Els sindicats s’equivoquen

És innegable que, com ha denunciat per exemple el company José Rodríguez, hi ha en marxa una dura campanya contra els sindicats. Des dels sectors més dretans, se’ls acusa d’estar venuts al govern, perquè cobren subvencions, d’estar venuts a les patronals, perquè només es preocupen de les seves prebendes, i no dels treballadors, etc. Declaracions com les de l’altra dia de Esperanza Aguirre sobre els alliberats sindicals no són casuals (poques coses ho són, i menys en política), són una baula més de la cadena.

L’objectiu és clar, deslegitimar els sindicats que, ara per ara, són la millor eina dels treballadors i treballadores per a defensar els seus drets. Segurament amb defectes, segurament millorables, però a dia d’avui la millor, i per alguns l’única.

El pitjor de tot això, és que aquesta campanya (que tampoc no és nova d’ara, tot i que ara és més dura) està calant entre els treballadors als que els sindicats representen, o haurien de representar. Però és que els sindicats tampoc no ajuden.

NOTA: No m’agrada generalitzar, i parlar de “els sindicats”, “els treballadors”, és fer una generalització segur injusta, però em prenc la llicència, i heu d’entendre que quan generalitzo em refereixo a la majoria o a la part més representativa del col•lectiu, no necessàriament al 100%.

Per això dic que, al meu parer, els sindicats s’equivoquen, quan, per exemple, fan vagues salvatges en els serveis públic. Sense negar als funcionaris el dret de vaga, crec que l’haurien d’exercir amb molta més prudència de la que mostren. Sovint penso que viuen en una bombolla, o en un univers paral•lel a l’estil Fringe, perquè és l’única explicació que trobo a certes actituds.

No es pot actuar en moments de crisi com en moments de bonança. No pots putejar, i perdó per la expressió, per molt que t’hagin tret un 5, un 10 o un 15% del sou, altres treballadors que no saben quan els durarà la feina o que potser ja l’han perduda. No ho entendran.

Quan un treballador d’una empresa privada fa vaga, l’únic perjudicat directe és la pròpia empresa, que deixa de produir (si és productiva), de vendre (si és comercial) i, en conseqüència, d’ingressar. Certament també poden sortir perjudicats, indirectament, els proveidors, o els distribuidors (això és una cadena, no hi ha dubte), però el ciutadà d’a peu només es veu afectat tangencialment, si és client d’aquella empresa i no pot comprar els seus productes.

En un servei públic no és així. En un servei públic el perjudicat directe, directíssim, és el ciutadà, treballador o no, que ha de fer ús del servei i no pot fer-ho, amb tots els perjudicis que això li comporta, i sembla que la intenció de les vagues en aquest cas és que aquest ciutadà emprenyat pressioni al govern de torn per tal que la situació se solucioni. Però per tal que això sigui així, és necessari que aquest ciutadà vegi:

  1. Que la vaga té uns motius justificats
  2. Que l’acció dels vaguistes és proporcionada amb aquests motius

Per tant, crec que el primer que els sindicats haurien de fer és intentar obtenir aquesta complicitat ciutadana explicant els motius de la seva protesta i explicant per què és necessari protestar d’aquella manera i no d’una altra de diferent. I sovint no ho fan.

Puc posar dos exemples que m’afecten directament, un de molt recent, i un altre que ja dura en el temps:

El primer és la vaga de dimarts passat dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, vaga salvatge en la que no es van respectar els serveis mínims. Com si als passatgers no els fos prou inconvenient tenir la meitat de trens en hora punta (la gran majoria no es poden permetre anar a la feina més tard o més d’hora, ni tenen mitjà de transport alternatiu viable), i viatjar enxovats, a sobre no van poder ni fer això. I sí, ara diuen que van ser quatre incontrolats els que van aturar els trens, però jo vaig sentir el dia abans una conversa entre dos treballadors que em fa pensar que això estava previst (compte, no ho van dir expressament, és una deducció meva de les seves paraules). Així que si al motiu de la vaga (rebaixa salarial del 15%) que jo entenc que no els agradi, però que cal relativitzar quan l’economia i la gent està com està, afegim el gran perjudici causat, no a l’empresa, sinó als ciutadans, que no esperin comptar amb el suport general.

Altre tema és el dels sindicats dels docents. Van gastar innecessàriament cartutxos convocant vagues per motius purament polítics, per protestar contra una llei que, ves per on, va ser aprovada per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya, quan a més els motius concrets de protesta eren en molts casos una possible mala utilització futura de la llei (que dius, espereu que això arribi i protesteu aleshores, no?). Com ja s’ha dit, volien manar. I què va passar? Que quan han vingut altres motius potser de més consistència: retallades salarials i pressupostàries amb motiu de la crisi,  canvis de les condicions laborals, etc … han trobat als pares i mares (progenitors, que es diu ara) una mica o molt cremats, i poc receptius. A banda de que algunes qüestions que han motivat queixes dels docents el ciutadà no les entén (ni jo, ni gent amb la que he parlat) com per exemple que trobin tan malament que el Departament obligui a justificar documentalment les baixes per demanar un substitut, i que en d’altres senzillament les posicions de docents i progenitors són antagòniques.

I ara posen la cirereta del pastís amb el tema les colònies. No poden fer jornada intensiva, no fan colònies, ni sortides de més de mitja jornada. Compte, ho fan pels nens, però amb aquesta postura, aquests nens als que diuen defensar no tindran jornada intensiva, ni tindran colònies, ni tindran sortides. Com acostuma a passar, el més feble és que paga les conseqüències, encara que no tingui cap culpa, és la sortida fàcil. Però tant se val, aquí el que importa, pel que sembla són només els seus interessos. I no importa si també perjudiquen altres sectors, és més, ho fan molt conscientment (això jurídicament és més un dol directe de primer grau que de segon).

Hi ha un grup de Facebook anomenat No jornada intensiva? No sortides, no colònies … , en el que es pot llegir això (adverteixo que no em consta que hi hagi cap sindicat darrera l’origen d’això, però no dubto que coneixen i recolzen l’estratègia), :

Afectarem altres sectors (monitors, cases colònies, museus, autocars), sí, però així farem pressió i esperem que es dignin a escoltar les nostres demandes.

D’això se’n diu fer amics. Només falta dir: volem perjudicar la màxima quantitat de gent possible, i no ens importa el que els passi, per tal d’obtenir els nostres objectius. Si pel camí vosaltres, monitors perdeu la feina, vosaltres, cases de colònies, heu de tancar, etc… tant se’ns en dona, mentre finalment tinguem el que volem (cosa que, a més, personalment dubto que passi). I a sobre, esperen que aquests sectors els recolzin?

Ja sé que em diran (ja ho he sentit) que han fet altres coses que no han servit de res, i que per això han de ser més dràstics, però crec que han esmerçat més esforços en la protesta que en la informació, i això és, novament, un error. Si a l’opinió pública, justificada o injustificadament, hi ha instal·lada la creença de que els docents tenen moltes vacances, treballen poc, tenen la feina segura, etc. i per tant no entenen per què es queixen, difícilment veuran justificada cap protesta. Per tant, el primer que han de fer és transmetre a la ciutadania què hi ha de cert i que hi ha de fals en tot això. I això passa per explicar, fil per randa, quantes hores de feina fa un mestre, de quins tipus (de docència, de presència), quants dies fan vacances de veritat, quants dies dediquen a preparació, etc. I sobre tot no tenir por de defensar els seus drets laborals sense posar els nens o la qualitat de l’ensenyament públic com a excusa. No sempre, ja ho he dit, els seus interessos han de coincidir amb els de les famílies o amb els de l’administració, és legítim, però calen explicacions clares i no sopars de duro. Em consta, ho sé de primera mà, que hi ha moltes i molts docents entregats a la seva feina, que fan el que els toca i moltes coses que no els toquen, que creuen en la qualitat de l’ensenyament públic i que van en la seva defensa més enllà del que seria exigible, i per això em fa una especial pena -i ho dic des del sentiment personal- que ells hagin de pagar pels que únicament busquen el seu benefici personal, el cobrar el màxim i treballar el mínim, els que s’aprofiten de qualsevol escletxa per escaquejar-se, que, malauradament, hi són com en qualsevol altra professió, ni més ni menys. És molt injust.

Vull uns sindicats forts, que representin els treballadors i on els treballadors se sentin representats, però per aconseguir-ho, potser han de variar les seves estratègies. Si no ho fan, si donen excuses als que el que volen és que els sindicats no existeixin, per tal de poder imposar les seves condicions, ens perjudiquen a tots els que creiem en la necessitat de la seva existència. I per això els critico.

Esta entrada fue publicada en Política, Societat y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

4 Respuestas a Els sindicats s’equivoquen

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Eduard Girbau

  3. Pingback: Manuel Cáceres

  4. Pingback: Raquel Querol Bello

Los comentarios están cerrados.