La xocolata del lloro

En un país com el nostre on els polítics són les víctimes preferides de les crítiques de tothom (inclús d’aquells que no mouen un dit si no és en el seu propi benefici), era d’esperar que una mesura com la reducció d’un 30% del nombre de regidors tingués una acollida d’allò més favorable. No cal dir que en un tema com el nombre de regidors que ha de tenir un Ajuntament, com en tantes altres coses, qualsevol xifra tindria un punt d’arbitrarietat. L’art. 179 de la LOREG estableix l’escala que s’aplica a Espanya, que a un municipi com per exemple Sant Quirze del Vallès l’assigna la xifra de disset regidors (que serien 21 si es superés la barrera dels 20.000 habitants, que ja es troba molt propera).

És disset el nombre ideal? Seria millor un nombre superior? O un nombre inferior, com per exemple els dotze (o tretze, si el nombre ha de ser senar i arrodonim a l’alça) que resultarien de rebaixar un 30% el nombre actual? No ho sé, tot és discutible. Però el que sí que sé és que si amb aquesta mesura hom pensa que s’aconseguirà un estalvi substancial en la despesa que generen els regidors (un estalvi proper al 30%, per exemple), lamento dir-li que s’equivoca. Dels disset regidors de l’Ajuntament de Sant Quirze, només dos tenen dedicació exclusiva, i per tant podem dir que cobren un sou del que viuen (i, per si a algú l’interessa, cap d’ells és del PSC, malgrat el PSC forma part de l’equip de govern), la resta cobren una compensació (o dieta, o digueu-li com volgueu) per les reunions a que assisteixen. Per això podem dir que el suposat estalvi seria la xocolata del lloro.

En canvi, el que segur que s’aconsegueix és disminuir la pluralitat. No tinc jo tan clar que fomenti el bipartidisme, com alguns opinen. això dependrà de cada cas. Però que disminueix la pluralitat, i que pot provocar que algunes veus quedin fora dels consistoris, és evident. I malgrat això, molts dels que demanen més democràcia ho aplaudeixen … En fi, ja sabem que som un país estrany, ple de contradiccions, i aquest és un exemple més. I si a això li afegim el traspàs de poder que es pretén fer des dels municipis cap a les Diputacions, el tema és encara pitjor. La crisi serveix d’excusa per tot.

Davant tot això, nosaltres només podem dir que continuarem treballant per als nostres ciutadans, a més o menys regidors, però amb les mateixes ganes.

Acabo amb una anècdota: Si a les darreres eleccions municipals els regidors a designar a Sant Quirze haguessin estat tretze i no disset, tots els partits, menys el PSC, tindrien un regidor menys dels que ara tenen, el que hagués enfortit la nostra posició i, per exemple, faria que un pacte PSC-CiU fos majoritari. Des d’un punt de vista partidista, no hauria estat un mal negoci.

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Un pensamiento en “La xocolata del lloro

  1. Pingback: Manuel Cáceres

Los comentarios están cerrados.