Reflexions sobre el debat

Amb els debats passa com amb les eleccions pròpiament dites, o com amb les dades d’audiència dels mitjans: ningú no perd o, dit d’una altra manera, tothom troba alguna dada positiva, relativa o absoluta, estàtica o dinàmica, parcial o global, que li permeti extreure una conclusió favorable als seus interessos.

Ahir no va ser una excepció. Els fanboys de cada partit tenen clar que el guanyador va ser el seu. De fet, molts i moltes ho sabien abans de començar, no calia ni fer el debat.

Jo no cauré avui en això, perquè no crec que tingués massa valor la meva classificació. A banda que guanyar o perdre un debat (sigui quin sigui el significat de la expressió), pot tenir més a veure amb la capacitat retòrica o d’actuació dels i de les candidates que amb la seva idoneitat per governar, o amb la bondat del seu programa, que és del que es tracta, ja que si més no valdria en comptes d’unes eleccions fer un càsting, que segur que sortia més baratet.

Si que vull, però, donar unes pincellades sobre alguns aspectes del debat, algunes actituds, i alguns temes que es van tractar o que, per la raó que sigui, es van obviar. Primer sobre els candidats, per ordre invers de vots:

Albert Rivera va acreditar ser més maleducat que ningú, així com que, més enllà del seu tema (l’inexistent problema lingüístic) té poc a oferir. Em fa molta gràcia la seva aversió a les prohibicions i les sancions en aquest tema (em recorda Aznar amb el tema de conduir begut), quan totes les legislacions, de tots els àmbits, estan plenes de sancions per incomplir-les, sense que sembli importar-li. I com que es va posicionar en contra de tothom (inclús va atacar el PP amb el tema llengua) amb una actitud totalment negativa, sembla clar que els vots que rebi no serviran per res a efectes de governabilitat. En aquest sentit, són vots llençats.

Joan Herrera va estar en el seu paper, tot i que potser era qui ho tenia més fàcil, ja que d’una banda no era blanc directe d’atacs (el que l’estalviava haver de defensar-se), i d’una altra no estar en una posició central facilita molt la crítica als demès (tot i que per criticar el PSC va haver de recòrrer a criticar Zapatero, oblidant també que estem en unes eleccions autonòmiques).

Alicia Sánchez Camacho (aka Alicia Croft), també va basar-se en els seus dos temes estrella, el lingüístic i la immigració, amb aquesta contínua referència a la immigració ordenada que no puc evitar que em faci pensar en Ellis Island i les cues d’immigrants que volien entrar als Estats Units per Nova York, però sense aportar res de nou. Les seves intervencions van ignorar bastant que estem en una campanya autonòmica (tot plegat a ells això de l’autonomia els fa més nosa que servei) i va tirar del discurs de generals. Va atribuir-se la pressumpta creació de llocs de treball pel PP quan va governar (ignorant que són les economies les que els creen, no els governs, i que els períodes de crisi no són comparables amb els d’expansió, en un discurs propi del que jo anomeno política per a dummies) i sense poder respodre quan José Montilla li va indicar que a València hi ha més atur que a Catalunya (va intentar negar la dada, però menteix, tot i que no crec que l’importi).

Joan Puigcercós va alternar moments bons (quan va intentar, sense èxit fer posicionar Artur Mas en el tema del referèndum per la independència) amb d’altres poc lluïts, amb una certa bipolaritat, quan en un moment semblava ser molt crític amb els convergents i al següent no descartava fer de crossa d’un hipotètic govern seu. I va caure també en el simplisme habitual d’associar independència amb solució de tots els mals. No és d’estranyar que accentui el discurs independentista per sobre del discurs d’esquerres (que mai l’han tingut massa potent) ja que els seus rivals electorals no són precisament d’esquerres, més aviat al contrari.

José Montilla va estar millor en el fons que en les formes. No descobrirem ara que no és un gran orador, i que el seu català no és fluid, és a dir, que no es guanyarà la vida com a presentador del telenotícies, però va ser molt clar en quant el que proposa i el que no proposa. Potser es podria haver estalviat alguna al·lusió que no tocava (com la que va fer a Albert Rivera a propòsit del girigai de Ciutadans), però va posar en valor la feina feta, oferint dades que no van ser contestades, i també va posar de manifest la inconsistència de la proposta de concert efectuada per Mas. Se li ha criticat que no va ocupar una posició més central en el debat, però si això va ser així, no va ser per culpa seva, llevat que entenguem com a culpa ser educat, respectar els torns d’intervenció i no interrompre, sinó per la pròpia dinàmica de les intervencions. Si no l’interpel·laven, no podia respondre, només parlar quan li tocava, no és que es trobés absent (encara que segurament sí més còmode en uns temes que en uns altres, com li passa a tothom)

Artur Mas no va estar malament si tenim present que va ser capaç d’evitar pronunciar-se sobre gairebé totes les propostes concretes que se li van formular, ni sobre el tema del referèndum per la independència que li va proposar Puigcercós, ni sobre el tema de pactes que li va plantejar Montilla. Va tenir alguna bona intervenció contestant Rivera en el tema lingüístic (és clar que això és fàcil), però va pecar del que sempre peca, d’ambigüitat. A banda del concert (proposta que sap que és un brindis al sol però que serveix per tenir a la gent entretinguda) i de la famosa limitació dels 80 km./h. a les entrades de Barcelona (quelcom totalment accessori, ja que el que importa és com reduïm la contaminació, i si no és així haurà de ser d’una altra manera), poques propostes concretes i molta retòrica, i aquest aire de superioritat que, tot i que ho intenta, li costa amagar. Potser saber esquivar els temes és una bona qualitat per un debat, però no és la qualitat que jo buscaria en un president, perquè els problemes cal afrontar-los, no evitar-los, o el país en paga les conseqüències.

I ara sobre algunes qüestions:

Queda clar que la independència no és una opció majoritària a Catalunya. Artur Mas ho va afirmar (quan va donar com a segur perdre un hipotètic referèndum si es fes ara) i Joan Puigcercós ho va acceptar tàcitament en no rebatre aquesta afirmació. A partir d’aquí, espero que uns i altres s’estalvïin aquesta retòrica de l’opressió i tal. Avui a Catalunya no hi ha una majoria per la independència.

Cal destacar la coincidència d’Artur Mas i Alicia Sánchez Camacho en tres temes, política fiscal (contenció li va dir Artur Mas), aprimament de l’Administració, però sense ni intentar quantificar quin seria l’estalvi de, per exemple, reduir alguna conselleria, només amb l’al·lusió genèrica als càrrecs de confiança que són la xocolata del lloro) i reducció de l’atur a la meitat. Òbviament, reduir l’atur és una proposta de tothom, però en la reducció a la meitat precisament coincideixen ells dos.

Vaig trobar de molt mal gust les continues referències de Rivera i Sánchez Camacho als fills de Montilla i, en menor mesura, als de Mas. A banda de que, com ell va dir, Montilla n’ha tingut cinc, de fills, una cosa són les situacions personals (a les que influeixen molts factors) i una altra el que és el millor model per al país.

Celebro que només Rivera fes sortir el tema del Palau i la resta no entressin al drap. I consti que el vídeo de la JNC (un #fail enorme) li va posar en safata. Crec que Catalunya ja té clar qui són els amics d’En Millet i qui, a més d’ell, ha tret diners d’allà, i ho tindran present, o no (jo crec que no, si és per Catalunya tot es perdona) quan votin. Tornar a burxar en el tema no aporta res al debat, perquè tot i ser un tema important no és la principal preocupació de la ciutadania.

Vaig trobar a faltar temes, com els posicionaments en matèria dels drets personals i de família. Hi ha qui vol modificar les lleis que s’han fet per contemplar més d’un tipus de família, i per igualar els drets de les persones amb independència de la seva orientació sexual, i és un tema prou important com per haver-li dedicat una estona.

També m’hauria agradat haver aprofundit en d’altres temes, per exemple, els tributaris: m’hauria agradat sentir dir a Mas (que és qui ho proposa) per què cal suprimir l’Impost de Successions que paga només el cinc per cent dels catalans més rics, o el tram de tarifa de l’IRPF que grava les rendes més altes, o com es treuen impostos, s’augmenten prestacions i a la vegada es redueix el dèficit.

I, finalment, acabo comentant el tractament al twitter del debat. Va ser una experiència divertida. Jo no segueixo ningú de Ciutadans ni del PP (si més no declarat), però si companys del PSC i tuitaires de CiU, ERC, ICV i inclús alguns de SI. Evidentment, cadascú tenim la nostra visió subjectiva, jo el primer, i això és inevitable. Ara, vull destacar que amb alguna excepció que honora el seu autor, un gran nombre de convergents van limitar-se, des del principi del debat i durant tot ell, a intentar desacreditar el President Montilla, però no el que deia, sinó a ell personalment, les seves actituds, les seves postures, simplement efectuant afirmacions que no anaven seguides d’un raonament o explicació. Especialment lamentables van ser les bromes, per exemple sobre els gràfics que demostraven les abismals diferències quantitatives entre els recursos destinats a diverses polítiques pel darrer govern de CiU i pels governs tripartits. En comptes d’intentar refutar les dades amb d’altres, o amb raonaments, es quedaven a la conyeta, a la ironia que, com va dir el President Pujol, no serveix de res. Desconec si va ser casual o seguien consigna (tot i que no crec en les casualitats), però ho trobo igualment negatiu. Crec la crítica, la broma, la paròdia, són recursos acceptables, però quan són els únics recursos que es fan servir, es fa palès que no se’n tenen d’altres, que deu ser el que passa.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

10 Respuestas a Reflexions sobre el debat

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Jessica Revestido

  3. Dani dijo:

    Em molesta el monocultiu sobiranista-independentista que estan generant alguns amb els seus discurso polítics. No és el més idoni (tot i que, òbviament, és legítim) que més de la meitat del Parlament estigui centrada en sobirania, independència i concert econòmic quan una rera una altra enquesta del CEO demostren que les preferències dels catalans són ser 1) una CA d’Espanya, 2) un estat federat d’Espanya, 3) un estat independent i 4) una regió. És a dir, només la pura regió és una opció menys preferida que la independència; i n’hi ha dues més que, amb un clar avantatge, són preferides.

    Els partits nacionalistes cometen un error intentant recolzar-se en el mite del català que no vol dependre en absolutament res de Madrid.

    Aquí el PSC i el PP tindrien un espai lògic però no l’acaben d’aprofitar. El primer perquè ha governat amb ERC, pel desgast d’un govern que no tenia un discurs coherent, per les retallades socials i per la imatge sectària que alguns personatges molt aïllats però que fan molt de mal transmeten (cas de Joan Ferran i en el seu temps, Zaragoza). El segon per la demagògia que fa en llengua i immigració que fa que molta gent no el vegi com una opció seriosa; un problema que també té Ciudadanos.

    Això genera un buit important. Qui no és nacionalista però rebutja les injustes retallades socials (sobretot contrastades amb l’absurd dispendi en moltes qüestions banals, d’imatge i espectacle), no té gaires opcions reals de vot. Jo me n’he hagut d’anar a fora del Parlament. Altres van al vot en blanc. Molts s’abstenen: no volen donar-li el vot a qui els ha pres una part bàsica del salari mentre abocava diners a l’Expo de Shanghai (o d’on sigui)…

  4. Manuel dijo:

    Coincideixo en que a la majoria de la gent la preocupen més moltes altres coses que la qüestió sobiranista, i evidentment des del punt de vista del PSC perjudiquen molt més les retallades socials, que no tothom entén com justes (i amb arguments coherents com els que tu dones) que la consideració d’espanyolista que alguns ens donen.

    Possiblement es perdin més vots per haver pactat amb ERC que per ser poc catalanista. I consti que jo vaig defensar el pacte com la millor opció de les que teníem, però és indubtable que ens ha desgastat molt.

    Gràcies pel comentari.

  5. Dani dijo:

    Hi coincideixo. Aquesta línia de debat ens hauria de fer replantejar el llenguatge polític dominant aquí. Per què és obligatori ser catalanista i prohibit ser espanyolista? És més, què és ser catalanista? Què és ser espanyolista?

    El PSC és espanyolista? Això penso que només es pot dir amb una definició d’aquesta paraula, que és “no independentista”; aleshores, jo també sóc espanyolista, i la majoria de la població també. El PSdG és “galleguista”? I espanyolista? Guillermo Fernández Vara (un dels polítics que més respecte em mereixen) és “extremadurista”? I espanyolista? I així successivament. A vegades els polítics es defineixen per paraules que només tenen sentit per a ells, i el debat polític català n’és ple, si bé alguns no se n’adonen perquè hi estan massa immersos. A què ve, per exemple, la diferenciació de paraules entre sobiranista i independentista? A què juguen?

    Penso que per tenir opcions de tornar a governar Catalunya el PSC haurà de fer valer el model social (cosa impossible si quan governen el desmantellen), i la superació d’aquest monocultiu de discurs nacionalista cap a unes altres prioritats; mantenint l’actitud responsable amb la llengua i la immigració en què, això sí, ha encertat plenament fins ara, i que li obren la porta de la centralitat.

  6. Pingback: Daniel Daranas

  7. Pingback: Manuel Cáceres

  8. Pingback: manuelc61

  9. Quim Loras dijo:

    d’acord amb tu, en alguns aspectes, en d’altres no tant, en definitiva crec que va ser un bon debat.
    Però deixa’m que et faci una crítica (constructiva espero) a la darrera part del teu article. El seguiment a twitter va ser increible, i el #e10 va tenir prop de 7500 piulades/hora impossible de seguir, al menys per a mi i crec que per ningú.
    Es van poder llegir animalades de tot tipus i de tots els bàndols, i el que és més important de molts que després del diumenge tancaran twitter fins a les properes eleccions és per això que en aquests casos no cal donar més importància. Els de sempre, els que portem temps per aquí, crec que varem anar el la linea que tots tenim normalment. En el meu cas crec recordar que vaig fer uns de 15 a 20 tuits, un parell si que vaig fer RT de crítica al MHP i un altre al Sr.Herrera que em va semblar força ocurrent, però la gran majoria varen ser en to constructiu i difonent missatge, de totes formes penso que una mica de crítica i de humor sense faltar el respecte tampoc és dolent.
    Vaig seguir el debat des de Còrsega amb un grup de Cativistes, i et puc assegurar que ningú em va dir el que tenia que piular, faltaria més, el que tampoc puc admetre són comentaris com el que vaig llegir ahir d’algún company teu dient: Hoy los @cativistes están de vacaciones, hoy no les pagan la cena en Córcega para twittear parece #cativistesfail #28N #e10 #debatbtv.
    O aquest altre: Al carrer Còrsega s’agafa BTV, als 50 fanboys que ahir van possar amb plat i mantel a twittejar el veurien avuí tb. #e10 #28N.
    També es va generalitzar parlant de lloros 2.0, en fi.
    Això son comentaris que em semblen greus, de mal gust i a més de falten a la veritat, jo no em guanyo la vida amb la política (ni ganes) i determinats comentaris sobren, ah! el “plat i mantel” que diu el teu company va ser un entrepà i una ampolla d’aigua i tenint en compte el que em va costar la benzina, el parking i els tunels de V. pots veure que no ho vaig fer per diners, simplement per tenir una experiència diferent.
    Reflexionem tots, que gent que es passa de frenada hi han arreu i jo també tinc dret a demanar respecte.

    una abraçada i bon final de campanya!!!

    • Manuel dijo:

      Hola Quim,

      Evidentment no segueixo tota la gent de Convergència i per tant el meu comentari, com ja deia, anava adreçat a alguns i algunes que, sincerament, no recordo que diguessin res que no fos conyes i burles (que també vaig dir considero legítimes, però una mica pobre si no es fa res més), i tu no estaves entre ells. A la velocitat a la que se succeïen els tuits, segur que també molts se’m van passar per alt (jo era allà davant la tele amb la meva Blackberry), i el que en cap cas voldria és ser injust, reitero que el meu comentari anava per alguns i algunes, que a més feien l’efecte d’actuar coordinats. Igualment vaig elogiar expressament, per exemple, a en Miquel Quintana perquè la seva actitud en va semblar en línia amb el que jo crec que cal fer (i que vaig intentar fer), que es criticar en base a coses que es deien (o que no es deien), sense perjudici d’intercalar conyes, ironia, etc.

      Evidentment, de papagais i papagaies 2.0 (això també ho diu en Miquel) n’hi ha a tot arreu, no cauré en el maniqueisme de pensar que “els meus” són els bons i la resta els dolents. Suposo que és humà que critiqui més als altres que als companys, però això no vol dir que trobi bé tot el que fan sempre. I estic convençut que ni tu ni segurament la majoria dels que éreu a Còrsega (i més sense amagar-vos, recordo un tuit teu que venia de foursquare crec, que ho dia) veu anar pel sopar.

      Suposo que unes coses i les altres podem incloure-les dins els excessos propis de la campanya.

      Una abraçada i gràcies pel comentari. Et desitjo també un bon final de campanya, i que dilluns a les onze de la nit tots dos estem contents (diumenge nit serà més difícil).

Los comentarios están cerrados.