Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de mayo, 2010
CiU vol que la crisi la paguin només alguns
31 may
Fa pocs dies escrivia sobre la necessitat, en la meva humil opinió, que l’esforç necessari per a la reducció del dèficit, fos repartit entre tots, és a dir, que si uns veuran congelats o reduits els seus ingressos, d’altres, els que s’ho poden permetre, augmentin la seva contribució als ingressos públics. Però, per si algú ho dutbava, no tots pensem igual.
Fa pocs dies Convergència i Unió va permetre juntament amb d’altres grups, amb la seva abstenció, l’aprovació del paquet de mesures conegut com a retallada o tissorada. És un gest que vull remarcar en possitiu, ja que malgrat hauria estat incoherent oposar-se a unes mesures llargament reclamades (i que, a més, no tenen res d’original, ja que són semblants a les adoptades a d’altres països del nostre entorn), la incoherència no ha estat obstacle pel PP, per exemple, qui ha preferit continuar la seva estratègia de desgast (idèntica a la del “váyase señor gonzález” dels noranta) abans que posar-se al costat del govern en un tema de tanta importància per al país. És més, als rengles convergents hi ha qui després de demanar mesures molt de temps s’exclama ara de que els sindicats no convoquin ja una vaga general en protesta per les mesures (com si les vagues generals arreglessin alguna cosa). Per tant, reitero la meva valoració possitiva de l’actuació de la coalició nacionalista.
Però ara ve la segona part, i des dels governs, tant de Catalunya com d’Espanya, es plantegen, como jo demanava fa uns dies, increments de tributació per a les rendes més altes, que faci que també contribueixin excepcionalment a l’eixugament del dèficit (igual que els estem demanant a funcionaris o pensionistes). Quina és la resposta de CiU a aquestes iniciatives?
Mas descarta recolzar el pla d’austeritat de la Generalitat si s’apugen els impostos
Més clar, aigua. És cert que posen l’excusa que la pujada d’impostos la pagaran les classes mitjanes i les classes populars, però això és només una excusa. Tal com s’han plantejat les pujades d’impostos previstes, no sembla que hagin d’afectar a les classes mitjanes i/o populars, llevat que aquests senyors creguin que al nostre país les classes mitjanes i/o populars tenen uns ingressos superiors als 100.000 euros anuals (tant de bo!). I el mateix es podria dir d’una hipoteca reactivació de l’Impost de Patrimoni pels patrimonis molt alts. I si pot haver casos, com el de l’Impost de Matriculació, o el de Transmissions Patrimonials, amb una afectació més general, estem parlant en tot cas d’afectacions petites, ningú deixarà de comprar un pis perquè li apugin l’Impost de Transmissions del 7 al 8% (vol dir pagar un 0,93% més o, en un exexmple concret, pagar per un pis 324 mil euros en comptes de 321 mil). En tot cas, si la veritable raó fos aquesta, podria entendre una oposició a la puja dels impostos indirectes que he esmentat, que són els que afecten tothom sense tenir present la renda, però no una oposició a qualsevol augment impossitiu, que és el que planteja el senyor Mas.
El que passa, és que vetllen per la seva clientela, i pel que sembla, i per si algú ho no ho sabia (jo sí), la seva clientela no són tant funcionaris i pensionistes, com les classes més afavorides, els que ingressen més de 100.000 euros anuals o els titulars de grans fortunes, com acredita la seva obsessió (compartida amb el PP) per carregar-se un Impost de Successions que, després de la reforma, només pagarà un sis per cent dels catalans. Només així podem entendre perquè volen carregar-se un impost que únicament pretén que els moooooooolt rics comparteixin amb els no tan afortunats una petita part dels diners que els seus pares (que no ells) han guanyat (a tall d’anècdota personal, sense cap valor estadístic, puc dir que aquest any porto fetes tres manifestacions d’herència, i en cap dels tres casos cap hereu ni cap llegatari pagarà un sol euro en concepte d’Impost de Successions, i això que la reforma de l’Impost només ha entrat en vigor parcialment, el primer tram, i no ho farà del tot fins final de l’any vinent).
No ho critico. La discrepància és sana. Cada partit té les seves idees, i la seva manera de portar-les a la pràctica, i malgrat el que molst pensen, no som iguals, però val la pena no perdre-ho de vista, per si algú té la tentació de fer veure que és el que no és.
Intoxicacions online
25 may
Una de les coses que sempre m’han molestat és la facilitat amb que es pot escampar per la xarxa qualsevol cosa, en part per l’interès d’algunes persones a fer-ho i, sobre tot, pel poc criteri de la majoria dels usuaris que es dediquen a reenviar indiscriminadament tot el que reben per si de cas és veritat.
Una manifestació d’això són els hoaxes diversos, als que ja em vaig referir. Però juntament amb ells, des de fa un temps circulen per la xarxa un altre tipus de missatges que, més enllà d’intentar recopilar adreces per a fer spam (que potser també) intenten fer-la servir per a la intoxicació política pura i dura. Un missatge típic que fa temps que circula són unes pressumptes declaracions de caire racista i xenòfob del primer ministre d’Australia John Howard (posteriorment atribuides també a qui va ser-ho després, Kevin Rudd). Aquest missatge era fals, tot i que com sovint passa, tenia alguns elements que no ho eren (aquí ho expliquen detalladament).
Darrerament, han arribat al meu coneixement dos episodis més d’aquests intents d’intoxicació política. Un és el que descriu el company José Antonio Donaire en el seu blog. No m’allargaré perquè ell ho explica perfectament, però en poques paraules es tracta d’un pressumpte editorial de France Soir criticant durament el President Zapatero. Resulta que aquest editorial no va existir mai, però a Google es trobaven més de 30000 entrades sobre ell, segurament la majoria fetes per persones de bona fe que s’ho van creure.
El segon episodi és un correu rebut posant en boca de la Vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega aquestes paraules:
Ha dicho la Vicepresidenta del gobierno que es indecente que mientras la inflación es -1% ,y tengamos más de 4.000.000 de parados, haya gente que no esté de acuerdo en alargar la jubilación a los 70 años.
Després venien tot un seguit de comentaris contra els polítics, que no repetiré perquè segur que els trobeu fàcilment. A més, per no ser, no són ni originals.
Com que a mi em va estranyar que la Vicepresidenta del Govern hagués fet servir aquest vocabulari, vaig fer ús de Sant Google. I així vaig trobar aquesta carta al 20 Minutos, d’abril de 2009.
Ha dicho la presidenta de Madrid que es indecente que mientras la inflación es -1%, los funcionarios, además de tener plaza fija, tengan una subida salarial del 5% (gran mentira por cierto)
Crida l’atenció la coincidència de l’inici de la frase, tot i el canvi en la identitat de l’autora. No sé si Esperanza Aguirre va dir o no això, consti. Però el que està clar és que algú ha agafat la frase, li ha canviat l’autor i la segona part i l’ha feta circular. Perquè Maria Teresa Fernández de la Vega no ha dit mai això. En tots dos casos, a més, els comentaris que segueixen la frase són els mateixos, calcats. Si us interessa el tema, Nacho Escolar també ha escrit alguna cosa.
Veiem, per tant, que els intoxicadors aprofiten les possibilitats de la xarxa (i el poc criteri de molts usuaris) per a difondre els seus invents. És un tema que em preocupa, i per això ho vaig plantejar dissatbe als Diàlegs en Xarxa organitzats pel PSC a dos monstres en coneixement de la xarxa com Antoni Gutiérrez-Rubí i José Antonio Donaire. Tots dos van coincidir en que la immediatesa de la xarxa permet desmontar ràpidament les fal·làcies i així la credibilitat del seu autor queda en entredit. Hi estic d’acord, no podia ser d’una altra manera, però encara em preocupa com de fàcil és fer circular mentides, sobre tot quan no sé sap d’on han sortit (el que fa difícil que la xarxa castigui el seu autor) i qui les difon posteriorment ho fa de bona fe.
Tampoc no m’agradaria que semblés que tinc una visió negativa de la xarxa. Al contrari, internet és un dels grans avenços dels nostres temps, i fa possibles coses que no fa ni dues dècades semblaven ciencia-ficció. Però també té els seus perills (alguns, malauradament, més greus que la intoxicació política) i només amb esperit crític conseguirem superar-los, i no convertir-nos en víctimes de manipulacions interessades.
Així que, la propera vegada que rebeu algun missatge semblant als que he esmentat, no el reenvieu fins que no comproveu la seva autenticitat. Penseu que un dia és possible que el missatge parli de vosaltres, i segurament no us agradaria veure’l circular alegrement.
Percepcions interessades
21 may
Sentint i llegint algunes coses, sovint penso que visc en un país que no és el mateix del de persones que, teòricament, viuen al mateix que jo, de tan diferents com veiem, o com diem que veiem, la realitat que ens envolta.
Alguns ens pinten una societat, un país, desastrós, miserable, desestructurat, negre. Un país de persones tristes, sense il·lusió, desesperades. Un país a milímetres de l’abisme, fregant el col·lapse econòmic i social. Es molesten inclús de que, en comptes de passar-nos el dia rebolcant-nos en la nostra pressumpta o real desgràcia, ens atrevim a parlar (o escriure, perquè concretament m’estic referint al Twitter) de res que pugui aportar quelcom d’alegre i de positiu. A alguns no els agrada, i ho diuen sense embuts, que poguem escriure de futbol, de música, de cinema o de l’acomiadament d’un periodista esportiu. I molt menys de fets positius de l’acció dels governs, com aquest. Només es pot parlar de crisi, crisi, crisi, retallades i similars.
Però després, surts al carrer, passeges, i veus el que veus. I el que veus és gent a les terrasses dels bars prenent un café, o fent el vermut. I vas a l’FNAC, al Decathlon o al MediaMarkt (no em paguen res per la publi, són exemples reals, percepcions directes) i veus gent comprant, i no precisament objectes de primera necessitat. I vas un dissabte al Parc Vallès, i veus gent al Viena o al McDonald’s, o a la bolera o al karting, o al Virgin Active o als cinemes Cinesa. I passes en cotxe per la carretera i veus els berenadors de Les Planes plens de gom a gom. I pujes un cap de setmana a Castellar de N’Hug i està ple de gent que ho visita. Aquest és el país que jo veig, no crec que sigui un miratge.
Vol dir això que no hi ha gent que ho passa malament? No, certament. Hi ha gent que ho passa malament, inclús gent que ho passa molt malament. Sempre n’hi ha, però ara, en moment de crisi n’hi ha més, ningú ho nega. Però tenim uns sistemes de protecció social que fan que inclús en aquests casos les seves situacions no siguin tant dolentes com ho podrien ser en un altre lloc, llevat de casos realment extrems. I no sobra recordar que no tenim aquest sistema de protecció social perquè hagi vingut donat per una autoritat divina i superior, el tenim perquè volem tenir-ho, perquè no volem que el més feble quedi despenjat, tot i que això tingui uns costos, que fan que calgui prendre altres mides, mides dures i doloroses de vegades, per tal de poder mantenir-ho. No ho oblidem.
Potser la meva percepció també és interessada, algú ho pot pensar. Però he descrit el que veig, a tot arreu, i tots els dies. I no crec que difondre el pessimisme i el catastrofisme ens porti enlloc. Si algú pensa que fent-ho pot treure un rèdit polític, allà ell, però no oblidem que tots tenim ulls i veiem com estan les coses, i sincerament crec que més enllà dels profetes de l’apocal·lipsi, la conclusió de la majoria avui per avui seria quelcom semblant a:
¡Al loro! ¡Que no estamos tan mal!
Els líders han de demostrar-ho
20 may
El Periódico publicava ahir noves dades en relació amb el conegut com cas Palau o cas Millet, i que al pas que anem potser aviat haurem de rebatejar de forma diferent. Ja he escrit alguna altra vegada sobre aquest tema, tot i que més avit tangencialment, perquè des que va començar, penso que aquest assumpte té molt mala pinta.
I ara coneixem noves dades, dades concretes, no afirmacions gratuïtes, que apunten directament i clarament en la direcció que molts sospitàvem des del principi. I la ciutadania té dret a saber què ha passat, si el que es diu és cert o no ho és. Perquè, indepedentment de que al final la justícia decidirà sobre els temes que cauen dins la seva jurisdicció, no tots els comportaments censurables són perseguibles penalment.
Som on som, i ara Convergència i Artur Mas poden fer dues coses: amagar el cap sota l’ala o afrontar els fets.
Les excuses ja ens les sabem: Podem intentar deslegitimar el mitjà de comunicació (matar al missatger) al·legant, com ja he sentit altres vegades, que el seu director és germà d’un conseller. Pel mateix preu, jo em podria preguntar perquè els altres mitjans no tracten igual aquest tema. Podríem preguntar per què per a l’AVUI la notícia sobre el cas és: “El Palau ja s’ha gastat més d’un milió per desemmascarar Millet“, com si el problema no fos el latrocini sinó la seva persecució. O per què a la portada de La Vanguardia no es fa cap referència al tema. Però no m’ho pregunto, cada diari tracta els temes que més l’interessen, o que pensen que interessaran el seu públic, això és així sempre, i no podem fer-hi res sempre que no es menteixi. I de moment no he sentit ningú que acusi El Periodico d’inventar-se la informació (i si algú ho fa crec que simultàniament hauria de presentar denúncia).
També podem acusar les altres forces polítiques d’utilitzar el fet amb finalitats partidistes, però cal rebutjar aquesta afirmació. Precisament els partits polítics, i totes les persones que d’una manera hi tenim quelcom a veure, hem de ser els primers interessats en desterrar no només les pràctiques il·legals, sinó també les simplement irregulars o èticament criticables. Si no, donarem peu a que algú pugui parlar de conxorxes o pactes de silenci (tot i així, ja ho han fet), i a que aquella frase que tant m’empipa de tots els polítics són iguals, pugui ser més creible. D’altra banda, tinc prous anys com per a saber que als partits de dreta fets com els denunciats els afecten electoralment molt poc. Durant el govern de Jordi Pujol hi va haver més d’un (puc recordar, com un dels més sonats, els de les irregularitats en la concessió de les loteries de la Generalitat, batejat com lotogate), i electoralment no van tenir cap cost. Per no parlar dels casos molt més recents del president de la Diputació de Castelló Carlos Fabra, o el President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps.
La tercera excusa, més lamentable encara, és engegar el ventilador i dir que tothom ho fa. Però tampoc no em serveix. I no perquè en un determinat moment no hagi hagut casos de finançament irregular en d’altres partits. Abans que ningú m’ho hagi de recordar, recordaré jo el cas Filesa, que va servir per a finançar irregularment el PSOE. Els responsables del PSOE van cometre un greu error, és evident. Però aquest cas va ser perseguir i jutjat, i va acabar inclús amb condemnes penals per a persones que mai haurien d’haver estat condemnades, i que ho van ser mitjançant l’aplicació artificiosa d’un tipus delictiu fins aquell moment mai aplicat a casos semblants, en el que va ser una veritable vergonya jurídica. I precisament per això, tenim tota la legitimitat per exigir, primer, respostes, i després, que s’apliqui la llei. I també, no vull deixar de dir-ho, perquè des de Convergència s’ha criticat molt el refinançament del deute bancari del PSC, refinançament conegut perquè el propi PSC ho va comunicar al Tribunal de Comptes, i que denota un esforç per complir els compromisos adquirits (altres van canviar de nom, Alianza per Partido, per deixar penjats tots els seus deutes). I és que nosaltres no tenim certs canals de finançament.
Per tot això, i com ja va fer ahir Miquel Iceta al Parlament, ens demanem on és Artur Mas per a respondre tots els interrogants que el cas planteja. Perquè els líders han d’estar a les verdes i a les madures, i perquè a la vida, de vegades rius, però de vegades també cal ser seriós.
Repartir el esfuerzo
19 may
El pasado día 12, el Presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero anunció un paquete de medidas con las que el Gobierno pretende ahorrar 15 mil millones de euros en dos años. Se ha escrito ya mucho sobre ellas, y más que se escribirá, pese a que algunas de ellas no se han concretado todavía plenamente.
No pretendo ahora justificar las medidas adoptadas. Algunas admiten poca crítica, como la reducción del gasto farmaceútico, y otras en cambio son fácilmente atacables, como la congelación de las pensiones, o la reducción de las retribuciones de los funcionarios. Y, no me importa decirlo claramente, no me gustan demasiado, aunque valoro positivamente que en uno y otro caso las rentas más bajas (sean pensiones mínimas, sean los sueldos de menor cuantía) no se vean afectados por ellas. Como ya comenté, y aunque es cierto que los funcionarios gozan de una estabilidad laboral que otros quisieran, y que la actuación sobre sus retribuciones para la contención del gasto no es una práctica novedosa ni en España ni en otros países (comparando el recorte aquí no es ni con mucho de los más importantes), no por ello debemos esperar que acepten tan contentos una rebaja salarial, como si fuera algo merecido. Se les está imponiendo un sacrificio (pequeño para algunos, mayor para otros), que puede ser justificado, no lo niego, pero al menos valorémoslo como tal.
El problema es que estamos en crisis, crisis de alcance mundial que, como es público y notorio, aunque algunos pretendan no enterarse, no ha sido causada por una mala gestión política, salvo en lo que respecta a haber permitido (y continuar permitiendo, que es más grave, si cabe) las malas prácticas de los operadores financieros, y que, como toda crisis, ha comportado una reducción de los ingresos tributarios (provocada por los menores beneficios de las empresas, menores sueldos, menor consumo), y un aumento de los gastos sociales (más prestaciones por desempleo, más ayudas sociales de todo tipo). El resultado de lo anterior es obvio: si ingresas menos, pero gastas más, aumenta el déficit (teniendo el descenso en los ingresos la mayor parte de la culpa).
Hétenos aquí por tanto con la ineludible misión de reducir el déficit. Entre las medidas adoptadas con tal finalidad, la más comentada de las anteriormente adoptadas por el Gobierno vino por la parte del aumento del ingreso (hubieron otras de contención del gasto que pasaron más desapercibidas), y fue la criticadísima y aun no en vigor subida del IVA, y ahora le ha tocado el turno a una drástica contención del ingreso.
No deja de ser curioso oir a los que, tras meses y meses de criticar una pretendida inacción del gobierno, resulta que ahora tampoco están de acuerdo con las medidas adoptadas (aunque no nos permiten saber cuales son las que ellos adoptarían) y se extrañan de que los sindicatos (a los que por otro lado sistemáticamente critican y pretenden deslegitimar) no llamen a los trabajadores a la revolución. Y a la cabeza de ellos, tenemos al Partido Popular, reconvertido en adalid de los desfavorecidos, para quien se lo quiera creer, como puse de manifiesto ayer.
En estas circunstancias, criticar es lo más fácil, proponer alternativas no lo es tanto. Alternativas válidas, quiero decir. Yo también sería partidario de no gastar ni un duro en la visita del Papa, pero no nos engañemos, con eso no solucionamos el déficit. Quizas no aportanto dinero ni a la Iglesia Católica (ni a ninguna otra, obviamente), ni vía IRPF ni vía subvención, sí conseguiríamos un ahorro apreciable, pero aquí tenemos un Concordato que nos obliga, y que dicho sea de paso quizás sería el momento de denunciar. Hacen falta propuestas serias y coherentes, con impacto apreciable sobre el gasto, más allá de los juegos de manos y de palabras.
Creo que debemos plantearnos seriamente la posibilidad de eliminar las ayudas universales, y ajustarlas a los niveles de renta. Es el momento de formularse ciertas pregunta: ¿Deben todos los pensionistas tener los medicamentos gratis? ¿Deben todas las familias cobrar las ayudas por nacimiento de hijo que se dan, por ejemplo, en Catalunya? ¿Deben todos los pensionistas tener abonos de transporte a un precio más barato? O, yéndome a un terreno más partciular ¿Deben estar exentos de pagar cuota colegial todos los abogados de una cierta edad y una cierta antigüedad, aunque sigan ejerciendo? Ahí lo dejo.
Y no perdamos de vista que, junto a la rebaja del gasto, también se puede reducir el déficit aumentando los ingresos, particularmente los ingresos tributarios. Una buena parte de este aumento debería salir de la lucha contra el fraude fiscal. A nadie se le oculta que los niveles de la economía sumergida en España son muy elevados, nadie se cree la cifra oficial de parados ni los ingresos declarados por algunos empresarios. Hay campo de actuación y debemos ponernos a ello, no sólo por los ingresos que puedan obtenerse, sino también por el elemento de justicia que representa que nadie quede al margen del sistema.
Pero podemos, y seguramente debemos, ir más allá. Como ya escribí hace algún tiempo, desde que yo recuerdo (y por mi trabajo tengo que estar al día del tema) los impuestos, al menos los más importantes, no han hecho más que bajar, con alguna pequeña corrección al alza en casos concretos. No sólo los ha bajado el PP cuando gobernaba, también los ha bajado el PSOE, en ambos casos con la ayuda incondicional de CiU, que a este carro se apunta siempre.
Y quizás ha llegado el momento de plantearnos si, más allá del IVA, no debemos tocar otros tributos. Deberíamos ser capaces de adoptar medidas tributarias que hagan que las personas que no se han visto afectadas por los recortes que al principio mencionaba también se sacrifiquen, aunque solo sea un poco. Si no, las demandas de sacrificio para algunos colectivos pueden ser difícilmente justificables. Conditio sine qua non es no perjudicar la recuperación económica, pero yo creo que es posible:
- Quizás podría reinstaurarse el Impuesto sobre el Patrimonio (bueno, técnicamente aun está vigente, aunque con una reducción del cien por cien), al menos para los patrimonios más altos.
- Quizás podría irse más allá en el aumento de la tributación del ahorro que ya incluye la ley del IRPF para 2010 (según la cual hasta 6.000 € el tipo es el 19% y a partir de ahí el 21%), de forma que rentas del ahorro más altas tributasen a un tipo superior (en estos momentos, además interesa estimular el consumo más que el ahorro, que es muy alto, a pesar de que los bajos tipos de intereses lo desincentivan bastante).
- Quizás podrían gravarse las plusvalías especulativas, que ahora tributan igual que las demás, independientemente de su período de generación.
- Quizás las Comunidades Autónomas que prácticamente han suprimido en algunos supuestos el Impuesto Sucesiones ,deberían reinstaurarlo, de forma que las grandes fortunas tributaran (un modelo podría ser la actual ley catalana, que deja sin tributación la gran mayoría de las herencias, gravando sólo las más elevadas -para mí va incluso un poco demasiado allá, aunque a CiU le parezca poco y siga propugnando la supresión del tributo-).
Es posible que estas propuestas razonables, o que su impacto recaudatorio no sea suficiente, no lo sé. Pero si no son éstas, debemos encontrar otras que consigan el objetivo indicado, que no es otro que conseguir que tod@s pongamos nuestro granito de arena en el objetivo común. Si no lo conseguimos, nuestra credibilidad está en entredicho.
Mentiras y poca memoria
18 may
Me resultó realmente patético oir el otro día en el programa de TVE 59 segundos al popular Esteban González Pons, en relación con las medidas de contención del gasto propuestas por el Presidente Rodríguez Zapatero (y a las que dedicaré una próxima entrada) referirse, con supuesta preocupación, a nuestros mayores, a las embarazadas, a los dependientes, a los trabajadores … como las pobres víctimas de los errores de Zapatero (un mantra que otros dirigentes de su partido también repiten sin cesar) sin ningún recato y sin dudar en mentir descaradamente, como cuando aseguró que fue una ley del PP en 1997 la que introdujo la garantía de revaloración de las pensiones. Se refería a la Ley 24/1997, que efectivamente recogía esa revalorización en su artículo 11, pero “olvidó” que la Ley 26/1985, doce años antes, ya recogía dicha revalorización en su artículo 4. Eso es, sencilla y llanamente, mentir, señor González Pons.
Es éste un buen momento para recordarles a los señores del PP que no parecían importarles tanto estos colectivos cuando gobernaban, que es cuando podrían haber hecho algo por ellos. Así, en el período 1996-2004, las pensiones mínimas de viudedad y de jubilación para mayores de 65 años subieron poco más de un 27%, mientras que el incremento de IPC entre diciembre de 1995 y diciembre de 2003 fue del 25,2% (puede calcularse con esta aplicación). O sea que los titulares de pensiones mínimas, que representan un 30% del total, y que son los más desfavorecidos, ganaron un suculento 2% de poder adquisitivo en los ocho gloriosos años de Aznar, sin crisis de por medio. ¡Cómo vamos a comparar eso con lo que ha hecho el torpe Zapatero! Pero si comparamos, veremos que en el período 2004-2010 las mismas pensiones han subido entre un 41,7 y un 49,6%, mientras que el IPC de diciembre 2003 a diciembre 2009 se ha incrementado en 17,1%, con un aumento de su poder adquisitivo de entre el 24 y el 32%. No es lo mismo.
Podríamos recordar también que el gobierno del PP congeló en 1996 el sueldo a los funcionarios (con una inflación muy superior a la actual), que el llamado cheque-bebé se aprobó en 2007 gobernando el PSOE, y tres cuartos de lo mismo con la ley de dependencia. Ni las pobres embarazadas ni los dependientes merecieron del PP cuando gobernó esa atención que dice prestarles ahora. Así que de lecciones de protección de los más desfavorecidos, el PP no nos puede dar ni una. Ni de contención del déficit tampoco, por cuando la Comunidad Valenciana y el Ayuntamiento de Madrid encabezan los respectivos ranquings de deuda de comunidades autónomas y municipios, con mención especial para el consistorio madrileño que concentra una cuarta parte de la deuda de todos los municipios. Ahora, eso sí, Gallardón es un alcalde cojonudo, según parece, y los demás son tontos por no hacer lo que él hace (manda …).
En fin, puedo aceptar, comprender y en algún caso incluso compartir las críticas que desde la izquierda se hacen a las medidas de contención del gasto propuestas, pero del PP … ¡Por favor, que no somos amnésicos!
Exemple de responsabilitat
17 may
Ahir va finalitzar i es van conèixer els resultats de la consulta de la Diagonal que ha centrat l’actualitat de la ciutat durant els darrers dies. I aquests resultats han estat contundents: de les més de 172 mil persones (un 12,17% dels que ho podien fer), casi un 80% no han acceptat cap de les dues propostes que se sotmetien a la seva consideració.
En aquests moments potser queda lleig dir allò de “ja m’ho pensava”, però faltaria a la realitat si digués que el resultat em sorprén. Havia molts, massa, punts en contra: era la primera vegada que s’efectuava una consulta d’aquestes característiques, no n’hi ha per tant tradició; molts ciutadans pensen que aquestes decisions les ha de prendre qui governa, que per això està; els nostres adversaris polítics estava clar que jugarien a la contra (no tinc dots de predir el futur, és que només saben jugar a això) i es dona la circumstància que la via afectada transcorre per terrenys amb vot fort de CiU i PP, i de que és molt més fàcil motivar per anar a la contra que a favor; els mitjans de comunicació afins als adversaris han funcionat a ple rendiment … Com dic, massa factors desfavorables.
Acceptar la condició imposada per Jordi Portabella (qui per més INRI també va abandonar finalment el vaixell), vistes les consideraciones anteriors, va implicar assumir un repte difícil, tant que finalment no s’ha pogut superar, malgrat els esforços esmerçats en transmetre la bondat de les propostes. La ciutadania ha dit que no volia cap de les dues opcions proposades, i cal acceptar-ho, perquè la democràcia és això, fer el que la majoria decideix. Continuo pensant que la reforma és necessària, que les dues propostes eren bones, i que aquest era un bon moment per al procés. Que hi hagi molta gent que no ho pensi no em fa canviar d’opinió, perquè les idees no són més o menys bones per la quantitat de gent que els hi dona suport. I això no vol dir que tots els ciutadans que hi han participat, també els que no han volgut cap de les dues opcions proposades, no mereixin tot el meu respecte. El mereixen. No puc dir el mateix d’altres persones.
Fins aquí els fets. Resten les interpretacions, interessades com a les nits electorals. Com ja prevèiem, CiU (i PP, de bracet un cop més), ho vol vendre com un pleibiscit contra l’Alcalde Jordi Hereu, que d’acord amb la seva lògica ha de dimitir. Però no. Els ciutadans han estat consultats sobre si volien la reforma d’un carrer, no sobre qui ha de ser el seu alcalde (per això encara falta un any, l’any que queda del mandat actual). Mirant la participació, algú creu que si el que estés en joc fos qui havia de ser l’alcalde a Ciutat Vella hauria votat el 2,90% de la ciutadania? O a Nou Barris el 5,31%? Jo no. No dic que no hi hagi gent que no hagi votat amb aquesta intenció, segur que n’hi ha (i evidentment tot això fa necessària una reflexió a fons per la nostra part). Igual que hi ha molta gent ha votat no a les opcions perquè no li agradaven, sense que això impliqui una censura a la gestió global del govern municipal. O igual que molta gent s’ha quedat a casa perquè o bé no l’interessava el tema, o bé ja l’estava bé qualsevol resultat. No puc quantificar-los, no tinc la bola de vidre, però la diferència de percentatge entre el vot de l’Eixample i Sarrià-Sant Gervasi (districtes per on transcorre la part de la Diagonal que es proposava reformar, amb un petit tram a Gràcia) i la resta de la ciutat, que denota un superior interès per l’objecte de la consulta en aquells dos Districtes, em fa pensar que la gent realment ha respost el que se li preguntava: reforma o no reforma, i res més, perquè segur que gent empipada amb l’alcalde n’hi ha a tot arreu.
Malgrat sabent de quin peu calcen potser no m’hauria d’estranyar, no deixa mai de sorprendre’m el poc respecte a les regles del joc per part del partit que pretén ser alternativa de govern. L’actual alcalde ho és perquè, a banda de ser el cap de la llista més votada, va tenir el suport de la majoria de regidors en la investidura. I el seu mandat és de quatre anys. Per qui creu en la democràcia més enllà d’una simple conveniència, no valen les dreceres, tot i que ells ja han demostrat que no pensen el mateix. No sé, veient la seva pressa per arribar a tocar poder, sembla com si anessin curts de calers, com si alguna font que abans rajava ara s’hagi assecat … segurament és només una impressió meva.
Vull destacar també aquí, ara més que mai, la gran consideració i respecte que em mereix la figura del company i amic Carles Martí, que ha assumit la responsabilitat política per les anomalies tècniques en el funcionament del procés de votació i per la manca de suport de la ciutadania a les propostes efectuades des de l’equip de govern. Segurament és una pena excessiva, i tinc clar que immerescuda, però sovint la política és així, ets responsable de coses que no són al cent per cent a les teves mans, i gestos com el seu l’honoren, i són un exemple de responsabilitat en el que molts podrien emmirallar-se. Per coses com aquestes, continuo pensant que val la pena el temps que li he dedicat i li dedico a l’activitat política, que m’ha permés conèixer i treballar amb gent tan entregada al servei públic com en Carles Martí, com en Jordi Hereu, i tants i tants d’altres. Més enllà de les misèries que també abunden a la política, molt més del que m’agradaria, persones com ells dignifiquen el terme “polític”. Saben, no caldria que ho digués, que tenen tot el meu suport, com sempre, com crec que el de la resta del partit.
I no vull acabar sense fer tres apunts ràpids:
- Tots els que han fet planar (de vegades dient-ho obertament) la sospita de la tupinada sobre el procés han quedat en evidència. Han pogut haver errors tècnics, a corregir en futures ocasions, però el sistema de votació ha recollit la voluntat de la ciutadania sense manipulació. No espero de tota manera cap disculpa, ells estan a la banda de la misèria a la que abans em referia.
- S’equivoquen, i molt, els que comparen la participació en aquesta consulta i la participació a les consultes per la independència. No sé quina participació tindria una consulta sobre la independència a Barcelona (ja ho veurem, si es fa), però comparar la independència amb la reforma d’un carrer crec que és tenir-la en molt poca estima. Si tot el que poden dir, com alguns diuen tan contents, és que la indepèndencia mobilitza més gent que la reforma de la Diagonal, és que posem el llistó molt baix.
- Seria una conseqüència molt negativa que per aquesta experiència es descartessin futures consultes. No ha de ser , per mi, un sistema generalitzat de governar, ja ho he dit, i comporta riscos, però pot ser un instrument vàlid de participació ciutadana i, lamentablement, alguns això de la participació només s’ho creuen quan no poden decidir ells (compareu com actua en Xavier Trias, que no mana, amb el que en pensa Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, que sí que ho fa, jo crec que és aclaridor).
Si voleu tres opinions més, teniu les dels companys José Antonio Donaire (de qui he manllevat la piulada d’en Lluís Recoder) i Jose Rodríguez i la de Pere Nieto des del punt de vista d’IC-V.
Funcionaris
14 may
Els funcionaris estan aquest dies en el centre de l’actualitat política després que el passat dimecres José Luis Rodríguez Zapatero anunciés una retallada equivalent a una mitjana (més per uns, menys per uns altres) del 5% del seu sou. Hem pogut llegir i sentir moltes coses, i vull dir-hi la meva.
De funcionaris, com de totes les coses, hi ha de tot. Pel tema que ens interessa ara, podem dir que hi ha de bons i de dolents, de treballadors i de no treballadors, com en tots els col·lectius i com en totes les professions. Igual que jo sempre protesto quan sento dir que tots els polítics són iguals, fora injust acceptar que tots els funcionaris són iguals (de fet, no n’hi ha dues d’iguals, de persones). És cert que, des que jo tinc us de raó, he sentit parlar dels funcionaris per part d’algunes persones com el paradigma del gandul, del que vol treballar poc (ja sabeu que hi ha inombrables acudits sobre el tema, no en reproduiré ara cap). Ignoro quin és l’origen d’aquesta màcula en el seu bon nom, però és de suposar que de ben segur té l’origen en el comportament incorrecte d’alguns d’ells (jo, que per motius de feina els he tractat podria explicar més d’una història), acompanyat d’un nivell d’exigència més alt per part del ciutadania, per allò que són servidors públics (i en això s’assemblen als polítics). El cas és que, per la causa que sigui, els funcionaris són aquí una mica com els advocats als Estats Units, una mena de bocs expiatoris.
Però és injust, i no hi estic d’acord. Hi ha funcionaris amb una gran vocació de servei que, precísament perquè treballen pel bé comú i no per una empresa privada, s’entreguen completament al seu treball, i donen de sí més del que seria exigible. En conec personalment casos, en diferents àmbits, per exemple en el de l’educació. Obviament, no tots els funcionaris són vocacionals, també hi ha qui només busca una feina fixa per no haver-se de preocupar del futur, però inclús entre aquests, la gran majoria fa la seva feina, que és del que es tracta. I també, està clar, hi ha una minoria que intenta escaquejar-se sempre que pot, i que pot ser per les característiques de l’Administració pública ho té més fàcil. Igual que acostuma a ser més fàcil fer-ho en una empresa gran que en una de petita (el que no vol dir que no hi hagi qui ho intenti, perquè si comencéssim a parlar dels treballadors-no funcionaris, tampoc no acabaríem).
El que sí que potser un dia ens hauríem de plantejar és si tots els càrrecs que avui dia ocupen funcionaris, han de ser ocupats per funcionaris (compte, a l’Administració hi ha personal laboral, i a més moltes administracions creen societats privades per a desenvolupar activitats concretes, i els seus treballadors no són funcionaris). L’especial estatut jurídic del funcionari (subjecte al Dret Administratiu i no al Dret Laboral), i una de les seves notes més característiques, la inamobilitat, neix com una garantia, per a evitar que qui guanyés unes eleccions fes fora als que hi havia per posar-hi els seus (el que s’anomenava spoil system), evitant que els funcionaris fossin d’un o un altre partit, sinó neutrals (tot el neutral que pot ser una persona, és clar), i accedissin al càrrec per mèrits en termes d’igualtat.
Però ha passat molt de temps, i coses com les que intentava evitar l’estatut funcionarial ja no serien possibles avui dia (el que no vol dir que visquem en el món feliç, que d’oposicions fetes a mida d’interins posats a dit que per aquest sol fet tenen tants mèrits que ningú els pot superar, en podríem parlar molt). I per això és lògic plantejar-se si certs llocs, sobre tot els de menys qualificació, però no només aquests, han de ser necessàriament ocupats per funcionaris. És un debat que no hauríem de defugir, perquè és cert que de vegades (depenent de les persones) l’estatut funcionarial es propens a abusos. Ho il·lustro amb una història (no és un acudit, m’ho van explicar com a cert):
Un dia em van explicar que per portar un sobre des de la seu de la Diputació de Barcelona (Can Serra, a la Rambla de Catalunya) a la Escola Industrial (carrer Comte d’Urgell), havien d’anar dues persones, un xofer i un ordenança. Perquè? Vaig preguntar, ja que ho trobava absurd. La resposta va ser: perquè dins les atribucions del xofer està conduir, però no portar sobres, i entre les de l’ordenança està portar sobres o paquets, però no conduir.
Igualment ens podríem plantejar si no fora convenient introduir entre el funcionariat sistemes que incentivessin la bona feina, i desincentivessin el passotisme. Aquests mecanismes s’estan introduint ja fa temps a l’empresa privada, i la funció pública no n’hauria de quedar al marge, perquè tot plegat a tot arreu parlem de persones que responen a estímuls i motivacions similars.
El cas és que tornat a la retallada del principi, no comparteixo la opinió de que es fa com una mena de càstig als funcionaris del tipus: ja que treballan poc, no cal que cobrin tant. No, el govern retalla el sou dels funcionaris perquè pot, senzillament. No dic que no pugui jugar l’argument de que, tot plegat, tenen la feina segura, i per tant en alguna cosa havien de notar la crisi, però crec que no és l’argument principal. L’argument principal és que la llei permet fer-ho, i per tant és quelcom a l’abast del govern. Però no d’aquest govern, de tots. Si bé no es van fer retallades, puc recordar ara que els funcionaris van patir una congelació salarial en 1996, i fins 2004 van perdre poder adquisitiu. Des de 2004 fins 2008 van mantenir poder adquisitiu, i el 2009 en van guanyar per la baixada de la inflació. Per tant, la retallada actual els deixarà en una situació semblant a la dels gloriosos anys de l’Aznarato, quan sense crisi ni res que ho justifiqués van perdre poder adquisitiu, val la pena no oblidar-ho.
Però això no és un fenòmen espanyol, abans que nosaltres han rebaixat sous dels funcionaris a Irlanda (15%) i a Grècia (16%), és a dir molt més que aquí. I dilluns mateix, Oriol Amat, Catedràtic d’Economia Financera de la UPF, en una entrevista dilluns passat al 3/24 proposava com primera mesura a prendre precísament la rebaixa del sou dels funcionaris. Ja es veu que aquí Zapatero no ha sigut original, en absolut.
En definitiva, que no es tracta de castigar els funcionaris per dolents, ans d’utilitzar un recurs en mans dels governs per a reduir la despesa. És comprensible que als funcionaris no els agradi, i és comprensible que els no funcionaris no ho vegin del tot malament. En aquesta vida tot és opinable.
La Diagonal
10 may
Avui comença la setmana durant la que totes les persones empadronades a Barcelona a partir dels 16 anys podran decidir com volen que sigui la Diagonal del futur: un bulevard, una rambla o que es quedi com està.
Durant les darreres setmanes s’ha parlat abastament de per què es proposa modificar la Diagonal (concretament el tram entre la Plaça de les Glòries i Francesc Macià) i no vull insistir-hi. La Diagonal ja no compleix la funció de constituïr una via ràpida per travessar la ciutat, o per accedir a ella, sense haver de moure’s per la trama ortogonal de l’Eixample, funció per a la que Ildefons Cerdà la va dissenyar, junt amb la Gran Via i l’Avinguda Meridiana. La Diagonal no és bona ni per la mobilitat del cotxe, ni del transport públic, ni del vianant ni de la bicicleta. La Diagonal no és accessible ni tampoc una via agradable per anar de botigues. Si voleu més detall, el trobareu a les raons amb més detall a la web de l’Ajuntament de Barcelona.
Però sí que vull comentar les raons que des d’alguns sectors es donen per oposar-se a la reforma, sovint de bona fe, de vegades per intentar justificar una manera d’actuar que per alguns és senyal d’identitat: oposar-se a qualsevol canvi, sobre tot si qui ho planteja és el govern municipal. I també hi ha veus en contra de la consulta (a banda del que pensin de la reforma). Es diu:
Ara no és el moment de fer-ho amb la crisi que patim …
A banda que en el millor dels casos les obres no s’iniciarien fins 2012, cal deixar clar que, malgrat la crisi, la vida continua. I a totes les ciutats del món, se segueixen duent a terme obres públiques, obres que tenen com a objectiu millorar la vida de les persones que hi viuen, i que a més la milloren per partida doble: creant o millorant equipaments públics, siguin carrers, línies de tren, escoles o hospitals, i a la vegada contribuint a l’activitat econòmica, és a dir, creant o mantenint, si més no, l’ocupació. Sóc conscient de que el tractament especial que se li ha donat a la Diagonal pot fer pensar que és quelcom excepcional, però si els ciutadans decideixen que l’obra es faci, serà una més de les moltes que a Barcelona estan en marxa. I en el cas de que els ciutadans decidissin que no volen canviar la Diagonal ara, el seu pressupost es destinaria a fer alguna altra obra, que n’hi ha moltes que la ciutadania demanda i no totes es poden dur a terme. Ni tan sols pel seu pressupost és excepcional, ja que els 70 milions d’euros en que està pressupostada l’obra de la Diagonal -tramvia a banda, després m’hi referiré- no arriben ni al deu per cent del pressupost d’inversions per a l’any 2010, que és de 800 milions. I és que, com ja vaig escriure, Barcelona és la ciutat que realitza un major esforç inversor de tot l’Estat.
I això no implica, de cap manera, que Barcelona no pensi i se n’ocupi de les persones que ho passen malament, amb i sense crisi, perquè malauradament sempre hi ha persones que necessiten el nostre ajut, però és cert que el nombre creix en èpoques com la que travessem. Tot i que mai no és prou, el 2010 Barcelona ha incrementat el seu pressupost en el capítol de serveis a les persones, ja que el seu baix endeutament per capita ho fa possible. I és que serveis a les persones i inversió en infraestructures són, han de ser, plenament compatibles, perquè són les cares de la mateixa moneda, si és manté una activitat econòmica que permeti pagar sous, haurem de pagar menys subsidis i, posats a triar, crec que és preferible pagar sous que pagar subsidis, perquè a tothom li agrada poder guanyar-se la vida per ell mateix.
Es vol afavorir les constructores …
Aquesta raó fora aplicable a tota obra pública, i si en féssim cas no hauríem de fer-ne cap, d’obra. Ja he dit abans que d’obres se n’han fet, se’n fan, i se’n faran, aquí i arreu, i la de la Diagonal no és sinó una de tantes, per tant no val la pena dedicar-li més espai.
Es fa en benefici de l’empresa privada que gestiona el tramvia i en perjudici de TMB, empresa pública que gestiona metro i bus …
Una teoria conspirativa més, com la d’abans, i amb la mateixa solidesa, és a dir, cap. Considero la connexió de les dues xarxes de tramvia existents (TramBaix i TramBesós) com un dels punts forts de la reforma de la Diagonal, encara que em consta que no tothom ho veu així, igual que hi ha qui, des de ja fa temps, reivindica aquesta connexió.
Els avantatges de l’aposta pel tramvia són diversos:
- Per una banda, es potencien dues infraestructures ja existents -les dues xarxes de tramvia- que amb la seva unió incrementaran molt la seva utilització (s’estima un augment del 200%). Aquesta part de la infraestructura ja està construïda.
- Si bé el tramvia no té tanta capacitat de transports de viatgers com el metro, en té molta més que l’autobús, és més eficient.
- La construcció de la infraestructura necessària per al tramvia és molt més barata que la que caldria per al metro (entre Glòries i Francesc Macià serien 24 milions d’euros contra 210 milions).
- La velocitat mitjana del tramvia seria superior a la de l’autobús. No cal oblidar que per la Diagonal circulen un gran nombre de línies d’autobús (per exemple, a la parada de Diagonal-Pg. de Gràcia s’aturen 7 autobusos per sentit, i a la de Diagonal-Calvet en són 9 en sentit Llobregat).
- El tramvia és més silenciós, menys contaminant i consumeix menys energia que l’autobús.
Contra aquests innegables avantatges, s’argumenta que la raó és que se li vol treure el negoci a una empresa pública per donar-li a una de privada, però aquesta afirmació no s’aguanta. Els estudis efectuats indiquen que el tramvia captaria un 10% dels desplaçaments en vehicle privat, mentre que només ho faria amb un 5% dels desplaçaments en autobús. És el vehicle privat el que, en la seva majoria, aportarà viatgers al tramvia, i no el bus. L’autobús es mantindrà, i l’existència del tramvia li permetra racionalitzar els recorreguts d’algunes línies (les més coincidents amb el tramvia). I en tot cas, qui de veritat sortirà guanyant és el ciutadà, que és del que es tracta, i la causa de que cada cop més ciutats europees recuperin el tramvia (perquè no oblidem que de tramvies ja en vàrem tenir, jo els recordo perfectament, tot i que eren molt diferents als d’ara).
I per què ens consulten això ara?
He de confessar que no sóc massa amics dels referèndums. Sóc més del parer de que la ciutadania dessigna els seus representats per tal que governin, sense atabalar-la massa, i que aquests han de governar. Si ho fan bé, se’ls renova la confiança, i si no, que vinguin uns altres. Això hauria de ser la regla general. Però no treu que, si el governant vol sotmetre a la decissió directa de la ciutadania alguna qüestió, en el que podriem qualificar de devolució de sobinaria, amb caràcter vinculant, crec que cal aprofitar l’oportunitat de dir la nostra. I això és el que passa ara: ens trobem davant dues propostes solvents, viables i equivalents des del punt de vista tècnic, només cal decidir quina ens agrada més.
I sí, això té riscos. Té el risc clar (hi ha experiències anteriors) de convertir-se en un plebiscit sobre el govern municipal, o més concretament contra ell, i a hores d’ara em consta que hi haurà persones que votaran per l’opció C només per intentar aconseguir una derrota política del govern, que clarament aposta per la transformació de la Diagonal, sigui amb l’opció A, sigui amb l’opció B. Molts no ho diran, és clar, diran que no els agrada ni l’opció A ni l’opció B (però no us preocupeu que no diran quina seria la seva opció, o en diran una d’impossible). O senzillament no diran res i es mantindran en aquesta indefinició que tan a la perfecció dominen de tant practicar-la i que, passi el que passi, faran servir d’excusa per penjar-se la medalla de la victòria. Bé, allà ells amb les seves misèries.
Però això no pot servir d’excusa per privar a la resta de la ciutadania d’expressar la seva veu, en forma de vot, i decidir a quina de les tres opcions volen donar suport. Jo tinc la meva idea formada del que li convé a Barcelona, i estic a favor de la transformació, i us convido a tots i a totes a pronunciar-vos i votar pel que més us agradi.
Per a més informació:
