Només depèn de nosaltres …

Una de les fal·làcies de l’independentisme, de les que més es repeteix, com un mantra, és la de que “la independència només depèn de nosaltres”. I és una de les fal·làcies més repetides perquè a la seva vessant positiva (sembla que la independència és tan senzilla que només cal desitjar-la molt fort), uneix la desqualificació de totes les alternatives que no depenen de nosaltres (és a dir, totes menys mantenir l’statu quo), de forma que no cal ni entrar a valorar-les ni, molt menys, preguntar sobre elles.

Efectivament, quan hom planteja el federalisme com l’alternativa que conjumina el millor de la independència (un nivell d’autogovern ampli i inatacable) i del manteniment de l’statu quo (l’evitació d’una ruptura amb la legalitat vigent de greus conseqüències de tot tipus), rep inequivocament la resposta de que això és inviable perquè no depèn de nosaltres, perquè més enllà de l’Ebre no hi ha federalistes, perquè a Espanya no en volen sentir a parlar, and so on, i en canvi la independència només depèn de nosaltres. Poc importa que, quan se’ls pregunta, els catalans prefereixin el federalisme a la independència o al manteniment de l’statu quo, com resulta d’aquesta enquesta publicada avui. Poc importa que, a la resta d’Espanya, cada cop més veus s’alcin optant per una solució federal, amb el PSOE al capdavant però ni molt menys en solitari (i, abans que ningú m’ho recordi, ja sé que no és fàcil i que caldrà treballar molt). Sembla que, tot i això, en aquest cas no hi ha obligació de treballar i de lluitar per fer realitat la voluntat del poble català, com semblaria coherent amb el que ens diuen dia rere dia. Sembla que això només funciona si la voluntat del poble és la que interessa als ideòlegs de la moguda (que, al final, són els de sempre), si no és així, al poble que el bombin, que tots sabem que l’invent aquest del dret a decidir només pot servir per decidir el que ells volen que decidim.

Però, tornant a l’inici, realment la independència només depèn de nosaltres? Es pot afirmar seriosament que no importa a cap efecte ni la situació preexistent, ni la legalitat espanyola, ni la legalitat internacional? Evidentment no. La independència, esdevenir un Estat, implica que els altres Estats et reconeguin com a tal (i no entro aquí, perquè no és el tema i donaria per un altre post, el fet que la meitat dels teus propis ciutadans tampoc no et reconeguin). Convertir-te en estat sobirà és, en certa manera, com fer-te soci d’un club que té reservat el dret d’admissió. No n’hi ha prou amb que tu vulguis fer-te’n soci, omplis la sol·licitud, l’enganxis la teva millor foto i acceptis abonar la quota. Cal que t’admetin. I el mateix pot dir-se, i encara amb més motius, d’altres clubs més “selectes” com pot ser la Unió Europea, que tenen establerts estrictes procediments d’admissió.

Aquí algú sortirà amb allò de no ens poden dir que no !!!. Ah, no? Per què? Hi ha alguna explicació o ens ho hem de creure com a dogma? Perquè  la crua realitat és que, malgrat els enviaments de llibres, les pancartes gegants, els castells o altres performances, cap estat ha manifestat la més mínima simpatia per la causa secessionista. Això per no dir que, tant important com el fet de l’admissió al club dels estats (i a la UE i demés organismes) és el quan i el com. I això, hipotèticament, dependria de moltes coses, entre d’altres la forma de produir-se la secessió, la majoria que li haguès donat suport … ningú vol al seu club gent que no respecta les normes, perquè igual que se n’ha saltat unes, pot saltar-se les altres, i el tothom vol és gent (estats) en que es pugui confiar.

Aquest timing i aquestes condicions són quelcom fonamental perquè podria ser que, després d’una temporada en un limb jurídic, nosaltres i les nostres empreses, haguéssim perdut la nostra posició al món, i haguéssim de començar de zero. I jo ja sé que hi ha gent a qui no l’importa assumir renúncies per tal d’aconseguir l’objectiu, crec que la majoria de catalans no s’ho pot permetre, i no crec que ningú tingui tampoc especial interès en arriscar el futur dels seus fills per tal que uns pocs puguin fer realitat el seu somni romàntic.

I no ho dic per dir-ho, perquè d’acord amb l’enquesta abans comentada (i d’altres anteriors), la majoria dels catalans opten per la negociació, inclús en cas de victòria sobiranista en unes properes eleccions, i l’opció DUI no és en absolut majoritària (és més, inclús les persones que es declaren votants de les CUP o d’ERC opten per una DUI per una exigua majoria). Al final, afortundament, resultarà que els hiperventilats són pocs, encara que fan molt de soroll.

Com jo sempre dic als clients, a la vida no hi ha res fàcil, i si algú t’està venent quelcom com molt fàcil, t’està enredant. Segur.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail