La vida segueix (més o menys) igual

Ja ha passat el 9-N i, continuant amb el símil cinematogràfic que alguna vegada he fet servir, crec que tot el que ha passat s’ha ajustat al guió previst: el sobiranisme ha efectuat una nova demostració de força (si poca o molta és relatiu i ara m’hi referiré), i ens ho ha venut com un gran triomf, amb declaracions eufòriques, discursos en anglès, llàgrimes i tota la posada en escena que cal efectuar en una pel·lícula per tal que la ficció sembli creïble per a l’espectador. Segons el guió, el resultat era el de menys, la victòria estava aconseguida abans de començar. I, tot i que és aviat per a dir-ho, sembla que el govern de Mariano Rajoy continua també sense sortir-se de l’absurd paper pla i sense matisos que ve interpretant des del començament de la pel·lícula. Clavant el guió, vaja.

No negaré que la mobilització d’ahir, diem-li consulta participativa o com vulguem, té un efecte simbòlic pel sol fet de celebrar-se. És evident. I consti que crec que la semiprohibició va ajudar més que perjudicar-la (conec més d’un, tot i que suposo que no constitueixen un nombre significatiu, que va anar i va votar SI-SI només com un gest de rebel·lia contra el govern de Rajoy, però que en una votació de debò votaria una altra cosa). I les coses simbòliques tenen la seva importància, però jo que sóc més de fets, i no puc evitar pensar que, com diu el títol del post i una famosa cançó, la vida segueix igual que abans del 8-N. O casi. Si més no des del punt de vista de les dades.

Estem acostumats, elecció rere elecció, a que unes mateixes dades siguin analitzades de formes molt diferents en funció del’analista. Això no és del tot injustificat, certament les dades poden analitzar-se des de diversos punts de vista (valors absoluts, valors relatius, tendències, expectatives, conjuntura …), si bé també hi ha molta anàlisi interessada. I jo en faig la meva, que intento no sigui interessada, però que no puc evitar sigui, com totes, subjectiva.

Diuen les dades oficials, que assumiré com a certes a efectes dialèctics, que és molt assumir tenint present que no hi ha forma de contrastar-les i que qui les facilita és el mateix govern que porta tres anys multiplicant per dos les xifres reals de participació als diferents happenings independentistes de l’onze de setembre, que un total de 2.236.806 ciutadans i ciutadanes (amb un 98,6% de meses evaluades) van participar a la consulta, i que d’ells, l’opció per la independència, l’opció SI-SI, va ser preferida per 1.806.336 persones, més o menys un 80%. Es molt? Es poc? Com deia, depèn. En termes absoluts, és molta gent, indubtablement. En termes relatius, no tanta. La forma en que s’ha celebrat la consulta (amb vot dels majors de 16 anys, estrangers i persones que podien no estar censades a Catalunya, sempre que al seu DNI constés una adreça d’aquí) no permet saber amb exactitud el percentatge que representen aquests vots sobre els votants potencials, i no espereu que ni a les dades oficials ni a la premsa del règim la xifra surti destacada, que ja sabem que vetllen per la nostra salut mental i segons quina informació se la reserven no fos cas que algú es desmoralitzés, però per les dades que han circulat, sembla que aquest percentatge de SI-SI no arribaria a un terç del “cens”. Un percentatge alt? Sí. però llunyà, molt llunyà, de la majoria.

I si parlem de tendències, podem dir que som allà on érem fa dos anys. Comparant amb les dades de les darreres eleccions autonòmiques, el vot sobiranista està clarament estancat, inclús pateix un lleu retrocés. Sumant els vots el 2012 de CiU, ERC, CUP i la meitat d’ICV (això és una estimació meva totalment arbitrària, donat que aquesta formació no té una postura oficial), resulten 1.920.670 vots. Se’m pot dir que els vots d’UDC del 2012 no s’haurien de comptar, perquè no està oficialment per la independència, però això queda compensat de ben segur per l’augment de votants potencials en incloure majors de 16 anys i estrangers.

Aquest estancament del vot sobiranista té un especial significat si tenim present que venim de dos anys de manipulació mediàtica descarada per part dels mitjans públics i concertats de Catalunya, manipulació històrica dels fastos del tricentenari, i d’una campanya on s’han abocat diners a cabassos, amb cartells, pamflets, pseudoenquestes, trucades … Dos anys en que la crisi continua i en molts casos s’ha agreujat, el que justifica el descontentament de la ciutadania. I dos anys, last but not least, de col·laboració desinteressada (o amb d’altres interessos) del govern del PP amb la causa sobiranista, que ha tingut la seva culminació en el despropòsit de la impugnació del procés participatiu.

Però ni així. Jo sempre he dit que totes aquestes performances que s’han fet al llarg d’aquests anys servien per motivar la tropa, fidelitzar els convençuts, però no per guanyar més adeptes. Ahir vàrem poder comprovar que no m’equivocava (fet que a mí, que m’equivoco sovint, em fa una certa il·lusió).

La realitat és que més de dues terceres parts dels catalans NO han donat el seu suport al projecte secessionista. I sembla estrany pensar que, llevat de casos de malaltia, desplaçament o altres causes de força major, hi hagi molts partidaris del SI-SI que ahir restessin a casa. Però encara que una bona part dels no-votants d’ahir fossin del SI-SI, aquests continuarien no sent majoria. Poden tancar els ulls o amagar el cap sota l’ala tant com vulguin, però les persones que a Catalunya aposten per la independència estan molt lluny de ser majoria.

Igual que el govern del PP no pot seguir tancat en banda davant la situació, el bloc sobiranista català no pot continuar actuant com si representés la majoria de la ciutadania, perquè no és així. Em temo que un i altre en prescindiran. Em temo que el govern del PP continuarà aferrat a la Constitució com a excusa per al seu immobilisme i que fins que no es produeixi un canvi de majoria parlamentària (que afortunadament ja s’albirà a l’horitzó d’aquí a no gaire temps), poca cosa canviarà. Em temo també que els sobiranistes continuaran dient que “Catalunya vol”, “els catalans volen” i continuaran parlant de DUIs i altres fantasies com si fossin majoria. Però si per alguna cosa ha servit aquest 9N ha estat per constatar que no són tants com ens volem fer creure, o com podria semblar vista l’amplificació mediàtica de les seves postures. Algú (sobiranista) em deia l’altre dia al Facebook que això del 9-N els serviria per comptar-se. Bé, ja us heu comptat. Sou molts, però no suficients, ni de lluny.

Al govern del PP el dono per perdut. La seva postura els dona un rèdit electoral en alguns sectors i dubto que la canviïn. Però en pro de la convivència a Catalunya, aquest resultat hauria de ser un toc d’atenció a les forces sobiranistes. Si volen seguir menystenint la majoria de la ciutadania, actuant com si no existíssim, allà ells, ja s’ho trobaran. Però que tinguin molt present que no poden vèncer sense convèncer. Quan arribi el desengany, que ningú digui que no estava avisat.

Tot i que crec que un tema com aquest el que importa són les dades generals i no les particulars, no vull acabar sense fer una petita referència per Sant Quirze: el que he dit per Catalunya li és igualment aplicable. Els vots SI-SI són més o menys un terç dels possibles votants i es corresponen amb la suma CiU+ERC+CUP+meitat ICV de les eleccions de 2012 (6.623 ara, 6.522 aleshores), malgrat l’augment de votants potencials. També per aquí la vida segueix igual, o casi.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail