Som a Catalunya, als darreres anys del segle passat i primers del present. Estem en aquells anys del pujolisme en que, pel que ara expliquen, els gossos es lligaven amb llonganissa i del cel plovia manà dia sí dia no (penseu que encara no governava el tripartit, i per tant no havia pogut deixar el país fet un desastre). El Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), depenent de l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament, desenvolupava activitats per a afavorir la integració dels alumnes nouvinguts als centres d’ensenyament públics, mitjançant el reforç de la llengua catalana. Pel que sembla que a aquell govern no l’importava gaire això dels drets dels treballadors, suposo que ho devia trobar decimonònic i passat de moda, de forma que a les persones que desenvolupaven la tasca esmentada, anomenats auxiliars de conversa, encara que de vegades els contractava laboralment (un contracte temporal que durava el mateix que el curs acadèmic, sense cap estabilitat per cursos posteriors, però contracte laboral al cap i a la fi), sovint els feia un contracte mercantil. Això del contracte mercantil vol dir que aquestes persones facturaven com si fossin professionals (quan realment eren assalariats) per la realització d’uns tallers (Tallers de suport temporal per a l’aprenentatge de la llengua, els hi deien) i òbviament no tenien ni estabilitat, ni cotitzaven a la seguretat social, ni dret a atur, ni res. I l’empresari, reitero, era la Generalitat de Catalunya.

La cosa podia haver quedat així. Però no. Un sindicat (en aquest cas CCOO) va actuar i va interposar una demanda de conflicte col·lectiu contra el Departament d’Ensenyament. I la va guanyar, segons sentència dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya en data 22 de desembre de 2003 (sentència 23/2003, assumpte 24/2003), que en la part dispositiva deia, entre altres coses:

… debemos declarar y declaramos la naturaleza laboral de la prestación de servicios de los trabajadores contratados para impartir los “Tallers de suport temporal per a l’aprenentage de la llengua” y de los “Cursos intensius de llengua per als alumnes de llengua familiar románica” organizados por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya desde el curso 1998-1999 …

Si a algú l’interessa el text sencer de la sentència, li puc facilitar.

La cosa no va acabar de seguida, va ser necessari negociar amb el Departament d’Ensenyament (negociació que també va portar el mateix sindicat) però, finalment, el 14 de juliol de 2005 (ja governava el tripartit) es va signar un acord pel que es reconeixien els períodes treballats, les diferències retributives i les indemnitzacions. A continuació, l’esmentat sindicat va fer les corresponents denúncies a la seguretat social i el Departament d’Ensenyament va haver d’efectuar les cotitzacions corresponents. I final de la història. Final feliç per als treballadors.

Què hauria passat si no haguessin existit sindicats? Cadascú pot pensar finals alternatius de la història, però jo tinc molt clar que aquests treballadors haurien sortit perjudicats. I això és només un exemple de el que els sindicats fan, dia rere dia, feina silenciosa en defensa dels drets dels treballadors, afiliats i no afiliats, tot i que això no surt als mitjans.

Per què escric això ara? Perquè estic fart de sentir des de fa temps la mateixa cantarella antisindical. Això que segueix són tuits d’avui:

Los sindicatos nos perjudican, tapan a los que deberían defendernos. Queremos su muerte!

Los sindicatos actuales no defienden a las personas más desfavorecidas, y se puede hacer esto sin tácticas estúpidas del siglo XIX

El mundo evoluciona, a ver si lo hace la izquierda y si no que no nos impliquen en sus películas

Los trabajadores no ganan con un gobierno de izquierdas que persigue a los empresarios porque estos dejan de generar empleo!

A qué viene que los sindicatos no hayan hecho nada en años y monten ahora una HG no contra el gobierno sno contra los empresarios?

Por qué se subvenciona a los sindicatos cuando cobran a sus afiliados (incluso parados) con lo que esto supone politicamente?

No esmento l’autor perquè frases semblants les he llegides i sentit els darrers dies a d’altres llocs (i sobre tot en els mitjans de la caverna, però no només). I no hi estic d’acord. Els sindicats van nèixer davant la necessitat dels treballadors d’agrupar-se davant l’evidència que estaven en inferioritat de condicions davant els empresaris. Per aquesta mateixa raó el Dret Laboral no és neutre, protegeix els treballadors, tot i que veurem quan triguen alguns en demanar que això no sigui així. Els sindicats no van ser creats per l’Estat. Tampoc els van crear els empresaris. Els van crear els treballadors. I la seva creació va costar sang, suor i llàgrimes, literalment. I les causes per les que van nèixer continuen plenament vigents, perquè el treballador continua estant en inferioritat davant l’empresari (i consti que jo no crec ni que tots els treballadors siguin bons ni que tots els empresaris siguin dolents, és un altre tòpic a eliminar). Si no existissin sindicats, tinc clar qui guanyaria, i no serien els treballadors, sinó els partidaris del capitalisme més salvatge (que no és un invent d’ara, va ser el primer que va existir, les regulacions van venir després, encara que ningú sembla recordar-ho). I també qui perdria, per exemple els treballadors de la història (real) que explicava a l’inici.

Vol dir això que els sindicats siguin perfectes? No. Vol dir que no tinguin coses a canviar? No. Vol dir que estigui d’acord amb tot el que fan? No. Penso que sovint els sindicats s’equivoquen en les seves tàctiques, i així ho he escrit. Penso que cal canviar mitjans, actualitzar-los, i de vegades també afinar millor els objectius. Els sindicats tenen molt a millorar, perquè tots tenim costats foscos.

I avui no he fet vaga (quan ets professional independent el concepte vaga és una mica relatiu). Tampoc vaig fer cap de les anteriors, ni tan sols quan governava Aznar, perquè entenc que les vagues generals tenen caràcter polític, però respecto qui les fa perquè pensa que és el camí correcte. De vegades comparteixo els motius, de vegades no, encara que no estigui d’acord amb els mitjans. I sobre tot defenso el dret a la vaga de qui vulgui fer-la, i el dret a treballar de qui vulgui treballar. Estic en contra del piquets coactius, però també dels empresaris coactius (que no han d’utilitzar la violència, no els fa falta). Estic a favor de la llibertat, de que cadascú faci el que li sembli, sense lesionar els drets aliens. Avui i sempre, perquè preocupar-se per la llibertat d’uns o altres només avui, és fer trampa.