La relativitat de les xifres

Es curiós observar com hi ha afirmacions que sembla que no es poden discutir, que es donen per certes, malgrat els fets, de forma repetida, s’entesten en negar aquesta pretesa certesa.

Un cas clar és de la presumpta majoria independentista a Catalunya. Tot sentim sovint frases del tipus “Catalunya vol …”, “Els catalans volen (volem) …” en les que qui parla dona per acreditat que l’opció independentista és majoritària (inclús molt majoritària) a Catalunya. Però, hi ha fets que donin suport a aquesta afirmació?

Certament les tres darreres manifestacions de l’onze de setembre han estat multitudinàries, i tot i que no tothom que hi ha assistit era independentista, sí que ho era la immensa majoria. Però, per molt multitudinàries que fossin, els manifestants han oscil·lat entre el mig milió i el milió d’assistents, i a Catalunya som set milions de persones (compto també els menors que no poden votar, perquè a les manifestacions hi havia molts nens). I tot i que a aquest milió, essent molt generosos, li afegíssim un altre de gent que hauria volgut anar i per motius diversos no va poder, o que sense ser amic de les vies és independentista, podríem arribar als dos milions, menys del trenta per cent de la població, i això malgrat la propaganda institucional i el suport incondicional i descarat dels mitjans del règim (si algú té la temptació de dir-me que les xifres oficials de les manifestacions eren 1,6, 1,7 o 1,8 milions de persones, s’ho pot estalviar si no em diu també com ha fet el càlcul i, més concretament, com es poden posar 6, 7 o 8 persones en un metre quadrat desafiant les regles de la física clàssica). sí, era molta, molta gent, però de majoria, res.

Però hi ha altres evidències: recordeu que a la campanya de les darreres eleccions europees els partits independentistes demanaven un vot massiu a Catalunya, molt superior al de la resta d’Espanya, per tal d’acreditar la vocació europeista d’una hipotètica Catalunya independent? I, què va passar? Doncs que la participació a Espanya va ser del 45,84% i a Catalunya del 47,63%, una diferència inferior a dos punts i una participació inferior a la de Madrid, La Rioja o Castella-Lleó, per exemple (vull aclarir que jo vaig votar, com he votat sempre, no us penseu que feia boicot). Es tractava només d’anar a votar, a qui volguessis o en blanc, i ni així (evidentment del fracàs dels que demanaven aquest gran diferencial de participació no se’n va parlar més, no interessava).

I arribem a una altra prova, la campanya anomenada “signa un vot per la independència“. Resulta que, després de mesos recollint signatures, no només de gent que podia votar sinó també de majors de setze anys i estrangers, han presentat 720.000 firmes !!! Sí, són moltes, però … quin percentatge d’electors representen. Un 15%? Encara que ho dobléssim (un altre cop de forma generosa) tenint present que hi ha gent que potser no vol donar les seves dades però que votaria independència, tindríem un 30% !!! I això en molts mesos de feina de recollida de firmes per tot Catalunya, i pretenent que aquestes signatures fossin la justificació d’una DUI si es donava el cas !!! Ho sento, però per mi això és un fracàs, i una nova prova de que aquesta clara majoria que donen per descomptat, només existeix en els seus somnis (el que no ens estalvia, però, haver de sentir parlar d’ella com un dogma de fe).

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail