Escrivia jo divendres una entrada relativa a les primàries del PSOE a la Comunitat de Madrid, on parlava de com s’han fet les coses, de prendre decisions a cop d’enquesta, de que trobo que cal algun mèrit més que surtir bé a les enquestes per ser candidat, de que no m’agradan els paracaigudistes … reflexions totes elles generals, no només aplicable al cas concret, quan per aquelles coses que té la vida, dissabte llegeixo a El Periódico un article titulat Hereu, en suspens fins a final d’any, en el que, en relació amb la candidatura del PSC a les eleccions municipals a Barcelona, es poden trobar frases com aquestes:

Si en una cosa coincideixen gairebé totes les persones entrevistades per aquest diari és que, donada la situació d’emergència, s’apostarà pel candidat que més suports pugui recollir …

… serà Nicaragua -com es coneix la direcció nacional, pel carrer on hi ha la seu del PSC- no només la que supervisi les llistes -es promet una profunda renovació- sinó també la que farà la pròpia campanya …

De tots els candidats, potser Montserrat Tura, segons diverses veus consultades, és la que té més opcions de substituir Hereu, si s’acaba fent el canvi … la seva candidatura satisfaria Mascarell, de qui el PSC tem que presenti una llista pròpia si Hereu és el candidat.

Es curiós com, dins el nostre partit, des de ja fa temps hi ha algú (algú que té la “categoria” suficient com per a ser entrevistat) que utilitza la premsa per tal de minar la reputació d’altres companyes i companys que, no cal dir-ho, no deuen ser del seu gust (es feia, per exemple, amb Ignasi Cardelús en una altra notícia de El Periódico del passat novembre). I trobo que ja n’hi ha prou. Es cert, les enquestes no són bones, però … és que ho són les que es fan sobre el resultat de les autonòmiques? Segons la que publica avui La Vanguardia, el PSC obtindria el seu pitjor resultat en unes eleccions autonòmiques. I aleshores, què fem, una enquesta a veure si algú té millors perspectives que el President Montilla i el canviem?

No, la cosa és molt més complicada que això, com recull també La Vanguardia un altre article titulat Hereu tiene 120 días para salvarse (amb un títol una mica més dramàtic que l’altre, però l’autor del qual, pel que sembla, s’ha precupat de entrevistar a alguna gent més de les que ha entrevistat El Periódico, motiu pel que crec que dona una visió menys esbiaixada). És un fet que les perspectives electorals socialistes, tant a nivell estatal, com autònomic, com local, no són bones. Tot afecta: Ies retallades presspostaries a tots els nivells, els conflictes socials causa de la propera vaga general de final de mes, l’embolic de l’Estatut, del que el ciutada no acaba de veure els avantatges (malgrat són molts) … i quan les coses són així, voler carregar-li el mort a algú, es digui Jordi Hereu o es digui com es digui, ni és just,ni és la solució de res. La crisi ha trobat als socialistes governant a tot arreu, i en època de crisi, qui governa es desgasta, és així de clar, no descobreixo res. A això cal afegir que els anys de govern socialista a la ciutat de Barcelona han produït un desgast, un declivi, evident, que s’ha pogut apreciar elecció darrere elecció (i potser, posats a buscar culpables, podríem pensar en algú que hagi estat l’Ajuntament durant tots aquests anys de govern per a carregar-li el mort, però no és el cas de Jordi Hereu).

Vull dir amb això que Jordi Hereu o el seu equip no hagin comés errors? Evidentment no, els han comés com tothom, però a les enquestes també paguen els aliens, igual que Montilla paga els errors de Zapatero, i viceversa. L’elector emprenyat amb els socialistes, i n’hi uns quants, pagarà el seu emprenyament amb el primer que se li posi a tir. És lògic, i diria que inevitable, malgrat no em sembli gents just perquè tant a nivell de Catalunya com de Barcelona s’han dut a terme molt bones polítiques, i la crisi no l’hem creada els socialistes.

Deia divendres, i repeteixo avui: fem política, no venem detergent. No es tracta de fer enquestes a veure quina forma, color o textura de l’embolcall agrada més al consumidor per tal de fer-ho servir pel nostre producte. Es tracta de les idees, i de com les portem a la pràctica. Hi ha algú al partit que pensi que les polítiques desenvolupades a Barcelona no són les correctes? Que ho digui. I que proposi alternatives. I que ho faci on ho ha de fer, no filtrant intoxicacions interessades a la premsa, i ja ho discutirem. Però reduïr-ho tot a una simple qüestió de la identitat del candidat, no del que pot oferir (que hauria de ser el motiu per tal que la gent el votés), em sembla una simplificació pueril, i no contribueix a motivar l’electorat, precísament. Després ens queixarem que la gent no es mobilitza …

Però no vull acabar sense dir algunes coses més, ja que hi sóc:

  1. La primera, que no he sentit ningú, repeteixo, ningú, qüestionar mai la figura de Jordi Hereu ni en un Consell de la Federació de Barcelona ni en un Consell Nacional. És més, molt poca gent dins d’aquesta, la nostra Federació, té el més mínim dubte sobre que Jordi Hereu serà el nostre candidat a les properes eleccions municipals o es planteja la recerca d’un candidat alternatiu.
  2. La segona, que malgrat el que diguin les enquestes, qui viu el dia a dia dels ciutadans pot acreditar que els resultats de les enquestes no tenen traslació a peu de carrer, la gent, la ciutadanina, no transmet aquesta gran desafecció que les enquestes semblen apuntar.
  3. La tercera, que posar en dubte la figura d’un company que, a dia d’avui, és el nostre únic candidat (sí, ja sé que formalment encara no ho és), no fa cap bé ni al partit ni al projecte, llevat que el que es vulgui sigui quelcom semblant a una profecia autocumplida, i es pensa que a base de posar-ho en dubte (no donant la cara, sinó de manera anònima), arribaran a desacreditar-lo prou.
  4. La quarta, que parlar de possibles candidats sense cap vinculació amb la ciutat de Barcelona és quelcom que no només afecta l’organització (que això seria el que menys importaria), és un menyspreu a la ciutadania. És el que ha fet sovint CiU i li ho em criticat molt, i no em puc creure que ningú pensi seriosament en aquesta opció. Reitero un cop més, els paracaigudistes no m’agraden, i no acostumen a agradar ningú, sense que això  representi, en absolut, cap dubte sobre els mèrits o la vàlua de la companya Montserrat Tura, ni ignori el dret de qualsevol companya o company a postular-se com a candidat o candidata.
  5. La cinquena, que si hem de triar un candidat per a acontentar a algún militant il·lustre, o que hom es pensa que ho és, ja podem plegar.
  6. La sisena, que estic convençut, i em consta que l’alcalde Jordi Hereu també ho està, de que amb ell de candidat podem guanyar per continuar millorant la ciutat i la vida de les persones que hi viuen, que és del que es tracta. Podem perdre, en democacia tot és possible, però no crec que passi, sobre tot si algú no s’entesta en seguir desgastant el govern municipal des de dins.
  7. I la setena, last but not least, que el nostre partit té ben delimitats els seus mecanismes d’elecció de candidats i candidates. I és el Consell Nacional qui pren la decisió (no “Nicaragua”), però si algú pensa que la decisió del candidat a Alcalde de Barcelona es pot prendre al marge de la Federació de Barcelona, s’equivoca. S’equivoca molt. Som un partit democràtic, i estem disposats a exercir els nostres drets, com sempre fem. Manllevo la frase del President Pujol: qui s’han cregut que som, nosaltres?