Funcionaris

Els funcionaris estan aquest dies en el centre de l’actualitat política després que el passat dimecres José Luis Rodríguez Zapatero anunciés una retallada equivalent a una mitjana (més per uns, menys per uns altres) del 5% del seu sou. Hem pogut llegir i sentir moltes coses, i vull dir-hi la meva.

De funcionaris, com de totes les coses, hi ha de tot. Pel tema que ens interessa ara, podem dir que hi ha de bons i de dolents, de treballadors i de no treballadors, com en tots els col·lectius i com en totes les professions. Igual que jo sempre protesto quan sento dir que tots els polítics són iguals, fora injust acceptar que tots els funcionaris són iguals (de fet, no n’hi ha dues d’iguals, de persones). És cert que, des que jo tinc us de raó, he sentit parlar dels funcionaris per part d’algunes persones com el paradigma del gandul, del que vol treballar poc (ja sabeu que hi ha inombrables acudits sobre el tema, no en reproduiré ara cap). Ignoro quin és l’origen d’aquesta màcula en el seu bon nom, però és de suposar que de ben segur té l’origen en el comportament incorrecte d’alguns d’ells (jo, que per motius de feina els he tractat podria explicar més d’una història), acompanyat d’un nivell d’exigència més alt per part del ciutadania, per allò que són servidors públics (i en això s’assemblen als polítics). El cas és que, per la causa que sigui, els funcionaris són aquí una mica com els advocats als Estats Units, una mena de bocs expiatoris.

Però és injust, i no hi estic d’acord. Hi ha funcionaris amb una gran vocació de servei que, precísament perquè treballen pel bé comú i no per una empresa privada, s’entreguen completament al seu treball, i donen de sí més del que seria exigible. En conec personalment casos, en diferents àmbits, per exemple en el de l’educació. Obviament, no tots els funcionaris són vocacionals, també hi ha qui només busca una feina fixa per no haver-se de preocupar del futur, però inclús entre aquests, la gran majoria fa la seva feina, que és del que es tracta. I també, està clar, hi ha una minoria que intenta escaquejar-se sempre que pot, i que pot ser per les característiques de l’Administració pública ho té més fàcil. Igual que acostuma a ser més fàcil fer-ho en una empresa gran que en una de petita (el que no vol dir que no hi hagi qui ho intenti, perquè si comencéssim a parlar dels treballadors-no funcionaris, tampoc no acabaríem).

El que sí que potser un dia ens hauríem de plantejar és si tots els càrrecs que avui dia ocupen funcionaris, han de ser ocupats per funcionaris (compte, a l’Administració hi ha personal laboral, i a més moltes administracions creen societats privades per a desenvolupar activitats concretes, i els seus treballadors no són funcionaris). L’especial estatut jurídic del funcionari (subjecte al Dret Administratiu i no al Dret Laboral), i una de les seves notes més característiques, la inamobilitat, neix com una garantia, per a evitar que qui guanyés unes eleccions fes fora als que hi havia per posar-hi els seus (el que s’anomenava spoil system), evitant que els funcionaris fossin d’un o un altre partit, sinó neutrals (tot el neutral que pot ser una persona, és clar), i accedissin al càrrec per mèrits en termes d’igualtat.

Però ha passat molt de temps, i coses com les que intentava evitar l’estatut funcionarial ja no serien possibles avui dia (el que no vol dir que visquem en el món feliç, que d’oposicions fetes a mida d’interins posats a dit que per aquest sol fet tenen tants mèrits que ningú els pot superar, en podríem parlar molt). I per això és lògic plantejar-se si certs llocs, sobre tot els de menys qualificació, però no només aquests, han de ser necessàriament ocupats per funcionaris. És un debat que no hauríem de defugir, perquè és cert que de vegades (depenent de les persones) l’estatut funcionarial es propens a abusos. Ho il·lustro amb una història (no és un acudit, m’ho van explicar com a cert):

Un dia em van explicar que per portar un sobre des de la seu de la Diputació de Barcelona (Can Serra, a la Rambla de Catalunya) a la Escola Industrial (carrer Comte d’Urgell), havien d’anar dues persones, un xofer i un ordenança. Perquè? Vaig preguntar, ja que ho trobava absurd. La resposta va ser: perquè dins les atribucions del xofer està conduir, però no portar sobres, i entre les de l’ordenança està portar sobres o paquets, però no conduir.

Igualment ens podríem plantejar si no fora convenient introduir entre el funcionariat sistemes que incentivessin la bona feina, i desincentivessin el passotisme. Aquests mecanismes s’estan introduint ja fa temps a l’empresa privada, i la funció pública no n’hauria de quedar al marge, perquè tot plegat a tot arreu parlem de persones que responen a estímuls i motivacions similars.

El cas és que tornat a la retallada del principi, no comparteixo la opinió de que es fa com una mena de càstig als funcionaris del tipus: ja que treballan poc, no cal que cobrin tant. No, el govern retalla el sou dels funcionaris perquè pot, senzillament. No dic que no pugui jugar l’argument de que, tot plegat, tenen la feina segura, i per tant en alguna cosa havien de notar la crisi, però crec que no és l’argument principal. L’argument principal és que la llei permet fer-ho, i per tant és quelcom a l’abast del govern. Però no d’aquest govern, de tots. Si bé no es van fer retallades, puc recordar ara que els funcionaris van patir una congelació salarial en 1996, i fins 2004 van perdre poder adquisitiu. Des de 2004 fins 2008 van mantenir poder adquisitiu, i el 2009 en van guanyar per la baixada de la inflació. Per tant, la retallada actual els deixarà en una situació semblant a la dels gloriosos anys de l’Aznarato, quan sense crisi ni res que ho justifiqués van perdre poder adquisitiu, val la pena no oblidar-ho.

Però això no és un fenòmen espanyol, abans que nosaltres han rebaixat sous dels funcionaris a Irlanda (15%) i a Grècia (16%), és a dir molt més que aquí. I dilluns mateix, Oriol Amat, Catedràtic d’Economia Financera de la UPF, en una entrevista dilluns passat al 3/24 proposava com primera mesura a prendre precísament la rebaixa del sou dels funcionaris. Ja es veu que aquí Zapatero no ha sigut original, en absolut.

En definitiva, que no es tracta de castigar els funcionaris per dolents, ans d’utilitzar un recurs en mans dels governs per a reduir la despesa. És comprensible que als funcionaris no els agradi, i és comprensible que els no funcionaris no ho vegin del tot malament. En aquesta vida tot és opinable.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , . Guarda el enlace permanente.

4 Respuestas a Funcionaris

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Socialistes (PSC)

  3. Pingback: Raquel Querol Bello

  4. Pingback: Tweets that mention Funcionaris -- Topsy.com

Los comentarios están cerrados.