Qüestió de percepció

He llegit aquest cap de setmana un interessant article de l’escriptor Javier Cercas publicat en El País amb el títol de “El fracaso de la izquierda en Catalunya“. Us en recomano la lectura, i estic molt d’acord amb el seu contingut, tot i que, evidentment, amb matisos. Potser no veig el nacionalisme tant negativament com ell, encara que tinc clar que no el veig com una cosa positiva, i que en el nom del nacionalisme s’han fet enormes barbaritats. Si, ja sé que també s’han fet amb d’altres excuses, però crec que el nacionalisme, com totes les coses que apel·len a la víscera, és perillós. I, com ja he dit en d’altres ocasions, i per tal que ningú s’equivoqui, no parlo del nacionalisme d’aquí o d’allà, parlo del nacionalisme en general, de tot arreu. Per una pura qüestió de poder, el nacionalisme espanyol ha fet, fins ara, moltes més barbaritats que el català, així que no voldria que s’entengués que l’un és millor que l’altre o viceversa. En aquest sentit em sembla que en Cercas pensa igual.

Més enllà d’això, aquest article m’ha fet recordar que, com l’autor indica, després de les recents eleccions autonòmiques, algunes veus van imputar la derrota electoral del PSC a una hipotètica manca de catalanisme. Aleshores ja vaig dir que no hi estava d’acord, que portava (i porto) molts anys sentint la mateixa cançó (sobre tot en boca dels nostres adversaris polítics), que tot i que no ha d’haver temes tabú i tot es pot debatre, fer d’això l’eix central dels nostres debats era jugar al joc de l’adversari i amb les seves regles (i per tant la victòria és impossible), i que el nostre problema era un altre. Però si puc entendre que els nostres adversaris (i la seva premsa fidel) intentin despistar-nos portant-nos a un debat estèril, més em costa quan aquest debat l’estimulen companys i companyes del partit que, encara que ara sembli que tothom s’ha oblidat, han tingut la responsabilitat de representar el partit des de les conselleries del govern, el que si no els fa únics culpables del que va passar, sí que fa impossible que puguin mirar cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells (sobre tot quan més d’una conselleria ha mantingut polítiques que ens han erosionat més del compte, sovint sense necessitat). Per això, em sembla adient recordar la llista de companyes i companys (i això inclou independents també) que hem posat als nostres dos governs:

  • Joaquim Nadal
  • Antoni Castells
  • Montserrat Tura
  • Caterina Mieras (fins 2006)
  • Josep Maria Rañé (fins 2006)
  • Marina Geli
  • Antoni Siurana (fins 2006)
  • Ferran Mascarell (2006)
  • Jordi William Carnes (2006)
  • Jordi Valls (2006)
  • Ernest Maragall (des de 2006)
  • Joaquim Llena (des de 2006)
  • Mar Serna (des de 2006)

I, si després de llegir aquesta llista algú pensa que el suposat sector catalanista del PSC ha estat marginat, que s’ho faci mirar. No companys, no, no és per aquí per on van els trets, i si no ho assumim, no ens en sortirem.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.