Blog personal i polític de Manuel Cáceres
Arxiu de abril, 2010
Consultes, tercera part
26 abr
Com és sabut, ahir diumenge va tenir lloc la tercera onada de consultes per la independència de Catalunya. He escrit en ocasions anteriors d’aquest tema, la darrera el passat mes de desembre, i les posteriors jornades de consultes que han tingut lloc em permeten confirmar la valoració que ja vaig fer aleshores. No és la meva intenció entrar a valorar resultats, tothom els coneix, i com ens trobem en un país on, quan hi ha eleccions, ningú perd, suposo que és normal que en aquesta ocasió passi el mateix (a banda de que en aquesta vida els conceptes d’èxit i fracàs depenen molt de les expectatives creades). Jo tinc, òbviament, la meva opinió, però avui no és la meva intenció exposar-la.
Sí que vull referir-me, però, a alguns aspectes de les consultes i de les valoracions que se’n fan, que considero dignes de remarcar:
- Celebro que hi hagi persones que es mobilitzin per un ideal, malgrat aquest ideal no sigui compartit per mi. Vivim en una societat en que molta gent es limita a criticar el que els altres fan, però sense fer res al respecte. Una postura molt còmoda, però que no porta enlloc. La societat, la política, necessita la nostra participació activa, no el passotisme, i per tant cal aplaudir les persones que han treballat des de fa mesos en la preparació del dispositiu de les consultes (34.000, segons he llegit), amb independència del nombre de votants assolit. Tota opinió és respectable i cadascú es lliure de triar per quins mitjans, pacífics, vol difondre-la, i les consultes ho són tant com qualsevol altre.
- Sóc perfectament conscient del que costa mobilitzar la gent per qualsevol cosa. Per això cal no menystenir el nombre de persones que, en les diferents onades, han anat a votar. Segons la notícia de l’AVUI que he enllaçat abans, unes 450.000 persones.
- És curiós com des d’alguns sectors, malgrat valorar positivament els resultats obtinguts, s’intenta buscar culpables. Ahir i avui he llegit més d’un missatge al Twitter en aquest sentit, i també en algun diari. D’entrada em sembla una mica contradictori, i a més em sembla un error. Crec que culpar de la participació al fet que TV3 no hagi fet prou propaganda, o que a algun lloc hagi hagut problemes amb les urnes o altres de caire tècnic (i consti que jo crec que va ser un error que la subdelegació del Govern no deixés les urnes a Ulldecona) és una excusa molt pobre, que no diu gaire en favor de qui la fa servir.
- Abundant en l’assumpte dels culpables, no m’agrada que s’acusi al PSC de posar pals a les rodes. Ja ho vaig denunciar fa uns mesos, i ho reitero. Incidents com l’esmentat de l’urna d’Ulldecona (no atribuïble, a més, a l’alcaldessa) si és que hi ha algun més, són casos aïllats. En la meva opinió personal, crec que ningú pot obligar-nos a col·laborar en la difusió d’una idea que no compartim. Una cosa és respectar la iniciativa, i una altra és ajudar a que tingui èxit. En una iniciativa com aquesta, de persones i entitats privades, algunes polítiques i d’altres no, que volen dur-la a terme en defensa de les seves idees, no participar-hi és una opció tan vàlida com participar-hi. I això no és posar pals a les rodes.
- Igual que ens equivocaríem si menystinguéssim la gent que ha anat a votar, ens equivoquem, i molt, si menystenim les persones que no han anat a votar. Sovint puc llegir escrits i converses entre nacionalistes que parlen entre ells de la independència de Catalunya com si fos un tema amb un gran consens social, amb una amplia majoria de persones a favor, on l’única cosa que calgués discutir fos l’estratègia a seguir, el com i el quan, etc. I em temo que no toquen de peus a terra. Moltes persones han anat a votar, sí, però moltes altres, moltíssimes més, no ho han fet. Encara que descomptèssim la gent passota i les abstencions tècniques, els que no han votat són molts més que els que sí ho han fet. Fora un error ignorar-los, encara que hi hagi qui porta molt temps fent-ho, perquè ells també són, som, Catalunya.
Seguim creient
25 abr
Ahir vaig assistir a l’acte polític que va tenir lloc al Pavelló de la Mar Bella de Barcelona, primer acte del President Montilla com a candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat a les eleccions de la propera tardor.
Ja he perdut el compte dels mitings a que he assistit en tots els meus anys de militància i inclús abans (curiosament, el meu primer míting va ser al Turó Park i no era del PSC, sinó del Pacte Democràtic per Catalunya a les generals del 1977, però no per res, jo tenia 15 anys i habitualment al Turó Park a jugar a futbol i a empaitar noies, amb poc èxit). Com ja he dit altres vegades crec que són uns actes que tenen més importància pel fet de realitzar-se i per les sensacions que s’hi transmeten que per la profunditat dels missatges que es llencen (tots, no només els del meu partit), cosa normal, ja que hi ha altres àmbits on debatre idees programàtiques, constrastar postures o entrar a fons en temes concrets.
Això no vol dir, però, que de vegades no es deixi anar algun missatge novedós i/o contundent que sigui fàcilment reproduïble i pugui constituir un bon titular per les notícies. Però no es tracta, en tot cas, de convèncer els assistents, que acostumen a ser incondicionals.
Avui, però, l’acte ha estat un xic diferent. Presentat per Manuela de Madre, Presidenta del PSC, ha començat sense faristol, amb unes butaques a l’escenari on tres persones han plantejat al President Montilla les seves inquietuts. Matías Carnero, president del comité d’empresa de SEAT, César (no ha dit el seu cognom), català resident a Londres i director d’una empresa americana i Pilar Díaz, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi i discapacitada ella mateixa. No reiteraré ara els seus comentaris i les seves peticions al President, que comparteixo (he tuitejat algunes, i en tot cas podeu trobar-les, com la resta d’intervencions, al Twitter amb el hashtag #Mar_Bella, que ha arribat a trending topic, o al canal del PSC a YouTube), i només vull repetir una afirmació, efectuada per Pilar Díaz, que jo no em canso de fer i comparteixo al mil per cent: “Crec en la política”.
Després, ja amb faristol i sense butaques i en un format més tradicional, a arribat el torn als parlaments de Jordi Hereu i José Montilla. Tampoc m’hi estendré molt en el que han dit (ho podeu trobar on he dit abans) pero sí vull comentar que l’Alcalde de Barcelona ha posat l’accent en la necessitat que Catalunya i Barcelona vagin en la mateixa direcció, i ha comparat l’esperit de col·laboració dels darrers anys amb la poca atenció que prestaven a les necessitats de Barcelona quan governaven Catalunya alguns que ara volen erigir-se en els seus principals defensors. I en aquest context, una frase reproduïda no del tot textualment però sí conservant el sentit per l’Albert Medran (a qui per cert tenia al costat a la zona 2.0), sembla que no ha agradat en els rengles convergents, i algú ho ha trobat “lleig i demagògic”. Ja sé, ho he pogut comprovar altres vegades, que per alguns és realment un inconvenient que tinguem memòria i que la Història no es pugui esborrar o reescriure a conveniència, perquè tots tenim un passat i el seu no és com per estar orgullós pel que fa al tracte donat a la ciutat de Barcelona. Avui no toca, però un altre dia vull escriure sobre el que és i el que no és demagògic, i sobre si és lícit recordar-li a un candidat el que ha fet quan ha governat, sobre tot si és diferent al que ara diu que farà.
El President Montilla, que ha intervingut després d’un vídeo del seu pare (instant molt emotiu, poso el vídeo al final), ha remarcat la ingent tasca de govern duta a terme (les comparacions són odioses, també aquí la Història posa cadascú al seu lloc, espero que no sigui també lleig i demagògic recordar-ho) i ha deixat entre moltes altres tres afirmacions que vull destacar: la primera que no volem una Catalunya independent i dividida, la volem unida i cohesionada, la segona que no volem pactes amb el PP, que és incompatible amb el nostre compromís, i la tercera que volem claredat, els candidats han de pronunciar-se sobre els temes que interessen la ciutadania, que hi té dret. No val, i això ho dic jo, amagar-se i dir les coses amb la boca gran o petita segons convingui, o ni tan sols dir-les segons a on. El projecte del PSC és clar, i ara per ara passa pel plé desenvolupament de l’Estatut. Poden haver altres projectes, igualment respectables, també l’independentista, però en un tema tan important com aquest, l’ambigüitat no val, o s’està per ell, o no s’està, i si de veritat s’està s’ha de dir clarament per tal que l’elector voti amb ple coneixement de causa. Seran els nostres adversaris capaços de fer-ho?
Golpes de Estado
19 abr
Desgraciadamente, España es un país con una grandísima tradición de golpes de estado o pronunciamientos, funesta tradición que para su desgracia también exportamos a los países colonizados en América Latina, en algunos de los cuales aun es algo habitual.
De hecho, durante el pasado siglo XX, podemos contar en España hasta cuatro intentos de golpe de estado, dos triunfantes, el de Primo de Rivera en 1923 i el del General Franco en 1936 y dos fallidos, la Sanjurjada de 1932 y el famoso 23-F de 1981. Hay quien también incluye aquí la conocida como Revolución de 1934, pero por su origen y características es dudoso que pueda ponerse en el mismo saco.
Define el diccionario de la Real Academia Española el golpe de Estado como:
Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a las autoridades existentes.
Y sí, en esa acepción del término, posiblemente los golpes de estado en España ya son Historia (aunque reciente, no han pasado ni treinta años del 23-F), y posiblemente hoy en día no sería posible un golpe de estado de este tipo, con tanques en la calle y demás. Afortunadamente.
Pero eso no quiere decir que no existan ya los salvapatrias que, como siempre, tienen muy claro qué es lo que conviene a la patria (que curiosamente suele coincidir con lo que les conviene a ellos), y que piensan que, dado lo noble de su empeño, ellos están por encima de la legalidad, a la que no tienen por qué someterse. Lo que no les impide, porque tontos no son, emplear dicha legalidad en su propio beneficio, subvirtiéndola. Vamos, que como saben que lo de los tanques no tiene futuro (salvo los cuatro tarados que envían los SMS a los programas de Intereconomía llamando al alzamiento), utilizan otros métodos, menos cruentos pero no por ello menos deleznables. Y si para conseguir su finalidad, tienen que cargarse la credibilidad de las instituciones, qué más da. Deben pensar que si no pueden controlarlas, ya pueden quemarse.
Algo así es lo que ha pasado con el Tribunal Constitucional, que empiezo a dudar que pueda recuperarse de ésta. La derecha de este país, antes llamada AP y ahora PP, cuenta con una gran tradición en la utilización política del Tribunal Constitucional. Ya con el primer gobierno socialista, en 1982, no tuvieron ningún reparo en utilizar el recurso previo de inconstitucionalidad (que tenía efectos suspensivos) para dilatar la entrada en vigor de leyes aprobadas por un parlamento en el que la mayoría absoluta del PSOE (por decisión de los ciudadanos) era aplastante, como con nostalgia recuerdan desde Libertad Digital. Dicho recurso previo, y sus efectos suspensivos, se eliminaron, y así la situación pudo reconducirse
Pero el PP gobernó (por cierto, no se le ocurrió intentar la reinstauración del recurso previo de inconstitucionalidad), y tras ocho años, y pese a prepararse el terreno para perpetuarse en el poder, poniendo a sus amigos en lugares clave del sistema, impulsando los grupos de comunicación afines (al más puro estilo Berlusconiano) y utilizando el BOE y sus amigos (como el juez prevaricador Gómez de Liaño) para intentar hundir a los que no lo eran, resulta que perdió las elecciones (es que mira tú la gente que vota lo que vota …), y eso fue más de lo que pudieron soportar, de forma que volvieron a la carga con renovados bríos en la utilización torticera del Tribunal Constitucional.
Aunque no ha sido la única ley impugnada (de hecho, creo que la excepción son las leyes no impugnadas por uno u otro motivo, y hay otras importantes pendientes de resolución, como la que regula el matrimonio entre personas del mismo sexo), el ejemplo paradigmático de ello es el Estatut de Catalunya: el PP presenta un recurso en el que impugna ni más ni menos que 136 de sus artículos (tiene 223), muchos de ellos idénticos, o casi, a los de otros Estatutos que el PP no sólo no ha impugnado, sinó que ha aprobado (por ejemplo el Estatuto de Andalucía, con 14 artículos idénticos a otros tantos impugnados del catalán, 28 de redacción muy similar con pequeñas diferencias que no afectan al contenido y 18 con diferente redacción pero el mismo certificado, en total 60 -noticia de El Periódico al respecto-). Incluso, y rizando el rizo, el PP impugnó artículos idénticos a otros del hoy derogado Estatut de Catalunya de 1979, que en su día no fueron impugnados.
Por si esta utilización política fuera poca cosa, intenta por todos los medios garantizar que el recurso prospere, ya sea recusando a Pablo Pérez Tremps por haber emitido un dictamen (recusación aceptada por la mayoría conservadora, en una decisión jurídicamente aberrante, porque desgraciadamente el Tribunal Constitucional funciona hoy en día con más disciplina de voto que el Congreso de los Diputados), o bloqueando la renovación de magistrados con mandato caducado hace ya tiempo, de forma que a día de hoy la credibilidad del tribunal está por los suelos … pero ¿a quién le importa si al final se consigue el objetivo buscado?
Creo que hay otra manera de dar golpes de estado que no involucra tanques ni ejercitos sublevados, y lo que he comentado sobre el Tribunal Constitucional es un ejemplo, pero no el único. Podríamos hablar de incitar a la rebelión contra una ley aprobada por la Cortes Generales, o de apartar de la carrera judicial a un juez incómodo que se empeña en investigar los chanchullos actuales del PP y los crímenes pasados de sus antecesores, pero no lo haré, al menos hoy, salvo para dejar constancia del asco que me da esta gente.
Menys contes xinesos i més contes no sexistes
16 abr
Pràcticament des que va ser designada Ministra d’Igualtat, la dreta més reaccionària d’aquest país ha convertit Bibiana Aido en un dels objectius preferits dels seus atacs. No sé si és per ser dona, per ser jove, o per no tenir l’aspecte físic que hauria de tenir per ajustar-se a l’estereotip de feminista marimacho que habita dins les ments malaltes d’aquesta gent. O potser és perquè ocupa un ministeri que ells voldrien eliminar. O per tot plegat.
L’últim episodi té com excusa la campanya Educant en Igualtat, i la intenció que de forma falaç se li atribueix de vetar o censurar contes infantils pel seu caràcter masclista, que ha servit perquè els mitjans de la caverna carreguessin de nou contra ella. Es evident que ningú pretén vetar o censurar contes, sinó efectuar una lectura crítica d’aquells contes (que són molts) que transmeten el domini de l’home sobre la dona, condemnada a representar sempre un paper secundari i subordinat ,d’acord amb el que imperava a la societat en l’època en que van ser escrits. Es tractaria de fer una lectura des de la perspectiva actual, igual que es fa en tants altres camps.
Crec que la lluita per la igualtat entre els gèneres no és només una lluita de les dones, és també una lluita dels homes, si més no de tots els homes que creiem que el futur i les oportunitats d’una persona no han de venir determinades pel fet de nèixer home o dona, i que tots i totes poden desenvolupar a la vida qualsevol rol, amb cap altra limitació que la imposada per la fisiologia del nostre cos.
Per això, m’uneixo des d’aquí a la campanya Menys contes xinesos i més contes no sexistes, de la que podeu trobar més informació a la web de Dones en Xarxa, per una educació en la igualtat.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (III)
14 abr
Contesto Miquel el teu apunt d’avui, i crec que, aquesta vegada sí, podré ser més breu. Com deia fa un parell de dies, trobo que és bona cosa poder contrastar opinions, sigui en aquest format llarg dels apunts creuats, sigui per la via més immediata del twitter.
Jo crec que cal escoltar al ciutadà, efectivament, igual que crec que no cal atiar les seves pors per qüestions purament partidistes, com al meu parer ha passat en el tema del TGV que esmentes, aprofitant el lamentable episodi de l’esvoranc del Carmel. D’entrada t’he de dir que si no som capaços de fer un tunel segur pel centre de Barcelona tal com està l’enginyeria avui dia, ja podem plegar. Així de clar. Per això, el projecte del TGV pel centre va ser el que les Administracions, de tots els colors, van aprovar inicialment, perquè senzillament era el millor, tant per permetre que el tren travesés la ciutat com pel que representa de millora per rodalies alliberar el túnel del carrer Aragó.
Per què hi ha un canvi d’opinió? Perquè uns veïns dels carrers per on se suposa que ha de passar el tren, quan encara no s’ha decitit el trajecte exacte, es queixen (no volen tenir les molèsties pròpies de qualsevol obra ja que no els beneficia especialment, i tenen pels fets del Carmel) i CiU i PP veuen en aquest tema (com en d’altres semblants) un arma d’erosió del govern. Quan parlem d’una obra que beneficia no només Barcelona, ans la seva conurbació i tot Catalunya, no crec que la darrera paraula l’hagin de tenir els pocs veïns que tindran les obres a prop Ells poden exigir una obra segura i amb les mínimes molèsties (que existiran, és inevitable), però no poden decidir per tots. Si sempre s’escoltés els interessos particulars dels que tenen l’obra més a prop, no es faria res (veus, això és una de les coses que us retrec sovint). Jo crec que han de tenir preferència els interessos globals, de ciutat i/o de país, i fomentar el NIMBYSme no porta enlloc.
Després va venir el tema de la Sagrada Família, que heu agafat con excusa, però que no és l’origen de l’oposició al traçat, que és molt anterior (és fàcilment comprobable).
En tot cas, els partits que conformen el govern municipal, en un exercici de coherència que altres no han fet, es van presentar manifestant el seu suport a aquest traçat a les eleccions del 2007 -i van guanyar-les-, perquè pensàvem i pensem que és el millor per tots, encara que suposi assumir un desgast electoral. Si preferiu dir que volem fer la punyeta o empipar a la gent per tal que no ens voti, o que la Sagrada Família caigui, vosaltres mateixos, però no som tan rucs.
I els pronunciaments posteriors del Ple Municipal i del Parlament de Catalunya no deixen de ser sengles brindis al sol, ja que el traçat del tren no és de la seva competència. Democràcia, company, també és respectar les regles competencials. Ja veuràs que no passarà res, i aleshores ningú se’n recordarà dels que s’hi han oposats per motius partidistes.
Que jo critiqui les mancances dels governs de CiU no vol dir que pensi que no han fet coses bé, o inclús algunes molt bé. Però si ja només amb la crítica m’allargo, imagina’t si em dedico a tirar-vos flors. A més per això ja esteu vosaltres. Igualment penso (no espero que ho reconeguis) que aquest panorama tan negre que ara pinteu no us el creieu, i que sabeu que s’han fet coses bé i que en alguns camps el país està millor que el vau deixar. I a la inversa, jo tinc al cap coses que el meu partit ha fet i que no m’han agradat, igual que segur que tu tens alguns retrets a fer-li al teu. Potser algunes d’aquestes coses negatives no les direm en públic, però les diem allà on les hem de dir. La política, com la vida, és un joc de matisos, no tot és blanc o negre, i sovint quan escrivim un apunt (no diem ja al twitter) hem d’anar per feina i prescindir una mica d’aquests matisos, que sabem que hi són, per centrar-nos en la crítica, cadascú en el nostre rol.
La veritat és que la crítica que jo recordo que feia el PSC a l’Eix Transversal no era per la seva construcció, ans pel contrari, per com de lentament es va construïr (em sembla que va trigar 18 anys), de forma que en acabar-se ja era insuficient (de tota manera parlo de memòria, no podria assegurar que alguna vegada no hagués existit la crítica que dius). I de Bracons, jo crec que el PSC hi estava a favor, altra cosa són grups ecologistes o els socis de govern, però jo d’ells no responc en aquest tema. Saps que també estan en contra de la B-40 i en canvi el PSC no ho està. I cosa semblan passa amb la MAT (que, per cert, crec que CiU utilitza com a arma malgrat saber que és necessària).
No nego el suport de CiU a algunes lleis al Parlament de Catalunya, de fet, al meu apunt d’ahir posava de manifest que malgrat el que surt a la llum són les discrepàncies, en moltes institucions es prenen acords que inclouen govern i oposició. L’exemple més anomenat és la Llei d’Educació, però n’hi ha més (i penso que quan això passa és perquè tothom renuncia a una part del seu projecte, i per tant tothom té la seva part de mèrit). Sí que crec que CiU està més disposada a donar oxígen al PSOE a Madrid que al PSC, o al govern tripartit, aquí, i que per tant té un esperit més constructiu allà que aquí. I també ho trobo lògic, no creguis, perquè aquí CiU és la principal força d’oposició, i en canvi a Madrid aquest paper el té el PP, i el de CiU és diferent.
Si la situació de la Generalitat és millor o pitjor, és un tema opinable (i no generalitzable, encara que globalment estigui millor o pitjor, la situació tema per tema pot ser diferent). Es clar, jo deixo a banda els efectes de la crisi, pels motius que ja saps. I que la situació sigui millor, no vol dir que sigui perfecta. Per seguir el teu exemple, s’han fet moltíssimes escoles si ho comparem amb el període anterior, però això no vol dir que ja n’hi hagi prou, ni que a tot arreu estiguin molt bé, i el mateix podem dir en altres àmbits (consti que el tema recepta electrònica no el conec). De tota manera, reitero el meu convenciment que la crisi té molt a veure en tot això.
Els dels cèntims del twitter en relació amb la puja de l’IVA era jo, no en Donaire. Però és que és cert. Que l’IVA dels pantalons passi del 16 al 18%, vol dir que uns pantalons de 30 € (que inclouria un IVA del 16%) passarien a costar 30,52 €, és pura matemàtica. Com deia, si algú en demana més, s’està aprofitant. I algunes empreses han manfiestat que ho absorbiran (òbviament el govern no pot obligar, però elles poden fer-ho). Sobre la morositat estic d’acord amb tu, i en tot cas, com dius, veurem com va tot.
I sobre el tema dels referèndums, jo crec que la llei és un avanç, tot i que he de confessar-te que crec que dels referèndums s’ha de fer un ús molt restringit.
Bé, segur que hi ha més discrepàncies, i algun acord, però és tot per avui.
Tremosa i CiU menteixen amb l’empadronament d’immigrants
13 abr
Acostumo a ser prou mesurat en els meus escrits, però avui estic empipat. Estic empipat perquè si crec que una cosa cal desterrar de la nostra vida (política i no política) és la mentida. No em refereixo a quan alguí diu que farà això o allò i després no ho fa, ja que poden haver eximents o atenuants. Em refereixo a quan algú, de forma plenament conscient, tergiversa la realidad, inclús involucarnt terceres persones, amb l’única intenció d’obtenir un rèdit polític de la bona fe dels ciutadans que creuen les seves afirmacions. I d’això va el post d’avui, més contundent que de costum.
Algú pot pensar que no hi ha res més roí que utilitzar la immigració com a argument electoral, tema al que ja em vaig referir fa uns mesos, i que per tant m’estalvio de reiterar, tot i que us deixo l’enllaç a aquest encertat post del company Donaire sobre el particular. Però si algú pensa això, s’equivoca, perquè crec que hi ha quelcom encara pitjor: utilitzar la immigració com a arma electoral i a sobre mentint sense cap vergonya.
He de dir-ho clarament:
L’Eurodiputat Ramon Tremosa i Convergència i Unió han mentit descaradament en relació amb la suposada postura de la Unió Europea en relació amb l’empadronament d’immigrants en situació irregular.
En llegir el que deia El Periódico (i no només El Periódico, també Europa Press i altres mitjans) sobre l’assumpte, vaig anar a mirar que deia d’aquest tema la web de CiU, i hi vaig trobar les següents afirmacions (algunes d’ells són repetides, però així les he trobat, suposo que havien d’omplir l’espai):
La UE avala l’Ajuntament de Vic i insta l’Estat espanyol a no empadronar els immigrants en situació irregular (això és el títol de la notícia)
… la Comissió europea ha donat ara la raó a l’Ajuntament de Vic i ha advertit l’Estat espanyol que no pot tolerar l’empadronament dels immigrants que no tenen visat ni cap altre tipus de papers.
… la Comissió europea dóna la raó a la decisió inicial de l’Ajuntament vigatà de no empadronar aquells qui no tinguin papers, una decisió que va ser rebutjada per part del govern espanyol però que ara ha avalat la Unió Europea.
I després ens oferia les conclusions d’en Tremosa:
L’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, ha celebrat “que finalment es posin les coses al seu lloc”, se “n’ha alegrat molt per l’alcalde de Vic i la gent de CiU, que al seu dia van ser lapidats mediàticament per l’esquerra progressista del país” i ha afegit que “afortunadament Europa és un conjunt de països seriosos”. Una raonable actitud, la de la UE, que Tremosa contrasta amb la de “l’esquerra catalana i espanyola, que ha estat més aprop del populisme demagògic sudamericà que no pas de les socialdemocràcies reformistes centreeuropees, però que ara, sortosament, ha estat refusada per Comissió”.
(per si el contingut de la pàgina canvia, aqui teniu una captura)
A mi, quan ahir ho vaig llegir, ja em va estranyar molt que, a les frases que a la web apareixen en negreta, que teòricament són cites textuals, no n’hi hagués cap que pogués donar suport a les afirmacions reproduïdes. I com algú em va suggerir, ja que sembla que El Periodico no és de fiar perquè el seu director és germà d’un Conseller, vaig anar a la font (font de la que em temo que no tothom ha begut, i això els ha fet víctimes de la manipulació que ara denuncio).
La font és la pregunta del Sr. Tremosa i la resposta de la Comissària Malström, que gràcies a uns companys he trobat a la web de la UE (l’enllaç és a la resposta, clicant al quadre que posa P-1687-2010 anireu a la pregunta). I el resultat és clar:
A cap lloc de la resposta de la comissària trobareu cap referència a l’empadronament.
Cap. Ni per instar a l’Estat espanyol a no empadronar, ni per advertir que l’Estat espanyol que no pot tolerar l’empadronament ni per donar la raó a l’Ajuntament de Vic per no empadronar. L’única cosa que diu la resposta, és una obvietat, i és que cal aplicar la llei, és a dir, regularitzar els immigrants o expulsar-los. No és nou, ja ho sabíem, i per aquest viatge no calien aquestes alforges. Altra cosa, és que aquesta expulsió no és tan fàcil com alguns semblen creure, perquè quan un immigrant no et vol dir la seva nacionalitat, i no pots identificar-ho, cap país se’n vol fer càrrec, i per tant expulsar-lo és molt complicat (sí, alguns els llençarien al mar, però perdoneu-me si jo no sóc d’aquests).
En tot cas, i si d’aplicar les lleis parlem, hi ha una molt més fàcil d’aplicar, que és la que obliga els Ajuntaments a empadronar les persones independentment de la regularitat de la seva situació en relació amb la normativa d’immigració. Això és el que els Ajuntaments estan obligats a fer.
És una obligació legal de l’Ajuntament, independent de la decissió (que no pertoca a l’Ajuntament) de regularitzar o expulsar. L’Ajuntament no pot negar-se a empadronar, i no hi ha més a dir en aquest tema. Em temo que molts no tenen, ni volen tenir idea de quina és la funció del padró, i juguen a desinformar.
Fora destitjable una rectificació de CiU i del Sr. Tremosa. Però m’atreveixo a aventurar que no hi serà, perquè hi ha alguns per als que tot s’hi val per tal d’arribar al poder, que ja tenen el “mono”. I encara volen donar-nos lliçons.
(NOTA FINAL: Estic intentant trobar la nota emesa per la UE ratificant que no es pronuncien sobre empadronament. Si ho aconsegueixo, la afegiré posteriorment).
ADDENDA: La Comissària Malström ha publicat a El Periódico un article que confirma el que dic. Textualment indica:
… permetin-me que insisteixi en el fet que la Comissió Europea no s’ha de pronunciar en el debat que actualment està tenint lloc a Espanya sobre la possibilitat d’empadronar o no els estrangers en situació irregular ni en el debat sobre quina Administració és competent per gestionar la immigració irregular. Aquestes són qüestions de la competència de les autoritats nacionals i són per tant els estats membres els que millor poden prendre decisions sobre aquestes qüestions.
Més clar, aigua.
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana (II)
13 abr
Continuo en aquest post el diàleg telematic-epistolar que em mantingut els darrers dies amb el Miquel Quintana, i amb ell contesto aquest post seu, amb el ferm propòsit, que veurem si aconsegueixo, de no allargar-me tant com ahir. No és la meva intenció caure en el fisking, vull dir respondre punt per punt, però sí que, per no divagar, em referiré a alguns punts concrets del seu post (que recomano llegiu per un millor enteniment dels nostres arguments).
En el terreny de la responsabilitat dels governs, sóc plenament congruent. Crec que un govern és responsable d’uns fets o una situació concreta quan amb la seva política podia haver-los evitat o, si més no, reduïr de forma substancial els seus efectes negatius. Carregar-li al govern tota la responsabilitat dels problemes d’un país (normalment no de les coses bones, que aquestes tenen molts candidats a adjudicar-se-les), al crit de piove, porco governo, és per mi una simplificació intelectualment innaceptable. Ja tinc escrit que la responsabilitat individual dels governs (aquí i arreu) en la crisi, i la seva capacitat per a superar-la, és molt limitada, encara que es tracti de governs estatals amb plenitud de competències. Si no, algun país s’hauria salvat de la crisi gràcies a la bona gestió del seu govern, o hauria trobat una sortida ràpida i contundent. I no ha estat així. Per això, crec que ni el govern tripartit, ni evidentment els governs anteriors de CiU, són responsables de la crisi i dels seus efectes sobre l’ocupació. Segur que uns i altres podrien haver fet les coses millor, ja que tota activitat humana és perfectible, i d’aquestes polítiques més micro podríem parlar-hi molt, però la crisi, l’atur o el dèficit (tots dos conseqüències directes de la crisi) serien semblants.
En canvi, crec que sí podem demanar responsabilitat als governs, al d’ara i als d’abans, de les coses on tenen competència plena (encara que un un món interrelacionat res és del tot ple): educació, salut, benestar social, infraestructures (en la part competencial que pertoca), i és en aquestes matèries on jo critico les polítiques de CiU durant els seus mandats, demorant infraestructures que eren indispensables per no tenir desgast electoral, que ens han portat on som ara. I crec que ells mateixos em donen la raó quan diuen que tot està tan malament. Ja ho vaig dir ahir,el tripartit no ha destruit res, el que no hi és, és perquè no s’ha fet, i CiU va tenir 23 anys per a fer-ho mentre que el tripartit només n’ha tingut 7. No ho faré ara, però més enllà d’opinions, podem comparar xifres en qualsevol terreny.
Pel que fa a l’actualitat, com jo deia ahir veiem les coses diferents. Tu parles de les propostes de CiU no escoltades pel govern, jo et podria parlar de les poques ganes de col·laborar que ha tingut CiU amb el govern de Catalunya (no tant amb el d’Espanya). Maneres de veure-ho.
Crec que no t’has mirat bé la web del PSC. No diu Web del PSC-PSOE, com afirmes. Altra cosa és que el nostre nom ha estat, des de sempre (vull dir 1978) Partits dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i així surt al peu de la web. Ja deus saber que el nostre partit va sorgir de la unió de tres forces socialistes: el Partit Socialista de Catalunya-Congrés, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE, per això va adoptar el nom en plural (socialistes) i va mantenir les sigles (PSC i PSOE) dels tres partits que els van fundar. Som partits diferents, tant jurídicament (amb estatuts i estructura orgànica pròpia) com de facto, ningú ens dona ordres (de veritat creus que per Zapatero és més senzill tenir a Catalunya a Montilla de President que a en Mas?). Tenim un protocol amb el PSOE que regula les nostres relacions (que alguns des del PSOE s’havien volgut carregar més d’una vegada), perquè voluntàriament volem participar en un projecte comú per Espanya, amb tot el que això implica (de vegades coses bones, de vegades no tant). I això no ha impedit que el PSC, des del govern, hagi defensat fermament els interessos de Catalunya en temes com el finançament, enfrontant-se al govern espanyol del PSOE (només has de llegir els diaris de Madrid i ho podràs comprovar).
No hauria de ser tan difícil entendre la nostra relació, si ho volguessiu fer. Per tal de posar-vos-ho fàcil, segueix un exemple que us hauria de ser proper. Com que CDC i UDC porten 30 anys presentant-se plegats a les eleccions, i voten sempre el mateix, seguint la teva lògica només tenim aquestes opcions:
- CDC i UDC són el mateix partit.
- CDC està subordinada a UDC.
- UDC està subordinada a CDC.
Ja em diràs tu quina de les 3 és la bona. També podríem preguntar-nos qui dels dos és el germà gran i el petit? o qui dels dos passa la consigna i que es limita a obeïr-la? Però no ho faré, perquè no tinc necessitat de fer-ho, perquè entenc perfectament que quan diversos persones o diversos partits s’apleguen, les decisions col·lectives que s’adopten sovint no agraden del tot o cap dels membres, perquè no són exactament les que ells haurien adoptat en solitari. Però això és la política, i la vida. Pacte, pacte i pacte. Ara, si vosaltres voleu anar repetint que som el mateix partit, o que estem subordinats, ja ho podeu anar fent, no per això serà veritat, tot i que tingueu un públic receptiu a aquestes afirmacions.
No et contestaré el tema dels ports perquè ara mateix no tinc informació. Fora bona idea que als posts facilitessis enllaços a les teves fonts, més que res perquè igual ho has vist a la web de CiU i allà es publiquen coses que després altres organismes han de desmentir. En tot cas dius que dius parles d’un projecte. Ja veurem que queda de tot això finalment. De tota manera, jo no seré qui digui que al Congrés dels Diputats el PSOE no hagi votat mai amb el PP … i també amb CiU i amb els altres grups, o CiU amb el PP. Segurament també al Parlament de Catalunya el PSC ha coincidit amb el PP i/o amb CiU en alguna votació, o CiU amb el PP, i el mateix es pot dir de l’Ajuntament de Barcelona (on encara que només surtin a la llum les discrepàncies, hi ha moltes votacions on CiU i PSC coincideixen. Potser posant l’accent en la discrepància donem una idea equivocada del que de veritat passa.
No renego del tripartit. Li devíem al nostre electorat. No pots presentar-te a unes eleccions dient que portaràs un canvi després de 23 anys de govern del centre-dreta i quan pots fer aquest canvi possible no intentar una majoria alternativa. Els compromisos electorals s’han de complir. Erem conscients de les dificultats que un govern de coalició (de coalició de veritat, no com la vostra que és casi un matrimoni canònic, i tot i així teniu les vostre baralles conjugals), però vàrem tirar endavant el tripartit perquè teníem un programa comú que portar endavant en benefici de Catalunya. I aquest programa s’ha portat endavant en gran mesura i ha beneficiat el país (que no el PSC), per molt que el soroll mediàtic de certs assumptes, de vegades culpa dels propis partits del govern, de vegades causat per factors externs, hagi provocat que no s’hagi percebut per ciutadania en tota la seva extensió. No es tracta d’anar en contra de CiU, es tracta de donar-li un millor govern a Catalunya. I tant de bo aquest govern hagués estat només del PSC (suposo que els socis pensaran a la recíproca, lògicament), perquè hauríem pogut aplicar el nostre programa en la seva integritat, i no només una part, però l’aritmètica mana.
Estic convençut que el President Pujol va fer el possible per tal que les empreses estrangeres vinguessin, igual que ara es fa perquè no marxin. Però no es pot comparar la situació de Catalunya els anys 80 i ara. Vivint (en general) millor, la gent cobra més, i ja no som tan atractius com altres llocs (recorda que fins el 1989 encara existia la URSS, i ara hi ha un munt de països encantats de rebre multinacionals amb sous baixos). Et recordo que el capital no té pàtria.
M’encanta quan pintes aquesta Catalunya tenebrosa on tot està fatal i no hi ha diners per res. Però no és la real. La crisi ha obligat a retallar algunes coses, no ho nego, però estem a un nivell molt superior al que ens veu deixar. No hi ha cap infant sense escolaritzar, i el nombre de places en tots els nivells educatius ha crescut exponencialment en relació amb el que hi havia el 2003 (d’això et podria aportar alguna dada). Fa poc, malgrat la crisi, s’ha inaugurat un gran hospital al Baix Llobregat. L’Estatut (que s’ha desenvolupat legislativament al 75%, no vol dir que s’hagi implantat) ha proporcionat una gran millora en el finançament (molt millor que qualsevol pactat per CiU), però els efectes de les polítiques necessiten un temps per ser visibles, i a més ens ha agafat la crisi, que suposa més necessitats i menys recursos. I a rodalies dona-li uns mesos i veuràs, no es canvien les inèrcies de dècades en tres dies (a banda de que, si més no, ho intentem, CiU podia haver-ho fet ja amb l’anterior estatut i no va voler).
L’aigua és un problema de ja fa molts anys. Un problema que, com d’altres, CiU no va afrontar. Les dessaladores són una solució que a més permet adequar l’oferta a la demanda. Ja vaig escriure ahir que també tenen inconvenients. Com tot a la vida. Es tracta de buscar la millor solució, perquè la perfecta sovint no existeix. Un govern ha de governar, i de vegades s’equivocarà, però ha de buscar solucions per als problemes. Això és una de les coses que li retrec a CiU, tants anys de qui dia passa any empeny no sigui que se’ns molestin i ens deixin de votar (d’altra banda, és exactament el que està fent en Xavier Trias a Barcelona). Però així no es va enlloc.
La meva opinió sobre la pujada de l’IVA la trobaràs aquí. Breument et diré que és una forma d’augmentar els ingressos per a reduïr el dèficit (no l’única, certament, però tampoc he vist alternatives millors, i amb l’IVA tenim marge en comparació amb el nostre entorn) amb una repercusió sobre els preus inferior a l’1%. Són pures matemàtiques. Res que ens hagi d’amoïnar quan no fa gaire hem tinguts augment de la inflació del 4%, mentre que ara és molt menor. I compte que, com ja vaig dir, si algun llest aprofita per a augmentar el seu marge de benefici i en culpa a l’IVA, no responc.
I per acabar, el PSC no està per la independència. Ni jo tampoc. I no perquè el PSOE m’ho ordeni, ans perquè no crec que fos el millor per Catalunya i per als catalans, senzillament. El que no treu que si una majoria dels catalans hi fos favorable, la independència seria inevitable, i jo seria igual de feliç, com també he escrit. I no m’importa que qui vulgui organitzi consultes, mentre no m’obliguin a participar-hi, ni em retreguin que no ho faci. És la seva estratègia (la dels organitzadors) i tenen dret a fer-ho, igual que jo a no participar.
Pel que fa a un referèndum per la independència, no crec que es donin les condicions, i per una vegada entenc que Artur Mas va estar encertat quan va dir que no es fan referèndums per perdre’ls. Si un dia es donen les condicions, com ara la constatació, per exemple via enquesta, de l’existència d’una majoria favorable, no m’importaria que es fes, sempre que es marquessin unes regles: què passa si surt que sí, què passa si surt que no … perquè el que no veuria seria passar-nos la vida fent referèndums cada dos anys fins que el resultat fos del nostre gust.
Lamento no haver estat capaç de ser més sintètic. I per acabar, manllevo la frase de l’impresentable Laporta: ¡Que no estamos tan mal!
Un plaer, Miquel. Salut!
Diàleg telemàtic amb Miquel Quintana
12 abr
Torno amb aquest post al company Miquel Quintana (company en això de la política i del dospuntzerisme, que no en la militància partidista, ja que ell és militant de Convergència Democràtica de Catalanya i jo del Partit dels Socialises de Catalunya, segurament més destacat ell que jo), la gentilesa que ha tingut dedicant un post a contestar un comentari que jo anteriorment havia deixat en un altre post seu. Crec en el diàleg i en la contraposició d’idees i conceptes com a via per a millorar el propi bagatge, i trobo que és un bon ús del temps esmerçar-ho en això. Es tracta de confrontar opinions, no de convèncer ni de ser conveçut, perquè també sé que hi ha tantes formes de veure la vida i les coses com persones, tot i que de vegades encara em puc sorprendre de com de diferents poden es poden veure uns mateixos fets segons des de quina perspectiva es mirin (i per això he tancat el meu comentari al post inicial d’en Miquel amb una referència al Madrid-Barça d’ahir i a les diferents formes de qualificar una mateixa jugada segons qui opina). Aviso, serà mooooooolt llarg.
Opinaves, Miquel, sobre les paraules del President Montilla en un acte públic celebrat a Pinós. Jo, personalment, no crec que un acte públic així, un miting, sigui el millor lloc per contrastar idees. Saps tan bé com jo, perquè segurament portes en això més anys (tot i que jo ja en porto molts) que els mítings no serveixen, en general, per desgranar grans i el·laborats discursos polítics. Es tracta de donar unes idees força, fàcilment comprensibles i fàcils de reproduïr, per tal que surtin bé a les notícies que després veurà la ciutadania (no per convèncer als assistents, que tots jo ho estan). I això es pot dir dels nostres mítings, dels vostres i dels de tothom. Ja sé que a vosaltres (els convergents, vull dir) us agrada molt fer conyetes amb aquestes frases que diem en els mítings. Em sembla bé. Jo no acostumo a fer-ho, no habitualment, amb les que es diuen en els vostres, tot i que podria (és molt fàcil trobar punts febles en una frase dita en aquest context). Però no li trobo la gràcia, prefereixo polemitzar amb gent que em pugui contestar.
En tot cas la meva resposta, Miquel, no ha intentat desmontar la teva opinió del President Montilla, perquè ni crec que sigui possible, ni crec que sigui necessari, perquè és la teva opinió, i tens tot el dret a tenir-la. El que a tu no et fa ni fred de calor, a mí em podria emocionar d’allò més, i vice-versa, perquè aquesta és una qüestió més sentimental que racional. A alguns potser els emociona sentir parlar de pàtria, i a mi no. A mi potser em sembla molt important que una persona hagi sortit endavant i hagi arribat a ser Alcalde, Ministre i President de la Generalitat venint de la emigració, i a d’altres persones segurament no. Va com va.
I el que he fet és només això, dir-te que allò que tu explicaves és el mateix que a mi em passa amb Artur Mas. No em fa ni fred ni calor. I no perquè no sigui del meu partit, no, sinó perquè a la seva trajectòria política, ha passat sense pena ni glòria pels llocs on ha estat, des de l’Ajuntament de Barcelona (a l’oposició) a les Conselleries de Política Territorial i Economia i Finances, o a la Conselleria en Cap, o al Parlament de Catalunya.
Ara tu em dius que el President Montilla també ha passat sense pena ni glòria pels seus càrrecs … és la teva opinió, de la que discrepo. Potser per tu és motiu de molta pena i poca glòria haver estar reelegit cinc vegades Alcalde de Cornellà de Llobregat per majoria absoluta, però per mi té molt de mèrit. Crec que ningú pot jutjar la seva feina allà millor que els ciutadans i ciutadanes de Cornellà, i el seu veredicte és molt clar.
Entrant en el que concretament dius, començo per excusar-me, perquè jo no conec molt bé Cornellà, llevat de pels discos dels Estopa, però pel que escrius em temo que tu la coneixes pitjor. La població de Cornellà el 1986 era de 86.928 persones, mentre que l’any 2009 era de 86.519 persones. Així que resulta que entre 1986 i 2009 la població de Cornellà ha disminuit (unes 400 persones) i que per tant aquests grans edificis de que parles, i tota aquesta gent que paga els impostos i les taxes, si existeixen, ja hi eren quan el President Montilla va arribar a l’alcaldia.
I és que Cornellà, com l’Hospitalet, i com altres ciutats de la conurbació de Barcelona, van patir el desenvolupament desordenat propi del període del desarrollisme franquista, amb barris com la Ciudad Satélite -Sant Ildefons- o Bellvitge i els Ajuntaments democràtics el que han fet, a Cornellà i arreu, és mirar de corregir la destrossa. Mira que diu sobre Cornellà la viquipèdia:
En els darrers vint-i-cinc anys, l’Ajuntament democràtic ha portat a terme un procés de lenta recuperació del municipi en tots els ordres. S’ha racionalitzat l’expansió urbanística i s’han fet arribar els serveis i equipaments a tota la població. Han nascut tres grans zones verdes, els parcs de Can Mercader, de la Infanta i de la Ribera (ara desaparegut amb la construcció de l’estadi del R.C.D.E.). Avui el teixit econòmic de Cornellà està molt més equilibrat, acull nombroses empreses de logística i també de vinculades a la nova economia.
No diré que tot això sigui mèrit del President Montilla, però alguna cosa devia tenir a veure. Si no ho coneixes, et recomano el Parc de Can Mercader, recuperat per a la ciutadania fa 15 anys (aquest si que el conec perquè vaig assistir-hi al Palau que allà es troba a un casament on l’”oficiant” era precísament el President Montilla).
Com a Ministre d’Indústria, certament va fer poca cosa. Només van ser dos anys, i en aquestes condicions no era fàcil. Tot i això, recordo que va impulsar l’aprovació del domini .cat (que per exemple tu fas servir). I trobo exagerat que diguis que els problemes dels magatzems o cementiris nuclears siguin una jugada seva. Els problemes són fruit de la demagògia amb que per totes bandes (totes, no salvo cap partit) s’ha tocat el tema nuclear.
I com a President de la Generalitat, jo també faig un balanç millor que el teu. Com t’he dit alguna vegada, em sembla un argument molt pobre culpabilitzar-lo a ell dels efectes d’una crisi mundial. D’altra banda, i segons les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa (4rt trimestre de 2009) l’atur a Catalunya (17,01%) és inferior a la mitjana espanyola (18,83%) i molt inferior al de comunitats com València (22,56%) Canàries (26,91%) o Balears (19,54%) per dir-te tres amb governs de colors diferents. No dic que el nombre de parats no sigui molt alt, massa alt, dic que la responsabilitat principal en unes circumstàncies com aquestes no és del Govern. És un fenomen mundial. I per mí el país no està molt bé, però si millor que quan el tripartit va començar a governar en els assumptes sobre els que té competència (que el cap i a la fi, és el que se li pot demanar a un govern).
Pel que fa a les frases buides, home, tothom les diu en un moment o altre, no diré que no. I sobre el suport al PP, pensa que la meva afirmació era una resposta a la teva de que els socialistes “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Ja sé que no us agrada que us anomenin el Pacte del Majestic, però el cas és que va existir, us agradi o no. Que ho repetim sempre? Evidentment, perquè no havíem de fer-ho si és veritat? Pitjor és que vosaltres repetiu el tema del sucursalisme, supeditació a Madrid o germà gran, com tu fas, perquè això no és veritat. Formar voluntàriament part d’un projecte comú amb el PSOE, té els seus problemes, en soc conscient, i algunes manifestacions de membres del PSOE segurament em fan menys gràcia a mi que a tu. I com que a més participem en la formació del vot del grup socialista, fora incoherent que votèssim en contra -i més tenint present que l’única majoria alternativa inclouria al PP-, encara que en casos concrets no ens agradi molt. I fem el que fem perquè, en conjunt (no en una votació concreta) considerem que és el millor per al país. De vegades per guanyar una guerra s’ha de perdre alguna batalla.
Però no t’equivoquis, el PSOE no dona, mai ha donat, ordres al PSC. I si ho hagués fet el PSC no les hauria acceptat. En cas contrari, Artur Mas seria avui President de la Generalitat, com molt bé saps. I potser aleshores CiU recolzaria els Pressupostos de l’Estat, com va fer amb Governs de Felipe González i José Maria Aznar (7 de 8), quan qui manava a CiU era el President Pujol (de qui, a banda de moltes crítiques, puc fer més d’un elogi). Però ara la cosa ja no és així, i dels 6 Pressupostos dels governs de Zapatero, CiU, la CiU encapçalada per Artur Mas, no n’ha recolzat cap. I això que segons vosatres PSOE i PP són el mateix … Sort que ara (casualment, a sis mesos vista de les eleccions) us decidiu a recolzar les iniciatives per lluitar contra la crisi, i inclús a proposar alguna (vull dir alguna que no sigui la de sempre, abaratir l’acomiadament). Més val tard que mai.
Jo he criticat més d’una vegada les polítiques de peix al cove de CiU, efectivament. Mira, l’actual situació de Catalunya, es fruit de la seva Història. Com que no es tracta d’anar a Guifré el Pilós, si parlem només de la democràcia, resulta que de 30 anys (des del primer govern del President Pujol), durant 23 ha governat CiU, diverses vegades amb majoria absoluta, i durant 7 el tripartit (remarco, el tripartit, no el PSC, que hauria estat, segur, diferent), així que dic jo que la responsabilitat de l’actual situació de Catalunya ha de ser necessàriament compartida. Tots dos podríem dir que totes les coses bones són les nostres i les dolentes les de l’altre, però no seria veritat. El que passa és que, si admetem el dèficit de Catalunya en matèria d’infraestructures i m’acceptes que el tripartit no se n’ha carregat cap (vul dir, no hem dinamitat cap línia de ferrocarril, ni cap carretera, ni cap torre d’alta tensió, que aquestes ja cauen soles), està clar que el problema és el que no s’ha fet, és a dir el que s’ha deixat de fer. I aquí sí que la ratio 23-7 té molta importància, perquè en més del triple de temps CiU no va fer el triple d’infraestructures, que es podien haver finançat amb els beneficis que dius que va reportar el vostre pacte amb el PP, molt inferiors, per cert, al que aconsegueix el nou finançament que per vosatres és xavalla.
Novament veig que ens culpes de fenomens d’abast mundial, com la deslocalització de les empreses. Saps que la raó per la que ara hi ha empreses que marxen d’aquí al Marroc o a Txèquia, és la mateixa que va motivar que aquestes empreses vinguessin aquí fa trenta anys per exemple des d’Alemanya: buscar la reducció de costos o obrir mercats nous. Ara a Catalunya (i Espanya) es viu millor que fa trenta anys, els sous són més alts, i el capital busca altres llocs més econòmics (i no només les multinacionals). És com funciona el capitalisme, malauradament, i llevat que prenguis iniciatives tipus Hugo Chávez, no es pot obligar una empresa a que es mantingui en un país (sí pots intentar-ho de forma pactada, com va fer de forma reeixida el President Montilla amb Nissan). Ara, si tu vols continuar pensant que abans les empreses venien perquè el President Pujol les portava i ara se’n van perquè el President Montilla les fa fora, tu mateix.
En una cosa et dono la raó, i és en la dificultat de tirar endavant un govern de coalició de tres partits en un país sense aquesta tradició. Malgrat tot, malgrat les dificultats i les tensions internes, s’ha fet molta feina. Per exemple, s’ha desplegat un 75% de l’Estatut,encara que hi ha d’altres temes en que no ens hem posat d’acord. És així i no ho nego.
I no, el Pla Hidrològic no és el que dius, és un exemple de com alguns “s’ajunten amb el PP per fer lleis que castiguen Catalunya”. Perquè les Terres de l’Ebre continuen sent Catalunya, i el PHN es carregava el riu, i com diuen allà, lo riu és vida. I tot i que encara hi ha llocs a Catalunya amb problemes d’aigua, com ara a les comarques de Girona, s’han pres iniciatives per a corregir el problema, com la construcció de dessaladores (si CiU ho hagués fet en comptes d’encaparrar-se amb el Roina, estaríem millor). I no dic que les dessaladores no tinguin problemes, però són una solució, tot i que crec que cal millorar molt la gestió de l’aigua (sobre tot en l’agricultura).
No et preocupis per la meva informació. En tinc més de la que puc pair, però pensa que jo soc un amateur d’això, i no sempre disposo per llegir i escriure de tot el temps que voldria. Per sort, perquè mira que passa quan m’hi poso, que m’allargo més del que seria prudent. En tot cas mai escric per escriure.
He intentat contestar tot el que has dit, amb dades quan les tenia a mà (tot i que com deia moltes coses són més aviat qüestió d’opinions, com ara la crosta de la CCMA, que encara existeix). Espero no haver-me deixat res, i en tot cas acabo disculpant-me de nou per l’extensió i amb una puntualització sense importància, i és que no sóc veí de Rubí (tot i que hi tinc molta relació), ans del nucli de Les Fonts, prop de Rubí però a cavall entre els municipis de Terrassa (on pertany el carrer on visc) i Sant Quirze del Vallès (amb un govern sociovergent, per cert). Tot plegat Vallès Occidental, com Sant Cugat.
Salut!
La justicia no es ciega
9 abr
La justicia acostumbra ser representada como una mujer (supongo que por la diosa griega Temis), con una balanza en la mano (significando el equilibrio de las partes en litigio), a menudo con una espada (que evoca la fuerza que hay que aplicar para impartirla) y los ojos vendados, a fin de que su decisión no se vea influída por la identidad de las partes.
Suele decirse por ello que la justicia es ciega, pero creo existen elementos sobrados para poner en duda esa afirmación. Porque la justicia la imparten personas, y como tales, estas personas cuentan con sus propias ideas, sus filias, sus fobias, sus defectos y sus virtudes. Y esas ideas propias se manifiestan, inevitablemente, en su forma de afrontar y de fallar (que viene de hallar, de encontrar la solución a un problema, y no debe confundirse con errar o equivocarse, aunque obviamente puede haber y de hecho hay fallos equivocados) los asuntos que les son encomendados.
En eso la justicia no se diferencia del resto de actividades humanas. Ante la tendencia general de echar la culpa de las cosas a las organizaciones, yo siempre digo que el problema no son ellas, sino los hombres y mujeres que las componen que son, somos, falibles e imperfectos. Lo creo firmemente.
Así pues, es lógico, diría que inevitable, que las sentencias que un juzgador o juzgadora dicta se vean influídas, por ejemplo, por sus ideas políticas. Aunque lo que corresponde al Poder Judicial es aplicar la ley, es innegable que toda ley deja un margen (mayor o menor, en función de factores técnicos pero también de factores de contexto social) a la interpretación, y es ahí, en la labor interpetativa, donde las tendencias del juzgador/a se manifiestan. Por ejemplo, un juzgador que valore más el derecho a la propiedad privada que el derecho a la vivienda, puede tener tendencia interpretar en favor de la propiedad las normas que regulan el contrato de arrendamiento. Es normal, lógico y, como digo, inevitable.
Y no es algo exclusivo de nuestro país, obviamente. En Estados Unidos, los miembros de la Corte Suprema son designados por el Presidente del país y confirmados por el Senado, ejerciendo el cargo con carácter vitalicio, salvo renuncia o impeachment. Por ello su tendencia política suele ser la misma que la del Presidente que los nombra, y dicha tendencia se refleja en sus decisiones, algo que por otro lado se considera de lo más normal (con el agravante de que sus funciones, a diferencia de las de los miembros de nuestros órganos judiciales, incluyen la posibilidad de derogar leyes).
Es muy posible que sus creencias personales impulsaran a Baltasar Garzón a declararse competente para investigar los crímenes de la Guerra Civil, pero para ello no forzó la ley, sinó que efectuó una interpretación posible de ella. Quizás no la única, pero posible, por mucho que pudiera considerarse jurídicamente alambicada: entender que se trató de delitos contra altos organismos de la nación, que no habían prescrito por estar directamente relacionados con crímenes contra la Humanidad que se consideran imprescriptibles. Y obvió la aplicación de la Ley de Amnistía de 1977, por el mismo motivo que en otros países se han derogado las leyes de punto final que los asesinos dictaron para intentar que sus crímenes quedaran impunes. Por ello el Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas recomendó en 2008 su derogación al Estado español. Solo faltaría que se permitiera a los responsables de los crímenes y/o a sus sucesores decidir sobre su responsabilidad.
Podemos estar o no de acuerdo con la interpretación de Garzón (de hecho, el Ministerio Fiscal no lo estaba y por ello interpuso recurso), pero de ahí a calificarla como prevaricación, va un mundo.
El artículo 404 del Código Penal configura así el tipo delictivo de la prevaricación:
A la autoridad o funcionario público que, a sabiendas de su injusticia, dictare una resolución arbitraria en un asunto administrativo se le castigará con la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de siete a diez años.
Vemos que el tipo exige la concurrencia de dos factores: el primero, una resolución arbitraria, y el segundo, que sea dictada a sabiendas de su injusticia. El segundo es un factor subjetivo que únicamente conoce el autor de la acción, por lo que los demás únicamente podemos inferir la existencia o no de dicho factor a partir de otras pruebas. Pero el primero es más claro: es preciso que la resolución sea arbitraria, o sea, dependiente del arbitrio, en su acepción de voluntad no gobernada por la razón, sino por el apetito o capricho (podeis comprobar los significados en el web de la RAE). Es decir, no basta con que la resolución no sea correcta o ajustada a Derecho, sino que hace falta un plus de intencionalidad que además impida incardinarla en la ley en cualquiera de sus posibles interpretaciones. No haría falta decirlo, pero cada día son revocadas por tribunales superiores, por considerarse no ajustadas a Derecho, infinidad de resoluciones dictadas por jueces y juezas, y no por eso dichos juzgadores son imputados por prevaricación, solo faltaría.
Es por ello que, a pesar de no haberlo leído pero estando de acuerdo con su espíritu, modestamente me uno a los juristas que han redactado un manifiesto de apoyo a Garzón porque considero, como ellos, injustificable el procedimiento que se está siguiendo contra él. Y hago mío también el contenido del manifiesto de apoyo publicado hace algunos meses que podeis leer (y apoyar) aquí.
Hechos como el proceso contra Garzón acreditan que aunque quizás el franquismo murió, todavía quedan muchos franquistas, que harán lo posible por evitar que muchas personas que perdieron familiares a manos de la represión, y que en muchos casos ni tan siquiera saben dónde están enterrados, obtengan ni tan siquiera una reparación moral. Está en nuestras manos impedirlo.
Y una puntualización para acabar: no se trata de hacer una defensa personal de Baltasar Garzón, tengo contra él diversos agravios que ahora no viene a cuento enumerar, es una defensa de la justicia, aunque no sea ciega, ni pueda serlo.
Mites, llegendes i mentides: Johann Cruyff
7 abr
La recent dessignació per part de Joan Laporta de Johann Cruyff com a President d’Honor del Barça, és una nova mostra de que l’amic Jan no té cap mania a servir-se del club per als seus interessos personals, i així ho torna a fer ara pagant-li a Cruyff el seu suport a costa del soci, demostració clara del que s’anomena disparar amb pòlvora del rei. Però això ja no és notícia, vull escriure d’una altra cosa.
Sempre he pensat que la visió que de l’etapa de Johann Cruyff com a entrenador i, sobre tot, com a jugador del Barça, ens ofereixen els mitjans de comunicació, té grans diferències amb la que jo, que vaig viure-ho, recordo, magnificant els aspectes positius i minimitzant, si no amagant, els negatius. Crec que això té a veure amb la bona relació de l’holandés amb molts periodistes (tot i que per sort no tots arriben al patètic espectacle d’individus com Joan Patsy, viva estampa del servilisme). El cas és que, fart de tanta hagiografia, m’he decidit a fer quelcom que fa temps vull fer: donar algunes pincellades de com va anar tot vist pels meus ulls. I vull fer-ho ara que l’equip va bé, que hem eliminat l’Arsenal i que Messi ha demostrat que ell sí és un jugador decissiu per al Barça, perquè no m’agrada la gent que aprofita els mals moments esportius per a treure draps bruts.
Per tal que ningú es confongui, vull deixar molt clares un parell de coses: Johann Cruyff va ser un grandíssim jugador de futbol, i una persona molt intel·ligent, encara ho és. Però, malauradament, els seus millors anys de futbol no els va donar al Barça, malgrat el que ens vulguin fer creure.
Posem el tema en context històric. S’inicia la temporada 1973-74, el Barça porta tretze anys sense guanyar la lliga (temporada 1959-60) i el futbol espanyol finalitza una llarga època d’autarquia permetent la incorporació als clubs de dos jugadors estrangers. Aquell any, a tall d’exemple, el Reial Madrid fitxa dos alemanys, Breitner i Netzer, el València l’austríac Jara i el malinès Keita i el Barça contracta el peruà Hugo Cholo Sotil i l’holandès Johann Cruyff. El palmarés futbolístic de Cruyff aleshores és impressionant: sis lligues i quatre copes holandeses i tres copes d’Europa amb l’Ajax i dues Pilotes d’Or. Però no tot són flors i violes, aquell mateix 1973 va deixar de ser capità de l’Ajax per votació dels seus propis companys (que suposo el coneixien bé). Potser això va influir decissivament per tal que abandonés el club d’Amsterdam.
La primera temporada de Cruyff al Barça és molt bona. Debuta amb victòria davant el Granada el 28-10-1973 i el Barça acaba guanyant la lliga, amb una decissiva aportació de l’holandès, que juga 26 partits i fa 16 gols. La seva bona actuació fa, a més, que guany la seva tercera Pilota d’Or el 1974, en una temporada que culmina essent declarat millor jugador de la Copa del Món que Holanda, la famosa taronja mecànica, finalitza sots-campiona en perdre la final contra la República Federal Alemana. Per cert, que aquest mundial em porta un record extraesportiu de Cruyff que el defineix molt bé: encara recordo a Holanda equipada amb Adidas, amb les seves tres ratlles a l’uniforme, mentre que al de Cruyff només n’hi havia dues, de ratlles. Raó? Ell tenia la seva pròpia marca de roba esportiva, i es va negar a equipar-se amb Adidas. Tothom té clara ara la importància de les marques en el món del futbol, i el diner que mouen, però us asseguro que fa 36 anys la cosa no era així, i Cruyff en aquest terreny va ser un pioner, mostra clara de com era i és de llest (i com li agradaven els quartos).
Aquesta primera temporada té lloc a més un fet que serveix de confirmació al que acabo de dir. El 9 de febrer de 1974 neix (a Holanda, ja que la seva esposa va anar allà a donar a llum) el seu fill, a qui posa de nom Johann Jordi (no sé per què la Viquipèdia en català i castellà fa constar com a nom Jordi, perquè recordo perfectament quan es va anunciar que el nom era Johann Jordi, com apareix a la versió anglesa). És a dir, no portava aquí ni quatre mesos i li va posar al seu fill Jordi. Per què? Identificació amb la terra? No home, no. Ens va calar perfectament des del principi, i va veure que amb un gest així es posaria la gent a la butxaca i després ja podria fer el que volguès, dins i fora del camp, com així va ser (inclús no parlar català en sa vida). Què murri!
I les restants quatre temporades de Cruyff al Barça es va dedicar a viure la vida i gaudir del clima, literalment. A casa encara feia algun bon partit, ja que era on el soci el podia veure (de partits televisats només n’hi havia un a la setmana, així que quan el Barça jugava fora només el podies veure esporàdicament) i havia de mantenir la seva reputació. Però, sobre tot fora, la seva aportació era mínima. Alguna jugada bona, de tant en tant, i a veure-les venir, treure còrners, fores de banda, faltes … poca cosa més. Tot i que no va ser mai un gran golejador, un killer, la seva efectivitat va baixar tant com la seva aportació al joc de l’equip, i va fer 7 gols en 30 partits la 2a temporada, 6 en 29 la 3a, 13 en 29 la 4a i 5 en 25 la 5a i última. El Barça no va guanyar cap més lliga (va ser 3er la temporada 74-75 i 2on la resta) i l’únic títol oficial aconseguit en tot el període va ser la Copa del Rei de l’any 1978 derrotant l’U.D. Las Palmas per 3-1 a la final. Un molt pobre balanç.
Inclús la pròpia web del Barça, tot i que fent servir un eufemisme, reconeix el fiasco quan diu:
Malauradament, a les temporades posteriors el seu nivell va baixar
I tant, que va baixar!
Juntament amb el baix rendiment esportiu, hi ha d’altres episodis desagradables, com el seu enfrontament la temporada 1975-76 amb l’entrenador alemany Hennes Weisweiler, que fart del seu comportament va gosar substituir-lo en un partit a Sevilla, i que va acabar amb la destitució de l’entrenador i la nova contractació de Rinus Michels. Bar Deportes es refereix al tema amb retalls de diari inclosos, i al final trobareu un vídeo.
Sé que tots els nostres records estan impregnats de la nostra subjectivitat, però el que us he explicat són els fets tal i com jo els recordo, com ho vaig viure i com ho vaig veure. Crec que Johann Cruyff, ras i curt, ens va prendre el pèl durant quatre anys, vivint dels rèdits de la seva primera temporada.
I un altre dia, si tinc temps i ganes, escriure de l’etapa de Cruyff com a entrendador. La lliga guanyada gràcies a ell i les lligues guanyades malgrat ell (i gràcies als errors aliens), el seu fill i els seus gendres, i alguna cosa més.
Podeu consultar més informació de Cruyff a:
Vídeo de l’enfrontament Cruyff-Weisweiler:



