Tot i que han passat pocs dies des de les eleccions autonòmiques, i encara no ha estat possible efectuar una anàl·lisi en profunditat dels resultats o, més ben dit, de les seves causes, la indiscutible desfeta del PSC obliga, ens obliga, a reflexionar seriosament sobre nosaltres mateixos. Qui som, qui volem ser, cap a on volem anar, són preguntes que estan a la ment de tothom, dins i fora del partit.

Certament no totes les causes de la derrota són endògenes, ja que factors externs i incontrolables, com ara la crisi, amb tot el que comporta, o la desgraciada aventura de l’Estatut al Tribunal Constitucional, han estat molt perjudicials. Però no podem caure en la temptació de donar la culpa als elements només, ja que també han tingut un pes molt important les coses que hem fet, com les hem fet i amb qui, i les coses que no hem fet i per això és imprescindible anal·litzar-les críticament, i que aquesta anàl·lisi tingui conseqüències a tots els nivells.

Sóc conscient que la conjuntura, amb una situació de greu crisi que no sembla hagi de superar-se a curt termini, i la perspectiva d’unes eleccions municipals a sis mesos vista, no ens permet dedicar-nos en exclusiva a mirar-nos el melic, ja que hem de continuar governant els municipis i treballant al servei dels ciutadans, però tampoc hauria de servir d’excusa per ajornar més enllà del mínim imprescindible un debat del tot necessari.

El President Montilla, amb la seva actitud exemplar, ja ha donat el primer pas en la direcció correcta, però cal anar més enllà, només en el terreny de les persones sinó, i sobre tot, en el de les idees. En uns temps com els actuals, en els que tothom sembla buscar lideratges messiànics (i no va per Leo Messi), sembla que la preocupació principal hagi de ser qui succeirà el President Montilla a la Primera Secretaria i, per extensió, qui serà el proper candidat o candidata a la presidència de la Generalitat (sense que això prejutgi que hagi de ser la mateixa persona). Però no hauria de ser així, tot i que el factor personal és important, no ho negaré, i segurament caldrà aprofundir en la renovació. No estic demanant una cacera de bruixes, que ningú es confongui, però tampoc crec que sigui Montilla qui hagi d’assumir en solitari una responsabilitat que comparteixen, compartim podríem dir, perquè segur que tots podríem haver-ho fet millor, més persones.

Però, com deia, per mi més importants que les persones són les idees, i per això és bàsic redefinir el nostre projecte, començant per saber què és el que la societat vol i què és el que nosaltres estem disposats a oferir. No es tracta d’ajustar la nostra oferta a la demanda de forma automàtica, com si fabriquéssim un producte qualsevol que ha de seguir les tendències de moda imperants per tal que el comprin. El nostre partit, les persones que el formem, compartim uns valors, uns valors que considerem bons i que són els que ens impulsen a treballar, i crec que aquests valors (resumits per la trilogia llibertat-igualtat-solidaritat), que han d’estar sotmesos a crítica, com tot, i que són susceptibles d’evolucionar, no poden canviar-se de cop i volta només perquè ara el vent bufi cap a una altra banda (com demostra la regressió dels projectes progressistes a tota Europa). Un cop nosaltres mateixos ho tinguem clar, hem de ser capaços d’explicar a la societat per què creiem que la nostra alternativa és millor a la resta, amb humilitat, però amb convicció, amb il·lusió, però amb realisme.

Tampoc podem caure en la simplificació (també tan pròpia dels nostres temps) de pensar que es tracta, només, de si som més catalanistes o més espanyolistes, o de les relacions entre el PSC i el PSOE, com alguns comentaristes (sovint interessats, però no sempre) ja han començat a dir, fent servir allò tan poètic de les dues ànimes. No nego que aquest és una tema complex i important, que cal no defugir, i que ha d’estar en el debat, però no és el tema central, ja que ni crec que sigui la causa fonamental de la derrota (l’augment de participació als nostres feus tradicionals del cinturó de Barcelona traduïda en un increment de vots del Partit Popular m’ho fa pensar) ni crec que hagi de ser l’eix únic al voltant del qual es configuri el nostre futur.

Jo, que tinc anys de vida i de militància, recordo que del 1984 al 1995, quan CiU va enllaçar diverses majories absolutes i el PSC quedava a molta i molta distància (tot i que amb més escons i vots que ara, és cert), al davant del nostre partit estaven persones com Reventós, Obiols i demés companys que, per dir-ho d’alguna manera que no soni malament, no eren immigrants o fills de immigrants. I en aquells temps, ho recordo perfectament, els nostres adversaris ens deien, com ara, que estàvem subordinats al PSOE, que no érem prou catalans i coses semblants, i nosaltres quèiem en el parany un i altre cop. Així que jo no compro, ho sento.

És més, donar-li a aquest tema més importància de la que té és anar allà on els nostres adversaris volen tenir-nos, donant per bo el seu marc, dins el qual mai els podrem vèncer. Crec que els nostres problemes venen més aviat del distanciament amb el nostre electoral tradicional, treballadors i treballadores, però també classes mitjanes, que no acaben de veure (potser perquè no hem estat capaços d’explicar-ho d’una forma coherent) cap a on anem. I això ens ha fet perdre la centralitat, com molt bé ha escrit Pau Canaleta.

Hi ha molta feina a fer, i no serà fàcil, però les ganes de fer-la no ens falten, i els treballadores i treballadores de Catalunya necessiten un PSC fort que recuperi el lloc central que li correspon.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.