Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (II)

Continuo en aquest post el diàleg telematic-epistolar que em mantingut els darrers dies amb el Miquel Quintana, i amb ell contesto aquest post seu, amb el ferm propòsit, que veurem si aconsegueixo, de no allargar-me tant com ahir. No és la meva intenció caure en el fisking, vull dir respondre punt per punt, però sí que, per no divagar, em referiré a alguns punts concrets del seu post (que recomano llegiu per un millor enteniment dels nostres arguments).

En el terreny de la responsabilitat dels governs, sóc plenament congruent. Crec que un govern és responsable d’uns fets o una situació concreta quan amb la seva política podia haver-los evitat o, si més no, reduïr de forma substancial els seus efectes negatius. Carregar-li al govern tota la responsabilitat dels problemes d’un país (normalment no de les coses bones, que aquestes tenen molts candidats a adjudicar-se-les), al crit de piove, porco governo, és per mi una simplificació intelectualment innaceptable. Ja tinc escrit que la responsabilitat individual dels governs (aquí i arreu) en la crisi, i la seva capacitat per a superar-la, és molt limitada, encara que es tracti de governs estatals amb plenitud de competències. Si no, algun país s’hauria salvat de la crisi gràcies a la bona gestió del seu govern, o hauria trobat una sortida ràpida i contundent. I no ha estat així. Per això, crec que ni el govern tripartit, ni evidentment els governs anteriors de CiU, són responsables de la crisi i dels seus efectes sobre l’ocupació. Segur que uns i altres podrien haver fet les coses millor, ja que tota activitat humana és perfectible, i d’aquestes polítiques més micro podríem parlar-hi molt, però la crisi, l’atur o el dèficit (tots dos conseqüències directes de la crisi) serien semblants.

En canvi, crec que sí podem demanar responsabilitat als governs, al d’ara i als d’abans, de les coses on tenen competència plena (encara que un un món interrelacionat res és del tot ple): educació, salut, benestar social, infraestructures (en la part competencial que pertoca), i és en aquestes matèries on jo critico les polítiques de CiU durant els seus mandats, demorant infraestructures que eren indispensables per no tenir desgast electoral, que ens han portat on som ara. I crec que ells mateixos em donen la raó quan diuen que tot està tan malament. Ja ho vaig dir ahir,el tripartit no ha destruit res, el que no hi és, és perquè no s’ha fet, i CiU va tenir 23 anys per a fer-ho mentre que el tripartit només n’ha tingut 7. No ho faré ara, però més enllà d’opinions, podem comparar xifres en qualsevol terreny.

Pel que fa a l’actualitat, com jo deia ahir veiem les coses diferents. Tu parles de les propostes de CiU no escoltades pel govern, jo et podria parlar de les poques ganes de col·laborar que ha tingut CiU amb el govern de Catalunya (no tant amb el d’Espanya). Maneres de veure-ho.

Crec que no t’has mirat bé la web del PSC. No diu Web del PSC-PSOE, com afirmes. Altra cosa és que el nostre nom ha estat, des de sempre (vull dir 1978) Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i així surt al peu de la web. Ja deus saber que el nostre partit va sorgir de la unió de tres forces socialistes: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, per això va adoptar el nom en plural (socialistes) i va mantenir les sigles (PSC i PSOE) dels tres partits que els van fundar. Som partits diferents, tant jurídicament (amb estatuts i estructura orgànica pròpia) com de facto, ningú ens dona ordres (de veritat creus que per Zapatero és més senzill tenir a Catalunya a Montilla de President que a en Mas?). Tenim un protocol amb el PSOE que regula les nostres relacions (que alguns des del PSOE s’havien volgut carregar més d’una vegada), perquè voluntàriament volem participar en un projecte comú per Espanya, amb tot el que això implica (de vegades coses bones, de vegades no tant). I això no ha impedit que el PSC, des del govern, hagi defensat fermament els interessos de Catalunya en temes com el finançament, enfrontant-se al govern espanyol del PSOE (només has de llegir els diaris de Madrid i ho podràs comprovar).

No hauria de ser tan difícil entendre la nostra relació, si ho volguessiu fer. Per tal de posar-vos-ho fàcil, segueix un exemple que us hauria de ser proper. Com que CDC i UDC porten 30 anys presentant-se plegats a les eleccions, i voten sempre el mateix, seguint la teva lògica només tenim aquestes opcions:

  • CDC i UDC són el mateix partit.
  • CDC està subordinada a UDC.
  • UDC està subordinada a CDC.

Ja em diràs tu quina de les 3 és la bona. També podríem preguntar-nos qui dels dos és el germà gran i el petit? o qui dels dos passa la consigna i que es limita a obeïr-la? Però no ho faré, perquè no tinc necessitat de fer-ho, perquè entenc perfectament que quan diversos persones o diversos partits s’apleguen, les decisions col·lectives que s’adopten sovint no agraden del tot o cap dels membres, perquè no són exactament les que ells haurien adoptat en solitari. Però això és la política, i la vida. Pacte, pacte i pacte. Ara, si vosaltres voleu anar repetint que som el mateix partit, o que estem subordinats, ja ho podeu anar fent, no per això serà veritat, tot i que tingueu un públic receptiu a aquestes afirmacions.

No et contestaré el tema dels ports perquè ara mateix no tinc informació. Fora bona idea que als posts facilitessis enllaços a les teves fonts, més que res perquè igual ho has vist a la web de CiU i allà es publiquen coses que després altres organismes han de desmentir. En tot cas dius que dius parles d’un projecte. Ja veurem que queda de tot això finalment. De tota manera, jo no seré qui digui que al Congrés dels Diputats el PSOE no hagi votat mai amb el PP … i també amb CiU i amb els altres grups, o CiU amb el PP. Segurament també al Parlament de Catalunya el PSC ha coincidit amb el PP i/o amb CiU en alguna votació, o CiU amb el PP, i el mateix es pot dir de l’Ajuntament de Barcelona (on encara que només surtin a la llum les discrepàncies, hi ha moltes votacions on CiU i PSC coincideixen. Potser posant l’accent en la discrepància donem una idea equivocada del que de veritat passa.

No renego del tripartit. Li devíem al nostre electorat. No pots presentar-te a unes eleccions dient que portaràs un canvi després de 23 anys de govern del centre-dreta i quan pots fer aquest canvi possible no intentar una majoria alternativa. Els compromisos electorals s’han de complir. Erem conscients de les dificultats que un govern de coalició (de coalició de veritat, no com la vostra que és casi un matrimoni canònic, i tot i així teniu les vostre baralles conjugals), però vàrem tirar endavant el tripartit perquè teníem un programa comú que portar endavant en benefici de Catalunya. I aquest programa s’ha portat endavant en gran mesura i ha beneficiat el país (que no el PSC), per molt que el soroll mediàtic de certs assumptes, de vegades culpa dels propis partits del govern, de vegades causat per factors externs, hagi provocat que no s’hagi percebut per ciutadania en tota la seva extensió. No es tracta d’anar en contra de CiU, es tracta de donar-li un millor govern a Catalunya. I tant de bo aquest govern hagués estat només del PSC (suposo que els socis pensaran a la recíproca, lògicament), perquè hauríem pogut aplicar el nostre programa en la seva integritat, i no només una part, però l’aritmètica mana.

Estic convençut que el President Pujol va fer el possible per tal que les empreses estrangeres vinguessin, igual que ara es fa perquè no marxin. Però no es pot comparar la situació de Catalunya els anys 80 i ara. Vivint (en general) millor, la gent cobra més, i ja no som tan atractius com altres llocs (recorda que fins el 1989 encara existia la URSS, i ara hi ha un munt de països encantats de rebre multinacionals amb sous baixos). Et recordo que el capital no té pàtria.

M’encanta quan pintes aquesta Catalunya tenebrosa on tot està fatal i no hi ha diners per res. Però no és la real. La crisi ha obligat a retallar algunes coses, no ho nego, però estem a un nivell molt superior al que ens veu deixar. No hi ha cap infant sense escolaritzar, i el nombre de places en tots els nivells educatius ha crescut exponencialment en relació amb el que hi havia el 2003 (d’això et podria aportar alguna dada). Fa poc, malgrat la crisi, s’ha inaugurat un gran hospital al Baix Llobregat. L’Estatut (que s’ha desenvolupat legislativament al 75%, no vol dir que s’hagi implantat) ha proporcionat una gran millora en el finançament (molt millor que qualsevol pactat per CiU), però els efectes de les polítiques necessiten un temps per ser visibles, i a més ens ha agafat la crisi, que suposa més necessitats i menys recursos. I a rodalies dona-li uns mesos i veuràs, no es canvien les inèrcies de dècades en tres dies (a banda de que, si més no, ho intentem, CiU podia haver-ho fet ja amb l’anterior estatut i no va voler).

L’aigua és un problema de ja fa molts anys. Un problema que, com d’altres, CiU no va afrontar. Les dessaladores són una solució que a més permet adequar l’oferta a la demanda. Ja vaig escriure ahir que també tenen inconvenients. Com tot a la vida. Es tracta de buscar la millor solució, perquè la perfecta sovint no existeix. Un govern ha de governar, i de vegades s’equivocarà, però ha de buscar solucions per als problemes. Això és una de les coses que li retrec a CiU, tants anys de qui dia passa any empeny no sigui que se’ns molestin i ens deixin de votar (d’altra banda, és exactament el que està fent en Xavier Trias a Barcelona). Però així no es va enlloc.

La meva opinió sobre la pujada de l’IVA la trobaràs aquí. Breument et diré que és una forma d’augmentar els ingressos per a reduïr el dèficit (no l’única, certament, però tampoc he vist alternatives millors, i amb l’IVA tenim marge en comparació amb el nostre entorn) amb una repercusió sobre els preus inferior a l’1%. Són pures matemàtiques. Res que ens hagi d’amoïnar quan no fa gaire hem tinguts augment de la inflació del 4%, mentre que ara és molt menor. I compte que, com ja vaig dir, si algun llest aprofita per a augmentar el seu marge de benefici i en culpa a l’IVA, no responc.

I per acabar, el PSC no està per la independència. Ni jo tampoc. I no perquè el PSOE m’ho ordeni, ans perquè no crec que fos el millor per Catalunya i per als catalans, senzillament. El que no treu que si una majoria dels catalans hi fos favorable, la independència seria inevitable, i jo seria igual de feliç, com també he escrit. I no m’importa que qui vulgui organitzi consultes, mentre no m’obliguin a participar-hi, ni em retreguin que no ho faci. És la seva estratègia (la dels organitzadors) i tenen dret a fer-ho, igual que jo a no participar.

Pel que fa a un referèndum per la independència, no crec que es donin les condicions, i per una vegada entenc que Artur Mas va estar encertat quan va dir que no es fan referèndums per perdre’ls. Si un dia es donen les condicions, com ara la constatació, per exemple via enquesta, de l’existència d’una majoria favorable, no m’importaria que es fes, sempre que es marquessin unes regles: què passa si surt que sí, què passa si surt que no … perquè el que no veuria seria passar-nos la vida fent referèndums cada dos anys fins que el resultat fos del nostre gust.

Lamento no haver estat capaç de ser més sintètic. I per acabar, manllevo la frase de l’impresentable Laporta: ¡Que no estamos tan mal!

Un plaer, Miquel. Salut!

Esta entrada fue publicada en Política y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

13 Respuestas a Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (II)

  1. Pingback: Manuel Cáceres

  2. Pingback: José Antonio Donaire

  3. Pingback: Elvira Durán Costell

  4. Pingback: Tweets that mention Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (II) -- Topsy.com

  5. popota dijo:

    Totes les enquestes donen una majoria folgada a favor de l’excercici del dret d’autodeterminació dels catalans.

    Salut,
    .-= Últim post al blog de popota ..Guía útil sobre el caso Companys =-.

    • Manuel dijo:

      No sé a quines enquestes et refereixes. D’acord amb el darrer baròmetre del CEO, febrer 2010, els resultats del qual pots trobar aquí el percentatge de catalans a favor de la independència és del 19,4%. Al baròmetre de juliol 2009 era del 19,0%, és a dir pràcticament el mateix.

      Salut, i gràcies pel comentari.

  6. Pingback: Popota

  7. popota dijo:

    Em refereixo, tal i com dic, a les enquestes sobre el dret d’autodeterminació, que és una cosa diferent de la independència. Per donar un exemple, el psoe als 70 defensava el dret d’autodeterminació, i no la independència, per una mera questió de democràcia. Un cop explicada aquesta important diferència, mitjans d’òrbita socialista com tv3 o el periódico donen majories del 60%, mentre que la vanguardia ho baixa al 50% si bé es refereix a les consultes no vinculants. El CEo no ho pregunta perquè troba més interessant fer enquestes ètniques molt més interessants -sobretot per a ells i demés amants de l’etnicisme- sobre l’origen dels pares:
    http://www.directe.cat/article/catalunya-demana-un-referendum-dautodeterminacio-3524
    http://www.eltriangle.eu/cat/notices/un_59_3_dels_catalans_vol_que_es_faci_un_referendum_oficial_sobre_la_independencia_de_catalunya_11194.php
    http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20100315/53897625621/el-apoyo-a-las-consultas-y-el-rechazo-a-la-independencia-se-mantienen-estables-ciu-psc-pp-erc-icv.html

    És a dir, que dret d’autodeterminació té més partidaris que l’independentisme, té més partidaris que l’autonomisme i té més partidaris que el federalisme.
    Dit això, és clar que aquestes dades no es poden usar com a impresentable argument per defensar que els federalistes no tenen dret a impulsar les seves idees perquè no són majoritàries a les enquestes, ja que la democràcia no va només de la prevalència de la majoria sinó que també contempla els drets de les minories.
    salut, i gràcies per la resposta.
    .-= Últim post al blog de popota ..Guía útil sobre el caso Companys =-.

    • Manuel dijo:

      Jo escrivia d’independència, si tu vols parlar d’autodeterminació, podem fer-ho, a mí no em fa cap por. El que no hauríem de fer és estar continuament marejant la perdiu amb assumptes que, en la meva opinió, preocupen només una minoria, que té dret a ser respectada, però no a imposar l’agenda política. Es poden dir moltes coses del dret a l’autodeterminació: qui el té, com s’exercita … podem parlar-ne.

      Crec que els ciutadans ens autodeterminem sempre que votem, tant en les eleccions com en els referèndums, i els resultats són coneguts per tots.

      Salut, i gràcies pel comentari!

  8. popota dijo:

    Veig que, tot i les dades que he posat de les enquestes, segueixes dient que preocupa una minoria, quan la realitat és que la majoria dels catalans hi estem a favor. Segons totes les enquestes, vinguin d’on vinguin, hi ha més gent a favor del dret d’autodeterminació -o sia, de que en democràcia les coses les decidim votant- que de l’independentisme, l’autonomisme o el també minoritari federalisme que promovia aquest cap de setmana el president montilla.
    Val a dir, davant la manipulació que fas del dret d’autodeterminació -que em sembla d’una grolleria impròpia de tu, i és una mera còpia de quatre exterroristes que han acabat donant lliçons de democràcia-, el que la gent respon a les enquestes que he citat és el dret d’autodeterminació de veritat, i no la cosa aquesta que t’empesques de votar a les eleccions. De ser com tu dius que creus, hauríem d’entendre que el psoe va renunciar a promoure la participació electoral als setanta i fins avui, per no parlar de l’encara major animalada de suposar que el més del 30% de contraris al dret estan en contra de les eleccions democràtiques.
    Resumint, els fets són que la majoria dels catalans estem a favor del dret d’autodeterminació i en contra de la independència -per estret marge, en enquestes que obvies amb dues respostes-. Les manipulacions interessades -ja siguin els independentistes que s’apunten els federalistes al seu camp, o els nacionalistes espanyols que també miren d’interpretar segons els seus interessos el que la gent diu clarament a les enquestes- són por a la democràcia, i res més.
    salut, i gràcies per la resposta.
    .-= Últim post al blog de popota ..Guía útil sobre el caso Companys =-.

    • Manuel dijo:

      M’ha semblat que em compares amb el Pio Moa? Ja està bé, cada dia et cremes més amb mi. No has entés bé el que deia, no parlava de gent a favor ni en contra de l’autodeterminació, sinó de preocupació. Jo crec (i em baso en el contacte directe del dia a dia i en el que llegeixo i sento als mitjans) que gent a la que el tema li preocupi n’hi ha poca (independentment que, si els planteges, hi estiguin a favor o en contra), i que preocupa molt més la crisi, el canvi climàtic, el bon funcionament dels serveis públics, etc.

      Ja sé que el dret autodeterminació no és el mateix que votar en unes eleccions, ja que ni el marc ni les ofertes són iguals. De tota manera, no per això cal treure importància al resultat de les eleccions, ja que els partits tenen també una posició sobre atemes com a independència o autodeterminació, i aquesta posició influeix en el vot del ciutadà. No és el mateix, ho sé, però hi té a veure.

      Reitero que no he vist cap enquesta seriosa on els favorables a la independència fossin majoria o hi estessin a prop. La del CEO que t’he enllaçat aquest matí dona poc més d’un 19%. De tota manera, reitero que no em fa por el dret a l’autodeterminació, però per exercir aquest dret, com tots, caldria marcar les regles del joc. Per exemple, qui el pot exercir? Catalunya? I la Vall d’Aran? I una ciutat? I un barri d’una ciutat (recentment Vallvidrera volia separar-se de Barcelona)? Amb quina majoria es guanya? Amb un vot més que el 50%, o cal arribar als dos terços com a la moció de censura del teu amic Laporta? Cada quan es pot exercitar? Cada any, cada dos, cada cinc, cada vint? Es pot repetir en tot cas, o només en funció del resultat? No sé, massa preguntes sense resposta, perquè en aquest tema, com en d’altres, tothom porta l’aigua al seu molí.
      Salut, i de nou gràcies pel comentari.

      • popota dijo:

        T’ha semblat malament. El discurs falsari que defensaves respecte al dret d’autodeterminació era el dels poli-milis i ee, que han acabat repartits pel ppsoe.
        En quant a la «preocupació» és evident i científic que tots -siguem independentistes, feixistes, federalistes o anglicans- podem trobar entorns on, pel que parlem, la majoria de la gent, oh casualitats, diu el que ens interessa. Per això he posat enquestes serioses, passant d’avorrir el personal amb el que diu el teu entorn.
        Dius que el dret d’autodeterminació és una cosa complicada, i tens raó. El que no és gens complicat és constatar que la majoria dels catalans, segons enquestes cuinades per mitjans que no són autodeterministes, estan d’acord en què els catalans, avui al matí, excercim el dret d’autodeterminació, i una minoria s’oposa, de forma anti-democràtica, a que ho votem tal i com defensem la majoria.
        gràcies per la resposta,
        .-= Últim post al blog de popota ..Esto lo arreglamos con un avión polaco =-.

        • Manuel dijo:

          El tema de la preocupació el veig al meu entorn, però també a les enquestes, on l’exercici del dret a l’autodeterminació no apareix entre les preocupacions de la gent (ja et dic que això no prejutja que estiguin a favor o en contra).

          Si més no, celebro veure que no era amb Pio Moa amb qui em comparaves.

          Salut!

Los comentarios están cerrados.