Exemple de responsabilitat

Ahir va finalitzar i es van conèixer els resultats de la consulta de la Diagonal que ha centrat l’actualitat de la ciutat durant els darrers dies. I aquests resultats han estat contundents: de les més de 172 mil persones (un 12,17% dels que ho podien fer), casi un 80% no han acceptat cap de les dues propostes que se sotmetien a la seva consideració.

En aquests moments potser queda lleig dir allò de “ja m’ho pensava”, però faltaria a la realitat si digués que el resultat em sorprén. Havia molts, massa, punts en contra: era la primera vegada que s’efectuava una consulta d’aquestes característiques, no n’hi ha per tant tradició; molts ciutadans pensen que aquestes decisions les ha de prendre qui governa, que per això està; els nostres adversaris polítics estava clar que jugarien a la contra (no tinc dots de predir el futur, és que només saben jugar a això) i es dona la circumstància que la via afectada transcorre per terrenys amb vot fort de CiU i PP, i de que és molt més fàcil motivar per anar a la contra que a favor; els mitjans de comunicació afins als adversaris  han funcionat a ple rendiment … Com dic, massa factors desfavorables.

Acceptar la condició imposada per Jordi Portabella (qui per més INRI també va abandonar finalment el vaixell), vistes les consideraciones anteriors, va implicar assumir un repte difícil, tant que finalment no s’ha pogut superar, malgrat els esforços esmerçats en transmetre la bondat de les propostes. La ciutadania ha dit que no volia cap de les dues opcions proposades, i cal acceptar-ho, perquè la democràcia és això, fer el que la majoria decideix. Continuo pensant que la reforma és necessària, que les dues propostes eren bones, i que aquest era un bon moment per al procés. Que hi hagi molta gent que no ho pensi no em fa canviar d’opinió, perquè les idees no són més o menys bones per la quantitat de gent que els hi dona suport. I això no vol dir que tots els ciutadans que hi han participat, també els que no han volgut cap de les dues opcions proposades, no mereixin tot el meu respecte. El mereixen. No puc dir el mateix d’altres persones.

Fins aquí els fets. Resten les interpretacions, interessades com a les nits electorals. Com ja prevèiem, CiU (i PP, de bracet un cop més), ho vol vendre com un pleibiscit contra l’Alcalde Jordi Hereu, que d’acord amb la seva lògica ha de dimitir. Però no. Els ciutadans han estat consultats sobre si volien la reforma d’un carrer, no sobre qui ha de ser el seu alcalde (per això encara falta un any, l’any que queda del mandat actual). Mirant la participació, algú creu que si el que estés en joc fos qui havia de ser l’alcalde a Ciutat Vella hauria votat el 2,90% de la ciutadania? O a Nou Barris el 5,31%? Jo no. No dic que no hi hagi gent que no hagi votat amb aquesta intenció, segur que n’hi ha (i evidentment tot això fa necessària una reflexió a fons per la nostra part). Igual que hi ha molta gent ha votat no a les opcions  perquè no li agradaven, sense que això impliqui una censura a la gestió global del govern municipal. O igual que molta gent s’ha quedat a casa perquè o bé no l’interessava el tema, o bé ja l’estava bé qualsevol resultat. No puc quantificar-los, no tinc la bola de vidre, però la diferència de percentatge entre el vot de l’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi (districtes per on transcorre la part de la Diagonal que es proposava reformar, amb un petit tram a Gràcia) i la resta de la ciutat, que denota un superior interès per l’objecte de la consulta en aquells dos Districtes, em fa pensar que la gent realment ha respost el que se li preguntava: reforma o no reforma, i res més, perquè segur que gent empipada amb l’alcalde n’hi ha a tot arreu.

Malgrat sabent de quin peu calcen potser no m’hauria d’estranyar, no deixa mai de sorprendre’m el poc respecte a les regles del joc per part del partit que pretén ser alternativa de govern. L’actual alcalde ho és perquè, a banda de ser el cap de la llista més votada, va tenir el suport de la majoria de regidors en la investidura. I el seu mandat és de quatre anys. Per qui creu en la democràcia més enllà d’una simple conveniència, no valen les dreceres, tot i que ells ja han demostrat que no pensen el mateix. No sé, veient la seva pressa per arribar a tocar poder, sembla com si anessin curts de calers, com si alguna font que abans rajava ara s’hagi assecat … segurament és només una impressió meva.

Vull destacar també aquí, ara més que mai, la gran consideració i respecte que em mereix la figura del company i amic Carles Martí, que ha assumit la responsabilitat política per les anomalies tècniques en el funcionament del procés de votació i per la manca de suport de la ciutadania a les propostes efectuades des de l’equip de govern. Segurament és una pena excessiva, i tinc clar que immerescuda, però sovint la política és així, ets responsable de coses que no són al cent per cent a les teves mans, i gestos com el seu l’honoren, i són un exemple de responsabilitat en el que molts podrien emmirallar-se. Per coses com aquestes, continuo pensant que val la pena el temps que li he dedicat i li dedico a l’activitat política, que m’ha permés conèixer i treballar amb gent tan entregada al servei públic com en Carles Martí, com en Jordi Hereu, i tants i tants d’altres. Més enllà de les misèries que també abunden a la política, molt més del que m’agradaria, persones com ells dignifiquen el terme “polític”. Saben, no caldria que ho digués, que tenen tot el meu suport, com sempre, com crec que el de la resta del partit.

I no vull acabar sense fer tres apunts ràpids:

  • Tots els que han fet planar (de vegades dient-ho obertament) la sospita de la tupinada sobre el procés han quedat en evidència. Han pogut haver errors tècnics, a corregir en futures ocasions, però el sistema de votació ha recollit la voluntat de la ciutadania sense manipulació. No espero de tota manera cap disculpa, ells estan a la banda de la misèria a la que abans em referia.
  • S’equivoquen, i molt, els que comparen la participació en aquesta consulta i la participació a les consultes per la independència. No sé quina participació tindria una consulta sobre la independència a Barcelona (ja ho veurem, si es fa), però comparar la independència amb la reforma d’un carrer crec que és tenir-la en molt poca estima. Si tot el que poden dir, com alguns diuen tan contents, és que la indepèndencia mobilitza més gent que la reforma de la Diagonal, és que posem el llistó molt baix.
  • Seria una conseqüència molt negativa que per aquesta experiència es descartessin futures consultes. No ha de ser , per mi, un sistema generalitzat de governar, ja ho he dit, i comporta riscos, però pot ser un instrument vàlid de participació ciutadana i, lamentablement, alguns això de la participació només s’ho creuen quan no poden decidir ells (compareu com actua en Xavier Trias, que no mana, amb el que en pensa Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, que sí que ho fa, jo crec que és aclaridor).

Si voleu tres opinions més, teniu les dels companys José Antonio Donaire (de qui he manllevat la piulada d’en Lluís Recoder) i Jose Rodríguez i la de Pere Nieto des del punt de vista d’IC-V.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

4 Respuestas a Exemple de responsabilitat

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Raquel Querol Bello

  3. Pingback: Tweets that mention Exemple de responsabilitat -- Topsy.com

  4. Jose R. dijo:

    Aunque comparto el aspecto personal del cesde de Carles Martí, hecho que le honra, y que es una rara avis en la política, creo que políticamente no es la respuesta que yo habría dado, la verdad. Pero como nos veremos esta tarde ya verás cuál es mi visión.
    .-= Últim post al blog de Jose R. ..Debe respetarse la indiscutible victoria de la propuesta C en la consulta de la reforma de la Diagonal =-.

Los comentarios están cerrados.