Aquest títol d’un programa de TV3 defineix prou bé la impresió que em provoca l’actualitat del nostre país.

Un lloc en el que les persones responsables del saqueig i la utilització personal d’una institució (això no m’ho invento, ells ja han confessat una part, i respecte de la resta les evidències són abrumadores) es passegen pel càrrer tranquil·lament, i només han entrat a la presó de forma incidental (ja sé que la presó preventiva s’ha de fer servir de forma prudent, perquè encara no hi ha condemna, però no cal que esmenti altres casos on això no ha estat obstacle perquè les persones contra les que s’adreçava l’acusació entressin a la garjola de forma immediata).

Un lloc en el que el partit polític que mitjançant la seva fundació (això també està reconegut) s’ha beneficiat de la “generositat” d’en Millet (o d’unes empreses constructores a les que sembla que feia d’intermediari) es limita a xiular i mirar cap a una altra banda, i on ningú dimiteix ni s’ho planteja, ni molt menys té cap molèstia de la justícia.

Un lloc en el que s’imputa a un regidor d’un partit que no ha rebut res d’en Millet, per quelcom tan curiós com “amagar una operació especulativa“. Em guardaré molt de criticar des del punt de vista jurídic una resolució que no he vist. Però m’agradarà veure com es justifica la inclusió d’aquests fets en un tipus penal concret, i com s’acredita el coneixement d’uns fets (si amagues és perquè coneixes) i el càracter especulatiu d’aquests. Si no filem prim, potser podríem imputar tots els que durant anys han tingut en Millet per un ciutadà modèlic (i el dia del judici utilitzariem el Nou Camp com a sala de vistes, perquè en un lloc més petit no hi cabrien).

Un lloc, en fi, on se’ns vol fer creure que la conclusió del cas Millet és que Ramon Garcia Bragado, regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, ajuda un delinqüent a fer els seus tripijocs per tal que amb els beneficis obtinguts pugui ajudar al partit que és el seu adversari polític natural (Convergència). Tot d’una lògica aclaparadora, i jo vaig i m’ho crec.

És o no és un lloc estrany?