Doncs sí, sembla ser que finalment tindrem primàries per designar el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona a les properes municipals. I tot i que el procès que ens ha portat fins aquí el considero lamentable, crec que en el punt on estem les primàries són una molt bona notícia.

I és que els avantatges de les primàries són diversos: el primer i més important és que és la forma més democràtica de designar un candidat, mitjançant el sufragi lliure, directe i secret dels militants (i simpatitzants, en el seu cas). Aquí tots els vots valen igual, el del militant històric i el del que porta poc temps al partit, el del militant de base i el del que té càrrecs orgànics i/o públics, el de qui pot intoxicar filtrant a la premsa rumors interessats i el de qui, com jo, només pot expressar les seves idees escrivint-les i assumint-ne l’autoria. El segon avantatge és que la situació actual era inaguantable, amb “companys” que porten mesos des de l’ombra (si ho fessin donant la cara i amb arguments podria ser respectable) erosionant la figura de Jordi Hereu. I el tercer és que, guanyi qui guanyi les primàries, ningú podrà discutir-li la legitimitat obtinguda del procés. Estem en l’era digital, però les designacions digitals dels candidats no són un valor a defensar, malgrat sigui el que practiquen els nostres adversaris polítics (que a sobre es veuen amb cor de criticar-nos). El guanyador de les primàries tindrà tota la legitimitat i, a més, haurà gaudit d’una projecció mediàtica important, com va ser el cas de Tomás Gómez a Madrid.

No, la menció de Tomás Gómez no és casual, perquè trobo força semblances en el que ara està passant a Barcelona i les darreres primàries de Madrid. En tots dos casos, la direcció vol carregar-se qui ha estat fent la feina al territori en uns temps difícils, amb encerts i amb errors, certament, per posar-hi un (una) paracaigudista que no ha desenvolupat la seva feina en aquest territori, sinó en d’altres, també amb encerts i amb errors. La diferència és que la direcció del PSOE va fer això quan havia portat el partit a guanyar les darreres eleccions generals, mentre que l’actual direcció del PSC ens ha portat a obtenir els pitjors resultats de la nostra història, una diferència no menor, perquè ens dona peu a dubtar, i molt, de segons quins criteris. En tots dos casos l’argument, o l’excusa, són unes pressumptes enquestes que es filtren a conveniència per tal d’intentar predisposar l’opinió pública (buscant la profecia autocumplida). Jo no sé si les enquestes existeixen o no (pel que sembla es filtren a la premsa com, quan i en la part que convé però la militància no té dret a conèixer el seu contingut), però no està de més recordar que, pel que s’ens ha dit, les enquestes prèvies a les autonòmiques donaven uns resultats encara pitjors dels finalment obtinguts (reitero, els pitjors de la nostra història), una veritable ensulsiada i encara és l’hora que algú ens expliqui perquè no es va plantejar en aquell cas canviar el candidat, o més ben dit els candidats, en plural, i en canvi ara sembla que sigui la pedra filosofal.

Acabaran aquestes primàries igual que les de Madrid? Això espero, i el temps, i els militants, ho direm. El que sí demano és joc net i paraules clares. Que ningú aprofiti el seu càrrec, orgànic o públic, per manipular el procés, afavorint o perjudicant ningú. Que qui vulgui recolzar Jordi Hereu o Montse Tura ho faci, però parlant clar, fent-se responsable de la seva opinió i, si pot ser, argumentant-la, dient per què un o una és millor o pitjor candidat/a que l’altre/a. Que s’acabin les filtracions interessades: no vull llegir més allò de “membres de la direcció del partit pensen que …” o “fonts del carrer Nicaragua diuen que …”. Que cadascú pensi i sobre tot digui el que vulgui, però que no s’amagui i doni la cara (i el nom). Que no se’ns venguin motos del tipus: “ai mira, algú casualment ha pensat que podria ser candidat i ha preguntat què calia fer” després de mesos preparant el terreny, que això no s’ho creu ni el meu fill de tres anys. Que no s’intenti desqualificar ningú dient que és el candidat o candidata de l’aparell (amb connotacions despectives), com alguns estan intentant amb Jordi Hereu. Més que res perquè a mi em costa acceptar que jo, que porto la tira d’anys treballant a nivell d’agrupació (feina que m’encanta però que té poc reconeixement) gratis et amore sigui l’aparell i en canvi no ho siguin companys i companyes que porten dècades vivint de, per i per a la política, amb càrrecs orgànics i/o públics del més alt nivell, quan a més resulta evident que, si fos per ells, Jordi Hereu no seria candidat, que si ho acaba sent serà per culpa els militants, no de cap aparell.

Serem capaços de fer-ho bé? Si ho som, tenim una oportunitat, si no, continuarem de derrota en derrota fins el desastre final.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.