Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff

La recent dessignació per part de Joan Laporta de Johann Cruyff com a President d’Honor del Barça, és una nova mostra de que l’amic Jan no té cap mania a servir-se del club per als seus interessos personals, i així ho torna a fer ara pagant-li a Cruyff el seu suport a costa del soci, demostració clara del que s’anomena disparar amb pòlvora del rei. Però això ja no és notícia, vull escriure d’una altra cosa.

Sempre he pensat que la visió que de l’etapa de Johann Cruyff com a entrenador i, sobre tot, com a jugador del Barça, ens ofereixen els mitjans de comunicació, té grans diferències amb la que jo, que vaig viure-ho, recordo, magnificant els aspectes positius i minimitzant, si no amagant, els negatius. Crec que això té a veure amb la bona relació de l’holandés amb molts periodistes (tot i que per sort no tots arriben al patètic espectacle d’individus com Joan Patsy, viva estampa del servilisme). El cas és que, fart de tanta hagiografia, m’he decidit a fer quelcom que fa temps vull fer: donar algunes pincellades de com va anar tot vist pels meus ulls. I vull fer-ho ara que l’equip va bé, que hem eliminat l’Arsenal i que Messi ha demostrat que ell sí és un jugador decissiu per al Barça, perquè no m’agrada la gent que aprofita els mals moments esportius per a treure draps bruts.

Per tal que ningú es confongui, vull deixar molt clares un parell de coses: Johann Cruyff va ser un grandíssim jugador de futbol, i una persona molt intel·ligent, encara ho és. Però, malauradament, els seus millors anys de futbol no els va donar al Barça, malgrat el que ens vulguin fer creure.

Posem el tema en context històric. S’inicia la temporada 1973-74, el Barça porta tretze anys sense guanyar la lliga (temporada 1959-60) i el futbol espanyol finalitza una llarga època d’autarquia permetent la incorporació als clubs de dos jugadors estrangers. Aquell any, a tall d’exemple, el Reial Madrid fitxa dos alemanys, Breitner i Netzer, el València l’austríac Jara i el malinès Keita i el Barça contracta el peruà Hugo Cholo Sotil i l’holandès Johann Cruyff. El palmarés futbolístic de Cruyff aleshores és impressionant: sis lligues i quatre copes holandeses i tres copes d’Europa amb l’Ajax i dues Pilotes d’Or. Però no tot són flors i violes, aquell mateix 1973 va deixar de ser capità de l’Ajax per votació dels seus propis companys (que suposo el coneixien bé). Potser això va influir decissivament per tal que abandonés el club d’Amsterdam.

La primera temporada de Cruyff al Barça és molt bona. Debuta amb victòria davant el Granada el 28-10-1973 i el Barça acaba guanyant la lliga, amb una decissiva aportació de l’holandès, que juga 26 partits i fa 16 gols. La seva bona actuació fa, a més, que guany la seva tercera Pilota d’Or el 1974, en una temporada que culmina essent declarat millor jugador de la Copa del Món que Holanda, la famosa taronja mecànica, finalitza sots-campiona en perdre la final contra la República Federal Alemana. Per cert, que aquest mundial em porta un record extraesportiu de Cruyff que el defineix molt bé: encara recordo a Holanda equipada amb Adidas, amb les seves tres ratlles a l’uniforme, mentre que al de Cruyff només n’hi havia dues, de ratlles. Raó? Ell tenia la seva pròpia marca de roba esportiva, i es va negar a equipar-se amb Adidas. Tothom té clara ara la importància de les marques en el món del futbol, i el diner que mouen, però us asseguro que fa 36 anys la cosa no era així, i Cruyff en aquest terreny va ser un pioner, mostra clara de com era i és de llest (i com li agradaven els quartos).

Aquesta primera temporada té lloc a més un fet que serveix de confirmació al que acabo de dir. El 9 de febrer de 1974 neix (a Holanda, ja que la seva esposa va anar allà a donar a llum) el seu fill, a qui posa de nom Johann Jordi (no sé per què la Viquipèdia en català i castellà fa constar com a nom Jordi, perquè recordo perfectament quan es va anunciar que el nom era Johann Jordi, com apareix a la versió anglesa). És a dir, no portava aquí ni quatre mesos i li va posar al seu fill Jordi. Per què? Identificació amb la terra? No home, no. Ens va calar perfectament des del principi, i va veure que amb un gest així es posaria la gent a la butxaca i després ja podria fer el que volguès, dins i fora del camp, com així va ser (inclús no parlar català en sa vida). Què murri!

I les restants quatre temporades de Cruyff al Barça es va dedicar a viure la vida i gaudir del clima, literalment. A casa encara feia algun bon partit, ja que era on el soci el podia veure (de partits televisats només n’hi havia un a la setmana, així que quan el Barça jugava fora només el podies veure esporàdicament) i havia de mantenir la seva reputació. Però, sobre tot fora, la seva aportació era mínima. Alguna jugada bona, de tant en tant, i a veure-les venir, treure còrners, fores de banda, faltes … poca cosa més.  Tot i que no va ser mai un gran golejador, un killer, la seva efectivitat va baixar tant com la seva aportació al joc de l’equip, i va fer 7 gols en 30 partits la 2a temporada, 6 en 29 la 3a, 13 en 29 la 4a i 5 en 25 la 5a i última. El Barça no va guanyar cap més lliga (va ser 3er la temporada 74-75 i 2on la resta) i l’únic títol oficial aconseguit en tot el període va ser la Copa del Rei de l’any 1978 derrotant l’U.D. Las Palmas per 3-1 a la final. Un molt pobre balanç.

Inclús la pròpia web del Barça, tot i que fent servir un eufemisme, reconeix el fiasco quan diu:

Malauradament, a les temporades posteriors el seu nivell va baixar

I tant, que va baixar!

Juntament amb el baix rendiment esportiu, hi ha d’altres episodis desagradables, com el seu enfrontament la temporada 1975-76 amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, que fart del seu comportament va gosar substituir-lo en un partit a Sevilla, i que va acabar amb la destitució de l’entrenador i la nova contractació de Rinus Michels. Bar Deportes es refereix al tema amb retalls de diari inclosos, i al final trobareu un vídeo.

Sé que tots els nostres records estan impregnats de la nostra subjectivitat, però el que us he explicat són els fets tal i com jo els recordo, com ho vaig viure i com ho vaig veure. Crec que Johann Cruyff, ras i curt, ens va prendre el pèl durant quatre anys, vivint dels rèdits de la seva primera temporada.

I un altre dia, si tinc temps i ganes, escriure de l’etapa de Cruyff com a entrendador. La lliga guanyada gràcies a ell i les lligues guanyades malgrat ell (i gràcies als errors aliens), el seu fill i els seus gendres, i alguna cosa més.

Podeu consultar més informació de Cruyff a:

Vídeo de l’enfrontament Cruyff-Weisweiler:

Facebooktwittergoogle_plusredditpinterestlinkedinmail

11 pensamientos en “Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: Raquel Querol Bello

  3. Pingback: Tweets that mention Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff -- Topsy.com

  4. La seva etapa com a jugador, tot i que li va permetre adquirir els coneixements sobre com fer rutllar un vestuari, no va ser gaire lluida, i no va suposar cap trencament en la casa de barrets que era el Barça A.C.
    Ara bé, menystenir la seva etapa d’entrenador, moment en què entrem en el Barça D.C., és tenir menys que present allò del fets, i no paraules. I la seva etapa com a president d’honor en funcions -sense cobrar un duro-, que acabarà quan el sandrusco, aka el Florentino català, entri al club, admet poques discussions. Només cal veure com va agafar el club com a entrenador i com el va deixar, i com Laporta, Txiki i ell es van trobar el club i com el deixaran. Tot això, és clar, sense entrar en els danys colaterals que ha provocat en els nostres enemics, que s’estan deixant la camisa per mirar de fer-nos ombra i s’aferren al discurs victimista dels àrbitres que teníem quan érem un club petit.
    Les crítiques de pesseterisme són un residu carlí, simètriques intel·lectualment a les que periòdicament ens dedica la Brunete mediàtica als catalans. Com a treballador d’elit que és amb un full de resultats que només discutiria un Roncero de la vida, el normal és que cobri per fer la seva feina, que és el que fa tothom començant pels que el titllen de pessetero -això sí, entre visita i visita al jutjat per declarar sobre el frau d’Hisenda-. D’altra banda, que algú que després d’una carretera exitosa s’hagi quedat amb una mà al davant i l’altra al darrera per la que li va liar el manager és motiu més que suficient per tal que tingui els calers entre les seves preocupacions, cosa que, d’altra banda, és comuna a tot el gremi futbolístic en particular i a Europa Occidental en general.

    Salut, i paciència: només queden onze partits per acabar la millor etapa de la història del barça, i la temporada que ve ja podrem parlar dels àrbitres i salvar la temporada guanyant els dolents.
    .-= Últim post al blog de popota ..Guía útil sobre el caso Companys =-.

    • Crec que s’exagera també la seva etapa d’entrenador. La primera lliga guanyada té molt de mèrit seu, però de seguida li van agafar el tranquillo, i les altres tres lligues es deuen en bona part a errades alienes (el Madrid a Tenerife dos cops, el penal marrat per Djukic). Per no parlar de la lamentable final d’Atenes. Però li critico més altres coses: el tracte als jugadors, les històries dels gendres (recordes Danny Muller, un inútil que va portar al B quan estava embolicat amb la seva filla? O Angoy, que era tan bo que va passar-se al futbol americà?), etc.

      En fi, espero que t’equivoquis i que l’any vinent, lliures ja de l’amic Jan, poguem continuar celebrant victòries. I estic convençut que així serà, que al final els presidents no juguen, tampoc cal sobrevalorar-los.

      Salut, i gràcies pel comentari.

      • Evidentment,en futbol cal aprofitar les errades alienes, el que és evident és que per aconseguir-ho t’ho has de currar. Vaja, que és com si diem que el primer de Messi ahir és culpa del defensa que generosament li torna la paret de la frontal. El que jo dic és que amb Mullers, Angoys, jordis i demés anècdotes irrellevants, sense interès i sense importància més que per a quatre ressentits, JC es va trobar un club enfonsat en la misèria i el va convertir en un equip guanyador. Amb la final d’Atenes que, a diferència de la de Sevilla, posava fi a un projecte d’anys d’hegemonia com, no cal dir-ho, mai en la vida havia tingut el Barça.
        D’altra banda, els presidents no juguen, però ajuden a jugar. En aquest sentit tenim exemples de presidents impecables, com el que hem tingut aquests set anys amb uns resultats que no igualarà ningú en tots els àmbits, i que saben que cal deixar el futbol als que en saben -en aquest cas, J.C. i el seu deixeble Begiristain, el que no sap fer plantilles i va entrar a un club amb Gerard i Saviola i marxarà deixant-hi Messi i Alves-, i els intervencionistes de barra de bar, com el senyor que un cop rera l’altre ens intentava colar scolaris o gent dubtosíssissima a la cantera, per no parlar dels que bramaven mourinhisme mentre Laporta, per consell de Begiristain, fitxava Guardiola.
        Salut, gràcies per la resposta
        .-= Últim post al blog de popota ..Guía útil sobre el caso Companys =-.

        • Primer pensava que m’estaves dient ressentit així per la cara i m’anava a enfadar, però quan he vist que et referies a en Laporta com a president impecable ja he vist que estaves de conya.

          Bromes a banda, a mí els èxits esportius innegables d’en Cruyff i d’en Laporta (que celebro, ja que són els èxits del meu equip) no em fan oblidar els seus mangoneos diversos. Ni tampoc em fan oblidar que per culpa de la permisivitat de Laporta i Rijkaard vàrem regalar al Madrid dues lligues que mai hauria d’haver guanyat, perquè era molt pitjor equip que nosaltres.

          En fi, que d’exemplar tenen tots dos molt poc (ja diuen que Deu, o el dimoni, els cria i ells …), potser Laporta encara menys que Cruyff. Sort que ja ens queda poc d’aguantar-lo. Potser aleshores descobrirem la veritable raó dels fitxatges dels Henrique, Keirrison i algú altre, i moltes altres coses. I una precisió, Messi va arribar al Barça l’any 2000, i el president era l’altre Joan, Gaspart.

          Si més no, coincidim em que jo no fitxaria mai Mourinho.

          Salut, i gràcies.

  5. Bé, el que deia és que el teu judici sobre l’evident diferència del Barça A.C. (Abans de Cruyff) i D.C. (després de Cruyff) són fruit del ressentiment per com es va gratar el que no sona en la seva època de jugador culé. Tanmateix, i si veiem les dades de la seva trajectòria, el problema estava més al barça que a cruyff, tal i com d’altra banda demostra el fet que el que va passar amb ell va seguir passant quan va tocar el dos.
    La crítica que fas a laporta de les dues lligues -cosa que, d’altra banda, ja va avisar J.C., rebent el lògic allau de crítiques dels ressentits anti-cruyffistes- són la millor prova de fins a quin punt ha estat impecable la seva presidència. recordem que va agafar un equip en UEFA que no havia passat de la tercera posició en quatre temporades, i el deixa havent jugat quatre de les cinc últimes semi-finals de la Champions. Un cop més, fets i no paraules, que és el que fa la gent seriosa (la de veritat).
    D’altra banda, qui portés Messi és una anècdota, no hi ha cracks de 10 anys, sinó feina i un munt de coses al darrera de que pugui jugar como juga. El que ho dubti pot repescar la fase de classificació pel Mundial de la selecció argentina de fa uns mesos.
    De “mangoneos” i “veritables raons”, si en saps alguna cosa estaria bé que la posessis. si no, l’únic que fas és emular l’erroni comportament de laporta amb el tema de sandro,Ronaldinho i el Chelsea. Si tornem al savi i pragmàtic fets i no paraules, el plusmarquista en acusar J.C. de pessetero seu com a imputat a la banqueta dels acusats per un delicte fiscal.

    Salut, i gràcies per la resposta.
    .-= Últim post al blog de popota ..Guía útil sobre el caso Companys =-.

    • És cert que no em va agradar que J.C. (així com ho poses sembla Jesucrist) ens prengués el pèl quatre de les seves cinc temporades com a jugador. No sé si ressentiment és l’expressió adient, però sí que a partir d’allò me’l vaig mirar amb ulls més crítics.

      De tota manera, com t’he dit i reitero, com a entrenador el critico no tant pels resultats com per les coses que va fer més enllà dels partits. Igual que en Laporta, que no seré jo qui critiqui el seu balanç esportiu, però que n’ha fet tantes (mentides sobre el cunyat, plets perduts, sortides de to, utilització personal del càrrec …) que el balanç esportiu no pot tapar-les. Per alguna cosa en la moció de censura la majoria de socis que vàrem participar vàrem votar-hi en contra.

      Messi és on és gràcies a les seves qualitats, als seus entrenadors (des de l’actual fins el primer del futbol base) i a que algú el va fitxar pel Barça amb 12 anys. Sense això últim, potser Messi seria tan bon jugador com ara (o no), però no estaria al Barça. Per tant, no li donis a Laporta un mérit que és compartit.

      I el que dic de Henrique i companyia és que, a manca de motius esportius que justifiquin els seus fitxatges, he de pensar que hi ha d’altres, que espero conèixer algun dia. Es pura lògica.

      Salut!

  6. El vot de la moció de censura va tenir exactament els mateixos motius que el vot a l’amic Joan per perllongar el nuñisme. D’altra banda, el que va prometre Laporta en campanya eren resultats esportius i recuperar el Més Que Un Club de Montalbán, i és el que ha fet. Per aquest motiu, cal donar-li un 15 -o un 14, que encara està més bé-. Lo altre, cunyats i alloros, són anècdotes irrellevants que s’han tret de la màniga per poder-lo criticar davant els èxits aclaparadors en els terrenys esportiu, econòmic i social que han caracteritzat el seu mandat.
    D’altra banda, el mèrit no és portar Messi, sinó fer-lo jugar bé, i això és el que estan aconseguint els encarregats de la parcel·la esportiva del club designats per la junta Laporta. I és que al final la cosa va de responsabilitats, i la gent seriosa és la que les afronta, amb encerts i amb errors, en comptes de tirar d’excuses.
    Per últim, per pura lògica hom pot deduïr un munt de coses de les irregularitats detectades pels informes de la sindicatura de comptes sobre la xarxa de mitjans locals, la diputació de barcelona o l’ajuntament de Santa Coloma en els darrers anys. Tanmateix, sempre és més prudent, si un no té proves fefaents, pensar-s’ho dos cops abans de deixar anar a passejar la “lògica” a base d’insinuacions.
    Salut, i gràcies de nou per la resposta.
    .-= Últim post al blog de popota ..Guía útil sobre el caso Companys =-.

    • Discrepo de la teva interpretació dels motius del vot de censura. Omets que entre l’elecció de l’amic Joan com a President i el vot de censura, en Laporta havia guanyat clarament unes eleccions, i d’aquí va passar a perdre un vot de censura. El vot de censura va tenir com a motius els que jo he enumerat, que pots considerar irrellevants si tu vols (això és opinable) però que ningú es va treure de la màniga, són coses ben reals i contrastables totes elles, que qualifiquen el personatge.

      Et torno a dir que si algú no hagués portat Messi al Barça, els encarregats de la parcel·la esportiva del club designats per la junta Laporta no l’haurien pogut fer jugar bé. És així de simple. No dic que una cosa sigui més important que l’altra, però sense totes dues, no seríem ara on som.

      Finalment, si hi ha coses sospitoses, al Barça o a una Administració Pública (sobre tot en aquest darrer cas) cal investigar-les. En tot cas, si les coses no s’expliquen, és normal que la gent pugui sospitar coses rares. Jo hi ha certs fitxatges, moviments de jugadors, que no entenc des del punt de vista esportiu (a banda del que ja he dit, no entenc, per exemple, la dèria d’en Laporta de fitxar l’Henry) i si no trobo explicacions esportives, he de pensar que n’hi ha d’altres (no dic quines són, perquè no ho sé).

      Salut, i gràcies!

Los comentarios están cerrados.