Titulitis

Ens assabentem aquest cap de setmana que el currículum de la vicepredidenta del govern de “els millors” no s’ajusta exactament a la realitat (m’ha agrada una frase en castellà, que deia que “adornó su currículum”). Diguem-li inflar, diguem-li guarnir, diguem-li exagerar, diguem-li directament falsejar, el cas és que algú (i no dic que la resposabilitat sigui necessàriament de la interessada) ens ha volgut vendre quelcom que no era, en aquest cas un llicenciatura en psicologia que, pel que es veu, no existeix.

La gravetat del tema no rau en l’existència o no de l’esmentada llicenciatura, el que és inacceptable, i exigeix una depuració de responsabilitats, és que algú ens ha volgut enganyar, i caldria saber qui ha estat. Ho sabrem? O ho despatxaran tot dient que ha estat un error del darrer becari? No sóc optimista.

Jo no crec que una titulació universitària sigui l’únic, ni tan sols el principal, barem per mesurar la capacitat d’una persona. N’hi ha exemples a balquena de persones que han triomfat professionalment (i tampoc tinc clar que aquest sigui l’objectiu principal a la vida) sense titulació universitària, i sovint ni tan sols de secundària.

Les causes per les que una persona no comença (i acaba) estudis superiors són variades, poden ser personals, familiars, socials … depenen de com viu cadascun aquell moment vital. Hi ha qui no pot perquè no es pot permetre no treballar, hi ha qui no vol perquè, encertadament o no, no li veu profit, hi ha a qui li costa més, …

No tenir un títol universitari no hauria de ser un estigma, ni desqualificar per res, i molt menys per desenvolupar un càrrer públic, en el que el polític compta amb el suport de tècnics per tal de tenir tota la informació necessària per a la presa de decisions. Perquè malgrat el que de vegades se’ns explica, no acostuma a existir una única opció tècnicament bona, normalment hi ha més d’una d’entre les que hom tria amb criteris polítics.

Tenir un títol universitari implica que has seguit uns estudis i que, en el seu dia, vas superar unes proves sobre el coneixements adquirits, però res més. El món és ple de llicenciats i llicenciades realment incapaços professionalment, potser amb coneixements teòrics (i no sempre) però sense idea de com aplicar-los i quan, sense iniciativa, sense inteligència (ni emocional ni de l’altra), sense capacitat de treball, ni perseverància … No, la titulació no garanteix res.

Però aquest assumpte és important perquè venim d’una època en la que s’ha fet befa i mofa de les persones que, per voluntat popular, desenvolupaven la màxima representació del nostre país, com ara el President de la Generalitat José Montilla i el President del Parlament Ernest Benach, senzillament perquè no tenien l’esmentada titulació universitària. Burles, menyspreu, això és el que transmetien un dia sí i l’altre també els convergents quan parlaven d’ells, tractant-los com si fossin uns pelacanyes. I ves per on, com es diu en castellà, “a cada cerdo (amb perdó dels porcs) le llega su San Martín”, i ara els ha arribat a ells.

Què diran ara de la vicepresidenta Ortega? S’en fotran? La ridiculitzaran? O com és del govern “dels millors” això no importa? Tant se val, a mi no m’hi trobaran.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

Una Respuesta a Titulitis

  1. Pingback: Manuel Cáceres

Los comentarios están cerrados.