Manuel

Arriba als seus darrers dies la campanya per al referèndum de la Constitució Europea, una campanya on gaire bé res no és el que sembla. Hi ha qui en l’àmbit espanyol demana el sí, però esperant que surti un sí justet, amb una baixa participació, creient que així desgastarien l’adversari polític. Ja a nivell català, d’altres demanen el sí, després d’haver passat pel no, i tampoc no volen un sí aclaparador. Altres, els de debò (suposo que els demés som de broma o cartró-pedra), defensors com sempre de les essències, demanen el no donant per descomptat que sortirà sí, de forma que tenen el millor de tots dos móns. I finalment, hi ha qui, donant també per descomptat que a Espanya sortirà sí, voldrien que a Catalunya sortís no, amb un càlcul semblant als anteriors: Catalunya manifesta la seva postura diferencial (i és un argument que podem fer servir quan convingui), però no hi perdem res.

Puc estar d’acord amb una part dels arguments del no, sobre tot aquells que es refereixen a les mancances de la constitució, que són moltes. Però no hem d’oblidar que el text és fruit d’un acord entre molts països, la majoria amb govern conservador, on tothom ha hagut de cedir (i els conservadors han hagut de fer-ho, per exemple, en la inclusió en el preàmbul de les arrels cristianes d’Europa). Jo també voldria anar més enllà en molts temes, però ara per ara no sembla possible. El que no vol dir, ans al contrari, que renunciem a fer-ho en el futur.

Altres arguments del no són més discutibles, i donen lloc a paradoxes: ¿Donarien suport els verds europeus a una constitució que no protegís el medi ambient? ¿Donaria suport la Confederació Europea de Sindicats a una constitució que, com he llegit en algun lloc, eliminés els drets dels treballadors aconseguits en tres segles de lluita? ¿Donaria suport el PNB a un text negatiu per a les nacions sense estat? Algú ens ho hauria d’explicar.

Altres, són bastant poc consistents: que substitueix el dret al treball pel dret a treballar (¿i què?), que no assegura la igualtat de gèneres (però diu que tractarà d’eliminar les desigualtats entre la dona i l’home i de promoure’n la igualtat, que és bastant semblant), o que per modificar-la caldrà l’acord de 25 estats (es clar, i per aprovar-ne una de nova també).

I, last but not least, altres arguments són senzillament falsos. I això és bastant més greu. Basta comparar el que es diu amb el que la constitució estableix en cada cas per a comprovar que ens trobem davant mentides flagrants (això, o jo no sé llegir textos jurídics, i en aquest cas ho tinc malament, perquè m’hi guanyo la vida): la constitució, per se (altre cosa és el que cada govern faci) no obliga a augmentar la despesa militar, ni supedita la Unió Europea a l’OTAN, ni consagra la flexibilitat laboral, ni altres coses de que se l’acusa.

La constitució bàsicament refon normativa existent, i efectua algunes aportacions noves que, en tot cas, són positives en relació amb la situació actual. I és que les preguntes a fer-nos són: ¿millora la constitució la situació actual, ni que sigui poc? Jo crec que sí. ¿L’empitjora en algun aspecte? Diria que no. ¿Si aquesta constitució no s’aprova, és possible tenir a curt termini un text millor des del punt de vista de l’esquerra o de les nacions sense estat? Evidentment no, i qui digui el contrari (i hi ha gent que ho diu) que expliqui en què es basa, i per què si això és tan fàcil no s’ha pogut aconseguir ara.

La veritat és que un no seria aprofitat pels euroescèptics (que, agradi o no agradi, són els majoritaris dins el bàndol del no) per aturar o, si més no, alentir el procés de construcció europea. I encara que l’endemà el sol tornaria a sortir, i la vida continuaria, per tots els que creiem en una Europa políticament unida, seria un mal dia.