Reacciona

He acabat de llegir Reacciona, que com ja deveu saber és una obra diguem-ne coral (de diversos autors), coordinada per Rosa María Artal (que també hi escriu) que ens convida, com diu el seu títol, a reaccionar davant la crisi econòmica, política i social. I he de dir que m’ha agradat.

Sense compartir necessàriament totes i cadascuna de les afirmacions que a l’obra es realitzen, sí comparteixo íntegrament el seu esperit: estem contemplant com, de mica en mica i qualsevol excusa, es van erosionant els drets socials i econòmics de la major part de la ciutadania (allà on, amb sang, suor i llàgrimes, s’havien aconseguit, que tot plegat és una petita part del món), com els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres, com el poder polític cada cop està més supeditat als poders que s’acostumaven a dir fàctics, però que avui dia crec que es poden anomenar senzillament econòmics, perquè al cap i a la fi aquí va tot a petar, als calers, sense que tots plegats fem gaire cosa per evitar-ho.

Del llibre, interessant en el seu conjunt, en podríem destacar molts paràgrafs, però jo en vull remarcar un parell:

… siempre existirán categorías de personas: unos, los que sobreviven; otros, los que viven del esfuerzo de los demás; otros, los que se esfuerzan, y por último aquellos que simplemente son espectadores. Con ser malos los que se aprovechan de los demás, estos últimos (los espectadores) son los más perversos porque para ellos todo acontece como en una película. Pagan su entrada y ello les da derecho a un sitio preferente para disfrutar del espectáculo y criticarlo, pero sin participar en él; cuando termina la representación, se marchan a su casa en su cómodo vehículo y continúan viviendo en el magma amorfo y vacío de una prosperidad diseñada por hábiles manos que todo lo mueven, que todo lo saben y que todo lo controlan.

Una de las mejores herramientas para desarmar a la ciudadanía es fomentar el desprecio a la política y a la democracia: es mejor que los ciudadanos no participen, no pregunten, no controlen. Y esta herramienta se maneja de varias maneras.

El primer paràgraf és de Baltasar Garzón, a qui crec que no cal presentar. No estic gens d’acord amb algunes de les coses que ha fet, però sí amb moltes altres, i crec que el paràgraf reproduït retrata fidelment un tipus de gent, que es queixa, que critica, però que no participa, una mica com si estés per sobre del bé i del mal, vol que les coses es facin com ell vol, però que les faci un altre.

La segona frase és de Lourdes Lucía, jurista, editora i co-fundadora d’ATTAC España, i diu, a contrario sensu, una gran veritat: la política és l’arma, la força, dels que no tenen la força dels diners. Si aquests es desentenen de la política, no voten, tindrem un poder polític cada cop més feble, i per tant cada cop més sotmès al poder econòmic.

Per tant, crec que si volem canviar les coses, cal deixar de ser espectadors, cal acompanyar la queixa d’una alternativa, d’una acció positiva que contribueixi a millorar les coses. I, tal com jo ho veig, la nostra reaccció passa, necessàriament, per la política, per la particpació i pel compromís i la lluita per les nostres idees. Amb indignar-se no n’hi ha prou, cal comprometre’s, com diu Sthéphane Hessel. I sí, el compromís comporta feina, i sovint decepcions,  i contradiccions, però és l’única sortida. S’acostuma a dir que, amb o sense nosaltres, la política es farà igual, i si no participem es farà sense nosaltres, i en aquests moments s’està fent sense molta, molta gent. I així ens va.

Es tiempo de democracia genuina. Tiempo de movilizarse, de ser actores y no sólo espectadores impasibles, progresivamente uniformizados, gregarizados, obedientes (Sthépane Hessel, al pròleg de Reacciona).

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

4 Respuestas a Reacciona

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Pilar Bespín

  3. Pingback: Sònia Pereda

  4. Pingback: Eduard Girbau

Los comentarios están cerrados.