Welcome to Catalunyistan

Jo no sé si la informació que El Mundo publica en relació amb la suposada existència de comptes d’Artur Mas a Suïssa és o no certa. És més, el mitjà en qüestió no m’ofereix cap confiança, i per tant no m’estranyaria que fos una invenció. Tots coneixem quin tipus de periodisme practica el diari del senyor del corpiño, i com no ha tingut mai cap mania en inventar-se històries per perjudicar a aquells que deuen considerar els seus enemics. Al partit socialista tenim molta experiència en aquest tema, ja que companys nostres han estat blanc habitual de les seves fabulacions. Nihil novum sub sole. Però no podem oblidar que, de vegades, ha publicat informacions que han acabat confirmant-se, i això fa que no puguem limitar-nos a tancar els ulls, sinó que cal una resposta per part del perjudicat, de l’injuriat, si és que parlem d’una mentida, perquè és un responsable polític i està obligat a fer-ho.

Quan dic una resposta, estic pensant en un desmentit clar i contundent i la immediata interposicions d’accions legals contra el mitjà. I punt. Això és el que es podria esperar en un país mitjanament normal. Però, malauradament, Catalunya sembla, cada cop més, Catalunyistan, segurament per no desentonar dins aquest Espanyistan on per ara som, i la resposta del Sr. Mas ha estat la podria esperar-se del governant de qualsevol república bananera de les que encara en queden unes quantes al món. Artur Mas ha tingut la barra, perquè no té un altre nom, de retreure als catalans que no estiguin al seu costat davant la informació publicada. Què vol dir estar al seu costat? No demanar cap explicació? Tirar terra sobre el tema? La tàctica no és nova, ja s’ha practicat altres vegades: es presenta un atac (perquè si la informació no és certa està clar que ens trobem davant un atac) contra una persona, o si m’apureu contra un partit, com un atac contra l’independentisme, o directament contra Catalunya.

I no, senyor Mas, jo no sóc menys català que vostè i no em sento atacat per ser-ho. Igual que no crec que cap espanyol s’hagi sentit atacat quan el mitjà en qüestió (també conegut, merescudament, com “el inmundo”) ha atacat ministres del govern d’Espanya (casualment socialistes), ni crec que s’hagin hagut de sentir atacats els andalusos quan el blanc dels seus atacs han estat membres del govern d’Andalusia. Em repugna, com a demòcrata i com a persona respectuosa de la llei, que hi hagi qui pensi que tot s’hi val, i practiqui allò de difama que algo queda, i per tant m’agradaria que qui fa això carregués amb les conseqüències, sense cap clemència.

Però també em repugna, i molt, que un governant s’emboliqui amb la bandera per a intentar convertir atacs personals en atacs contra el país, i amb aquesta excusa demanar que el votin, que és el que el Sr. Mas ha fet. És, en poques paraules, F-A-S-T-I-G-Ó-S, tant com el que fa El Mundo. Vostè no és Catalunya, vostè no representa ni tan sols l’independentisme, al qual ha arribat a última hora i per conveniència. Si d’alguna cosa anem sobrats en aquests temps és de partits independentistes, i per tant, presentar-se com l’única garantia per als que volen la independència (que no és el meu cas) és fals i trampós.

Perquè, a sobre, Sr. Mas, vostè és el líder d’un partit que ha hagut de prestar una fiança per import de 3,2 milions d’euros per respondre de les seves responsabilitats en el saqueig del Palau de la Música, que poden ascendir a sumes molt més importants. Ja sé que no hi ha sentència encara (i al pas que anem no sé si l’arribarem a veure), però hi ha indicis més que versemblants, i informes contrastats (i en cap cas inventats, com pot ser el de El Mundo) que expliquen com Millet i Montull rebien un 4% (en Pasqual es va quedar curt) de l’import de les obres adjudicades a certes empreses per l’administració convergent i aquest percentatge es repartia entre aquests dos individus (1,5%) i Convergència (2,5%). Amb aquests antecedents, sembla que fora d’esperar una actitud una mica més discreta.

Però tampoc no m’estranya que Convergència i Artur Mas adoptin aquesta actitud quan, malgrat el que he dit, continuen en la primera posició en les opcions de vot. Pel que sembla, hi ha molta gent que no l’importa que li robin (no cal dir que els diners desviats els hem pagat tots, perquè augmentava el preu de les obres realitzades), mentre qui li roba sigui “dels seus”. Aquesta és la pena d’aquest i de tants països, que no importa què es fa, sinó qui ho fa, i si és dels “nostres”, tant se val. Això diu molt poc de la maduresa del país, però és el que hi ha, i no oblidem que el ciutadà que vota corruptes no és víctima, sinó còmplice.

Jo no sé si Catalunya serà o no algun dia independent, i la veritat és que no és el que més em preocupa (ho veig com quelcom més instrumental que altra cosa), però sí que m’agradaria que, en qualsevol cas, fos un país que no tolerés la corrupció dels governants, de tots els governants, sota cap excusa, i no com ara. Perquè Esperanza Aguirre s’equivoca quan diu que una Catalunya independent seria una república bananera, Catalunya JA ÉS ARA, com Espanya (un altre dia en parlarem), una república bananera, per a això no li cal la independència. El pitjor és que si els que ens han de portar a la independència són el Sr. Mas i els seus, la cosa no millorarà, així que haurem de posar un rètol a l’entrada que digui: WELCOME TO CATALUNYISTAN.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

3 pensamientos en “Welcome to Catalunyistan

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Sé que un ninotaire ho va fer amb Espanya, però no estic d’acord amb estigmatitzar un país suposadament corrupte utilitzant el sufix “-istan”. Em sembla que el món que acaba en “-istan” ja té prou problemes de tot tipus, i que aquesta moda no hi ajuda.

    Tenint en compte que l’exemple més pròxim de país paradigmàtic corcat per la corrupció és Itàlia, potser hauríem de dir “Catalunyàlia”.

    Dit això, no puc estar més d’acord amb la idea que exposes a l’article.

    Potser el primer error va ser que el 3% es quedés en dos minuts de pim-pam-pum al Parlament en lloc d’anar fins al fons, petés qui petés.

    • Gràcies Dani pel teu comentari. Efectivament, el meu Catalunyistan s’inspira en l’Españistán de l’Aleix Saló, i res més lluny de la meva intenció que intentar estigmatitzar cap país, només he fet servir una terminació que, per sort o per desgràcia, crec que tothom sap què vol dir. Potser “Catalunyàlia” fora més adient tenint present el nostre context geogràfic, però segur que no s’entenia tan bé.

      Malauradament en aquest país es va parlar del 3% perquè al Pasqual se li va escapar, però mai s’ha volgut afrontar seriosament el tema de la corrupció. Es comenta molt animadament el que passa al sud de l’Ebre, però del que passa a casa nostra, ningú no en vol parlar, com si aquí no hi haguessin corruptes com arreu, per desgràcia nostra. El millor exemple és que hi ha un procés judicial que implica el principal partit del país, amb indicis més que ferms, i sembla que a ningú l’importi. Es una pena, però és així.

Los comentarios están cerrados.