Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de agosto, 2010
L’IVA no era tan ferotge
13 ago
Fa uns mesos, quan es va aprovar l’augment de l’IVA (dos punts el tipus general, un el reduït, zero el superreduït), els profetes de l’apocal·lipsi peperoconvergents de costum van apressar-se a llençar pronòstics de com de malament afectaria això a l’economia, de com faria pujar els preus, dels pobres pensionistes i persones amb rendes baixes (com si alguna vegada els haguessin importat) i el blablabla habitual de què dolents són aquests que governen i que bé que ho farien ells si governessin, que no hi hauria ni crisi, ni aturats, ni res dolent.
Ja vaig dir aleshores que la mesura, pressa no per caprici, sino com un element més de reducció del dèficit (d’algun lloc han de sortir els diners), no havia d’afectar els preus d’una manera important, llevat dels casos concrets en que els llestos, dels que aquí en tenim a balquena, d’altra banda, aprofitessin per augmentar el seu marge amb aquesta excusa, però ells van seguir a la seva.
Doncs bé, ahir es va publicar l’IPC del juliol, primer mes amb els nous tipus d’IVA. I, com era d’esperar, la cosa no ha estat per tant. El mes de juliol, a causa de les rebaixes, és un mes en el que els preus disminueixen, i juliol de 2010 no ha estat una excepció, amb una rebaixa de 0,488 punts respecte de juny. Sí, aquesta rebaixa és una mica inferior a la dels anys anteriors, però tampoc excessivament. La sèrie és aquesta:
| 2003 | 2004 | 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | 2010 |
| -0,568 | -0,713 | -0,593 | -0,600 | -0,750 | -0,520 | -0,915 | -0,488 |
Com es pot veure, la xifra de 2010 és la menor de la sèrie, però a poca distància de 2008, 2005 o 2003, quan no va haver cap pujada semblant.
I no, no és que jo sigui molt llest, era una qüestió purament matemàtica, ja que si l’augment de preu associat a l’augment del tipus d’IVA era de l`1,72% en els gravats al tipus general, 0,93% en els gravats a tipus reduït i zero a la resta, malament podia això afectar taaaaaaaant la butxaca dels consumidors. Si a això afegim que molts establiments han absorbit l’impacte d’aquest augment de l’IVA (que segurament aniran repercutint esglaonadament al llarg del temps) no és estrany que l’augment real de preus hagi estat molt inferior al que jo mateix pronosticava. De fet, els preus estan ara aproximadament a nivell de juny de 2008 (obviament, em refereixo a l’IPC, els preus concrets estaran uns més alts d’altres més baixos).
En fi, que la veritat és tossuda, la mentida té les cames molt curtes, i els fets, com sempre fan, han vigut a posar a cadascun al seu lloc. Ara només cal esperar a veure quin és el proper papu que troben per espantar-nos.
Mensajes contradictorios
10 ago
Esta entrada de Rinze que leí ayer incluye una gráfica en la que a partir de los datos de la encuesta del CIS se compara la evolución de partidos y clase política, de una lado y terrorismo, del otro, como objeto de preocupación de la ciudadanía. En la misma se aprecia una disminución de los ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas de España el terrorismo (disminución lógica, a la vista de la reducción de atentados y de la menor percepción de peligrosidad, lo que no quiere decir que no la tenga, de la banda terrorista ETA), y un aumento de los que entre ellos incluyen a los partidos políticos y/o la clase política.
No es que los datos sean espectaculares, o a mí al menos no me lo parecen, dado que el porcentaje de ciudadanos que incluyen entre los tres principales problemas a los políticos o la política apenas supera el veinte por ciento, lo que visto lo visto, y los ríos de tinta que se vierten en denostar, merecida o inmerecidamente, a la clase política, no es demasiado. Pero dado que este porcentaje se ha venido moviendo en torno al diez por ciento, el hecho de haberse doblado en apenas un año y medio parece dar la razón a quienes ven a la política y a los políticos como fuente y origen de todos los males, por contraposición a los sufridos ciudadanos que tienen que aguantarlos (como si no los hubieran votado). En la propia entrada hay diversos comentarios muy interesantes sobre la posible explicación de los datos presentados (como por ejemplo éste, que lo relaciona con la situación económica), por lo que yo me ahorraré comentar al respecto. Solamente diré lo que digo siempre: los políticos son fiel representación de la sociedad que los elige, y por ello gozan y adolecen de los mismos méritos y virtudes que el resto de ciudadanos.
La verdad es que a mí me gustaría que alguien me explicara como casan datos como los comentados, de aumento de la valoración negativa de los políticos, que sólo son un ejemplo de un estado de opinión extendido, con las encuestas que dan ganador por goleada en unas elecciones autonómicas valencianas a Camps, pese a Gürtel, Correa y todo lo que ya se sabe a día de hoy (más lo que se intuye). O cómo Fabra ha ganado holgadamente elecciones mientras estaba siendo procesado por delitos de corrupción por los que la fiscalía pide una pena de quince años de prisión. O por qué Artur Mas y CiU son favoritos para ganar las futuras autonómicas pese a que a nadie se le oculta su implicación profunda en el inicialmente conocido como caso Palau o Millet (y ahora, por favor, que nadie me venga con que en estos casos no hay sentencia y que los procesos judiciales deben seguir su curso, que la madre que parió a los hijos tontos se murió hace tiempo, y yo no estoy pidiendo que los enchironen sin juicio, la cosa no va por ahí).
¿Qué mensaje está enviando la ciudadanía a los políticos? ¿Que quien más roba más votos saca? ¿Que es igual que robes si luego gobiernas como a mí me gusta? ¿O es sólo una parte de la ciudadanía la que piensa así, precísamente la que vota a los partidos de derechas? ¿No será que hay un interés en aumentar la opinión negativa que muchos tienen de los políticos -merecida en algunos casos, no lo niego- porque saben que mientras para unos esa opinión negativa se truduce en que sus votantes se queden que casa, para otros no afecta lo más mínimo a su nivel de apoyo en las urnas? Se como fuere, ya sea la ciudadanía en conjunto la que comparte la misma visión, o aun en el caso de que nos hallemos ante una ciudadanía dual, con una parte muy estricta y purista, que se queda en casa y no vota, y otra a la que le es igual lo que haga su partido o su candidato, que lo va a votar igual (porque como decían los yanquis de Anastasio Somoza, y sin que ello implique que yo extienda el calificativo a nadie, “Puede que sea un hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta“), creo que la situación es muy preocupante.
Y es que estoy refiriéndome a algo que, para mí, es mucho más grave que gobernar mejor o peor, porque una cosa es acertar o no en las decisiones que se adoptan, y otra cosa es utilizar el cargo para emplear el dinero público el dinero de todos los ciudadanos, o sea nuestro dinero, en enriquecerse personalmente, o en financiar al partido, saltandose las reglas del juego que los demás respetan, o ambas cosas. Y si, como parece, estas últimas actitudes se premian en las urnas, me temo que el mensaje que los ciudadanos envían con ello a los políticos no es demasiado edificante y, en todo caso, contradictorio con el que día tras día podemos leer y escuchar en las más diversas tribunas. ¿En qué quedamos?
La complexitat de la política
3 ago
L’entrevista de diumenge al Conseller Antoni Castells al diari Avui-El Punt, és una bona prova de com és de complexa la realitat que ens envolta, i també de que, vistes les reaccions, no tothom té una ment suficientment complexa com per entendre-la. O potser és que el partidisme, la tentació de fer-ho servir tot, però absolutament tot, com a argument per intentar debilitar l’adversari, passa per endavant d’altres consideracions.
Vaig llegir l’entrevista, i la vaig trobar molt interessant. Coincideixo en molts aspectes, no en tots, però més enllà d’això trobo que constitueix una bona anàl·lisi dels esdeveniments que han conformat els darrers mesos de la nostra realitat política. Vist el mitjà on es publicava, i coneixent quin és el seu públic, no m’estranya que el títol de l’entrevista fos “S’han vist molt clares les servituds amb el PSOE“. Molts segurament només van llegir això i es van emocionar. Alguns inclús ho van dir al twitter. Però el que deia l’Antoni Castells anava molt més enllà d’aquesta frase.
És evident que la relació entre el PSC i el PSOE és complexa, i igual que comporta avantatges per ambdues parts (si no, no hi seria, òbviament), també porta problemes, ningú ho nega (el mateix Miquel Iceta ho reconeixia ahir). Crec que tots els que som part del PSC, hem tingut pensaments no massa fraternals quan, alguna vegada, hem sentit o llegit segons quina declaració d’alguna companys de més enllà de l’Ebre (d’aquelles que et fan pensar que, amb amics així, no ens fan falta enemics). En algun sentit, el pacte entre el PSC i el PSOE és com un matrimoni, qüestió també molt complexa. Quan el PSC i el PSOE es van “casar” ho van fer amb vocació de que el matrimoni durés. Bé, com crec jo que caldria enfocar qualsevol matrimoni (i tinc els meus dubtes de que això sigui el que la majoria pensa avui dia). No diré que per sempre, perquè com algú va dir, sempre és molt de temps, però sí amb la decisió de no demanar el divorci a la primera baralla. El divorci existeix, és una possibilitat, però una possibilitat a utilitzar només quan la convivència és impossible i no ens queda cap altra sortida. Crec que no ens trobem en aquest punt, i si arriba, arribarà.
És sobradament conegut que el PSC va nèixer el 1978 de la unió de tres forces socialistes, el Partit Socialista de Catalunya (Congrés), el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) i la Federació Catalana del PSOE, amb la vocació de ser el partit que aglutinés la majoria de l’esquerra a Catalunya. Hauria hagut d’altres alternatives, com ara fer un partit socialista nacionalista català (que no nacionalsocialista
) i un altre partit socialista espanyolista. Segurament hauria estat una alternativa més senzilla, però no millor, sobre tot per al nostre país. Crec, i ho dic amb orgull, que ningú ha fet més que el PSC per la cohesió de Catalunya, i va començar a fer-ho amb el sol fet d’existir. Potser alguns altres hagin fet tant com el PSC, però més, no.
I quelcom que van tenir clar els fundadors del meu partit va ser que, tot i ser Catalunya el territori on el PSC desenvolupa la part fonamental de la seva activitat política, no renunciava a intervenir a la vida política espanyola, d’una banda perquè a Espanya és on ens trobem, i les decisions que es prenen a Espanya ens afecten, i de l’altra perquè no considerem Espanya una cosa aliena, més aviat ens sentim compromesos amb la resta de pobles d’Espanya en la tasca comuna de fer-la millor. Aquest dos són trets fonamentals de la nostra identitat com a partit. Aleshores era així, i ara també ho és, com molt bé va dir l’Antoni Castells a l’entrevista referida (i aquest és un punt que molts es devien saltar, a la vista dels comentaris):
En el PSC no hi ha dues ànimes, n’hi ha una. És una ànima de fusió, de la doble afirmació de Catalunya i Espanya. I el PSC que coneixem no té sentit si no manté aquesta doble afirmació, la de l’Espanya que reconeix l’autogovern i la identitat nacional de Catalunya i la de la Catalunya que s’implica amb l’Espanya democràtica.
Això es va articular, com era lògic, en un acord amb el PSOE, partit socialista de referència a Espanya, d’acord amb el qual el PSC, tot i ser un partit diferent del PSOE, intervé en els seus congresos (i per tant en l’el·laboració de les seves propostes polítiques), i en els seus òrgans de govern (Comissió Executiva i Comité Federal). També compartim grup parlamentari, però això no ha estat sempre així. Vàrem tenir grup parlamentari fa molts anys, i la veritat és que ja aleshores això no va evitar que els repartidors de carnets de bon català (que ja hi eren, com ara) parlessin de supeditació al PSOE, sucursalisme i el blablabla de costum.
Perquè malgrat alguns han estat sempre sembrant la llavor de la divisió, intentant tentar-nos amb els seus cants de sirena, intentant fer-nos creure que trencar amb el PSOE és la solució perquè ens perdonin els nostres pecats i ens acceptin a la seva casa gran, tenim clar d’on venim, on som i on volem anar. Han intentat classificar-nos, dividir-nos en sector catalanista i sector espanyolista … però no. Jo ho vaig dir fa uns mesos, i Antoni Castells ho deia diumenge:
… el PSC, en el seu conjunt, és un partit catalanista. I no ho seria si hi hagués el sector catalanista i el sector no catalanista.
I és evident que al llarg de la nostra Història hem tingut tibantors amb el PSOE, i és cert que tota la polèmica derivada de l’Estatut i la sentència del TC han suposat nous elements de confrontació. Tot i que val la pena recordar que el PSOE va votar a favor de l’Estatut al Congrés dels Diputats, i que va ser el PP qui el va impugnar (és obvi, però sentint alguns sembla que l’únic culpable en tot aquest tema sigui el PSOE), no podem negar que l’actitud netament demagògica i anticatalana del PP en tot aquest tema ha arrossegat alguns membres del PSOE (que n’hi ha de més autonomistes i n’hi ha que no ho són tant) a posicions massa properes als populars, potser pensat més en clau electoral que en una altra cosa, davant la trista realitat que, en alguns llocs, l’anticatalanisme ven.
El company Castells, i d’altres, veuen el tema del grup parlamentari (o el de la veu diferenciada al Congrés, digueu-li com volgueu) com un element molt important. Jo no ho veig tan clar, i ja vaig exposar el meu punt de vista, però tot és discutible, vull dir que tot es pot discutir i, diria més, tot s’ha de discutir. Hem de ser més independents del PSOE? També és discutible, i cada assumpte és diferent. Crec que tant en el tema de l’Estatut com en el del finançament, en el que el company Castells és actor principal, hem demostrat que la nostra prioritat és defensar els interessos de Catalunya, i no quedar bé amb el PSOE, sense que això suposi que ens haguem de deixar portar a les posicions maximalistes defensades pels que, quan va ser el seu torn, van conformar-se amb molt menys, i ara demanaven la lluna per tal de fer impossible l’acord. Demanar impossibles no és defensar millor els interessos dels nostres electors, i fora un error entrar en el concurs de a veure qui demana més i per tant és més català, perquè, no ens enganyem, aquest concurs el tenim perdut. Però, com dic, cada assumpte és diferent, i aquestes coses són complicades. Clar, és molt més senzill, i requereixen molts menys esforços els eslogans fàcil de que aquí ja només serveix la independència, ja no hi ha dreta ni esquerra, només patriotes i traïdors, els que no estan amb mi estan contra mi, etc., etc., etc. llàstima que, com dic, ni la vida ni la política són tan senzilles, com ho demostra que, sovint, les mateixes coses es veuen de forma diferent segons des d’on mirin. Mentre que per alguns (vegi’s els comentaris gairebé monolítics a l’entrevista que comento, ja se sap qui llegeix els diaris en qüestió) el PSC no existeix, és només el PSOE (podriem dir el PSOE-C, com els agrada a alguns), per uns altres “el PSC se hunde en las encuestas por su deriva hacia posturas nacionalistas”. Increïble, però cert.
Coincideixo, finalment, amb el company Castells (també ho ha dit a Catalunya Ràdio) en que hem de reconstruir (o de construir, perquè en les eleccions autonòmiques no hem sigut mai netament majoritaris) un espai polític majoritari al voltant del PSC, perquè evidentment la nostra vocació no pot ser aspirar a reeditar el tripartit (sense renegar en cap cas de la molta i bona feina feta, però sense oblidar que no ha estat un govern de tres partits, no del PSC, i que per això ha tingut disfuncions importants), ni molt menys un complement de Convergència. Per cert, ja que surt el tema, crec que a tots ens qualifiquen els nostres actes, i el Sr. Artur Mas s’ha autoqualificat, de nou, amb la seva reacció a l’entrevista. No puc menys que coincidir amb l’Antoni Castells en la seva opinió sobre la poca categoria del Sr. Mas (tot i que a mi no m’ha decebut, el Sr. Mas ja porta molts anys en política i ha demostrat el que pot i, sobre tot, el que no pot fer, així que ja fa temps que no espero d’ell res de bo).


