Ara que estem en campanya, cal recordar que és una realitat incontestable que la imatge de la política en general, i dels partits polítics en particular, no passa pel seu millor moment. Les enquestes, els comentaris, les opinions expressades en els mitjans que permeten la participació de la ciutadania, reflecteixen trets coincidents de caràcter negatiu. Serveixi com a exemple el darrer baròmetre del CEO: un 62% dels ciutadans està poc o gent satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. Un 78% considera que els polítics no tenen en compte què pensa la gent i un 74% que només busquen el benefici propi. I el fet que aquesta opinió negativa sobre els polítics darrerament s’estigui estenent a d’altres col·lectius, com ara els sindicats (inclús fent servir els mateixos adjectius), lluny de ser un consol, ho converteix en quelcom encara més preocupant, sobre tot des de la perspectiva de l’esquerra, però que ens hauria de preocupar a tots, més enllà dels partits polítics.

Podríem discutir si el que la ciutadania pensa és o no cert, o quina part de culpa tenen les actuacions dels partits i quina la manipulació interessada que practiquen els poders no polítics. Però el cas és que, s’ajusti a la realitat o no el que els ciutadans pensen, el sol fet que ho pensin ja és un problema per se, perquè actuen en conseqüència, allunyant-se de la política, el que encara contribueix més a agreujar aquest divorci entre ciutadania i partits polítics (i ensems dona més força de la que tocaria a grups marginals però amb seguidors fidels).

No hauríem de perdre de vista, però, que per molt que hom parli dels partits com a subjectes d’aquestes actituds que critiquem, els partits no són res. Vull dir que, com qualsevol altre organització de tipus associatiu, un partit és només una closca, un recipient, una estructura jurídica, que permet que diverses persones s’agrupin per a treballar per uns determinats objectius. Un partit són les persones que el formen, i si el partit és d’una o una altra manera, o fa unes coses i no d’altres, és perquè les persones que el formen així ho desitgen, i no perquè estigui controlat per unes forces malignes del més enllà. I si fan el que volen fer, perquè els sembla que és el millor, difícilment canviaran.

Per tant, a qui no li agradin els partits existents, té dues opcions: La primera, incorporar-se a un d’ells i intentar canviar-lo des de dins. La segona, crear un partit a la seva mida, que defensi el que cregui que s’ha de defensar i que no tingui els defectes que s’imputen als partits existents. No és ciència ficció ni res impossible, diverses forces polítiques han sorgit, al marge dels partits tradicionals, els darrers anys, àdhuc els darrers mesos, tant dins el panorama polític català com dins l’espanyol, i a les properes eleccions autonòmiques tindrem un rècord de candidatures. El problema és que aquestes noves forces, si més no les més conegudes (penso ara en Ciutadans, UPyD o Reagrupament, per exemple), que es presenten com a portadores d’aire nou, de renovació a la política, són objecte, sovint amb raó, de les mateixes crítiques que les tradicionals. I això em fa pensar: No serà que el problema no són els partits? No serà que el problema són, som, les persones?

Perquè és molt fàcil criticar el que veiem, còmodament asseguts al nostre sofà. És molt fàcil demanar que tal o qual cosa és faci així o aixà, com a nosaltres ens agradi, però esperant que ens ho faci un altre, sense estar disposats a moure ni un dit, ni renunciar a un minut del nostre temps lliure, per a fer-ho, o fins i tot ni a perdre una estona en anar a votar cada cert temps. I si qui ho fa no ho fa com nosaltres volem, el critiquem, l’esbronquem, l’imputem foscos interessos o fins i tot l’insultem. O ens enfadem i ja no en volem saber res. Passem. Molt fàcil, molt dels nostres temps, els temps de la comoditat (no per a tothom, però), i també molt cínic, i poc coherent.

Qui es consideri capaç de fer les coses millor del que s’estan fent, crec que té no només el dret, sinó l’obligació, de donar un pas endavant, i posar-se a treballar. Potser quan ho provi veurà que les coses no són tan senzilles, que cadascú tenim una manera de veure la vida única i diferent de la resta, que per molt que les coincidències siguin grans, mai són absolutes, que sovint cal cedir per tal d’arribar a un acord, que de vegades el camí més curt no és la línia recta i que això no significa abdicar de les conviccions. Però, si més no, podrà posar el seu granet de sorra per tal que les coses siguin més com li agradarien.

I això va més enllà de la política. Cal participar de la vida pública. Ser conscients que moltes i moltes coses (des de clubs esportius fins associacions de veïns, des d’associacions de pares i mares d’alumnes fins a partits polítics) només funcionen perquè hi ha persones disposades a donar part del seu temps i el seu treball a la comunitat sense demanar res a canvi. No podem esperar que algú ens ho faci tot. I si ho esperem, no podem a sobre exigir que ho faci sempre al nostre gust. No hi tenim cap dret.

Com s’acostuma a dir, amb tu o sense tu, la política (o el que sigui) es farà igualment, així que si vols que es faci més a la teva manera, participa. I si no, no et queixis.

Article publicat a Catalunya Press en català i en castellà.