Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de marzo, 2012
Il·legitimitat democràtica
31 mar
Sentia fa uns dies a Mariano Rajoy esmentar els deu milions de vots obtinguts a les darreres eleccions, fa poc més de quatre mesos, com a justificació per a no fer cas de les massives protestes que es preparaven contra aquesta salvatjada antisocial que alguns anomenen reforma laboral. I no és quelcom aïllat, ho deuen tenir a l’argumentaria, perquè fa només tres dies, Fatima Báñez, aquesta ministra de d’ocupació (com ara es diu el seu ministeri) que durant tota la seva vida laboral només s’ha dedicat a la política, esgrimia també els famosos deu milions de vots com a aval de l’esmentada reforma.
Cal reconèixer que, per a un observador circumstancial, la cosa podria tenir una certa lògica: aquesta gent han guanyat unes eleccions fa només quatre mesos, i per tant cal deixar-los que desenvolupin el seu programa electoral. Però en aquest cas, quelcom grinyola … Què passa si la salvatjada en qüestió no estava al seu programa electoral? I, encara més greu, què passa si durant la campanya electoral que els va portar a la victòria van afirmar expressament que en cap cas farien el que, només quatre mesos després, han fet?
“El Partido Popular no va a apoyar abaratar el despido en ningún caso … no se puede hacer una reforma laboral sin hablar con los sindicatos”
Recordeu aquestes frases? Són d’Esteban González Pons entrevistat per Ana Pastor en La 1, podeu veure’l i sentir-lo aquí:
És legítim, tot just passades unes eleccions, fer precisament el que de forma expressa i clara vas dir que no faries? Per a mi no. Es totalment inacceptable, es un frau i és antidemocràtic. El programa electoral, i el que es diu durant la campanya, és una mena de contracte entre el partit i l’electorat. Puc entendre que les circumstàncies canvien i que potser de vegades es diu que es farà tal o qual cosa que, després, no resulta possible fer. Pot passar. Però això no es pot fer quan només han passat quatre mesos des de les eleccions i les circumstàncies són les mateixes. I, molt menys, utilitzar per contestar les protestes ciutadanes l’argument de que els vots t’avalen, quan el votant, si va creure el que el PP li deia (que ja és ser crèdul, certament), pensava que estava votant un partit que en cap cas abaratiria l’acomiadament, com ara ha fet.
Es clar que, a aquestes alçades, no diré que m’estranyi, perquè el Partit Popular és, de sempre, el partit de la mentida i la manipulació. El partit que utilitza qualsevol mitjà per aconseguir el poder, des de comprar diputats a utilitzar conspiracions político-periodístiques. Que és, davant això, una o mil mentides? Pecata minuta. Això de la mentida no es accessori per als populars, està en el seu ADN. Quantes vegades han criticat una mesura quan eren oposició que després, quan són govern, implementen corregida i aumentada?
Recordeu a Soraya Sáenz de Santamaría parlant de la reforma laboral que va fer el PSOE (i que al costat d’aquesta sembla un acudit)?
O a Maria Dolores de Cospedal sobre una pressumpta amnistia fiscal que segons El Mundo preparava el govern del PSOE (que era mentida, però tant se val)?:
Mentides, mentides i més mentides … però ja veieu, elles les deixen anar tan fresques, sense que se’ls escapi el riure ni despentinar-se, i és que ningú menteix tan bé com un pepero.
Amb quina autoritat moral pot adreçar-se a la ciutadania un govern que sistemàticament l’enganya? Amb quina legitimitat pot demanar-li esforços i sacrificis? Evidentment, amb cap. I això no és bo, no ja per a ells, sinó per al país. I potser és ja temps de modificar la legislació per tal d’impedir aquestes aberracions. O això, o cada cop més gent es despenjarà del sistema, i quan això passi, quan cada cop més gent pensi que les eleccions no són la via per a expressar-se, tindrem un problema, perquè potser voldran expressar-se d’alguna altra forma menys pacífica.
El que serveix, i el que no
12 mar
Dues són les vies amb que la dreta d’aquest país (i serveix per a Catalunya igual que per a Espanya) està fent servir per tal d’intentar desmobilitzar a la ciutadania davant la immensa agressió als drets dels treballadors que suposa la reforma laboral.
Una, que faria morir d’enveja al propi Goebbels, és intentar deslegitimar als convocants. Qui no ha rebut, inclús més d’una vegada, un d’aquests correus en els que un ciutadà, apolític però motivat, ens explica les suposades prebendes dels sindicalistes? Qui no ha sentit o vist en un programa de televisió, una ciutadana també apolítica, queixant-se de la seva situació mentre els sindicats no fan res? Acusacions de tots colors i, bàsicament, falses (el company José Rodríguez n’ha recopilat unes quantes, aquest és l’enllaç a la darrera), que no mereixen que m’estengui més (a banda de que encara que els sindicats fossin deu vegades pitjor del que els peperos ens diuen, això no faria millor la reforma laboral).
L’altra és repetir fins a l’avorriment que les manifestacions, les vagues, no serveixen per res, no creen ocupació, etc … A banda de la hipocresia i la incoherència que suposa que digui això un partit, com el Partit Popular, que va passar-se l’anterior legislatura convocant manifestacions (obertament o per persona interposada, tant se val), en general per intentar limitar els drets de les persones, el contingut d’aquesta afirmació ens diu que, o la dreta d’aquest país no sap Història, o no li agrada recordar-la. I això m’obliga a dir coses que, per mi, són obvietats, però que cal repetir per compensar la maquinària de propaganda neocon.
Quan jo vaig estudiar la revolució industrial, al batxillerat, o posteriorment a Empresarials, ens explicaven com funcionaven, més o menys, les primeres fàbriques, com era el treball en les mines, quins eren els drets dels treballadors … i em sembla recordar que, oh sorpresa!, les coses no han estat sempre com ara.
NO, les jornades no han estat sempre de vuit hores, NO, no sempre ha existit el descans setmanal remunerat, NO, no sempre han existit les vacances anuals pagades, no, no sempre ha existit una edat mínima per a treballar, no, no sempre ha existit el dret a cobrar una indemnització en cas d’acomiadament … i tants i tants drets dels que, fins ara, els treballadors gaudeixen.
I, com es van aconseguir aquests drets, us preguntareu? Ah, clar, els bons empresaris (aconsellats per església sempre preocupada pels drets dels desemparats), un dia es van llevar il·luminats i van dir … va, millorarem les condicions laborals d’aquesta colla de pollosos, pobrets, encara que això ens suposi guanyar menys diners. Com? Que no va ser així? No fotis !!! Com va ser, doncs?
Aquests drets, com sempre al llarg de la Història, es van aconseguir lluitant. Es van aconseguir amb vagues, es van aconseguir amb manifestacions, es van aconseguir a costa de l’esforç de moltes persones que en ocasions s’hi van deixar la vida (heu sentit a parlar del pistolerisme?). Així que, quan us diguin que manifestar-se, o que fer vaga, no serveix, pregunteu-vos si quedar-se en el sofà empassant-se retalls de tots tipus en nom de la famosa crisi (crisi creada pels mateixos que ara retallen) serveix d’alguna cosa.
Els resultats no són immediats, evidentment. Ni que la vaga fos un èxit clamorós (bé, tampoc no ens n’assabentarien, ells controlen la majoria de mitjans de desinformació i propaganda), canviaria la cosa d’un dia per l’altre. Però tenim el dret, i casi l’obligació, de demostrar que no ens deixaren privar dels nostres drets sense lluitar. Li devem als nostres avantpassats, que van aconseguir aquests drets, i li devem als nostres fills.
DISCLAIMER 1.- No m’agradaria que la meva ironia fos entesa com un atac als empresaris, perquè aquest país està ple d’empresaris, i jo en conec més d’un, que són conscients del valor del capital humà en l’empresa, i només demanen una mica de flexibilitat quan les coses van mal dades, no una patent de cors. Igual que no tots els treballadors són bons, tampoc són tots els empresaris dolents.
DISCLAIMER 2.- Abans que algú em parli de les diverses reformes laborals del PSOE, he de dir que, en la meva opinió, no hi tenien res a veure amb aquesta. Certament tenien alguns punts que podrien ser discutibles, però no atacaven, com aquesta, el cor dels drets dels treballadors.
