Ni independentista, ni de dretes

He de reconèixer que m’agrada l’últim lema de campanya del PSC i del President Montilla, que dona títol a aquest article. I m’agrada perquè és clar, en un moments on molts, per tal de pescar vots a tot arreu, juguen a fer l’orni, a navegar entre dues aigües, al “ara no però potser d’aquí dos anys sí”, en fi, a practicar el joc del “tot i que” que els del Polònia han fet famós.

Certament no és el PSC qui primer fa servir lemes així, i aquestes definicions han estat habituals en les darreres campanyes d’IC-V, tot i que ells les formulen en positiu i les acostumen a acompanyar de l’expressió de debò (com volent dir que n’hi que no ho són, que ens volen embaucar, que diria l’amic Jan) però crec que malgrat no ser original, el lema és molt encertat, i aporta aquesta claredat que abans esmentava i que tanta falta fa.

Hi haurà qui criticarà que es formuli en negatiu, i no en positiu. Però crec que a les persones, i als partits, ens defineixen tant les coses que som com les coses que no som, i el que no som és tan important com el que som. És clar que, per no ser, el PSC i el President Montilla no són moltes coses, no només independentistes o de dretes, però la tria d’aquests dos conceptes no és casual (res no ho és, en aquesta vida).

Cal posicionar-se sobre l’independència en uns moments en que l’independentisme viu una certa efervescència, com ho acredita la presentació de noves candidatures electorals que agafen aquesta bandera (i parlo en sentido figurat, no em refereixo a aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico, o potser de Cuba, que fan servir), i que segons les enquestes tenen possibilitats d’entrar al Parlament. Consti que crec que molta d’aquesta efervescència és més mediàtica que real, perquè si bé hi ha gent per qui la independència és un tema fonamental (i ho és legítimament), crec que no és el que més preocupa a la major part de la ciutadania, com ho ha deixat palès la cada cop menor participació en les consultes. El que passa és que els que hi estan pel tema fan molt de soroll, i compten amb potents altaveus mediàtics, de forma que han aconseguit posar-lo en primera línia d’actualitat.

En aquest context és bo, crec jo, que tothom es pronuncïi, i és bo també que algú s’atreveixi a qualificar-se clarament com a no independentista, sobre tot si no ho fa des del patrioterisme espanyol més ranci (que d’aquests ja n’hi ha molts, sempre han existit), sinó des del convenciment de que el millor futur per a Catalunya es pot aconseguir de la mà de la resta de pobles d’Espanya, amb respecte a les diferències de cadascú i en una relació de simbiosi, i no de parasitisme, sense excloure la solidaritat. Com és bo també que algú digui que el discurs independentista és simplista, basat en el sil·logisme falaç que diu Catalunya independent igual a més diners, més diners igual a tots viuriem millor, ergo Catalunya independent igual a tots viuriem millor, perquè una independència a qualsevol preu i en qualsevulles condicions podria arribar a ser molt perjudicial per als catalans, o per la majoria d’ells.

I tambè és convenient deixar clar on és cadascun en l’eix dreta-esquerra, encara que sembli obvi. No podem negar, malgrat no ens agradi, que la dreta és un valor a l’alça darrerament. Fa poques setmanes, el Partit Socialdemòcrata Suec, tradicional referent de la socialdemocràcia europea, obtenia els seus pitjors resultats electorals des dels anys vint. Fa un parell de dies, aquest conglomerat ultra anomenat Tea Party aconseguia introduir representants al Senat i al Congrès dels EUA (un país on qui governa no és precisament d’esquerres, i on la oposició del Partit Republicà, que també ha millorat resultats, és clarament de dretes, però no prou segons aquests del Tea Party). Europa està governada per Berlusconi, Merkel, Sarkozy i Cameron, i Espanya, com Catalunya, és una mica com l’aldea d’Asterix, resistint envoltada pels romans, i no volem que caigui en les seves mans.

Cal dir-ho clar, l’alternativa sí és de dretes (malgrat, per alguna estranya raó, a la gent de dretes li costa molt fer un reconeixement explícit d’aquest fet, llevat dels que envien missatges a Intereconomia, que no es tallen gens). Sovint s’acusa al PSOE, al PSC, de no ser prou d’esquerres (o de no ser-ho gens), de fer polítiques de dretes, i admeto que sovint aquestes crítiques tenen fonament, però no ens equivoquem, els de dretes (els de dretes de debò, que deien aquells) són els que governaran si les enquestes es fan realitat, perquè si bé a la vista de les crítiques esmentades fora lògic pensar que partits més d’esquerres recollirien el vot desencantat amb els socialistes, el que passa és que aquesta gent es queda bàsicament a casa, i pot deixar la victòria a la dreta en safata de plata. I si governa la dreta, ja veurem què són polítiques de dretes, de debò, com ja ho han començat a comprovar a França, Alemanya o Gran Bretaña, i l’estat del benestar en pagarà les conseqüències.

Per tant, cal dir-ho clar, ara més que mai. Ni independentistes, ni de dretes. De debò.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.

Esta entrada fue publicada en Catalunya Press, Política y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

15 Respuestas a Ni independentista, ni de dretes

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Socialistes (PSC)

  3. Pingback: Yellow Mind

  4. Estic d’acord amb el lema i amb bona part del que dius, però jo realment penso que al PSC d’esquerra li queda ben poc, s’ha llençat a competir pel centre amb CIU, retallant el benestar, congelant pensions, rebent al Papa més ultra, subvencionant escoles d’èl·lit etc…

    No es de drets… però tampoc d’esquerres. No es independentista, Però tampoc acaba de ser federalista del tot ni espanyolista convençut. Igual el que li passa al PSC és que no sap QUE és!

    • Manuel dijo:

      És cert que voler arribar a amples zones de la societat sovint desdibuixa el discurs, i a més el fa més complicat d’explicar. I això fa que hom pugui pensar que no som “ni chicha ni limoná”, no prou d’esquerres per alguns, massa d’esquerres per uns altres (malgrat et pugui sonar estrany), massa catalanistes pels de més enllà (no fa gaire llegia articles sobre la suposada deriva nacionalista del PSC) i uns botiflers descarats pels patriotes laportians.

      Jo crec que sí sabem què som, però que intentar mantenir aquesta posició central costa, i en moments concrets pot crear contradiccions. És l’etern dilema: llençar proclames radicals sense poder portar-les a la pràctica, o anar fent petits canvis des del govern.

      A més des del govern no pots actuar igual que des de l’oposició. El President, l’Alcalde, representen el país o la ciutat, i han de posar aquesta representativitat de tots per davant de postures partidistes. No sempre s’entèn, però crec que és com ha de ser.

      Gràcies pel comentari.

  5. Dani dijo:

    Jo els qui han aprovat les retallades socials no els considero precisament “d’esquerres”. Primer han estat derrotxant sense límits amb despeses propagandístiques i tot tipus de dispendis innecessaris, durant anys, i després retallen el sou dels nostres metges, dels mestres dels nostres nens i de tot el personal de l’administració pública inclòs el, molt nombrós, que està en precari.

    En tot cas diria que són de centre perquè te la foten ben directa, pel centre. A sac. I pretenen que te l’empassis sense dir ni mu.

    Doncs “mu”.

    • Manuel dijo:

      Això de les definicions de les dretes i les esquerres sempre és molt subjectiu, i canviant al llarg del temps. Com dic al post, sé que hi ha arguments perquè se’ns ataqui per aquesta banda, i ho respecto, tot i que crec que, de vegades, no reformar alguna cosa és la millor manera per tal que els que hi estan en contra se la carreguin directament.

      Gràcies pel comentari.

  6. Enric dijo:

    Un dia vaig sentir a un que deia “Sóc Independentista perquè vull acabar amb el Nacionalisme”.
    I és que l’efervescència de l’independentisme actual no rau en una inconsciència o inmaduresa col.lectiva, no és que s’hagin perdut els valors d’eliminar les fronteres i voler conviure tots els pobles. És simplement en que ja no es confia en que alguns altres pobles tinguin la mínima intenció de conviure amb nosaltres (i quan hi governin les dretes, menys!).
    És aquest llast el que es vol deixar anar.
    (Sap greu per les pocs de bona fe que hi quedaràn, però seràn benvinguts si volen venir!)

    • Manuel dijo:

      Home, estar clar que trencar acostuma a ser més fàcil que conviure, això és con un matrimoni, que no sempre no pots fer el que voldries.
      De tota manera, els arguments esgrimits ara pels partits independentistes són més aviat econòmics, s’intenta transmetre amb uns arguments més aviat simplistes que independència equival a benestar, igualtat no necessàriament és certa, com es demostra només mirant el diari.
      A banda que aquest argument sempre es pot portar més enllà: per què no desfer-nos d’aquella gent de comarques llunyanes de Lleida o Tarragona, per exemple, que reben més del que aporten? Perque són Catalunya? Doncs a mi m’importen tant com la gent que viu una mica més enllà, a Castelló o a Terol, una frontera no els fa millors ni pitjors.
      Si accentuem la diferència (i això serveix també per com tractem la gent que viu aquí però ha vingut de fora) en comptes del que ens uneix, no anem pel bon camí, en la meva opinió.

  7. Enric dijo:

    Sí, l’econòmic potser és l’argument més dèbil. No perquè sigui simplista, sinó perquè l’evolució de l’economia en sí és tant complicada de predir com el temps.És tant simplista dir que és equivalent de benestar, com dir el contrari.
    També és simplista agafar-se a l’argument de que es vol negar la solidaritat entre pobles.Sigui Lleida, Castelló o Etiòpia.Perquè si ens posem a repartir jo tampoc posaria fronteres. Així, no és qüestió d’aixecar fronteres per deixar fora el mur pobles amb menys recursos, sinó de decidir nosaltres quina és aquesta repartició més justa.
    Però principalment, l’argument independentista no crec que sigui l’econòmic, sinó el del respecte. Crec que hi ha gent que també pensa que econòmicament potser no seria pas un escenari de millora de benestar. Potser, fins i tot, i durant un temps, podria ser el contrari. I malgrat això hi estan disposats, només a canvi de tenir un respecte i que no s’imposin les normes.
    I és que rau precisament en l’exemple que has posat del matrimoni. Però és que aquest matrimoni no s’ha basat precisament entre dos persones lliures que un bon dia decideixen lliurement i sense imposicions encetar un camí junts. Què li diries a una dona maltractada pel seu marit, obligada a restar a casa i sense llibertat d’acció? Li diries que s’ho miri pel cantó bo? Que enocòmicament està molt bé? Que està segura? No: li diries que marxés corrents, malgrat durant un temps ho pugui passar malament.
    Et sorprendries, Manuel, de la quantitat d’actuals independentistes (gent a qui tinc molt a prop -més a prop impossible, de fet-) a qui en realitat el model Federal ja els estaria bé si, com dic, es complís amb aquests valors.
    Però admet que tractant amb segons qui, el aquest model és tant o més utòpic com d’altres.

    Personalment, a banda de tot això, jo el què passa és que considero que no és el mateix que una nena neixi casada i quan sigui gran s’hagi de començar a preguntar si realment hauria d’estar casada amb aquell marit; que no que estigui visquent sola i ja gran, lliurement i amb totes les consideracions, decideixi casar-se.

    Salutacions!

  8. Manuel dijo:

    Jo sempre he dit que tot és respectable, l’independentisme, òbviament, també. Quedi clar.

    Això que dius de la imposició és molt relatiu. Tot i que ara ens vulguin fer creure el contrari. Si Catalunya és dins Espanya, tenen la culpa uns reis que un dia, fa segles, van casar-se, que era com funcionaven les coses aleshores en gran mesura.

    Després van haver guerres, tractats, etc. que van modificar fronteres, però no va haver cap guerra per obligar a Catalunya a mantenir-se dins Espanya (ni tan sols la de Successió, que era entre dos pretendents a la corona d’Espanya, dels que Catalunya en recolzava un per considerar-lo més afí als seus interessos). Inclús Companys va proclamar la República Catalana dins una federació espanyola, no ho oblidem.

    L’actual marc jurídic (Constitució, Estatut) ha estat votat favorablement a Catalunya, li agradi a qui li agradi, això és un fet incontrovertible. Per tant, a dia d’avui Catalunya no és dins Espanya per la força.

    Dit això, cap situació és per sempre, i el que he dit no exclou el dret dels catalans d’opinar una altra cosa en el futur, però per això no cal tergiversar la Història, com alguns (no tu) fan.

    Gràcies pels comentaris.

  9. Enric dijo:

    Sí, l’actual marc jurídic (Constitució, Estatut) ha estat votat favorablement a Catalunya.
    I respectat? No.
    Doncs aquí ho tens. Sortim d’aquí! I quan poguem parlar com iguals, parlem.

    D’altra banda, a mi els fets històrics previs a la democracia crec que mereixen una legitimació discutible.

  10. Manuel dijo:

    No sé si entenc això que dius dels fets històrics anteriors a la democràcia. La Història, és la Història, i no crec que sigui bo tergiversar-la per justificar comportaments actuals. I no només això, és que no és necessari. Les persones que vivim ara no estem vinculats pel que van fer les que van viure fa centenars d’anys.

    Jo entenc que hi ha opcions molt llamineres, dotades d’una radicalitat que d’altres no tenen, però són les millors? Ho dubto. Els nacionalismes s’alimenten mútuament, el català alimenta l’espanyol i viceversa. Ja els va bé marejar la perdiu amb aquestes qüestions.

    Davant això, els que no som ni una cosa ni l’altra, ens trobem al mig, criticats per tothom. No és fàcil, però és que la vida tampoc ho és. És complexa, i molt, per això les solucions simples em fan desconfiar.

  11. Alejandro dijo:

    Doncs acaba de facilitar la proclamació del senyor mas a la presidència de la generalitat, un senyor que és un reconegut independentista i a més de dretes . Molt bé PSC!!

    • Manuel dijo:

      Obviament jo no vaig votar Mas, però CiU va tenir 62 diputats. Quin sentit tindria ara bloquejar la seva investidura, quan han acceptat un acord que, tot i no ser molt concret, protegeix moltes de les consecucions del govern anterior? I això no vol dir no fer oposició o no criticar les mesures de govern que no ens semblin bé, però primer el govern ha de governar.

Los comentarios están cerrados.