Seguim creient

El pavelló de la Mar Bella, ple de gom a gom

Ahir vaig assistir a l’acte polític que va tenir lloc al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, primer acte del President Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat a les eleccions de la propera tardor.

Ja he perdut el compte dels mitings a que he assistit en tots els meus anys de militància i inclús abans (curiosament, el meu primer míting va ser al Turó Park i no era del PSC, sinó del Pacte Democràtic per Catalunya a les generals del 1977, però no per res, jo tenia 15 anys i habitualment al Turó Park a jugar a futbol i a empaitar noies, amb poc èxit). Com ja he dit altres vegades crec que són uns actes que tenen més importància pel fet de realitzar-se i per les sensacions que s’hi transmeten que per la profunditat dels missatges que es llencen (tots, no només els del meu partit), cosa normal, ja que hi ha altres àmbits on debatre idees programàtiques, constrastar postures o entrar a fons en temes concrets.

Això no vol dir, però, que de vegades no es deixi anar algun missatge novedós i/o contundent que sigui fàcilment reproduïble i pugui constituir un bon titular per les notícies. Però no es tracta, en tot cas, de convèncer els assistents, que acostumen a ser incondicionals.

Avui, però, l’acte ha estat un xic diferent. Presentat per Manuela de Madre, Presidenta del PSC, ha començat sense faristol, amb unes butaques a l’escenari on tres persones han plantejat al President Montilla les seves inquietuts. Matías Carnero, president del comité d’empresa de SEAT, César (no ha dit el seu cognom), català resident a Londres i director d’una empresa americana i Pilar Díaz, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi i discapacitada ella mateixa. No reiteraré ara els seus comentaris i les seves peticions al President, que comparteixo (he tuitejat algunes, i en tot cas podeu trobar-les, com la resta d’intervencions, al Twitter amb el hashtag #Mar_Bella, que ha arribat a trending topic, o al canal del PSC a YouTube), i només vull repetir una afirmació, efectuada per Pilar Díaz, que jo no em canso de fer i comparteixo al mil per cent: “Crec en la política”.

Després, ja amb faristol i sense butaques i en un format més tradicional, a arribat el torn als parlaments de Jordi Hereu i José Montilla. Tampoc m’hi estendré molt en el que han dit (ho podeu trobar on he dit abans) pero sí vull comentar que l’Alcalde de Barcelona ha posat l’accent en la necessitat que Catalunya i Barcelona vagin en la mateixa direcció, i ha comparat l’esperit de col·laboració dels darrers anys amb la poca atenció que prestaven a les necessitats de Barcelona quan governaven Catalunya alguns que ara volen erigir-se en els seus principals defensors. I en aquest context, una frase reproduïda no del tot textualment però sí conservant el sentit per l’Albert Medran (a qui per cert tenia al costat a la zona 2.0), sembla que no ha agradat en els rengles convergents, i algú ho ha trobat “lleig i demagògic”. Ja sé, ho he pogut comprovar altres vegades, que per alguns és realment un inconvenient que tinguem memòria i que la Història no es pugui esborrar o reescriure a conveniència, perquè tots tenim un passat i el seu no és com per estar orgullós pel que fa al tracte donat a la ciutat de Barcelona. Avui no toca, però un altre dia vull escriure sobre el que és i el que no és demagògic, i sobre si és lícit recordar-li a un candidat el que ha fet quan ha governat, sobre tot si és diferent al que ara diu que farà.

El President Montilla, que ha intervingut després d’un vídeo del seu pare (instant molt emotiu, poso el vídeo al final), ha remarcat la ingent tasca de govern duta a terme (les comparacions són odioses, també aquí la Història posa cadascú al seu lloc, espero que no sigui també lleig i demagògic recordar-ho) i ha deixat entre moltes altres tres afirmacions que vull destacar: la primera que no volem una Catalunya independent i dividida, la volem unida i cohesionada, la segona que no volem pactes amb el PP, que és incompatible amb el nostre compromís, i la tercera que volem claredat, els candidats han de pronunciar-se sobre els temes que interessen la ciutadania, que hi té dret. No val, i això ho dic jo, amagar-se i dir les coses amb la boca gran o petita segons convingui, o ni tan sols dir-les segons a on. El projecte del PSC és clar, i ara per ara passa pel plé desenvolupament de l’Estatut. Poden haver altres projectes, igualment respectables, també l’independentista, però en un tema tan important com aquest, l’ambigüitat no val, o s’està per ell, o no s’està, i si de veritat s’està s’ha de dir clarament per tal que l’elector voti amb ple coneixement de causa. Seran els nostres adversaris capaços de fer-ho?

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

2 Respuestas a Seguim creient

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Tweets that mention Seguim creient -- Topsy.com

Los comentarios están cerrados.