la forma usual de designación, son la forma más democrática de elegir un candidato o candidata cuando más de una persona opta a ello. Es un ejercicio de democracia muy positivo … si se lleva bien. Pero si para lo que sirve es para que los partidarios de A ataquen y denosten a B, y para que los partidarios de B ataquen y denosten a A, le estamos haciendo un flaco favor al partido y a los candidatos, tanto a quien gane como a quien pierda, que sufrirán un desgaste muy negativo. Y si encima no se respeta la limpieza del proceso, las consecuencias pueden ser aun peores para la imagen del partido, conviertiendo algo positivo en algo altamente negativo. Sé que no soy nadie para dar consejos, no es esa mi intención, pero hay ciertas cosas que no debemos olvidar en el fragor del combate.
Por otro lado, ciertas cosas no me gustan. No me gusta la actuación a golpe de encuesta. No vendemos detergente. “Vendemos”, ofrecemos, ideas. No es lo mismo. Intentamos llevar a la práctica las políticas que creemos mejores para el conjunto de la ciudadanía, e intentamos convencerla de que así es. Si caemos en la tentación de ajustarnos a lo que la opinión pública (o la mayoría de ella), sobre la que inciden multitud de factores, no todos inocentes, pide, o nos dicen que pide, nos equivocamos (y por favor que nadie confunda esto con despotismo ilustrado, porque no lo es). Y lo mismo con los candidatos: creo que deben tener algún activo más que salir bien valorado en las encuestas.
Tampoco me gustan los y las paracaidistas, salvo en las películas de guerra. Como persona de la organización, de los que durante el día a día mantienen funcionando el chiringuito, me fastidiaría mucho, pero mucho, que alguien viniera ahora a decirme, por ejemplo, que tal o cual persona sin implicación en la organización territorial debe ser el candidato a la Alcaldía de Barcelona, desplazando a las personas que, durante años, han estado trabajando el tema, sólo porque lo dice alguien o porque sale mejor en las encuestas. Cosas como estas no motivan, precísamente, a las personas que forman la organización (porque al fin y al cabo, aunque muchos prefieran utilizar términos que despersonalizan el asunto, estamos hablando de personas, cada uno con nuestros sentimientos). Y, ahora más que nunca, es precisa una organización motivada y tensionada. Sin que ello obste, faltaría más, al derecho de cualquier militante a optar a ser candidato, que debe poder ejercer libremente y sin cortapisas.
Soy consciente de que con los dos últimos párrafos parece que tome partido por Tomás Gómez en detrimento de Trinidad Jiménez. Aunque por quien yo tomara partido no importaría, lo cierto es que no es así. Dije antes y reitero que no tengo elementos suficientes de jucio para ello. Yo no me refiero a las personas concretas que están protagonizando este proceso, me refiero al proceso en sí, y a las consecuencias que pude tener con independencia de quien triunfe en las primarias.
L’IVA no era tan ferotge
13 ago
Fa uns mesos, quan es va aprovar l’augment de l’IVA (dos punts el tipus general, un el reduït, zero el superreduït), els profetes de l’apocal·lipsi peperoconvergents de costum van apressar-se a llençar pronòstics de com de malament afectaria això a l’economia, de com faria pujar els preus, dels pobres pensionistes i persones amb rendes baixes (com si alguna vegada els haguessin importat) i el blablabla habitual de què dolents són aquests que governen i que bé que ho farien ells si governessin, que no hi hauria ni crisi, ni aturats, ni res dolent.
Ja vaig dir aleshores que la mesura, pressa no per caprici, sino com un element més de reducció del dèficit (d’algun lloc han de sortir els diners), no havia d’afectar els preus d’una manera important, llevat dels casos concrets en que els llestos, dels que aquí en tenim a balquena, d’altra banda, aprofitessin per augmentar el seu marge amb aquesta excusa, però ells van seguir a la seva.
Doncs bé, ahir es va publicar l’IPC del juliol, primer mes amb els nous tipus d’IVA. I, com era d’esperar, la cosa no ha estat per tant. El mes de juliol, a causa de les rebaixes, és un mes en el que els preus disminueixen, i juliol de 2010 no ha estat una excepció, amb una rebaixa de 0,488 punts respecte de juny. Sí, aquesta rebaixa és una mica inferior a la dels anys anteriors, però tampoc excessivament. La sèrie és aquesta:
| 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | 2010 |
| -0,568 | -0,713 | -0,593 | -0,600 | -0,750 | -0,520 | -0,915 | -0,488 |
Com es pot veure, la xifra de 2010 és la menor de la sèrie, però a poca distància de 2008, 2005 o 2003, quan no va haver cap pujada semblant.
I no, no és que jo sigui molt llest, era una qüestió purament matemàtica, ja que si l’augment de preu associat a l’augment del tipus d’IVA era de l`1,72% en els gravats al tipus general, 0,93% en els gravats a tipus reduït i zero a la resta, malament podia això afectar taaaaaaaant la butxaca dels consumidors. Si a això afegim que molts establiments han absorbit l’impacte d’aquest augment de l’IVA (que segurament aniran repercutint esglaonadament al llarg del temps) no és estrany que l’augment real de preus hagi estat molt inferior al que jo mateix pronosticava. De fet, els preus estan ara aproximadament a nivell de juny de 2008 (obviament, em refereixo a l’IPC, els preus concrets estaran uns més alts d’altres més baixos).
En fi, que la veritat és tossuda, la mentida té les cames molt curtes, i els fets, com sempre fan, han vigut a posar a cadascun al seu lloc. Ara només cal esperar a veure quin és el proper papu que troben per espantar-nos.
Mensajes contradictorios
10 ago
Esta entrada de Rinze que leí ayer incluye una gráfica en la que a partir de los datos de la encuesta del CIS se compara la evolución de partidos y clase política, de una lado y terrorismo, del otro, como objeto de preocupación de la ciudadanía. En la misma se aprecia una disminución de los ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas de España el terrorismo (disminución lógica, a la vista de la reducción de atentados y de la menor percepción de peligrosidad, lo que no quiere decir que no la tenga, de la banda terrorista ETA), y un aumento de los que entre ellos incluyen a los partidos políticos y/o la clase política.
No es que los datos sean espectaculares, o a mí al menos no me lo parecen, dado que el porcentaje de ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas a los políticos o la política apenas supera el veinte por ciento, lo que visto lo visto, y los ríos de tinta que se vierten en denostar, merecida o inmerecidamente, a la clase política, no es demasiado. Pero dado que este porcentaje se ha venido moviendo en torno al diez por ciento, el hecho de haberse doblado en apenas un año y medio parece dar la razón a quienes ven a la política y a los políticos como fuente y origen de todos los males, por contraposición a los sufridos ciudadanos que tienen que aguantarlos (como si no los hubieran votado). En la propia entrada hay diversos comentarios muy interesantes sobre la posible explicación de los datos presentados (como por ejemplo éste, que lo relaciona con la situación económica), por lo que yo me ahorraré comentar al respecto. Solamente diré lo que digo siempre: los políticos son fiel representación de la sociedad que los elige, y por ello gozan y adolecen de los mismos méritos y virtudes que el resto de ciudadanos.
La verdad es que a mí me gustaría que alguien me explicara como casan datos como los comentados, de aumento de la valoración negativa de los políticos, que sólo son un ejemplo de un estado de opinión extendido, con las encuestas que dan ganador por goleada en unas elecciones autonómicas valencianas a Camps, pese a Gürtel, Correa y todo lo que ya se sabe a día de hoy (más lo que se intuye). O cómo Fabra ha ganado holgadamente elecciones mientras estaba siendo procesado por delitos de corrupción por los que la fiscalía pide una pena de quince años de prisión. O por qué Artur Mas y CiU son favoritos para ganar las futuras autonómicas pese a que a nadie se le oculta su implicación profunda en el inicialmente conocido como caso Palau o Millet (y ahora, por favor, que nadie me venga con que en estos casos no hay sentencia y que los procesos judiciales deben seguir su curso, que la madre que parió a los hijos tontos se murió hace tiempo, y yo no estoy pidiendo que los enchironen sin juicio, la cosa no va por ahí).
¿Qué mensaje está enviando la ciudadanía a los políticos? ¿Que quien más roba más votos saca? ¿Que es igual que robes si luego gobiernas como a mí me gusta? ¿O es sólo una parte de la ciudadanía la que piensa así, precísamente la que vota a los partidos de derechas? ¿No será que hay un interés en aumentar la opinión negativa que muchos tienen de los políticos -merecida en algunos casos, no lo niego- porque saben que mientras para unos esa opinión negativa se truduce en que sus votantes se queden que casa, para otros no afecta lo más mínimo a su nivel de apoyo en las urnas? Se como fuere, ya sea la ciudadanía en conjunto la que comparte la misma visión, o aun en el caso de que nos hallemos ante una ciudadanía dual, con una parte muy estricta y purista, que se queda en casa y no vota, y otra a la que le es igual lo que haga su partido o su candidato, que lo va a votar igual (porque como decían los yanquis de Anastasio Somoza, y sin que ello implique que yo extienda el calificativo a nadie, “Puede que sea un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta“), creo que la situación es muy preocupante.
Y es que estoy refiriéndome a algo que, para mí, es mucho más grave que gobernar mejor o peor, porque una cosa es acertar o no en las decisiones que se adoptan, y otra cosa es utilizar el cargo para emplear el dinero público el dinero de todos los ciudadanos, o sea nuestro dinero, en enriquecerse personalmente, o en financiar al partido, saltandose las reglas del juego que los demás respetan, o ambas cosas. Y si, como parece, estas últimas actitudes se premian en las urnas, me temo que el mensaje que los ciudadanos envían con ello a los políticos no es demasiado edificante y, en todo caso, contradictorio con el que día tras día podemos leer y escuchar en las más diversas tribunas. ¿En qué quedamos?
La complexitat de la política
3 ago
L’entrevista de diumenge al Conseller Antoni Castells al diari Avui-El Punt, és una bona prova de com és de complexa la realitat que ens envolta, i també de que, vistes les reaccions, no tothom té una ment suficientment complexa com per entendre-la. O potser és que el partidisme, la tentació de fer-ho servir tot, però absolutament tot, com a argument per intentar debilitar l’adversari, passa per endavant d’altres consideracions.
Vaig llegir l’entrevista, i la vaig trobar molt interessant. Coincideixo en molts aspectes, no en tots, però més enllà d’això trobo que constitueix una bona anàl·lisi dels esdeveniments que han conformat els darrers mesos de la nostra realitat política. Vist el mitjà on es publicava, i coneixent quin és el seu públic, no m’estranya que el títol de l’entrevista fos “S’han vist molt clares les servituds amb el PSOE“. Molts segurament només van llegir això i es van emocionar. Alguns inclús ho van dir al twitter. Però el que deia l’Antoni Castells anava molt més enllà d’aquesta frase.
És evident que la relació entre el PSC i el PSOE és complexa, i igual que comporta avantatges per ambdues parts (si no, no hi seria, òbviament), també porta problemes, ningú ho nega (el mateix Miquel Iceta ho reconeixia ahir). Crec que tots els que som part del PSC, hem tingut pensaments no massa fraternals quan, alguna vegada, hem sentit o llegit segons quina declaració d’alguna companys de més enllà de l’Ebre (d’aquelles que et fan pensar que, amb amics així, no ens fan falta enemics). En algun sentit, el pacte entre el PSC i el PSOE és com un matrimoni, qüestió també molt complexa. Quan el PSC i el PSOE es van “casar” ho van fer amb vocació de que el matrimoni durés. Bé, com crec jo que caldria enfocar qualsevol matrimoni (i tinc els meus dubtes de que això sigui el que la majoria pensa avui dia). No diré que per sempre, perquè com algú va dir, sempre és molt de temps, però sí amb la decisió de no demanar el divorci a la primera baralla. El divorci existeix, és una possibilitat, però una possibilitat a utilitzar només quan la convivència és impossible i no ens queda cap altra sortida. Crec que no ens trobem en aquest punt, i si arriba, arribarà.
És sobradament conegut que el PSC va nèixer el 1978 de la unió de tres forces socialistes, el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE, amb la vocació de ser el partit que aglutinés la majoria de l’esquerra a Catalunya. Hauria hagut d’altres alternatives, com ara fer un partit socialista nacionalista català (que no nacionalsocialista 
) i un altre partit socialista espanyolista. Segurament hauria estat una alternativa més senzilla, però no millor, sobre tot per al nostre país. Crec, i ho dic amb orgull, que ningú ha fet més que el PSC per la cohesió de Catalunya, i va començar a fer-ho amb el sol fet d’existir. Potser alguns altres hagin fet tant com el PSC, però més, no.
I quelcom que van tenir clar els fundadors del meu partit va ser que, tot i ser Catalunya el territori on el PSC desenvolupa la part fonamental de la seva activitat política, no renunciava a intervenir a la vida política espanyola, d’una banda perquè a Espanya és on ens trobem, i les decisions que es prenen a Espanya ens afecten, i de l’altra perquè no considerem Espanya una cosa aliena, més aviat ens sentim compromesos amb la resta de pobles d’Espanya en la tasca comuna de fer-la millor. Aquest dos són trets fonamentals de la nostra identitat com a partit. Aleshores era així, i ara també ho és, com molt bé va dir l’Antoni Castells a l’entrevista referida (i aquest és un punt que molts es devien saltar, a la vista dels comentaris):
En el PSC no hi ha dues ànimes, n’hi ha una. És una ànima de fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la de l’Espanya que reconeix l’autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de la Catalunya que s’implica amb l’Espanya democràtica.
Això es va articular, com era lògic, en un acord amb el PSOE, partit socialista de referència a Espanya, d’acord amb el qual el PSC, tot i ser un partit diferent del PSOE, intervé en els seus congresos (i per tant en l’el·laboració de les seves propostes polítiques), i en els seus òrgans de govern (Comissió Executiva i Comité Federal). També compartim grup parlamentari, però això no ha estat sempre així. Vàrem tenir grup parlamentari fa molts anys, i la veritat és que ja aleshores això no va evitar que els repartidors de carnets de bon català (que ja hi eren, com ara) parlessin de supeditació al PSOE, sucursalisme i el blablabla de costum.
Perquè malgrat alguns han estat sempre sembrant la llavor de la divisió, intentant tentar-nos amb els seus cants de sirena, intentant fer-nos creure que trencar amb el PSOE és la solució perquè ens perdonin els nostres pecats i ens acceptin a la seva casa gran, tenim clar d’on venim, on som i on volem anar. Han intentat classificar-nos, dividir-nos en sector catalanista i sector espanyolista … però no. Jo ho vaig dir fa uns mesos, i Antoni Castells ho deia diumenge:
… el PSC, en el seu conjunt, és un partit catalanista. I no ho seria si hi hagués el sector catalanista i el sector no catalanista.
I és evident que al llarg de la nostra Història hem tingut tibantors amb el PSOE, i és cert que tota la polèmica derivada de l’Estatut i la sentència del TC han suposat nous elements de confrontació. Tot i que val la pena recordar que el PSOE va votar a favor de l’Estatut al Congrés dels Diputats, i que va ser el PP qui el va impugnar (és obvi, però sentint alguns sembla que l’únic culpable en tot aquest tema sigui el PSOE), no podem negar que l’actitud netament demagògica i anticatalana del PP en tot aquest tema ha arrossegat alguns membres del PSOE (que n’hi ha de més autonomistes i n’hi ha que no ho són tant) a posicions massa properes als populars, potser pensat més en clau electoral que en una altra cosa, davant la trista realitat que, en alguns llocs, l’anticatalanisme ven.
El company Castells, i d’altres, veuen el tema del grup parlamentari (o el de la veu diferenciada al Congrés, digueu-li com volgueu) com un element molt important. Jo no ho veig tan clar, i ja vaig exposar el meu punt de vista, però tot és discutible, vull dir que tot es pot discutir i, diria més, tot s’ha de discutir. Hem de ser més independents del PSOE? També és discutible, i cada assumpte és diferent. Crec que tant en el tema de l’Estatut com en el del finançament, en el que el company Castells és actor principal, hem demostrat que la nostra prioritat és defensar els interessos de Catalunya, i no quedar bé amb el PSOE, sense que això suposi que ens haguem de deixar portar a les posicions maximalistes defensades pels que, quan va ser el seu torn, van conformar-se amb molt menys, i ara demanaven la lluna per tal de fer impossible l’acord. Demanar impossibles no és defensar millor els interessos dels nostres electors, i fora un error entrar en el concurs de a veure qui demana més i per tant és més català, perquè, no ens enganyem, aquest concurs el tenim perdut. Però, com dic, cada assumpte és diferent, i aquestes coses són complicades. Clar, és molt més senzill, i requereixen molts menys esforços els eslogans fàcil de que aquí ja només serveix la independència, ja no hi ha dreta ni esquerra, només patriotes i traïdors, els que no estan amb mi estan contra mi, etc., etc., etc. llàstima que, com dic, ni la vida ni la política són tan senzilles, com ho demostra que, sovint, les mateixes coses es veuen de forma diferent segons des d’on mirin. Mentre que per alguns (vegi’s els comentaris gairebé monolítics a l’entrevista que comento, ja se sap qui llegeix els diaris en qüestió) el PSC no existeix, és només el PSOE (podriem dir el PSOE-C, com els agrada a alguns), per uns altres “el PSC se hunde en las encuestas por su deriva hacia posturas nacionalistas”. Increïble, però cert.
Coincideixo, finalment, amb el company Castells (també ho ha dit a Catalunya Ràdio) en que hem de reconstruir (o de construir, perquè en les eleccions autonòmiques no hem sigut mai netament majoritaris) un espai polític majoritari al voltant del PSC, perquè evidentment la nostra vocació no pot ser aspirar a reeditar el tripartit (sense renegar en cap cas de la molta i bona feina feta, però sense oblidar que no ha estat un govern de tres partits, no del PSC, i que per això ha tingut disfuncions importants), ni molt menys un complement de Convergència. Per cert, ja que surt el tema, crec que a tots ens qualifiquen els nostres actes, i el Sr. Artur Mas s’ha autoqualificat, de nou, amb la seva reacció a l’entrevista. No puc menys que coincidir amb l’Antoni Castells en la seva opinió sobre la poca categoria del Sr. Mas (tot i que a mi no m’ha decebut, el Sr. Mas ja porta molts anys en política i ha demostrat el que pot i, sobre tot, el que no pot fer, així que ja fa temps que no espero d’ell res de bo).
