Sandro Rosell va guanyar ahir de forma incontestable les eleccions a la Presidència del Futbol Club Barcelona d’una forma aclaparadora. No era el meu candidat, vaig signar i vaig votar (a tres quarts de nou, si em descuido no hi arribo), per Agustí Benedito, malgrat ser conscient que pensar en que pogués guanyar era quelcom semblant a un somni impossible, ara per ara. Però no sempre es guanya, a les eleccions sempre algú perd (malgrat costi tant que alguns ho reconeguin), i en aquest cas crec que cal valorar la bona campanya feta i l’estil que ha estat capaç de recollir la gens menynspreuable xifra de 8044 vots, una mica més del 14% dels votants, que contra tot pronòstic l’ha col·locat en el segon lloc.

Toca felicitar el nou president, i ho faig: Felicitats, Sandro! Com he dit no el vaig votar, no veig clares algunes connexions i tinc por que pugui esdevenir només la cara visible de l’oligarquia del país, o que els negocis puguin passar per davant del càrrec. Però crec, sobre tot després de la claredat de la seva victòria, que mereix un vot de confiança, com el que la majoria dels socis l’ha donat, i per tant jo també li dono, tot esperant que amb els fets confirmi les bones expectatives creades. Espero que sigui un bon president per al club, i que s’alluny del partidisme, del sectarisme, de la politització del club, de la utilització personal del càrrec … en fi, que s’alluny el màxim possible dels trets que han marcat la presidència d’en Laporta.

Perquè a més de la gran victòria d’en Sandro (més de 35000 vots i d’un 61% dels votants), ahir va ser la jornada de la gran derrota d’en Laporta i del laportisme, amb el seu candidat desplaçat a la darrera posició dels quatre que es presentaven, malgrat el propi Laporta no s’ha estat de fer descaradament campanya al seu favor (i, especialment, en contra d’en Sandro Rosell). Ara, cal fer neteja, i cal acabar amb tota la tropa que en Laporta ens ha encolomat: des d’en Joan Oliver, el sectari amb sou multimilionari, fins a Sala Martin, aquest brillant economista (mode sarcasme off) que continua predicant sense rubor les tesis econòmiques que ens ha portat al desastre, que no era soci i se’n va fer per tal que el poguessin fer President de la Comissió Econòmica, en una demostració incontestable de barcelonisme, passant per Magda Oranich i, espero, pel vividor Johann Cruyff, aquest president d’honor que no els socis no hem pogut triar, qui per cert ahir en comptes de votar estava al mundial de Sudàfrica, suposo que treient-se uns calerets per quadrar el pressupost. Sobre Txiqui Begiristain, suposo que el normal és que el nou president trii el seu secretari tècnic, però si més no contra ell només es poden esgrimir arguments esportius, ja que s’ha mantigut al marge de l’estil Laporta.

Així que, reitero, bye, bye, Laporta !!! Hola Sandro !!!