Els líders han de demostrar-ho

El Periódico publicava ahir noves dades en relació amb el conegut com cas Palau o cas Millet, i que al pas que anem potser aviat haurem de rebatejar de forma diferent. Ja he escrit alguna altra vegada sobre aquest tema, tot i que més avit tangencialment, perquè des que va començar, penso que aquest assumpte té molt mala pinta.

I ara coneixem noves dades, dades concretes, no afirmacions gratuïtes, que apunten directament i clarament en la direcció que molts sospitàvem des del principi. I la ciutadania té dret a saber què ha passat, si el que es diu és cert o no ho és. Perquè, indepedentment de que al final la justícia decidirà sobre els temes que cauen dins la seva jurisdicció, no tots els comportaments censurables són perseguibles penalment.

Som on som, i ara Convergència i Artur Mas poden fer dues coses: amagar el cap sota l’ala o afrontar els fets.

Les excuses ja ens les sabem: Podem intentar deslegitimar el mitjà de comunicació (matar al missatger) al·legant, com ja he sentit altres vegades, que el seu director és germà d’un conseller. Pel mateix preu, jo em podria preguntar perquè els altres mitjans no tracten igual aquest tema. Podríem preguntar per què per a l’AVUI la notícia sobre el cas és: “El Palau ja s’ha gastat més d’un milió per desemmascarar Millet“, com si el problema no fos el latrocini sinó la seva persecució. O per què a la portada de La Vanguardia no es fa cap referència al tema. Però no m’ho pregunto, cada diari tracta els temes que més l’interessen, o que pensen que interessaran el seu públic, això és així sempre, i no podem fer-hi res sempre que no es menteixi. I de moment no he sentit ningú que acusi El Periodico d’inventar-se la informació (i si algú ho fa crec que simultàniament hauria de presentar denúncia).

També podem acusar les altres forces polítiques d’utilitzar el fet amb finalitats partidistes, però cal rebutjar aquesta afirmació. Precisament els partits polítics, i totes les persones que d’una manera hi tenim quelcom a veure, hem de ser els primers interessats en desterrar no només les pràctiques il·legals, sinó també les simplement irregulars o èticament criticables. Si no, donarem peu a que algú pugui parlar de conxorxes o pactes de silenci (tot i així, ja ho han fet), i a que aquella frase que tant m’empipa de tots els polítics són iguals, pugui ser més creible. D’altra banda, tinc prous anys com per a saber que als partits de dreta fets com els denunciats els afecten electoralment molt poc. Durant el govern de Jordi Pujol hi va haver més d’un (puc recordar, com un dels més sonats, els de les irregularitats en la concessió de les loteries de la Generalitat, batejat com lotogate), i electoralment no van tenir cap cost. Per no parlar dels casos molt més recents del president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, o el President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps.

La tercera excusa, més lamentable encara, és engegar el ventilador i dir que tothom ho fa. Però tampoc no em serveix. I no perquè en un determinat moment no hagi hagut casos de finançament irregular en d’altres partits. Abans que ningú m’ho hagi de recordar, recordaré jo el cas Filesa, que va servir per a finançar irregularment el PSOE. Els responsables del PSOE van cometre un greu error, és evident. Però aquest cas va ser perseguir i jutjat, i va acabar inclús amb condemnes penals per a persones que mai haurien d’haver estat condemnades, i que ho van ser mitjançant l’aplicació artificiosa d’un tipus delictiu fins aquell moment mai aplicat a casos semblants, en el que va ser una veritable vergonya jurídica. I precisament per això, tenim tota la legitimitat per exigir, primer, respostes, i després, que s’apliqui la llei. I també, no vull deixar de dir-ho, perquè des de Convergència s’ha criticat molt el refinançament del deute bancari del PSC, refinançament conegut perquè el propi PSC ho va comunicar al Tribunal de Comptes, i que denota un esforç per complir els compromisos adquirits (altres van canviar de nom, Alianza per Partido, per deixar penjats tots els seus deutes). I és que nosaltres no tenim certs canals de finançament.

Per tot això, i com ja va fer ahir Miquel Iceta al Parlament, ens demanem on és Artur Mas per a respondre tots els interrogants que el cas planteja. Perquè els líders han d’estar a les verdes i a les madures, i perquè a la vida, de vegades rius, però de vegades també cal ser seriós.

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

5 Respuestas a Els líders han de demostrar-ho

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Socialistes (PSC)

  3. Pingback: AMANDA RAMOS

  4. Pingback: Raquel Querol Bello

  5. Pingback: Tweets that mention Els líders han de demostrar-ho -- Topsy.com

Los comentarios están cerrados.