Jo confesso

Dissabte 11 de setembre vaig esmerçar el matí en dues activitats. La primera, l’ofrena al monument a Rafael Casanova. La segona, l’homenatge a Salvador Allende, que des de fa vint-i-cinc anys té lloc a la plaça del mateix nom situada al barri del Carmel.

Dos actes que recorden dues persones que representen la lluita per la llibertat en dos moments històrics molt diferents i en dos llocs geogràficament molt allunyats. Però dos actes amb diferències.

En el primer, institucions diverses reten homenatge a qui va encapçalar i va ser ferit en la defensa de Barcelona (en el marc de la guerra de successió espanyola, que enfrontava a Felip V i Carles d’Austria, a la que els territoris de la Corona d’Aragó van prendre partit pel segon) mentre un grup de patriotes, que deuen ser dels que es creuen amb el dret de repartir els carnets de catalanitat insulten a qui els sembla que han d’insultar, i aplaudeixen qui creuen que han d’aplaudir. No parlem de manifestar-se, de reinvidicar, cosa que entendria, parlem, senzillament, de xiular (i això encara), d’insultar  i d’amençar. Quan no directament d’intentar agredir, com ja va passar fa anys. I quan se’ls posa més lluny, hi ha qui, com el Sr. Mas, diu que hi ha menys llibertat. Potser el Sr. Mas creu que existeix una llibertat per insultar. Jo no.

En el segon, recordem un president democràcticament elegit, que va ser assassinat pel feixisme per defensar els treballadors, la seva llibertat i la justícia social (sense la que l’única llibertat que existeix és la de triar en quin racó et mors de gana). És un acte al que assisteixen molts xilens i molts militants i simpatitzants de partits d’esquerres, però que malgrat això no és partidista (o casi, perquè dissabte passat un senyor amb aquesta imitació de la bandera de Puerto Rico que es coneix com estelada, en el pal de la qual deia “ERC Federació Barcelona” va donar un lamentable espectacle intentant ficar-la a tot arreu on li semblava que una càmera podia estar enfocant, fins i tot tapant, si calia, la bandera de Xile). No hi ha insults, no hi ha crits, no hi ha xiulades (amb alguna excepció). Únicament es recorda que la desigualtat i la injustícia continuent essent un problema en el nostre món, igual que ho eren ara fa vint-i-set anys quan Allende va ser assassinat, i per tant la vigència del seu missatge. Sentim emocionadament les seves darreres paraules a Radio Magallanes (que podeu llegir aquí i escoltar aquí), i que tot i que jo les tinc en mp3 i les sento de tant en tant no sonen igual en aquell moment, i sentint i cantem, qui sap la lletra, l’himne de Xile, l’himne de Catalunya i Venceremos, cançó que va servir com a himne de la Unitat Popular  amb que Allende va guanyar les eleccions.

I, sabeu què? Que jo confesso que em sento molt més a gust en aquest acte que en l’altre, i que em sento molt més a prop de Salvador Allende, dels que van morir per la justícia social, dels que avui encara lluiten pels més desafavorits, i de tots els que comparteixen aquests ideals, que de molts dels que es manifesten davant el monument a Rafael de Casanova reivindicant drets per a la pàtria però no per a les persones, per no parlar del Sr. Artur Mas, o d’aquests que ens xiulen i ens insulten, la llibertat dels quals tant li preocupa (com a mínim més que la nostra). M’uneixen moltes més coses amb xilens com Allende, que amb catalans com Mas, Carretero o Laporta. És així de clar.

Deu ser que sóc un mal patriota, res de nou.