Arxiu de diciembre, 2011

A pocs dies de l’inici del XIIè. Congrés del PSC, si una cosa m’ha deixat clara el debat precongressual que s’està duent a terme als mitjans, a la xarxa i a tot arreu, és que som un partit complex. Molt complex. I jo crec que això, lluny de ser un inconvenient, és una fortalesa nostra si la sabem canalitzar. Hom podria pensar que tant de bo fòssim com aquestes forces polítiques que tenen la solució fàcil per a tot, com ara alguns independentistes: Crisi? Independència. Retallades? Independència. Canvi climàtic? Independència. El Barça no està fi? Independència. Congestió viària? Independència. Fracàs escolar? Independència. I així ad infinitum. Sí, ja sé que és una simplificació i una exageració, que ningú no se m’enfadi, però de debó que sentint i llegint alguns i algunes, no sembla tan allunyat de la realitat.

Però nosaltres, com a col·lectiu, no som així. En els dos eixos que vertebren la política catalana (esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme) ens trobem en un punt intermig, cosa que té diverses conseqüències. Així, trobem que davant el mateix problema, companys i companyes ofereixen solucions oposades. Hi ha que pensa que no som prou catalanistes, i hi ha qui pensa que ho som massa. Jo crec, com deia ahir en una entrevista Pere Navarro, que al PSC tots ho som, de catalanistes i que, com diu Miquel Iceta, de catalanista se n’és o no se n’és. També passa això en l’altre eix, encara que aquí, en el moment actual (no sempre ha estat així), les opinions són més uniformes en quant a que no hem defensat prou bé els valors més típicament d’esquerres.

Una altra conseqüència necessària és que sempre hi ha algú que és més el-que-sigui que nosaltres. Vull dir, que sempre hi ha qui diu que és més espanyol, qui diu que és més català, que és més d’esquerres … i nosaltres mai ho serem prou, llevat que anem a parar a posicions extremes on normalment tampoc no es troben les solucions. Per això, fora un error intentar competir amb qui fos intentant aparentar ser el que no som. Entre d’altres coses, perquè la ciutadania acostuma a preferir els originals a les còpies, i de proves n’hi ha a dojo a la nostra Història recent.

Què hem de fer, doncs? Al meu parer actuar de forma coherent amb el que som, amb el que hem estat sempre (adaptat, evidentment, als temps actuals). I, què som? Per mi (no dono per fet que tothom ho comparteixi), d’una banda som un partit que té un àmbit d’actuació català, però que també vol governar Espanya. Hem governat a Catalunya (i als seus municipis, encara ho fem a un bon nombre d’ells) i aspirem a tornar-ho a fer. Però també volem incidir en la governació d’Espanya. No considerem (no considero, si més no), Espanya com quelcom alié, i a més estic convençut que els interessos de Catalunya i els d’Espanya no són excloents, ans complementaris (exactament el contrari del que altres forces polítiques, legítimament, manifesten). I si volem incidir en la governació d’Espanya, només podem fer-ho actuant conjuntament amb altres forces espanyoles. Sí, parlo del PSOE, amb complexitats de tamany semblant a les nostres. I què passa quan actues conjuntament amb altri? Que les decissions ja no són només teves, que has de pactar (internament, sense escarafalls per treure rèdit) i això genera contradiccions entre el que tu faries i el que potser acabes fent. Contradiccions que els nostres adversaris polítics intenten provocar dia sí dia també, i magnificar quan es produeixen. És així, i així continuarà sent, el contrari és impossible (igual que és impossible que un matrimoni no discuteixi mai). A Catalunya, el PSC és sobirà i decideix, però en les polítiques espanyoles la decissió no és només seva (nostra). I el que no val és aprofitar-se del col·lectiu quan pensa com tu i renegar-ne quan passa al contrari. Podem tenir un grup parlamentari propi, però més important que l’eina és la finalitat. Per què el volem, un grup parlamentari propi? Perquè si és per votar sempre el mateix que el PSOE ens podem estalviar el paripé. I si és per discrepar en votacions en que no importa què votem, la situació és semblant, pur gest cara a la galeria. Ja sé que, malauradament, ara seria molt fàcil proposar-ho, ja que amb la majoria absoluta del PP tot surt gratis (en aquest sentit contra el PP es viu millor). Però jo em plantejo el tema des d’un punt de vista no tant conjuntural. I en una votació la majoria depenguès del vot de l’hipotètic grup del PSC, amb qui votaríem per fer majoria que no sigui el PSOE … amb el PP? La veritat, no m’ho imagino. I tot això no treu que, si en la relació Catalunya-Espanya existissin interessos oposats (cas que, també, s’ha donat, es dona i es donarà) com a PSC hem de defensar el que considerem just per Catalunya, i si això implica enfrontar-se amb el PSOE, ens hi enfrontem, encara que sigui fraternalment. Però no ens deixem enredar, ens ha de guiar el nostre criteri, no el que de ben segur d’altres voldran vendre com EL criteri, titllant de mal català, botifler, traïdor i demès adjectius a l’ús tot el que no ho accepti.

A l’altre eix (esquerra-dreta), el tema és bastant més clar (el que no vol dir que sigui fàcil). Nosaltres, com bona part de socialdemocràcia europea (que també comparteix els nostres problemes, cadascun amb els seus trets diferencials) hem dut a terme polítiques que han deixat de banda els valors més tradicionals de l’esquerra. D’entrada, hem permés (quan no hi hem contribuit activament) l’afebliment de les polítiques tributàries. Si serveix d’exemple, l’IRPF no ha fet més que baixar des que jo recordo, i ha baixat més per a un cert tipus de rendes que per a d’altres (ja tenim oblidat que els guanys patrimonials tributaven fa anys al tipus mitjà, mentre que ara, junt amb els rendiments del capital mobiliaria, tributen a un tipus fix -dos per ser més exactes- inferior al de la resta de rendes). I no es tracta de recaptar per recaptar, encara que he començat per aquest punt, la recaptació no és més que un mitjà per aconseguir unes finalitats. Els principis històrics de la Revolució Francesa continuen vigents: llibertat, igualtat, fraternitat-solidaritat. Al contrari del que estem veient, fa falta més sanitat, més educació, més compensar les desigualtats, més ajudar qui no necessita, més governar per als més desafavorits, sense discriminar-los per cap raó, i donant-los les eines per tal que deixin de ser-ho. I per fer tot això fan falta recursos, i d’algun lloc els haurem de treure, per impopular que sigui. Però, a més, cal administrar bé aquests recursos, sense malbarataments. L’austeritat no ha de ser una eina en temps de crisi, l’austeritat ha de ser el criteri fonamental per gestionar el diner públic, SEMPRE. I perseguir el frau, tant per la banda del que no paga el que li tocaria, com per la banda del que rep el que no li correspon. Res de nou, tot coses de sobres conegudes, però sovint poc practicades.

No tothom pensarà igual, i això és una sort. Però estic convençut que les nostres diferències són de matís i no essencials, i que del nostre debat sortiran les millors propostes per a presentar-nos davant la ciutadania. Ens pot costar formular-les, i més ens costarà portar-les a la pràctica, però per això estem aquí, no? Les nostres normes internes, la forma en que fem les nostres litúrgies, ens importen només a nosaltres (el que no vol dir que no calgui discutir-les com a mitjà per a aconseguir un partit millor), però a la ciutadania el que l’importa és què farem si governem, què proposarem als electors per tal que ens votin, i en això ens hem de concentrar. Les altres batalles, també la designació de les persones que han d’estar al capdavant del nostre projecte, són secundàries, i faríem bé en tenir-ho present.