Defensar-se atacant

Malgrat ser temps de mundials, això no va de futbol, sinó de política, concretament del lamentable espectacle d’ahir a la comissió parlamentària que investiga les (fosques) relacions entre Millet i els seus 40 lladres i el Govern de Convergència i Unió, via Fundació Trias Fargas (aka CatDem), amb la col•laboració estelar de Ferrovial i d’altres empreses.

Sóc conscient que, quan t’enxampen amb les mans a la massa, cal tenir molta dignitat per dir: d’acord, he perdut, confesso i em disculpo. I no hi ha tanta gent digna, ni en política ni fora. Per això comprenc que els responsables de Convergència i la CatDem tirin pilotes fora, dissimulin, i per justificar els diners rebuts expliquin faules de creació de corals que no creuria ni el meu fill de tres anys, i d’altres històries que, curiosament, no figuren a les memòries d’activitats.

Puc entendre, inclús, que hi hagi qui, com Daniel Osacar, es faci l’ofés, es lamenti i clami pel seu bon nom, amb cara i posat compungits. Tot és part de la mateixa estratègia.

Però em costa molt més entendre el posat prepotent i xulesc d’Agustí Colomines. Aquest individu, el mateix segons el qual tot el que és legal és ètic, i al que no l’importen d’on vinguin els quartos mentre vinguin (suposo que tràfic de droges, pornografia infantil i tracte de blanques s’admeten si és per Catalunya, això sí), es permet el luxe d’acusar una comissió del Parlament de Catalunya de frau de llei (en deu saber molt, d’això del frau de llei, que és quan apliques una norma per evitar l’aplicació d’una altra, cas semblant a quan reps diners per concedir obres públiques i fas veure que són donacions per fomentar la música), i d’indicar qui ha de cridar la comissió i qui no. Qui es pensa que és aquest individu? De què va? La comissió, emanada del Parlament com a expressió de la voluntat de la ciutadania, crida qui li sembla, i els cridats, en aquest cas ell, han d’anar-hi, i punt (demanar-los que a sobre diguessin la veritat ja seria per nota, no li demano tant). Només faltaria.

I que no oblidi que potser Ramon Garcia Bragado està imputat, en una decissió judicial que respecto però no comparteixo i que de tota manera no té el significat jurídic que molts li volen interessadament donar (la imputació té per objecte dotar de garanties el procés), però ni en les actuacions judicials en les que se l’imputa, ni en cap altra part de cap dels sumaris judicials oberts, apareix que ni ell, ni cap militant del PSC, ni el PSC, ni la seva fundació Rafael Campalans hagi estat objecte de la “generositat” d’en Millet. Quan hi ha hagi la més mínima evidència que això sigui així, que cridin a declarar qui convingui, però mentre aquest moment no arribi (i no arribarà, tots sabem qui són els amics d’en Millet), els únics que han de donar explicacions, moltes més de les que han donat, són els representants de la funcació CadDem i de Convergència Democràtica de Catalunya, sense xuleria, si pot ser. I la resta, són cortines de fum per consum dels incondicionals.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

2 Respuestas a Defensar-se atacant

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: trinitro

Los comentarios están cerrados.