A les dures i a les madures

Tot i que no ho publicaré fins demà al matí, escric això la nit d’aquest 28 de novembre electoral que hem viscut a Catalunya. Estic cansat, però vull fer-ho perquè demà per qüestions de feina no podré (va, sí, també aniré al Nou Camp a veure el Barça-Madrid), i perquè crec que en política, com en tot, cal estar a les dures i a les madures. Quan les coses van bé tothom s’hi apunta, però quan no és així és fàcil caure en la temptació d’amagar-se. I jo no m’he amagat mai, ni ho faré ara.

No pretenc fer una anàl·lisi exhaustiva dels resultats, primer perquè crec que aquests resultats, com sempre, cal analitzar-los molt bé si volem extreure conclusions vàlides, circumscripció per circumscripció, municipi per municipi i, a Barcelona, districte per districte. Altres segurament faran aquesta anàl·lisi molt millor del que jo seria capaç, d’aquí uns dies, però no em vull estar de deixar les meves primeres reflexions.

I la primera és reconèixer sense embuts la victòria de Convergència i Unió i Artur Mas. Si bé la coalició ha quedat a sis escons de la majoria absoluta (i en Jordi Pujol en va tenir dues, si no recordo malament), ens trobem ara davant un Parlament molt més fragmentat que aleshores, i un augment de 160000 vots i 14 escons cal valorar-ho com es mereix. No tindrà una tasca fàcil, ja que com he escrit altres vegades, aquesta crisi no l’han creat els polítics, ni els polítics ens hi poden treure, malgrat el que ells i alguns altres ens han venut, així que el seu èxit dependrà de com evolucioni l’economia (mundial i local). Pel bé del país, desitjo que tingui sort, i que faci més i millor feina de la que va fer durant l’anterior període de govern, posant ara els interessos del país per davant dels partidistes.

La segona és destacar el mal resultat del PSC, del meu partit, els pitjors de la Història en nombre d’escons, amb una pèrdua de 9 escons i 225000 vots respecte de 2006. Segur que hi ha moltes causes, però com deia no és el moment ara de buscar-les totes. Crec que la crisi ens ha passat factura (com als nostres socis, i com passa a d’altres paisos), crec que estem en una fase negativa per les esquerres a nivell mundial, crec que hem efectuat una bona gestió, però que potser com diuen alguns companys ens ha faltat relat, i estic convençut que hem comés molts errors (alguns ja els tenia identificats, però segur que n’hi ha més). Algun company es queixava de la campanya, però jo continuo pensant que l’impacte de la campanya, que evidentment el té, no justifica ni de bon tros el resultat (a banda que les males perspectives abans de la campanya obligaven a arriscar, i això igual que pot sortir bé pot sortir malament). I així de cavall estant tampoc no crec, com he llegit que algú deia al twitter, que la suposada renúncia al nostre ànima catalanista hagi tingut molt a veure. La nostra davallada en municipis del Vallès i del Baix Llobregat, acompanyada de baixades d’ICV-EUiA i de pujades de CiU i PP, crec que fan impossible sostenir aquesta teoria, i fan que calgui buscar les causes molt més en l’eix dreta-esquerra. En fi, ens toca ara fer autocrítica, i vull valorar en aquest sentit les paraules del nostre Primer Secretari, el MHP José Montilla.

M’ha estranyat, ho de reconèixer, la pèrdua de 2 escons i més de 50000 vots dels nostres socis d’ICV-EUiA. Creia que ells podien arreplegar una part del nostre electorat descontent per les mesures preses pel govern espanyol arran de la crisi. Però pel que s’ha vist no ha estat així, i el seu caràcter de partit governamental els ha perjudicat també de forma important (perquè que jo sàpiga ells no han perdut cap ànima catalanista).

En canvi el resultat d’ERC estava cantat. No per les enquestes, que també, sinó perquè tant en 2003 com en 2006 havien tingut molt vot prestat de CiU, i perquè l’aparició de dues forces independentistes (una d’elles escindida de la pròpia ERC). En aquestes condicions, perdre casi 200000 vots i 11 escons és gairebé lògic, si comptem que Reagrupament i SI han obtingut més de 140000 vots i que han nodrit una part de l’augment abans esmentat de CiU.

Bon resultat també pel PP, que guanya 4 escons i prop de 70000 vots. Com deia abans, malos tiempos para la lírica, el tsunami conservador avança aquí com a tot arreu, què hi farem!

Ciutadans es consolida, augmentant lleugerament tant els seus vots absoluts com el seu percentatge, i Solidaritat Catalana per la Independència entra al Parlament, crec que recollint com ja he dit molts vots d’ERC, i segurament alguna part de vot nou. Res a dir, si no fos que l’entrada de l’individu que portaven de cap de llista és al meu parer una vergonya per al nostre parlament que només podria haver estat superada per l’entrada de Carmen de Mairena. Però mira, la gent l’ha votat, i ho hem d’acceptar.

Valoro positivament l’augment de participació en uns moments en que les prediccions deien el contrari. Independentment del resultat, que la gent participi és bo, encara que fer-ho per votar una cosa tan absurda com els Escons en Blanc (18000 vots) o l’esmentada Carmen de Mairena (prop de 7000 vots) és casi com no fer-ho. Sortosament, els mals presagis inicials de Plataforma x Catalunya, no s’han confirmat, però els seus més de 75000 vots em preocupen, i m’avergonyeixen com a català i com a persona.

Continuo pensant que el nostre projecte és el millor projecte per Catalunya, i la meva identificació amb ell és total.I si els meus veïns no pensen igual, he de respectar-ho i fer-ho millor per tal d’intentar fer-los canviar d’opinió la propera vegada. Agraeixo a totes les companyes i companys l’esforç realitzat durant la campanya i durant la jornada electoral, i els emplaço a partir de demà a continuar treballant per un partit millor. Allà ens trobarem.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

8 Respuestas a A les dures i a les madures

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Roger Fort Gasia

  3. Ignasi Fernández dijo:

    Avui no deixo de pensar en allò de “Pan para hoy hambre para mañana”. No es pot fer Govern a qualsevol preu. Als nostres votants crec els costa molt d’entendre el pacte amb ERC. Certament vist els resultats al Baix Llobregat (Castelldefels, Gava, El Prat, Sant Feliu …) i Vallès (Granollers, Sabadell) els votants tradicionals del PSC no ens han fet confiança. Però no crec que Catalunya sigui més de dretes, crec que és de “no tripartit”. No és normal (encara que ho entenc i crec que no hi havia alternativa) que el President d’un Govern renegui de la fòrmula utilitzada i digui que no la reeditarà, és reconeixer que va ser un error (i així jo ho pensava i ho deia llavors), en tot cas “más vale tarde que nunca”. Jo crec que aquí tenim una de les causes de la derrota, segur que n’hi ha més.
    En tot cas de les crisis n’han de sorgir oportunitats: sense més llast d’ERC i ICV, el PSC tenim l’oportunitat de fer sentir un discurs propi de model de pais. No som independentistes, creiem en l’autonomia de Catalunya i en un model federal de l’estat, volem unes polítiques progressistes que es poden portar a terme i que no són praules buides: volem garantir l’estat del ben estar i una redistribució de la riquesa que doni oportunitats a qui no les té d’origen, sense privar amb això la capacitat emprenedora. No crec que amb aquest discurs no poguem guanyar!!
    Un altre dia parlem de qui pot encarnar millor el lidertge d’aquest valors…

  4. Pingback: Sònia Pereda

  5. popota dijo:

    Per si algun despistat vol treure conclusions, el PSC va poder fer govern al 2006 amb un candidat pèssim com el MH President i després d’haver fet un tripartit.

    El que cal ara és esperar a les municipals. Iceta, Montilla i Zaragoza van fer el seu cop d’estat el 2005 quedant-se un partit que manava a Espanya i havia acorralat els convergents deixant-los amb dos ajuntaments i poca cosa més. Cinc anys després els fets, i no les paraules, estan posant tothom a lloc.

    Pel que fa a l’entrada de Laporta, sort amb la vergonya. Per superar-la, i més avui que li hem fet un grup parlamentari al Madrid de Mourinho, aconsello fer un cop d’ull al concurs d’energia eòlica que va ratificar el que queda del govern el passat Divendres.

    Salut i ànims,

    • Manuel dijo:

      Gràcies pels ànims i pel comentari. Hi ha molta feina a fer, i caldrà fer-la bé. Habitualment la gent vota diferent en funcio del tipus d’elecció, haurem de veure què passa a les municipals, però passi el que passi, els resultats de diumenge exigeixen una actuació decidida.

      Del tema de l’eòlica ja vaig llegir els teus comentaris al blog del Jose Rodriguez (i també els seus). Jo és un tema que no he seguit de prop.

  6. Dani dijo:

    La meva satisfacció pels resultats és parcial. M’alegro que hagin baixat tots els membres del govern sortint, i encara més els qui han fet més soroll inútil (ERC) o han aplicat mesures socialment regressives (PSC). No hauria estat lògic que ICV millorés, no havent format part del govern fins l’últim dia. Si amb les retallades haguessin dit “o les retallades o nosaltres”, la situació seria diferent.

    Sortir del govern pot ser bo per a un PSC, i s’hi pot generar un debat interessant, sobretot després que el PSOE perdi el poder també el 2012. De tota manera caldrà que passin uns anys perquè es torni majoritària l’opinió, que defenso fermament, que cal contenir molt la despesa en temes superflus, publicitaris, etc., però mantenir-la ben ferma en els fonaments essencials del sistema públic; inclosos els nostres metges, infermers, mestres, etc.

    M’alegro també de que la part nacionalista de l’electorat hagi donat més suport a l’opció moderada que a les independentistes. Malgrat que el concert econòmic no és un element de moderació, té l’avantatge que ningú no s’acaba de creure que Mas el prometi seriosament.

    Malgrat ser xifres petites, m’entristeix molt que les opcions alternatives més recolzades hagin estat de nou Ciutadans, i com a novetat una SCI a cavall entre el frikisme i el discurs identitari més simplista. Posats a fer, hauria estat menys negatiu que entressin les CUP (en cas d’haver-se presentat), que no aquest experiment.

    És negatiu que cada cop qualli més la imatge que Espanya roba Catalunya.

    I coincideixo amb tu en què és molt negatiu i una vergonya que PxC hagi estat a punt d’entrar al Parlament.

    Salutacions

    • Manuel dijo:

      Jo hauria preferit que els electors no ens haguessin posat en aquest tràngol, però ja que ens i trobem, espero que sabrem aprofitar-ho (diuen que el que no et mata et fa més fort). Veig, d’altra banda, que coincidim força en altres punts.

      Gràcies, com sempre, pel comentari.

Los comentarios están cerrados.