Per què no hi haurà tripartit

Encara no acabo d’entendre l’enrenou causat per les paraules del President Montilla anunciant que, encara que sumin, no reeditarà el tripartit, perquè les considero una gran obvietat. I no, no perquè pensi que el tripartit ha estat un fracàs, com des de l’orbita convergent alguns s’afanyen a dir. Estic satisfet, raonablement satisfet, com va dir dissabte el President a La Noria, de la feina feta, perquè tot i l’adversa situació econòmica en que ens trobem, immersos en una crisi de la que el govern no és responsable, Catalunya ha donat un important salt cualitatiu i quantitatiu durant el govern tripartit. I els ciutadans ho refrenden, perquè si no fos així, i amb la que esta caient, i malgrat tot l’enrenou de l’Estatut i d’altres problemes viscuts, no aprovarien la gestió del govern, com fan. Vaja, que si això és un fracàs, no tinc adjectius per a qualificar els vint-i-tres anys de Pujolisme.

Però cada moment històric és diferent, i segurament aquest ja no és el moment del tripartit o, com diu el President, el seu temps ha passat. El 2003, després de vint-i-tres anys de govern convergent, era necessari, imprescindible, diria, un canvi de govern, encara que exigís grans renúncies. I per això tots els partits del govern de coalició les van fer. El 2006, la feina tot just s’havia encetat, i era necessari un nou període de govern per, si més no, deixar embastada la Catalunya de les properes dècades. Pero ara, el 2010, las coses ja no són iguals.

No és el PSC el primer que es desmarca del tripartit, no ens equivoquem. Esquerra Republicana ja fa dies que ha anunciat que només pactarà amb qui plantegi un referèndum d’independència. I el PSC, ja és sabut, no està per aventures que importen (i molt, no ho dubto) a una part del país, petita encara que amb potents altaveus mediàtics, però que no preocupen la gran majoria (com demostra la participació en les consultes independentistes). Reconec el gran desgast sofert per Esquerra, amb un bon resultat el 2003 en gran part gràcies a la política anticatalana d’Aznar, per haver pactat el govern tripartit. Molts dels seus votants no han pogut pair, encara, que els seus vots fessin President de la Generalitat un andalús de naixement (algú que qualifiquen despectivament d’espanyol). Estic convençut que sense la visió de país de Josep Lluís Carod Rovira, ara bandejat per la direcció, això no hauria estat així, i ERC s’hauria limitat a ser l’escolanet de CiU, i li vull reconèixer el mèrit, tot i les seves ficades de pota posteriors, amb el viatge a Perpinyà al capdavant. Potser per això s’explica que ara ERC es decanti clarament per recolzar Artur Mas, proposant unes condicions a la seva mida per pactar. No ho critico, allà cada cual, i no serà la primera vegada que ERC recolza CiU, tampoc no ens hem d’estranyar, i és cosa seva decidir quin paper volen fer.

Però tampoc és un secret, i ho diuen les enquestes, que una bona part de l’electorat del PSC tampoc no ha vist mai amb bons ulls el pacte amb ERC, i no perquè aquest electorat sigui espanyolista (l’electorat del PSC és divers), sinó perquè el que està clar és que no és independentista, i per això el pacte amb un partit que es proclama com a tal i que en la seva actuació quotidiana no es pot estar d’introduir aquest element, toqui o no toqui, de vegades de forma força desafortunada, ha disgustat a més d’un.

Per tant, el que ha dit el President Montilla és quelcom que la gran majoria del PSC pensa: volem la confiança dels ciutadans i ciutadanes per a governar sense hipoteques, per a dur a terme el nostre programa, part del qual s’ha plasmat en els set anys de govern de progrés, part del qual no ho ha pogut ser. I aquest programa no passa per les aventures, ni els carrerons sense sortida, en cap cas. Ni reneguem del tripartit, ni ens tanquem a pactes concrets amb qualsevol força política en temes que puguem compartir. Ni ens rendim, ni renunciem a governar, com afirmen des d’IC, en absolut. Però volem aplicar el nostre programa perquè pensem que és el millor per a Catalunya. Si tenim el recolzament popular, ho farem. I si no, continuarem treballant per Catalunya des del lloc que les urnes ens assignin. Com sempre hem fet.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

4 Respuestas a Per què no hi haurà tripartit

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pere Nieto dijo:

    http://perenieto.blogspot.com/2010/10/reeditar-el-tripartit-o-millorar.html

    En el meu article al blog miro de contestar alguns dels teus elements. Entenc el que planteges però jo crec que el que es planteja és millorar electoralment a costa de poder renunciar a fer polítiques d’esquerres i per tant discrepo. La teva reflexió, però, és molt interessant.

    • Manuel dijo:

      Hola Pere, gràcies pel comentari.

      En relació amb el teu comentari, i amb el contingut del teu article, jo no ho veig com una renúncia a fer polítiques d’esquerres. Ja ho dic, no es renega de la feina feta pel tripartit, ni de les seves polítiques, però està clar que per tots tres membres ha suposat una erosió, perquè hem tirat endavat coses que els nostres electorats no suscrivien al 100%. Des del punt de vista del PSC, de sempre hem tingut moltes queixes del pacte amb Esquerra (no tant amb IC), i si això ha estat ja així, imagina que passaria si ens plantegéssim pactar amb qui posa com a conditio sine qua non el referèndum d’independència. Com dic a l’article, el primer que de fet tanca la porta a un nou tripartit és Esquerra.

      No crec tampoc que ningú estigui tampoc preparant una sociovergència. Els pactes entre els dos principals partits jo crec que només tenen sentit en cas d’emergència nacional, quan és l’única opció que permet la governabilitat, si no, ningú no els entén (això va passar no fa gaire a Alemanya). Un pacte amb CiU, si no és en un cas així, seria impossible d’explicar al nostre electorat (i al seu, possiblement).

      I finalment, ja veiem que les perspectives no són bones, i que un govern del PSC en solitari no sembla ara l’opció més probable després de les eleccions, però a banda de que els resultats que serviran són els del 28N, i no les enquestes, personalment voldria que l’electorat ens votès (o no) pel que som i pel que oferim, i no perquè pensin que ens aliarem amb uns o amb els altres.

  3. Pingback: Maketo power » Fent amics III: empatar a nada

Los comentarios están cerrados.