Una història sindical

Som a Catalunya, als darreres anys del segle passat i primers del present. Estem en aquells anys del pujolisme en que, pel que ara expliquen, els gossos es lligaven amb llonganissa i del cel plovia manà dia sí dia no (penseu que encara no governava el tripartit, i per tant no havia pogut deixar el país fet un desastre). El Servei d’Ensenyament del Català (SEDEC), depenent de l’aleshores anomenat Departament d’Ensenyament, desenvolupava activitats per a afavorir la integració dels alumnes nouvinguts als centres d’ensenyament públics, mitjançant el reforç de la llengua catalana. Pel que sembla que a aquell govern no l’importava gaire això dels drets dels treballadors, suposo que ho devia trobar decimonònic i passat de moda, de forma que a les persones que desenvolupaven la tasca esmentada, anomenats auxiliars de conversa, encara que de vegades els contractava laboralment (un contracte temporal que durava el mateix que el curs acadèmic, sense cap estabilitat per cursos posteriors, però contracte laboral al cap i a la fi), sovint els feia un contracte mercantil. Això del contracte mercantil vol dir que aquestes persones facturaven com si fossin professionals (quan realment eren assalariats) per la realització d’uns tallers (Tallers de suport temporal per a l’aprenentatge de la llengua, els hi deien) i òbviament no tenien ni estabilitat, ni cotitzaven a la seguretat social, ni dret a atur, ni res. I l’empresari, reitero, era la Generalitat de Catalunya.

La cosa podia haver quedat així. Però no. Un sindicat (en aquest cas CCOO) va actuar i va interposar una demanda de conflicte col·lectiu contra el Departament d’Ensenyament. I la va guanyar, segons sentència dictada per la Sala Social del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya en data 22 de desembre de 2003 (sentència 23/2003, assumpte 24/2003), que en la part dispositiva deia, entre altres coses:

… debemos declarar y declaramos la naturaleza laboral de la prestación de servicios de los trabajadores contratados para impartir los “Tallers de suport temporal per a l’aprenentage de la llengua” y de los “Cursos intensius de llengua per als alumnes de llengua familiar románica” organizados por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya desde el curso 1998-1999 …

Si a algú l’interessa el text sencer de la sentència, li puc facilitar.

La cosa no va acabar de seguida, va ser necessari negociar amb el Departament d’Ensenyament (negociació que també va portar el mateix sindicat) però, finalment, el 14 de juliol de 2005 (ja governava el tripartit) es va signar un acord pel que es reconeixien els períodes treballats, les diferències retributives i les indemnitzacions. A continuació, l’esmentat sindicat va fer les corresponents denúncies a la seguretat social i el Departament d’Ensenyament va haver d’efectuar les cotitzacions corresponents. I final de la història. Final feliç per als treballadors.

Què hauria passat si no haguessin existit sindicats? Cadascú pot pensar finals alternatius de la història, però jo tinc molt clar que aquests treballadors haurien sortit perjudicats. I això és només un exemple de el que els sindicats fan, dia rere dia, feina silenciosa en defensa dels drets dels treballadors, afiliats i no afiliats, tot i que això no surt als mitjans.

Per què escric això ara? Perquè estic fart de sentir des de fa temps la mateixa cantarella antisindical. Això que segueix són tuits d’avui:

Los sindicatos nos perjudican, tapan a los que deberían defendernos. Queremos su muerte!

Los sindicatos actuales no defienden a las personas más desfavorecidas, y se puede hacer esto sin tácticas estúpidas del siglo XIX

El mundo evoluciona, a ver si lo hace la izquierda y si no que no nos impliquen en sus películas

Los trabajadores no ganan con un gobierno de izquierdas que persigue a los empresarios porque estos dejan de generar empleo!

A qué viene que los sindicatos no hayan hecho nada en años y monten ahora una HG no contra el gobierno sno contra los empresarios?

Por qué se subvenciona a los sindicatos cuando cobran a sus afiliados (incluso parados) con lo que esto supone politicamente?

No esmento l’autor perquè frases semblants les he llegides i sentit els darrers dies a d’altres llocs (i sobre tot en els mitjans de la caverna, però no només). I no hi estic d’acord. Els sindicats van nèixer davant la necessitat dels treballadors d’agrupar-se davant l’evidència que estaven en inferioritat de condicions davant els empresaris. Per aquesta mateixa raó el Dret Laboral no és neutre, protegeix els treballadors, tot i que veurem quan triguen alguns en demanar que això no sigui així. Els sindicats no van ser creats per l’Estat. Tampoc els van crear els empresaris. Els van crear els treballadors. I la seva creació va costar sang, suor i llàgrimes, literalment. I les causes per les que van nèixer continuen plenament vigents, perquè el treballador continua estant en inferioritat davant l’empresari (i consti que jo no crec ni que tots els treballadors siguin bons ni que tots els empresaris siguin dolents, és un altre tòpic a eliminar). Si no existissin sindicats, tinc clar qui guanyaria, i no serien els treballadors, sinó els partidaris del capitalisme més salvatge (que no és un invent d’ara, va ser el primer que va existir, les regulacions van venir després, encara que ningú sembla recordar-ho). I també qui perdria, per exemple els treballadors de la història (real) que explicava a l’inici.

Vol dir això que els sindicats siguin perfectes? No. Vol dir que no tinguin coses a canviar? No. Vol dir que estigui d’acord amb tot el que fan? No. Penso que sovint els sindicats s’equivoquen en les seves tàctiques, i així ho he escrit. Penso que cal canviar mitjans, actualitzar-los, i de vegades també afinar millor els objectius. Els sindicats tenen molt a millorar, perquè tots tenim costats foscos.

I avui no he fet vaga (quan ets professional independent el concepte vaga és una mica relatiu). Tampoc vaig fer cap de les anteriors, ni tan sols quan governava Aznar, perquè entenc que les vagues generals tenen caràcter polític, però respecto qui les fa perquè pensa que és el camí correcte. De vegades comparteixo els motius, de vegades no, encara que no estigui d’acord amb els mitjans. I sobre tot defenso el dret a la vaga de qui vulgui fer-la, i el dret a treballar de qui vulgui treballar. Estic en contra del piquets coactius, però també dels empresaris coactius (que no han d’utilitzar la violència, no els fa falta). Estic a favor de la llibertat, de que cadascú faci el que li sembli, sense lesionar els drets aliens. Avui i sempre, perquè preocupar-se per la llibertat d’uns o altres només avui, és fer trampa.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

El candidat de l’adversari

Històricament, l’estratègia de l’oposició municipal a Barcelona ha estat sempre, més que oferir propostes engrescadores,  intentar desgastar l’adversari per tal d’arrabassar l’alcaldia als diferents alcaldes que han encapçalat els governs de progrés que hem tingut des de l’adveniment de la democràcia. Se’n va lliurar Narcís Serra, perquè va durar molt poc a l’alcaldia, ja que la va deixar per anar a ser Ministre de Defensa del primer govern de Felipe González, però la va patir, potser més cruament que ningú, perquè a banda de la desqualificació política es va jugar a escampar rumors sobre un pretés alcoholisme, la va patir també Joan Clos, a qui es va intentar ridiculitzar i l’està patint ara Jordi Hereu, a qui es culpa, de forma personal, de tots els problemes de Barcelona, des de les prostitutes (que sembla ser que no havien existit mai abans,  i que no existeixen a cap altra ciutat) fins a l’incivisme d’alguns, incloent, evidentment, els problemes comuns a totes les grans ciutats i els derivats de la crisi, que aquí també són exclusivament culpa seva.

No és nou, ni tampoc diré que sigui l’oposició a Barcelona l’única que ho fa, però sí que potser és difícil trobar una labor d’oposició que carregui tant els seus esforços en denostar l’actuació i la figura del contrari i tan poc en la de posar en valor el candidat i les propostes pròpies. Clar que si jo tingués les propostes i el candidat de l’oposició, potser també faria el mateix perque, què podem dir del Sr. Trias?: “Va ser el Conseller de Sanitat que va treballar per la seva privatització i després el van enviar a Madrid on va ser el primer escolanet del Sr. Aznar, a qui va votar les dues investidures i 7 dels vuit pressupostos que va presentar (el 8è no que hi havia eleccions i veien per on anirien els trets).” Potser sí que faria la seva campanya de denostar al candidat contrari, aliniar-me al costat de tots els nimbys que a la ciutat hi ha, i veure-les venir, intentant vendre que tots els problemes de la ciutat són culpa de l’actual alcalde i el seu equip de govern, i tots als seus actius (que són molts) han vingut sols, de forma automàtica, sense que un lideratge polític hi hagi tingut res a veure, de forma que si la ciutat l’hagués governat una cabra, també existirien (ergo si pot governar una cabra, també puc governar jo).

El que sí és nou és que ara vingui l’oposició a dir-nos qui ha de ser el nostre candidat. A dir-nos que aquest Hereu no, que el millor candidat seria tal o qual, com porto bastants dies llegint. Què bé, com es preocupen per nosaltres! Quin detall!

Doncs lamento dir que no, que el nostre candidat el triem nosaltres i que a mi, personalment, el que pensi sobre el nostre candidat algú que el que vol és que perdem i que no ens votarà mai (ni que el nostre candidat fos aquell que diu que més li agrada), m’és indiferent. O encara més, el sol fet de que qui ens vol guanyar les eleccions ens digui que prefereix aquest o aquell candidat és un bon motiu per a no triar-lo. Dit d’una altra forma, jo no vull el candidat de l’adversari. Així que s’ho poden estalviar.

Malgrat el que alguns ens vulguin fer creure, malgrat que s’escampin rumors interessats, malgrat que hi hagi que vulgui  fer interpretacions retorçades de qualsevol cosa, a hores d’ara només tenim un candidat, i es diu Jordi Hereu. Els nostres estatuts contemplen las primàries com a forma d’elecció (per contraposició a la via “digital” que d’altres fan servir), de forma que si algú altra aspira a la candidatura i compleix els requisits pot presentar-se, i els militants i simpatitzants, democràcticament, decidirem. Però crec que això no passarà (un dels noms que han sonat, Ferran Mascarell, ja ho ha dit), més que res perquè a ningú l’agrada perdre, i qualsevol que s’enfrontés en unes primàries a Jordi Hereu les perdria. Com perdrà qui s’enfronti a ell a les eleccions del proper mes de maig.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Quan el joc no és tan net

Tothom sembla coincidir a la xarxa que, de cara a les properes eleccions autonòmiques (i sempre, diria jo), és desitjable que a la xarxa es practici el joc net, utilitzant els seus mitjans de forma honesta i correcta.

Malauradament, i com sovint passa, la praxis no coincideix amb la teoria, i cada dia veiem exemples del que no és que no sigui joc net, és que és joc brut, brutíssim. Vàrem tenir un exemple fa uns dies quan, arran de la campanya El Canvi Real promoguda pel PSC per a posar en valor la feina realitzada pel Govern presidit per José Montilla, algú va llençar una contracampanya amb un blog i un usuari de twitter que, fent servir aquest lema, posava en dubte els assoliments del govern. Compte, que ningú es confongui, és del tot legítim posar en qüestió les xifres que es donen a la campanya, contrastar-les amb d’altres i, d’aquesta forma, deixar les coses clares a la ciutadania. El que no és en absolut legítim, i és una mala pràctica, és fer-ho de forma anònima, sense possibilitat, per tant de contrastar res amb ningú.I per si això no fos prou dolent, el company José A. Donaire va poder esbrinar (ho comenta també Jose Rodríguez) que càrrecs de CiU coneixien i van difondre des del moment inicial (i inclús abans) l’esmentada pàgina, el que fa sospitar una innegable relació amb el seu contingut, no sé si en qualitat d’actors materials, intel·lectuals o simples inspiradors, i així els ho va dir. Tampoc no ens pot estranyar vist que el seu us a Twitter del hashtag #elcanvireal en la contracampanya coincidia amb el de l’usuari “fantasma”.

Reitero, per si a algú no li queda clar: crítica sí, tota, anònima no, i no només perquè al meu parer denoti covardia, sinó perquè fa impossible contrastar opinions i dades (clar que qui sap que les seves dades són inventades és normal que no les signi ni les vulgui contrastar).

Un altre exemple més recent d’aquest joc brut el tenim a la creació d’un usuari de Twitter que es fa passar pel President Montilla (amb el senzill sistema de canviar una lletra del cognom) sense tenir-hi res a veure, el que en el argot es diu un fake, i dedicar-se a fer comentaris pretesament graciosos amb ell. Jo no li veig la gràcia, la veritat, jo podria crear l’usuari @ArturMass o @JPugcercos, posar-hi la foto del Bruno Oro o del Cesc Casanovas (els seus imitadors del Polònia) i apa, som-hi. I? Quin sentit tindria? Per mi, cap. Què aportaria al debat polític? Res. Com motivaria al ciutadà a participar en política? De cap manera.

I, novament, un aclariment, m’agrada la paròdia, sóc fidel seguidor del Polònia, que de vegades em fa més gràcia, de vegades menys i de vegades em fa exclamar Què cab…ns !!! (llegeixi’s amb accent Queco Novell imitant Pasqual Maragall). Però ells no s’emparen en l’anonimat, van de cara, tots saben qui hi ha darrera, encara que es disfressin (el Toni Soler i el seu equip). Però no sabem, encara que ens ho poguem imaginar, qui hi ha al darrere d’aquest i d’altres fakes.

Però bé, no sé per què hauríem d’esperar joc net a la xarxa de qui fora de la xarxa tampoc no el practica. I això que ho tenen guanyat, segons diuen, no vull pensar què farien si no fos així.

Ara que, per propaganda, prefereixo la de P-Machinery allà pels ’80:

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

Xenofòbia sense excuses

Tradicionalment, la dreta d’aquest país, com la de la resta de països, ha utilitzat sense cap vergonya la immigració, i els immigrants, com a arma electoral. Un arma electoral que, a més, surt gratis ja que, en general, i així d’entrada, l’immigrant no pot votar (sembla ser que és bo per treballar, però no per decidir), i per tant no pot fer servir un hipotètic vot per castigar qui es comporta d’aquesta forma.

La dreta utilitza la immigració com a esquer per a pescar els vots de les persones de les classes més populars, dels que majoritàriament es nodreixen els partits d’esquerres, fent servir quelcom tan repugnant com efectiu: la por. Por perquè l’immigrant et prendrà la feina, por perquè l’immigrant acapararà els ajuts socials, por perquè l’immigrant t’imposarà els seus costums …

I per tal d’escampar aquesta por, no ha dubtat en aplicar alguns dels principis de la propaganda atribuits a Goebbels, com per exemple el del contagi (equiparant immigrant i delinqüent) o el de l’exageració i desfiguració (amplificant qualsevol notícia negativa protagonitzada per immigrants). Així, tots hem sentit en relació amb un delicte dir que els autors són magribins, subsaharians, sud-americans o de l’Europa de l’Est, però gairebé mai que són de Barcelona o de Còrdova. També apliquen fil per randa els principis de l’orquestració, repetint moltes vegades el mateix, o el de la versemblança, difonent rumors falsos per diversos canals de forma que quan arriben al receptor tinguin aparença de realitat (exemple paradigmàtic d’això és dir que els immigrants que tenen negocis no paguen impostos o insinuar que tenen un tracte de favor de les administracions, com la pròpia Alícia Sánchez Camacho feia dilluns). De manual, vaja.

Com dic, no és nou, però fins ara, sempre havien volgut cobrir aquestes actuacions amb una pàtina de legalitat. Ens volien fer creure que no atacaven els immigrants pel sol fet de ser-ho, sinó per complir la legalitat, bé perquè eren delinqüents (aquesta associació que tant els agrada), bé perquè no es trobaven en situació legal (tenim ben recent el cas de la negativa a empadronar-los protagonitzada per l’Ajuntament de Vic i d’altres). No és que ens enganyessin, però si més no dissimulaven.

Però ara ja no, finalment han deixat de banda les formes i han decidit que ja no calia dissimular ni emparar-se en una hipotètica defensa de la legalitat així que, liderats per Sarkozy, han tirat del dret, fent fora de França ciutadans comunitaris (concretament romanesos) pel sol fet de pertànyer a l’ètnia gitana. Evidentment això és un gest de cara a la galeria adreçat a un públic a qui li agraden aquestes coses (que malauradament existeix), ja que ningú podrà impedir que els ciutadans expulsats, o els que han rebut tres-cents euros per anar-se’n, tornin a entrar al país, però no per això ha de deixar de preocupar-nos. I no només perquè els Sánchez Camacho, García Albiol o Fernández Díaz de torn de seguida s’apunten a aquestes mogudes (tots recordem el cartell de “no queremos rumanos”), sinó perquè són una manifestació més del creixement de la xenofòbia al món, com acrediten, per exemple, els vint diputats obtinguts pel partit xenòfob Demòcrates de Suècia a les recents eleccions.

Atacar el més feble és molt fàcil, i no ho podem consentir, ni per acció, ni per omissió. De cap manera podem ser tebis ni tolerants amb els intolerants. És feina de tots i totes aconseguir un món on ningú sigui discriminat per raó del seu origen nacional o social, i hem de començar pel nostre entorn més immediat. I no perquè ho digui la Declaració Universal dels Drets Humans, sinó perquè és de justícia.

Article publicat a Catalunya Press, en català i en castellano.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

La mentida com estratègia

Alicia Sánchez Camacho assegura que si el PP és decisiu (vol dir si CiU els necessita per governar)

els immigrants no tindran drets addicionals als catalans, de manera que (…) revisarà la política d’ajudes i serveis socials

Si el cap encara em funciona, i crec que sí, i tot i que no ho afirma directament perquè li deu fer cosa mentir en plan descarat (potser pensa que si només ho insinua s’estalviarà l’infern, perquè el que està clar és que el seu partit les lleis terrenals se les passa per on vol), està insinuant que en l’actual política d’ajudes i serveis socials els immigrants tenen drets addicionals als catalans.

Això no és nou, ja fa temps que circula, si bé jo no ho havia sentit de boca d’un responsable polític. A mi, per exemple, m’ha arribat per diverses persones, la notícia fidedigna (segons el seu transmissor, que ja podeu pensar de quin peu calçava) de que els negocis regentats per immigrans no paguen IAE. Deixant de banda la qüestió tècnica de que avui dia les persones físiques no paguen IAE, independentment de la seva nacionalitat, i de que cap activitat el paga durant els dos primers anys d’exercici, és evident que això, com tantes altres coses, és mentida.

Cal dir-ho alt i clar:

Repto a la Sra. Sánchez Camacho o a qualsevol a que em presenti una sola política d’ajudes i serveis socials respecte de la qual els immigrants tinguin més drets que els catalans per sol fet de ser immigrants sense cap altra consideració

Cosa diferent és que els immigrants es trobin majoritàriament entre els destinataris d’aquests ajuts perquè el seu nivell econòmic és en general més baix, però la causa és econòmica, no lligada al seu origen autòcton o forani. I, al marge de mentides, està clar que cal estudiar si les polítiques d’ajut són prou justes, perquè de vegades qui està més malament rep l’ajuda i el que també està malament, però no tant, no rep res. Però aquest debat ha de deixar al marge qüestions d’origen i centrar-se estrictament en les necessitats de les persones.

Com ja vaig denunciar, utilizar la immigració com arma és, a banda de covard, molt lleig, i també perillós, perquè pot crear un monstre que esdevingui incontrolable.

facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail