Quan el joc no és tan net

Tothom sembla coincidir a la xarxa que, de cara a les properes eleccions autonòmiques (i sempre, diria jo), és desitjable que a la xarxa es practici el joc net, utilitzant els seus mitjans de forma honesta i correcta.

Malauradament, i com sovint passa, la praxis no coincideix amb la teoria, i cada dia veiem exemples del que no és que no sigui joc net, és que és joc brut, brutíssim. Vàrem tenir un exemple fa uns dies quan, arran de la campanya El Canvi Real promoguda pel PSC per a posar en valor la feina realitzada pel Govern presidit per José Montilla, algú va llençar una contracampanya amb un blog i un usuari de twitter que, fent servir aquest lema, posava en dubte els assoliments del govern. Compte, que ningú es confongui, és del tot legítim posar en qüestió les xifres que es donen a la campanya, contrastar-les amb d’altres i, d’aquesta forma, deixar les coses clares a la ciutadania. El que no és en absolut legítim, i és una mala pràctica, és fer-ho de forma anònima, sense possibilitat, per tant de contrastar res amb ningú.I per si això no fos prou dolent, el company José A. Donaire va poder esbrinar (ho comenta també Jose Rodríguez) que càrrecs de CiU coneixien i van difondre des del moment inicial (i inclús abans) l’esmentada pàgina, el que fa sospitar una innegable relació amb el seu contingut, no sé si en qualitat d’actors materials, intel·lectuals o simples inspiradors, i així els ho va dir. Tampoc no ens pot estranyar vist que el seu us a Twitter del hashtag #elcanvireal en la contracampanya coincidia amb el de l’usuari “fantasma”.

Reitero, per si a algú no li queda clar: crítica sí, tota, anònima no, i no només perquè al meu parer denoti covardia, sinó perquè fa impossible contrastar opinions i dades (clar que qui sap que les seves dades són inventades és normal que no les signi ni les vulgui contrastar).

Un altre exemple més recent d’aquest joc brut el tenim a la creació d’un usuari de Twitter que es fa passar pel President Montilla (amb el senzill sistema de canviar una lletra del cognom) sense tenir-hi res a veure, el que en el argot es diu un fake, i dedicar-se a fer comentaris pretesament graciosos amb ell. Jo no li veig la gràcia, la veritat, jo podria crear l’usuari @ArturMass o @JPugcercos, posar-hi la foto del Bruno Oro o del Cesc Casanovas (els seus imitadors del Polònia) i apa, som-hi. I? Quin sentit tindria? Per mi, cap. Què aportaria al debat polític? Res. Com motivaria al ciutadà a participar en política? De cap manera.

I, novament, un aclariment, m’agrada la paròdia, sóc fidel seguidor del Polònia, que de vegades em fa més gràcia, de vegades menys i de vegades em fa exclamar Què cab…ns !!! (llegeixi’s amb accent Queco Novell imitant Pasqual Maragall). Però ells no s’emparen en l’anonimat, van de cara, tots saben qui hi ha darrera, encara que es disfressin (el Toni Soler i el seu equip). Però no sabem, encara que ens ho poguem imaginar, qui hi ha al darrere d’aquest i d’altres fakes.

Però bé, no sé per què hauríem d’esperar joc net a la xarxa de qui fora de la xarxa tampoc no el practica. I això que ho tenen guanyat, segons diuen, no vull pensar què farien si no fos així.

Ara que, per propaganda, prefereixo la de P-Machinery allà pels ’80:

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

2 Respuestas a Quan el joc no és tan net

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Twitted by manuelc61

Los comentarios están cerrados.